Les Brigades Internacionals: un exemple de solidaritat en temps de crisi

En la Guerra Civil espanyola es produí un fet excepcional en la història de la humanitat, sobretot tenint en compte la seva gran magnitud: desenes de milers de voluntaris de més de 50 països van prendre la decisió d’abandonar les seves llars per viatjar a Espanya i lluitar a favor del govern de la II República. Tot i provenir de diferents orígens socials,  polítics i geogràfics, els brigadistes van decidir arriscar la seva vida per unir-se a la lluita en defensa de les seves conviccions ideològiques. Aquestes persones, la gran part de les quals han restat sempre anònimes, són un dels exemples més potents de solidaritat internacional i de lluita per uns ideals comuns.

Internacionalització del conflicte

Amb el fracàs del cop d’estat iniciat els dies 17 i 18 de juliol, i amb la certesa de que davant l’estancament militar del conflicte s’iniciava una guerra civil de durada incerta,  tant el govern republicà com els militars rebels van buscar immediatament ajuda internacional. Si bé el general Franco va rebre ràpidament l’ajuda de Mussolini i Hitler, el govern de la República no ho va tenir tan fàcil ja que les potències democràtiques europees – encapçalades per la Gran Bretanya i França –  van procurar aconseguir un aïllament del conflicte ja que temien que la internacionalització de la guerra compliqués encara més el tens i complex joc estratègic que s’estava desenvolupant a escala europea, i que tres anys més tard desembocaria en la II Guerra Mundial. Aquesta política, anomenada d’apaivagament, consistia en evitar una nova guerra europea a canvi de fer la no actuar davant les accions amenaçants de les dictadures feixistes.

D’aquesta manera, a finals d’agost de 1936, 27 estats europeus (entre els quals  Alemanya, Itàlia i la Unió Soviètica) van signar l’Acord de No Intervenció a Espanya, on es pactà la prohibició d’intervenir en la guerra espanyola amb l’enviament de qualsevol ajuda militar. Però a la pràctica, aquest acord fou una farsa des de la seva mateixa creació ja que el bàndol rebel no deixà mai de rebre la vital ajuda d’Itàlia i Alemanya des del mateix inici del conflicte. Per altra banda, el govern republicà va començar a rebre ajuda de la Unió Soviètica – tot i que en menor mesura – a partir de l’octubre del 36. La Guerra Civil espanyola es transformà així en un conflicte amb impacte internacional.

La creació de les Brigades Internacionals

Veiem doncs com li va ser més difícil aconseguir ajuda internacional al govern de la República, ja que aquesta li va arribar dos mesos més tard que al bàndol rebel. De fet, els republicans ja van demanar ajuda a l’URSS el mateix juliol de 1936, però inicialment Stalin es mostrà prudent i va fer cas omís. De fet, el que més buscava el dictador soviètic era conservar en bon estat les relacions amb Gran Bretanya i França. Per tant, no tenia la intenció d’arriscar les relacions amb les potències democràtiques ajudant al govern republicà i incomplint de l’Acord de No Intervenció.

Stalin, però, era plenament conscient del joc estratègic que s’estava desenvolupant a Europa en aquells moments, i comprenia que una victòria del feixisme tindria greus repercussions per els interessos de l’URSS. Veient que Hitler i Mussolini seguien violant constantment l’Acord de No Intervenció sense conseqüències, i davant la certesa que amb la derrota de la República perillaven els interessos geoestratègics de l’URSS, Stalin decidí a ajudar al govern republicà. Tot i que l’ajuda es va intentar camuflar i justificar per motius de solidaritat internacional i d’ajuda desinteressada, realment Stalin només va començar a enviar ajuda quan va veure perillar els interessos de l’URSS davant la possible victòria de Franco.

Al setembre de 1936, finalment Stalin decidí ajudar materialment a la República, tot i que aquesta no arribà fins l’octubre. Paral·lelament, va ordenar a la III Internacional ^[1]Organització comunista internacional que agrupava els partits comunistes dels diferents països. Fundada el 1919 per Lenin. – coneguda també com la Comintern –  que iniciés i dirigís la creació i organització d’un cos de voluntaris que anessin a Espanya a lluitar a favor del govern republicà. Naixien així les Brigades Internacionals^[2]Unitats militars formades per voluntaris estrangers que van lluitar a favor del govern de la II República durant la Guerra Civil Espanyola.. Stalin delegà  la creació d’aquestes unitats a la Comintern per tal de no comprometre directament a l’URSS amb l’Acord de No Intervenció. D’aquesta manera, Stalin intervenia militarment en la guerra sense comprometre greument el seu prestigi. A la pràctica era aquesta organització política, i no directament l’URSS, la que impulsà i controlà el cos de voluntaris.

