Imatge de portada: graffiti que mostra un membre del maquis fugint dels membres de la Guàrdia Civil. Font: Wikimedia Commons (CC BY-SA 3.0).
La zona de la Garrotxa va acollir múltiples enllaços guerrillers, en format d’actuacions directes, establiments de contactes i, sobretot, passos de persones. Degut a la seva peculiaritat fronterera, la comarca es constituïa com l’escenari perfecte per a les introduccions i sortides de grups humans, ja fossin propis guerrillers, o persones que, acompanyades de passadors, creuaven la frontera cap al país veí, França. En tant que territori de pas, al llarg de tota la comarca s’hi establiran també enllaços, masos de contacte i punts d’avituallament. Aquest article presenta en format d’homenatge tres persones que, des de diferents peculiaritats, van contribuir a donar forma i valor al maquis.
Cristina Zalba
Nascuda el 7 de maig de l’any 1909 a Barcelona, Cristina Zalba va ser una de les veus de lluita a la comarca de la Garrotxa, que va protagonitzar amb valentia i astúcia l’amagatall d’un maqui ferit durant un any i mig. La vida de Cristina Zalba va venir marcada per un sentiment de rebuig que va convertir en el seu motor personal, de constància i fermesa. En néixer va ser abandonada a l’hospital i portada a la maternitat, des de la qual va ser adoptada dues vegades, la definitiva per un matrimoni de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) que en el moment que va tenir una filla biològica, va semblar oblidar la primera.
Es va casar l’any 1934 amb Enric Sala, als vint-i-cinc anys. Durant la Guerra Civil es va afiliar a la CNT i, mentre el seu marit lluitava al front, ella va tirar endavant fent ús dels seus coneixements d’herbolaris i ungüents per a ajudar als veïns i veïnes, entre les seves especialitats comptava amb la interrupció d’embarassos.
Cristina Zalba va treballar durant anys a una fàbrica tèxtil a Sant Joan de les Abadesses, fins a l’any 1940, quan un incendi provocat la va cremar i, amb el seu marit, van començar a treballar de masovers al Mas La Sala, al municipi d’Oix (La Garrotxa). És en aquest mas, aïllat i fronterer, que va començar la seva espontània participació en el maquis. Ens situem uns anys més tard, a finals del 1944. El Grup Bordoy i el Grup Palafox –19è i 18è grups de l’AGE respectivament–, infiltrats a Espanya en una missió a mitjan desembre, va fer nit vora el Mas Puigvert, prop de Sant Iscle de Colltort (La Garrotxa), era 30 de desembre i l’endemà havien emparaulat amb els masovers de la casa la compra de queviures per a seguir el trajecte. La trobada, però, va ser interceptada i quan el grup de maquis encarregats de l’intercanvi es van presentar al mas, hi va tenir lloc una emboscada per part de la Guàrdia Civil que en va deixar a dos molt ferits.
El maqui Palau, un d’ells, va morir en l’intent de fugir arran de les ferides que se li van inflingir, l’altre va aconseguir escapar-se’n amb una ferida de bala al genoll dret. Era Antoni Figueras Cortacans, el coprotagonista de la història. Amb el genoll esmicolat Antoni Figueras va aconseguir travessar la comarca, direcció França, arribant el dia 13 de gener a l’Església de Santa Bàrbara de Pruneres (Oix, la Garrotxa) a fer-hi nit. El matí següent el maqui va arribar a un mas situat a uns deu minuts de l’Església i s’hi va dirigir amb la intenció de demanar menjar i aigua per tal d’agafar forces i creuar la frontera amb alguna garantia de sobreviure.
Així, el 14 de desembre del 1945, Antoni Figueras, un maqui malferit arran d’una emboscada que la història ha anomenat els Fets de Puigvert, es va creuar amb la nostra protagonista, Cristina Zalba, masovera del mas La Sala, on Figueras va demanar tan sols menjar i beure per a poder seguir. En veure les ferides del maqui, Zalba no va dubtar ni un instant, i amb la fermesa i determinació que la caracteritzaven va decidir amagar al jove de vint-i-cinc anys mentre li curava les ferides i es recuperava per a reprendre el seu camí.
