El de Federica Montseny és un dels grans noms femenins de la política espanyola. Va ser la primera dona ministra, i l’única fins que, amb l’arribada de la democràcia, Soledad Becerril es féu càrrec del Ministeri de Cultura i Benestar (l’any 1981). Federica va ser una dona convençuda dels seus ideals anarquistes, els quals encara avui podem veure com defensa si tirem d’hemeroteca. Una persona que, ja de molt petita, va estar marcada pel seu context.
La seva mare era Teresa Mañé, professora, filla de Vilanova i la Geltrú i coneguda amb el sobrenom de Soledad Gustavo. Va ser membre de la Confederació de Mestres Laics de Catalunya, i també col·laboradora dels diaris ‘El Vendaval’ i ‘El Productor’. A aquest últim és on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista i hi va conèixer, entre d’altres, Joan Montseny, el pseudònim del qual era Federico Urales, i amb el qual es va casar l’any 1891. Joan Montseny era reusenc i, com Teresa Mañé, mestre. L’any 1988 va fundar a Madrid ‘La Revista Blanca’, editada fins el 1905 i d’idees anarcoindividualistes, on van escriure personatges tan coneguts com Leopoldo Alas Clarín, Miguel de Unamuno o Teresa Claramunt. Gràcies a l’èxit d’aquesta revista -va arribar a tenir una tirada de 8000 exemplars-, el 1988 va fundar també el ‘Suplement de la Revista Blanca’, que posteriorment passaria a dir-se ‘Tierra y Libertad’. El 1910, 5 anys després del naixement de Federica, va participar en la fundació de la CNT, i el 1927, de la FAI.
La família Montseny-Mañé es va traslladar a Madrid, on es desenvolupava el projecte de La Ciudad Lineal. Arturo Soria, arquitecte del projecte, era amic de Joan Montseny. La Ciudad Lineal no va avançar com s’esperava, i Joan Montseny va ser acusat de difamacions contra Soria (amb el qual es va encarar), i condemnat a desterrament. Federica es convertí en la millor còmplice del seu pare, i el va ajudar a amagar-se de la Guàrdia Civil. Mentrestant, Teresa Mañé va exercir de professora de Federica, ja que no confiava en una educació pública massa marcada per la religió.
La família va traslladar-se a Barcelona a causa de la pressió a la qual estava sotmesa a Madrid. Aquest canvi també va resultar decisiu per a Federica, que va viure l’any 1917 una gran vaga general, que va deixar ni més ni menys una setantena de morts a tot el territori espanyol, molts d’ells a Catalunya. No cal dir que uns fets així han d’impressionar, per força, una nena de tot just 12 anys. Però a ella, a part d’aquesta lògica impressió, també li va despertar interès: Per què passava tot allò? Qui era aquella gent? Per què aquelles brutals respostes policials i militars? El seu pare li va explicar, i la filla va entendre com n’eren d’importants unes reclamacions per les quals les persones es jugaven la feina… i la vida. El mateix any va començar a anar amb el seu pare al cafè Espanya, punt de trobada de molts anarquistes. I, en aquest cas, van ser altres factors els que van causar impressió i interès: la va impressionar l’aspecte físic del Noi de Sucre –Salvador Seguí-, Federica es va quedar bocabadada. Al preguntar-li al seu pare qui si aquell noi també era anarquista, ell li va dir que era anarcosindicalista. I va ser això el que va despertar l’interès de Federica, la diferència entre un i altre mot, que el mateix Salvador li va explicar. Amb tot això, no es gaire d’estranyar que Federica adoptés els ideals anarquistes, no només perquè els seus pares els professaven –tot i que mail li van imposar–, sinó també perquè tot el seu context n’anava ple.
Federica va seguir amb la seva formació i lectura, i l’autora Élisée Reclus va influir molt en ella. I tan bona va ser la seva educació, o tant gran la seva passió per l’aprenentatge, la lectura i l’escriptura, que l’any 1921, quan ella en tenia només 16, va escriure la seva primera novel·la curta: Hores Tràgiques. El 1923 va començar la seva col·laboració amb la ja esmentada Revista Blanca, i el 1925 va escriure la seva primera novel·la llarga, titulada La Victoria. Però la precocitat de Federica no es va limitar només a les obres escrites. L’any 1931 es va afiliar a la CNT, i el 1933 va participar en un míting a París per exposar els fets de Casas Viejas –població on l’anarquisme havia estat brutalment reprimit per l’acció del govern i hi havia hagut víctimes–, i la seva trajectòria va seguir ascendint, en gran part pels seus dots d’oradora. De fet, l’any 1936 va participar al congrés de Zaragoza de la CNT, formant part dels oradors del discurs de clausura. El novembre d’aquest mateix any va arribar un dels esdeveniments que la va fer més coneguda: va passar a formar part del govern de la Segona República Espanyola, presidida en aquell moment per Francisco Largo Caballero.