Hem de tenir en compte que tot i que les Brigades Internacionals van ser creades al setembre, els primers voluntaris estrangers són els que es trobaven a Espanya quan es va iniciar l’aixecament militar al juliol. La majoria eren refugiats polítics dels seus països d’origen. Com a fet curiós, cal destacar que entre aquests primers voluntaris que van participar en els primers combats es trobaven alguns dels atletes que havien vingut a participar a la Olimpíada Popular^[3]Esdeveniment esportiu que s’havia de celebrar a Barcelona entre el 19 i 26 de juliol, organitzat com a protesta pels Jocs Olímpics de Berlin d’aquell mateix any a l’Alemanya nazi., que fou cancel·lada a causa del cop d’Estat.

A aquests voluntaris internacionals es van anar sumant durant les primeres setmanes del conflicte tots els altres estrangers que decidien creuar la frontera d’Espanya per incorporar-se desinteressadament a la lluita. Veiem com abans de la creació oficial de les Brigades Internacionals, centenars de voluntaris estrangers ja havien decidit lluitar a favor de la República i en defensa dels seus ideals democràtics i polítics. Les Brigades Internacionals, doncs, no van  “crear” els voluntaris i la seva decisió de participar en la lluita, sinó que van esdevenir una eina per vehicular i organitzar als milers de voluntaris fins a Espanya.

Tots aquests estrangers que durant les primeres setmanes de la guerra van decidir quedar-se o venir a lluitar es van anar sumant a les diferents columnes milicianes espanyoles, o bé  van optar per crear unitats pròpies formades per estrangers. La majoria d’aquests primers voluntaris es van integrar després a les Brigades Internacionals. Cal remarcar, però, que no tots els estrangers es van enquadrar a Brigades Internacionals. Alguns d’ells – sobretot els de filiació aliena al comunisme stalinista (socialistes, anarquistes o marxistes) –  van preferir lluitar en altres unitats de l’exèrcit republicà o en les unitats milicianes.   

Pas per guerra

Albacete fou la localització escollida pel govern de la República per  ubicar la base principal de les Brigades Internacionals. Els primers brigadistes hi van arribar el 14 d’octubre de 1936, gairebé tres mesos després del cop d’Estat. Entre l’octubre de 1936 i el gener de 1937 es van crear les cinc primeres brigades (de la XI a la XV) de forma successiva. Cada una d’elles estava dividida en tres o quatre batallons, formats bàsicament en funció de la nacionalitat i l’idioma per tal d’atorgar una major cohesió i capacitat de comunicació entre els seus integrants. Més endavant es van crear la 150ª Brigada – que durà poc temps –  i la CXXIX, tot i que quan es creà la major part dels seus components eren ja espanyols.

La primera actuació i el “bateig de foc” de les Brigades Internacionals va ser – a partir del novembre del 36 – a la decisiva batalla de Madrid. Els brigadistes van jugar un paper important, sobretot també a nivell moral, per evitar la caiguda de Madrid. Els defensors de la República veien que no estaven sols, i que persones d’arreu del món havien vingut a Espanya a lluitar per la mateixa causa. Sens dubte, si la capital hagués caigut durant els primers mesos de la guerra, la victòria de Franco hagués estat un fet.

Les Brigades Internacionals van participar en les principals batalles de la guerra. Així doncs, van combatre – a banda de la batalla de Madrid – a les batalles del Jarama, Guadalajara, Brunete, Belchite, Terol, a l’ofensiva d’Aragó de l’exèrcit franquista i a la batalla de l’Ebre. Les brigades, a més, van ser usades com a tropes de xoc durant el conflicte. Aquest fet, juntament amb el participar en els principals combats, va fer que es produís un elevat índex de baixes entre els brigadistes. Sens dubte, l’escassa preparació militar de la majoria dels brigadistes també contribuí en l’elevat nombre de baixes. Hem de pensar que tan sols un reduït nombre d’ells tenia experiència en combat al haver participat en la Primera Guerra Mundial.

Alguns exemples que plasmarien l’elevat nombre de baixes que van sofrir serien els següents: el 15 de novembre de 1936 (durant la batalla de Madrid, i molt poc temps després de la seva arribada) la XI Brigada Internacional havia perdut el 40% dels seus efectius; a inicis del desembre del mateix any la XII Brigada només comptava amb la meitat dels seus homes; i durant la batalla del Jarama – una de les més sagnants de tota la guerra – van morir prop del 10% del nombre total de brigadistes que van passar per Espanya.