La família, però, no ho va posar fàcil. El seu marit, Enric Sala, encara amb la por particular de qui ha estat víctima directa del franquisme, recordava amb horror els seus dies pres al camp de concentració, i va intentar convèncer a la seva dona que no era bona idea amagar a una persona que molt probablement estava buscada per les autoritats locals. El Mas La Sala quedava aïllat entre boscos, però per la seva proximitat a la frontera, durant aquells anys rebia nombroses visites de la Guàrdia Civil. Al temorós dubte del marit, s’hi sumaven tres criatures, en Joan d’onze anys, en Josep de tres, i la Maria de tan sols set mesos. La filla de Cristina Zalba, en aquells moments amb poca consciència del que l’envoltava, assegura que la seva mare era una dona molt poc convencional, amb molta empenta i resolutiva, gens submisa al marit i amb molt criteri propi.
Aquestes declaracions no fan dubtar de com, malgrat que la situació no els era favorable i una decisió mal presa els podia haver dut a la desgràcia arran de les repressions franquistes, Cristina Zalba va acollir, cuidar i amagar a Antoni Figueras durant cinc-cents vuit dies, sobreposant-se a visites de la Guàrdia Civil, pujar a tres criatures, les constants negatives del marit i la lenta recuperació de la mobilitat i fortalesa de la cama del maqui.
Finalment, el dia 7 de juny del 1946, Antoni Figueras va abandonar el mas La Sala, i va prendre el camí direcció França, acompanyat fins a la frontera per la Cristina. Un cop a França, Figueras va mantenir la correspondència amb la família del mas durant uns anys, tot i que les negatives del marit va acabar forçant-ne l’aturada, i amb el mosso del mas, conegut com a Joan Solà Pujol (Joan Camps Solà de nom real), amb qui havien establert una relació d’amistat.
Cristina Zalba va morir el 21 d’agost del 2001 amb noranta-un anys, esdevenint una heroïna, durant molts anys anònima, que va lluitar contra el feixisme des d’un aspecte tan poc reconegut com les cures.
Joan Platé Vergés
Nascut el 17 de maig del 1919 a Sant Jaume de Llierca (La Garrotxa), Joan Platé Vergés va esdevenir una de les figures més importants del maquis de la comarca, introduint noves rutes clandestines al mapa per on fer passar persones, records i oblits. Joan Platé va viure al Carrer General Sanjurjo, 6 de la localitat on va néixer, i degut a la mort molt prematura del seu pare als vint-i-cinc anys, va ser criat per la seva mare amb les penúries que aquest context suposa.
Lampista de professió, el 1936 va ingressar al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) i durant la Guerra Civil va participar en la defensa de la República activament. L’esdeveniment més significatiu per a la seva trajectòria va ser a l’Ebre, amb la 27a Divisió de l’Exèrcit Popular de la República, coneguda popularment com La Bruixa. Poc després de la derrota a l’Ebre, Joan Platé es va exiliar a França, però el 7 de març, uns dies abans que acabés el conflicte, va tornar a territori espanyol i ser detingut i fet presoner al camp de concentració d’Horta (Barcelona), on va romandre uns mesos fins que el van traslladar al camp de treball de Sant Joan de les Abadesses. Al darrer camp, més a prop de casa, va rebre la visita de la seva família –mare, dona i filla– una vegada.
L’estada al camp de treball va durar poc menys d’un any. Un expedient personal extret de l’Arxiu Militar de Guadalajara data el dia 10 de maig del 1940 que el pres Juan Paltés Verges (a qui s’identifica com el nostre protagonista) no s’ha presentat a les llistes de retreta ni diana, donant a entendre que el dia 9 de maig havia aconseguit escapar del camp. A partir d’aquí, se li perd la pista durant uns anys.
Se sap gràcies a les veus de la seva família que Joan Platé va poder-se exiliar cap a França, passant pel camp d’Argelers, malgrat que no hi ha gaire més informació d’aquest període. Un cop ja a França, amb residència a Tolosa, es va unir ràpidament al moviment guerriller i va començar a entrar en contacte amb altres maquis que el van acompanyar fins al dia de la seva mort: Jaume i Miquel Montané, Josep Boada, Josep Jové.