La d’entrar al govern no va ser una decisió fàcil per a Federica. La seva condició d’anarquista, els seus ideals, el seu antigovernamentalisme, van ser factors que la van fer dubtar molt. Finalment, va decidir d’acceptar i es va dedicar en cos i ànima a ajudar al país com a Ministra de Sanitat i Seguretat Social. Com argumentava ella mateixa: “aspirava a prescindir de càrrecs inútils… dels amics… el meu Ministeri estava constituït per homes de totes les tendències.”
Les seves decisions van ser, en gran part, molt avançades per a la seva època. Una d’aquestes va ser elaborar una llista de tasques i professions que podien exercir minusvàlids. Però on va dipositar molts dels seus esforços va ser en la prevenció de malalties i la inspecció dels centres sanitaris perquè els malalts poguessin ser atesos en les millors condicions. Moltes vegades va fer ella mateixa aquestes inspeccions, prescindint dels seus guardaespatlles, per comprovar de primera mà les condicions. Federica també va promoure la creació de menjadors per a embarassades, centres d’acollida a orfes –molt millors que els que hi havia fins al moment– i lliberatoris de prostitució –en la mateixa línia de procurar unes bones condicions laborals i higièniques a les prostitutes. Lamentablement, la curta durada d’aquest govern –novembre de 1936-maig de 1937–va impedir que aquestes institucions funcionessin: només es va poder crear un centre infantil a València, i començà a funcionar un dels menjadors per a embarassades. Tampoc va poder tirar endavant la Llei de la Interrupció de l’Embaràs –primera legislació sobre l’abort a Espanya, encara molt embrionària–, ja que alguns metges de tendència conservadora, com argumenta Irene Lozano, ‘consideraven aquesta llei com una intrusió anarquista dintre de qüestions de salut’. La seva acció al govern va durar fins a mitjans de maig del 1937, quan aquest es va dissoldre.
En aquest vídeo, Federica Montseny ens parla sobre la seva ideologia i la seva època com a Ministra:
Com era d’esperar, Federica i la seva família van haver d’exiliar-se a França durant la dictadura de Franco. El seu pare va estar pres al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer. Durant la seva estança a França, Federica va ser buscada per la policia espanyola i alemanya, però el govern la va protegir i va viure en llibertat vigilada. La seva activitat literària no es va aturar, i va escriure diversos llibres: Cien días de la vida de una mujer (1949), El éxodo. Pasión y muerte de los españoles en el exilio (1969), El anarquismo (1974) i Crónicas de la CNT –el mateix any que l’anterior. També va poder realitzar diversos viatges a Mèxic, Canadà, Anglaterra, Suècia i Itàlia.
L’any 1977 va ser el de l’arribada de la democràcia a Espanya. Federica va poder tornar al país el dia 26 d’abril, amb membres de la CNT com a guardaespatlles per evitar qualsevol atemptat de la ultradreta contra l’única dona ministra d’Espanya. De fet, la policia va oferir protecció, però els propis membres de la CNT la va desestimar, comprometent-se a ser ells els guardaespatlles. Tot i la mort de Franco 2 anys abans, la situació del país era violenta, amb atemptats per part de grups com GRAPO i FRAP. El mateix any del seu retorn, Montseny va escriure el llibre El éxodo anarquista. I amb la tornada a Espanya, va continuar la seva militància i activitat a la CNT. Va demanar a l’Estat que retornés a la CNT el patrimoni que aquesta organització havia perdut duran la Guerra Civil i la Dictadura i es va oposar als Pactes de la Moncloa. Federica Montseny va oferir el seu últim míting l’any 1985, al Poliesportiu de Barcelona, per celebrar la commemoració del LXXV aniversari de la creació de la CNT. A finals de l’any 1993 va ingressar a l’hospital privat de Lagardelle, on va morir el 14 de gener de 1994 a causa d’una infecció respiratòria.
