Josep Gironès, “El Crack de Gràcia”. Vida i exili del millor boxejador català de la Història

Trajectòria pugilística

Nascut al barri de Gràcia el 1904, Gironès va començar a boxejar a una edat primerenca amb pes mosca (menys de 50 kg). Així, ràpidament es va fer un nom en el món de la boxa en la categoria de pes gall (53,5 kg). A la dècada dels anys 20 ja es trobava a l’avantguarda de les competicions pugilístiques guanyant-se el nom del Crack de Gràcia després d‘aconseguir el campionat  de Catalunya l’any 1925 i el d’Espanya a Madrid l’any 1927 en pes ploma (57 kg). Aleshores, Josep Gironès ja era conegut per ser un dels “tres mosqueters”.

Els tres mosqueters eren els tres boxejadors campions d’Espanya en diferents pesos que eren entrenats per Àngel Artero, mànager del gimnàs Punching Ball Club de Gràcia. Aquests tres boxejadors, nascuts al barri de Gràcia de Barcelona, eren grans  amics i del mateix grup d’entrenament, per això es van guanyar el sobrenom d’“Els Tres Mosqueters catalans” i “Els Tres Mosqueters de Gràcia”.

Aquest gimnàs, situat al carrer Quevedo, era una sala no gaire gran, amb un ring a un racó. A la paret hi havia una gran quantitat extraordinària de fotografies, dibuixos i caricatures de boxejadors i del sostre penjaven sacs de sorra, unes pilotes de cuir i uns quants aparells de gimnàstica. És aquí on es van forjar aquests campions.

Entre ells i el seu entrenador es van posar els seus malnoms afectuosos; Josep Gironès, “el Canari”. Carles Flix, “el Bohemi” i Francesc Ros “el Tulipà”. El nom d’El Canari, segons deia el seu entrenador, era perquè: “per la muntanya sempre camina a saltets, em va donar l’ocurrència d’anomenar-lo canari, i “el canari” li ha quedat de malnom”

Després d’aconseguir el campionat d’Espanya, i continuant amb la seva aclaparadora sèrie de victòries sobre rivals de bon nom, Gironès es va centrar en el títol europeu que ostentava el danès Knud Larsen. El combat va tenir lloc l’1 de desembre de 1929 en un Estadi de Montjuïc a plena capacitat i amb més de 40.000 espectadors. Gironès va vèncer per punts a Larsen després de quinze assalts d’un combat disputadíssim i es va convertir per mèrits en el nou campió d’Europa del pes ploma. Els quatre anys següents Gironès va defensar el títol europeu fins a set vegades entre els anys 1930 i 1933, arribant l’any 1934 a fer sis anys que romania imbatut.

El mateix any Gironès s’estava plantejant  la seva retirada, ja que tenia 30 anys i moltes dificultats per a mantenir el pes ploma (57 kg), però finalment Artero, el seu entrenador, el va convèncer per a intentar una nova èpica: enfrontar-se al campió del món, l’estatunidenc Freddie Miller, que des de gener de 1933 era campió del món amb tan sols vint-i-tres anys (de fet, Freddie Miller mai havia estat noquejat ni havia perdut mai per abandonament o inferioritat, la qual cosa convertia la disputa  en un autèntic repte personal). Finalment, es va acordar un combat entre els dos boxejadors, aprofitant que l’estatunidenc estava a Europa i Josep n’era el campió. En aquest, Gironès va demostrar una superioritat immensa i va fer mossegar la lona a Miller. Malauradament, al cinquè assalt, quan Freddie Miller ja no podia més, Gironès va rebre dues faltes per dos cops massa baixos i va ser declarat perdedor.

Tot i la derrota per les faltes, Gironès se sentia confident i l’any vinent ambdós van acordar repetir el combat`, però questa vegada amb el títol mundial en joc. El combat es va celebrar a la Plaça Monumental de Barcelona amb una impressionant entrada de públic. El speaker va anunciar; “Gironès, campió d’Espanya i campió d’Europa, 56,900 quilos, contra Freddy Miller, campió del món, 56,600 quilos”

Situen les cròniques que, en disputar-se el combat al mes de febrer i a l’aire lliure, feia bastant de fred. Gironès va pujar  al ring i es va veure obligat a esperar diversos minuts fins que Miller, que havia estat escalfant als vestuaris, es dignà a aparèixer, la qual cosa provocà que  Gironès sortís  a combatre en fred.

Gironès anava enfundat en el seu jersei verd i pantalons llargs, i Miller cobert per una bata de color granat. Va començar el sorteig de guants, fotos de tots dos púgils, advertiments de l’àrbitre i va sonar la campana anunciant el primer assalt.

Començà decidit Miller, amb llargs directes de dreta a la cara, que eren ben assimilats per Gironès, el qual es limitava a fer contres sense gran energia, reservant-se. Miller va connectar una sèrie de directes d’esquerra, alguns “raspant” les celles del seu adversari, i va rematar amb dos “crochet” curts d’esquerra, un al mentó i un altre al fetge, de visible eficàcia. Gironès va intentar imposar el cos a cos inútilment, ja que Miller, més ràpid, s’escapolia col·locant-se a la distància que millor li convenia. Va disparar una sèrie de directes de dreta que va rematar amb un precís “crochet” d’esquerra, provocant que  Gironès es desplomés  fortament commocionat. 