Durant els primers anys va participar en diverses accions, tot i que els seus cognoms han impregnat la història com a passador. Després de la Operación Reconquista de España l’any 1944, Joan Platé es va unir a l’Equip de Passos creat per la UNE (Unión Nacional Española) i va començar la seva activitat com a guia de les infiltracions a Espanya i les sortides cap a França de militants del partit, guerrillers del maquis, ciutadans que fugen a l’exili, materials, correspondències i, sobretot, records.
Joan Platé, garrotxí de naixement i vida, va freqüentar els seus primers anys d’activitat la Ruta Serrallonga – Centelles, que entrava a l’Estat espanyol per la Garrotxa. La ruta, que travessava la comarca, direcció Osona, va ser creada per Josep Jové, un dels guies més importants de la zona. Aquesta finalitzava a l’estació de Centelles, des d’on els militants i guerrillers abandonaven el grup i es dirigien cap als seus destins. Els passadors, llavors, emprenien el camí de tornada, algunes vegades acompanyats d’un nou grup que es dirigia a la frontera.
El primer viatge del qual es té constància de Joan Platé com a guia d’aquesta ruta data del 14 de juny del 1945 en un dels informes entregats al partit en tornar, amb un total de vuit etapes d’anada i cinc de tornada en el qual el va acompanyar de guia Miquel Montané. Malgrat que la Garrotxa era l’entorn amb el qual Platé es sentia més segur i confiat, l’any 1946 va obrir una nova ruta arran de l’augment de controls i destacaments de la Guàrdia Civil a la ruta esmentada. Aquesta nova ruta, la dels Banys i Palaldà – Riudellots, comptava amb diversos masos de suport, i es va confirmar com una de les rutes més utilitzades fins als anys cinquanta.
Joan Platé, així com molts dels passadors, va seguir la seva activitat malgrat la desarticulació dels grups guerrillers per decisió del PCE l’any 1948. L’abril del 1950, Joan Platé va emprendre el seu últim viatge amb Miquel Montané. La infiltració al territori espanyol es va fer en voluntat de recollir uns documents a Barcelona que havia d’arribar a França. Durant el trajecte de tornada, el 7 d’abril, els dos guies es van topar amb una emboscada de la Guàrdia Civil, segons la majoria de les fonts fruit d’un contrabandista infiltrat que els informava dels moviments de la zona. Joan Platé va morir a l’acte, i Miquel Montané va resistir uns instants més fins que finalment el seu cos també va cedir a les ferides.
A la documentació que els van trobar en registrar-los, evidentment, hi constaven identitats falses, però Platé va poder ser reconegut arran d’una fotografia de la comunió de la seva filla que sempre duia al damunt. La família va rebre la notícia de mala manera, amb un interrogatori per part de la Guàrdia Civil i les autoritats civils locals per intentar treure’ls tota la informació possible. La família no havia tornat a veure en Joan Platé Vergés des de l’última visita al camp de treball de Sant Joan de les Abadesses deu anys enrere.
Francesc Cisquet Serrat i Pujolar
Nascut l’any 1921 a la ciutat d’Olot, el fill gran del matrimoni de Joan Serrat i Pilar Pujolar, Francesc Serrat i Pujolar, conegut pel nom de Cisquet, va ser un dels maquis més destacats de la comarca garrotxina. Prenent les armes de ben jove, va lliurar una vida curta però intensa lluitant dia a dia per la llibertat. L’inici de la Guerra Civil el va atrapar prou jove per a anar a defensar la República al front, però a casa va viure els valors republicans en primera persona. L’any 1938 el seu pare, paleta de professió, va ser escollit alcalde de la ciutat, esdevenint l’últim alcalde republicà d’Olot.
La família Serrat i Pujolar es va exiliar a França amb l’entrada de les tropes nacionals a Catalunya, tement les represàlies arran de la participació en política del pare. Com bona part de les famílies exiliades, la seva va viure una separació rere l’altra, en Joan i en Cisquet per una banda, en tant que homes majors d’edat, i la Pilar i els dos fills petits –Paquita (1924) i Miquel (1927)– per una altra.