A causa del gran nombre de baixes i el desgast sofert en combat, resultà cada vegada més difícil cobrir les baixes amb més voluntaris estrangers. Hem de tenir en compte que l’arribada dels brigadistes a Espanya fou gradual, però que la majoria d’ells arribà entre 1936 i 1937, en els moments de més optimisme. Davant el progressiu empitjorament de la situació militar de la República, i enfront una visió pessimista sobre el desenllaç de la guerra (cada vegada es feia més evident la dificultat del govern republicà de guanyar), el flux de voluntaris que venien a Espanya va descendir fortament. La greu situació de la República  va frenar enormement l’entusiasme i l’allistament dels potencials nous brigadistes. Ja a finals de 1937, el declivi de les Brigades Internacionals ja era molt pronunciat. Un clar exemple el trobem en el fet que al desembre de 1937 el 60% dels brigadistes eren, en realitat, reclutes espanyols. Davant la cada vegada major dificultat de cobrir les baixes amb nous voluntaris estrangers va ser necessari començar a cobrir les baixes amb espanyols, provocant una “espanyolització” de les Brigades Internacionals.

El 21 de setembre de 1938, l’aleshores president del govern de la República, Juan Negrín, va anunciar davant l’Assemblea general de la Societat de Nacions^[4]Organisme internacional creat el 1919 amb la finalitat de regular i solucionar el desenvolupament de les relacions internacionals. L’ONU és l’organisme que avui en dia compleix amb aquestes … Continue reading la retirada immediata de tots els efectius no espanyols de l’exèrcit republicà. L’objectiu principal d’aquesta mesura era que el bàndol franquista fes el mateix, renunciant a totes les tropes que Hitler i Mussolini li havien proporcionat durant tota la guerra. Tot i que a primera vista pot semblar un error, la proposta de Negrín fou en el fons una mesura intel·ligent i un risc fins a cert punt calculat.

Davant la davallada de les Brigades Internacionals – tan a nivell moral com numèric – i la derrota casi imminent de la República, si Franco hagués acceptat retirar les seves tropes no espanyoles (més nombroses i millor equipades) com a contrapartida, hauria estat una victòria política del president de la República. Negrín sacrificava unes tropes amb un valor militar que s’havia vist dràsticament reduït a canvi de la possibilitat de poder frenar o fins i tot revertit el curs del conflicte. De totes maneres, aquest gest no tingué correspondència en el bàndol rebel ja que Franco no va fer cap mena de concessió. Les tropes de Hitler i Mussolini continuarien combatent en el bàndol rebel.

D’aquesta manera,  el 8 d’octubre de 1938 – en plena batalla de l’Ebre – els voluntaris estrangers de les Brigades Internacionals eren retirats dels combats; i el 28 d’octubre van desfilar per darrera vegada per els carrers de Barcelona, omplerts amb una enorme quantitat de gent per acomiadar a aquella gent que havia abandonat casa seva per defensar la República i els seus propis ideals.

Inclús després que Negrín ordenés la retirada dels brigadistes  del front, encara es van quedar a Espanya entre 5.000 i 6.000 voluntaris internacionals, ja fos per convicció o perquè  els era impossible tornar als seus països d’origen a causa de que serien perseguits per haver lluitat a favor del bàndol republicà. De fet, durant els anys posteriors al conflicte, la figura del brigadista resultava molt incòmode per a certs països, motiu pel qual molts d’ells van ser perseguits. Tot i que en alguns casos es van intentar recuperar antigues unitats, ben aviat es van veure obligats a creuar la frontera amb França davant l’implacable avenç de les tropes franquistes.

A França els esperaven els famosos camps d’internament on centenars de milers d’exiliats republicans van haver de subsistir en unes deplorables condicions. Amb la invasió nazi sobre França durant la Segona Guerra Mundial, molts d’aquests brigadistes acabarien en els camps de concentració alemanys. Altres, en canvi, van aconseguir camuflar-se en la clandestinitat i unir-se als diferents moviments de resistència al nazisme

Qui eren els brigadistes?

El nombre exacte de brigadistes que van venir a Espanya ha estat sempre motiu de debat, en part a causa de la dificultat de comptabilitzar de forma sòlida el nombre total, i a vegades també per raons propagandístiques. Actualment, però, la  xifra més sòlida i que compta amb una enorme acceptació entre els investigadors seria la d’uns 35.000 brigadistes. Hem de tenir en compte  que no tots els brigadistes van estar simultàniament a Espanya. Generalment les estàncies eren curtes i els relleus freqüents, per la qual cosa la mitjana de brigadistes que es trobaven simultàniament a Espanya es situa al voltant dels 15.000 efectius.