Dos minuts i divuit segons va trigar exactament el combat abans que l’àrbitre suís proclamés el fatídic “out”. Era la primera vegada que Josep Gironès perdia per “Knocked Out” i tenia lloc, precisament, al primer assalt de la lluita pel títol mundial. La derrota va ser moralment tan devastadora que Gironès mai més va tornar a competir ni a voler saber res més de la boxa. Tal va ser el trauma que va arribar a declarar: No sols no boxejaré més, sinó que ni vull sentir parlar de boxa. Entre els uns i els altres m’estan amargant la vida i jo demano a tots que, si us plau, em deixin tranquil, em deixin en pau, que no es recordin de mi com a boxejador.”

Retirada de la boxa

A partir d’aleshores, recollint els fruits dels seus anys a l’avantguarda de la boxa europea, Josep Gironès es dedicà a viure una vida tranquil·la amb la seva família, fins a la sublevació dels militars el juliol de 1936. Ja amb la guerra civil en marxa, els anarquistes varen requisar els estalvis que Gironès havia recaptat al ring durant els seus dotze anys i aquest, gràcies a amics de la federació catalana de boxa, aconseguí entrar al cos de guardaespatlles del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. Gironès, amb altres esportistes d’elit, apareixia al Butlletí Oficial de Catalunya que es va publicar el dia 10 novembre de 1936 en la qual es relacionen 26 agents de nova contractació.

Els anarquistes tenien animadversió vers el mànager Artero i els seus representats; Gironès, Ros i Flix. Aquesta venia des de lluny, ja que els qualificaven de “grans estrelles” i els acusaven d’“ensuperbiment”, ja que els atribuïen actituds individualistes. L’odi contra Flix i Gironès augmentava perquè els dos púgils pertanyien a les forces de seguretat de la Generalitat on havia sigut cap de la policia Miquel Badia, assassinat junt amb el seu germà al carrer Muntaner per pistolers de la F.A.I. pocs mesos abans.

Guerra civil i exili

Durant la guerra, Gironès va romandre a la rereguarda fent, sobretot, tasques administratives dins del cos de policia. L’any 1939, amb la imminent derrota del bàndol republicà, Gironès va fugir a Figueres pensant que en un futur podria tornar, ja que, més enllà d’haver sigut el guardaespatlles del president Companys, mai  havia participat amb cap partit ni havia combatut al front. Així, es va acomiadar de la seva filla i la seva dona, sense saber que mai més les tornaria a veure. En la seva absència, la seva esposa Dolors i la seva única filla Lolita sofririen les represàlies dels franquistes, que acusaven falsament a Gironès d’haver treballat en una txeca ^[1]Una txeca era una instal·lació que durant la guerra civil espanyola utilitzaven els milicians del bàndol republicà, especialment els partits i sindicats d’esquerra, per detenir, interrogar, … Continue reading com a torturador. Mentre ell marxava a l’exili la seva dona va ser detinguda i tancada a la presó i la seva filla amb l’àvia. Així, en absència de tota la família, el pis on visqueren els Gironès va ser ocupat per una família falangista.

També el seu mànager i amic Àngel Artero va ser detingut i torturat com va explicar anys després Dolors, filla de Gironès; “la meva mare no sentia simpatia per Artero, era molt rígid i controlava molt la vida dels seus púgils, fins al punt que es queixava al meu pare si m’agafava en braços. Però l’opinió de la seva mare va canviar quan la policia la va detenir i la va tancar al calabós junt Artero per esbrinar on estava Gironès: La meva mare m’explicava que sentia els cops que li donaven a Artero i els seus crits. Deia que li van destrossar els dits i els canells”

Mentre la tragèdia se succeïa a casa, Gironès entrava al camp de concentració de Bram, on va romandre fins 1940,  per posteriorment marxar a l’exili a Mèxic al setembre dl 42. Tot i que va intentar tornar, mai més tornaria a Catalunya ni veuria a la seva família. A Mèxic mai no va refer cap vida familiar, no es va donar a conèixer com a personatge famós en l’esport i es va limitar a treballar, a viure en solitud i enyorar la família que va deixar a Barcelona. En general, va tenir una vida trista i en solitud, com es pot comprovar en els extractes de les cartes que va dirigir al seu net Antonio Sastre i que van ser publicades en el llibre “El Crack de Gràcia” de Juli Lorente:

“Tindràs molt mala opinió de mi per no escriure’t més sovint, però si veiessis el dolent que soc per a escriure, tal vegada serà aquesta solitud en què visc, que tan poc m’importen les coses, o tal vegada són els anys…” (Mèxic 1 setembre 1966)

 “Em perdonaràs que no t’hagi escrit abans perquè escriure és una cosa difícil perquè no sé què dir-te…, La meva vida aquí és una mica avorrida i gràcies al treball m’oblido de moltes coses, però no de vosaltres, tinc ganes de conèixer-te i enraonar amb tu, encara espero que algun dia ho puguem fer. Segons les fotos, la teva mare està molt bonica i la teva àvia també…,” (Mèxic, 14 abril de 1973)

Finalment, Josep Gironès, la llegenda pugilística catalana, morí el 8 de febrer de 1982 a Ciutat de Mèxic. Lluny i apartat de la seva família, al seu funeral només assistirien els companys de la fàbrica de galetes on treballava i alguns amics. Josep Gironès és l’exemple que, a vegades, els campions ho perden tot i que hi ha lluites que no es poden guanyar. Però sens dubte, la lliçó més dura que ens ensenya la seva història  es que els cops més durs no ocorren dalt d’un ring.