El que van viure durant els primers mesos d’exili va venir completament marcat pels esdeveniments internacionals: internament a camps, l’ocupació nazi de França, trasllats a camps de treball… fins que l’any 1940 Cisquet va entrar a la 662a CTE (Compagnie des Travailleurs Étrangers). Aquell mateix any, ja amb més consciència política, Francesc Serrat i Pujolar va ingressar a la JSU (Juventud Socialista Unificada) i es va incorporar al maquis a Ariège, on va començar a establir contactes amb els quals va compartir la majoria de les accions que va protagonitzar: Jaume i Miquel Montané, Josep Boada.
Les seves actuacions van començar a destacar l’any 1942 amb només vint-i-un anys, esdevenint un dels impulsors de la creació de la UNE (Unión Nacional Española) i l’ANJE (Alianza Nacional de la Juventud Española), a través de les quals es van crear els primers grups de guerrillers i equips de pas per a organitzar i estructurar les incursions a l’interior del territori espanyol. L’any 1944 va tenir un paper de responsabilitat política en la planificació i desenvolupament de l’Operación Reconquista de España, travessant la frontera amb la 204 Divisió sota les ordres de Vicente López Tovar, i en la qual va coincidir amb el seu germà Miquel, de disset anys en aquell moment.
Després d’aquesta gran actuació, en Cisquet va tornar a travessar la frontera, malauradament per darrera vegada. El 17 de desembre del 1944 va entrar a Espanya dirigint el 18è Grup de l’AGE Grup Palafox i el Grup Bordoy, el 19è. Guiats per Josep Boada i els germans Montané, van coincidir també amb el maqui Antoni Figueras Cortacans. El grup d’en Cisquet va entrar a l’estat espanyol i s’hi va quedar uns mesos, amb diversos focus d’objectius, entre els quals Reus i Barcelona. Els primers mesos el grup es va moure fàcilment pel territori, en Cisquet fins i tot es va atrevir a visitar uns familiars a la Garrotxa.
Cap al maig del 1945 en Cisquet i uns quants membres més del grup inicial, van dur a terme una operació que els va retenir uns dies a Barcelona, coincidint amb una caiguda massiva de dirigents comunistes en mans de les autoritats franquistes. Aquesta operació els va enganxar ràpidament, al llarg del mes el grup serà desarticulat i el 9 de juny del 1945 Francesc Serrat va ser detingut i traslladat a la comissaria de Via Laietana, on va ser torturat i interrogat. Després de mesos de calvari, i mantenint-se ferm en les seves conviccions i ideals, Cisquet va ser executat al Camp de la Bota (Barcelona) el 25 de febrer del 1946, a les 6:15 de la matinada. Tenia vint-i-cinc anys.
La història d’en Cisquet Serrat i Pujolar va quedar submergida en l’oblit durant dècades, fins que l’any 2017 es van trobar els primers fils que permetrien estirar la seva biografia, posar en valor les seves accions, les seves conviccions i la seva lluita, per la llibertat i per la vida.
El llegat de l’anonimat
Vuitanta anys més tard, encara són molt els noms i cognoms que romanen en l’oblit, guerrillers, passadors, enllaços, amagatalls… maquis que van dipositar la seva vida al servei de la idea d’una vida més justa, més lliure, una vida plena que havien vist completament escapçada submergits en un pou de guerra i deshumanització.
Vuitanta anys més tard, encara hi ha traves per a posar nom i cognom a una lluita que ens ha teixit com a societat. Cal donar veu i valor als testimonis orals que desenterren el llegat de l’oblit, el de tants noms i cognoms que durant anys van ser coberts per una capa d’anonimat i silenci, per por, per desconfiança o, en molts casos, per desconeixement.
Per saber-ne més:
- AAGC. (2019) Cisquet: un maquí olotí. Barcelona: Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme
- Pagès, P. (2020) Els maquis: La resistència armada contra el franquisme (1936 – 1965). València: Edicions Tres i Quatre
- Serra, J. (2022) Obrint camins de llibertat: els guies i les seves rutes al Pirineu gironí. Olot: Amical Antics Guerrillers de Catalunya
- Escorihuela, A. (2022) Joan Platé Vergés: un maqui compromès amb la lluita per la llibertat. Disponible a: https://irla.cat/wp-content/uploads/2022/04/ESCORIHUELA_ROCA-ANIOL.pdf (Consultat: 16 de juny de 2023)