Actualment es calcula que el nombre de morts entre els brigadistes ascendeix a 10.000, una xifra extraordinàriament alta tenint en compte la xifra total de voluntaris. Com hem vist, darrere d’aquest alt índex de baixes hi ha la seva condició com a tropes de xoc, la participació en les principals batalles i l’escassa preparació militar de molts d’ells.

Les Brigades Internacionals van esdevenir unes unitats enormement multinacionals. Es calcula que a Espanya van arribar voluntaris de 53 països diferents. Per nacionalitats, els francesos van ser clarament els més nombrosos.. L’origen social i polític dels brigadistes també fou bastant divers. Si bé el 80% provenia, a nivell social, del món obrer, hi havia també intel·lectuals, escriptors, treballadors de classe mitjana, estudiants, etc. És important destacar tambbé l’existència d’un gran nombre de brigadistes d’origen jueu (entre 8.000 i 10.000).

En el pla polític, la major part dels voluntaris eren militants o simpatitzants comunistes, però la seva presència no fou tan aclaparadora com sovint s’ha afirmat des de certs sectors de la historiografia. Certament molts dels brigadistes eren republicans, socialistes, i fins i tot anarquistes. Així doncs, si bé no es pot negar la majoria comunista entre les files brigadistes, realment dins les Brigades Internacionals van coexistir diferents ideologies polítiques. Al ser una organització creada i organitzada per la Comintern – per la qual cosa tots els membres de l’Estat Major n’eren membres importants, i gairebé tots els comissaris polítics eren membres del Partit Comunista – sovint s’ha pensat que gairebé tots els brigadistes eren comunistes.

A dia d’avui, però, sabem que la composició de les Brigades Internacionals era molt més heterogènia, i per tant és impossible traçar un perfil únic del brigadista. De la mateixa manera, si bé les Brigades estaven organitzades per la Comintern, no podem dir que fossin “l’exèrcit de la Comintern”, tal com ha aparegut sempre en certs sectors de la historiografia. Tot i els diferents orígens socials i polítics, el que unia a tots brigadistes va ser un sentiment comú d’antifeixisme, d’internacionalisme i de defensa de la democràcia.

Per concloure, podem dir que les Brigades Internacionals són un tema que segueix atraient enormement l’atenció tan del món acadèmic com per part de la societat. Ho demostra el fet que 80 anys després de la fi de la guerra segueixen apareixent un gran nombre de publicacions cada any. A més, molts d’aquests treballs segueixen tractant aspectes poc coneguts i obrint noves línies d’investigació.

A banda de les nombroses publicacions, existeix una important xarxa de centres, associacions i portals que es dediquen a recuperar i divulgar la memòria dels brigadistes. En resum, doncs, podem dir que l’interès per les Brigades Internacionals està molt lluny de decaure. Val la pena destacar el portal SIDBRINT com a un dels projectes més interessants, rigorosos i amb un major reconeixement a l’hora d’estudiar, recuperar i difondre la memòria dels brigadistes. Aquest projecte està esdevenint una de les majors bases de dades de brigadistes a nivell global, i és una eina vital per aquelles persones que dediquen la seva recerca en aquest àmbit, com també per aquelles que tan sols busquen informació sobre els brigadistes.

No hem d’oblidar aquelles persones que tot i no participar directament en els combats – com per exemple el personal sanitari –, també van abandonar les seves llars per ajudar amb el seu màxim esforç a una causa compartida. Cal destacar també l’important paper de les dones, que ha estat sovint massa poc estudiat i oblidat. Tot i que en una proporció minoritària en relació amb els homes, moltes dones van venir a Espanya i es van enrolar a les Brigades Internacionals. Malgrat els arquetips de gènere d’aquella època, les dones van assumir un protagonisme molt actiu en tasques sanitàries i d’ajuda humanitària (tasques relacionades amb el model de feminitat de l’època).

Independentment de la ideologia de cadascú, la major part de la societat reconeix el que van suposar les Brigades Internacionals. Sens dubte, aquests voluntaris estrangers van arriscar desinteressadament les seves vides per combatre al feixisme i lluitar a favor dels seus valors i ideals. Són doncs un dels major exemples de solidaritat internacional al llarg de la història de la humanitat. Arribarà realment la humanitat a tornar a veure un moviment d’esforç, solidaritat i compromís de tanta envergadura?