A banda de les seves idees polítiques i les seves iniciatives com a Ministra de Sanitat, Federica Montseny va deixar també un llegat pel que fa a la lluita de les dones. Abans de res, hem de contextualitzar el pensament de l’autora: el moment en què va escriure la majoria de les seves reflexions va ser el període d’entreguerres. A Europa, a partir dels anys ’20 del segle XX, va aparèixer la moda anomenada Garçonne –derivat del terme francès garçon, que vol dir nen, o noi. Aquesta moda consistia en una masculinització de la moda femenina: cabells curts, pantalons, corbates, vestits d’home i altres peces de roba que fins aleshores es consideraven exclusivament masculines. A Amèrica va sorgir un altre tipus de moda, l’anomenada Flapper. Aquesta es diferenciava de la Garçonne en què no mostrava una masculinització de l’estètica femenina, sinó un atreviment: pentinats innovadors, faldilles molt curtes i conductes que en aquell moment eren molt trencadores per a les dones, com fumar, beure alcohol o conduir. Davant aquesta rebel·lia i trencament de les normes establertes, com era d’esperar, van sorgir veus molt crítiques contra les noves modes. Una d’elles va ser la de Gregorio Marañón, segons el qual el progrés de la humanitat s’havia de basar en “una diferenciació cada vegada més clara entre sexes”. Els corrents de pensment feministes, per la seva banda, argumentaven que només amb la igualtat entre sexes s’aconseguiria el verdader progrés.
És entre aquestes corrents de canvi, reacció i evolució que Federica elabora les seves pròpies teories. Recelava de la moda flapper, ja que la considerava massa despreocupada o eixelebrada com per significar l’inici d’un procés que havia de conduir a la dona a ser qui decidís el deu propi destí. També va fer referències a les Garçonnes, a les quals criticava per allunyar-se cada vegada més del seu gènere, copiant els errors del sexe contrari, enlloc de sentir-se orgulloses del seu i ennoblir-lo. També s’ha de dir que a les portades de revistes espanyoles arribaven aquestes imatges de les modes feministes, però en molts casos representaven estils –còctels, automòbils, entorns distingits, robes elegants…– que es trobaven fora de l’abast de les dones espanyoles, i també dels homes. Federica considerava que aquest feminisme també s’allunyava massa de la classe obrera, i només satisfeia les necessitats i anhels de les dones de classe mitja. A Espanya, ja des de finals dels segle XIX, l’anarquisme denunciava la situació de subordinació de la dona, i apostava per la seva independència. De fet seguien la postura de Bakunin, que es mostrava molt crític amb el sistema patriarcal: l’any 1866 ja afirmava que la dona era diferent però mai inferior a l’home, i que havia de tenir la mateixa llibertat i els mateixos drets. Proudhon, un altre pensador anarquista, era totalment contrari a aquestes teories, i optava per una divisió familiar tradicional, sense igualtat entre la figura masculina i la femenina.
Per la seva banda, Federica Montseny mai es va considerar feminista: “Feminisme? Mai. Humanisme sempre!”. Per ella, la dona havia de començar a emancipar-se de l’home, a no estar sotmesa a la figura masculina: “el dret [de la dona] a viure la seva vida, a ser allò que ella vol, i no el que vol l’home”. Això implicava un canvi de mentalitat tant de l’home com de la dona, fins i tot una nova identitat de cadascun dels dos sexes. És per això que Federica no parlava específicament d’un problema femení, sinó d’un problema entre sexes dels éssers humans. Evidentment, les dones havien de prendre part activa en aquest procés de canvi, i de fet eren les primeres que havien de fer un pas endavant per trencar amb la tradició i els prejudicis. Les paraules de Federica contra les dones de l’època, especialment les espanyoles, van ser molt dures. Criticava el seu nivell de cultura (semi-analfabetes) i les considerava còmplices de la situació que vivien, per acceptar-la i resignar-s’hi. Per tant, la primera part de la solució d’aquest “problema de sexes dels éssers humans” era un canvi de mentalitat femenina. A partir d’aquí, també l’home hauria de fer-se a la idea de la nova situació i acabar acceptant-la. De cara a un futur amb un nou ordre social, era cada un dels sexes el que marcaria el destí i l’evolució dels mateixos –és a dir, les dones crearien la nova imatge d’elles mateixes, i els homes la dels homes, sense cap interferència entre sexes:
“L’home ha de mantenir-se al marge de les nostres discusions, quan aquestes tracten el problema exclusivament femení. És a dir, quan es tracta de determinar les inquietuts, les noves modalitats, les noves formes d’existència moral i social femenines”.
A principis del segle XX l’anarquista francès Émile Armand va fer néixer el terme “camaraderia amorosa”, una de les tesis més extremistes de l’amor lliure, amb el qual pretenia una revolució sexual, que trenqués amb la concepció d’amor tradicional. Va proposar que es creessin associacions on els seus membres mantinguessin relacions sexuals entre ells. A Espanya, aquesta idea no va rebre grans suports, i a nivell general es va considerar el fracàs d’aquestes teories, ja que per molta revolució sexual que signifiquessin, a la pràctica, es continuaven exercint velles conductes de superioritat de l’home respecte la dona. Federica tampoc es va mostrar partidària d’aquestes pràctiques. Per ella, l’amor era la superació de l’ésser humà, segons Mary Nash una relació en la que no s’admetien vencedors ni vençuts, i que implicava la llibertat i independència tant de la part masculina com de la femenina. Aquest concepte d’amor no tenia res a veure amb el d’amor lliure, ni amb el d’Armand ni amb aquell que l’únic que feia era perpetrar un model de subordinació de la dona eliminant les formalitats legals:
“Per resolt ho vam donar també nosaltres [la dona com a problema de l’home], al crear la paraula “amor lliure”. Però qui, fins ara, ha posat en pràctica el veritable amor lliure? El que fins ara hem conegut només es diferencia en prescindir de la consagració religiosa i legal. Però, a part d’això, continua sent la unió subordinada d’una dona a un home, unió més penosa, més coaccionadora de la llibertat femenina perquè, al prescindir del vistiplau social la deixa en la debilitat de la seva desorientació […]. I ja no parlem d’aquell altre amor lliure que consisteix en provar dones, abandonant-les al cap de dos mesos amb la insolència triomfant del seductor. No parlem tampoc d’aquell altre amor lliure, practicat per no poques dones, que en res es diferencia de la prostitució […].”
Val a dir que caldria veure fins a quin punt va influir sobre Federica la relació amb la seva parella, Germinal Esgleas, en la formulació d’aquestes idees. La mare de Germinal mai va aprovar la relació d’aquest amb una dona anarquista, i la parella va trobar molts problemes per dur una vida “normal”: no es van casar, i en alguns moments no van poder ni tan sols viure junts. Si hem de fer cas a persones que han estudiat bé la vida de Federica, aquesta va tenir problemes per acceptar i fer-se a la situació de viure sense Germinal.
No cal buscar paraules de Federica Montseny defensant el feminisme, ni declarant-se feminista. No cal buscar, en les seves idees, resquícies d’un problema exclusivament femení, ni una culpabilització total dels homes, ni tampoc d’una actitud protectora i llastimosa amb les dones. Senzillament no ho trobarem. Ella propugnava una igualtat absoluta entre els sexes, una educació per a les dones, perquè despertessin i canviessin la seva situació. En la seva novel·la “La Victoria” (1925) ens parla de Clara, la protagonista de la història, una dona culta, emancipada, lluitadora. Una noia que no depèn de cap home, i que manifesta un gran amor a la humanitat. Aquest era el model de dona per Federica. La dona havia d’adonar-se de com estava, i on volia arribar, i havia de rebre educació i informació per seguir aquest camí. Era necessari un canvi de consciència femenina, i també una obertura de la ment masculina per acceptar el nou paper d’igualtat total entre els sexes. Aquesta nova situació també seria decisiva per a la transformació social, ja que una dona sense anhels ni inquietuds seria un pes per a aquesta transformació.
Amb aquest article no he fet més que dibuixar algunes pinzellades sobre Federica Montseny. La seva vida, obra, pensament, militància i decisions preses com a Ministra han proporcionat una extensa bibliografia, de la qual adjunto alguns títols que ens semblen prou destacables. Recomano llegir aquestes obres a qualsevol persona que vulgui conèixer millor la seva figura, algunes estan disponibles on-line, com la de Mary Nash o la de Nuria Cruz-Cámara. També us deixo alguns textos de l’autora, així com un documental de Televisión Espanyola sobre la seva vida, on la mateixa Federica ens parla de primera mà sobre les seves vivències, experiències, idees i accions. Espero que us siguin d’utilitat!
http://www.youtube.com/watch?v=nO_Ud6BG6wc
