Els estudis clàssics que, després de la Segona Guerra Mundial, comencen a estudiar el treball femení s’han caracteritzat per entendre que a partir de la Industrialització la participació de les dones en el mercat laboral depèn de l’existència de càrregues reproductives. D’aquesta manera, les hipòtesis tradicionals han assumit que el model burgès de reproducció social característic de la Industrialització, el model male breadwinner , hauria estat assimilat per les diferents classes socials. La historiografia feminista, però, ha matisat els efectes de la Industrialització, visibilitzant la complexitat de factors que expliquen el treball remunerat de les dones. Seguint els estudis crítics feministes, aquest article qüestiona la idea que el model male breadwinner fos un afer generalitzat en la societat del segle XIX, posant l’accent en la centralitat del treball de les dones de classe treballadora per a la subsistència de les famílies. Això ens porta a aprofundir en les característiques del treball femení i a subratllar la importància que ha tingut la demanda de treball en l’activitat remunerada de les dones. Així, les dones van treballar de manera remunerada fora de llar en aquells territoris on el sector econòmic demandava força de treball femenina. En aquests casos, les càrregues reproductives no suposaven l’abandonament del lloc de treball sinó el desenvolupament de múltiples estratègies per compaginar tasques productives i reproductives, com, per exemple, les xarxes veïnals i familiars.
El model male breadwinner: discurs social i estadístiques oficials
El model male breadwinner prové del pensament de diferents escoles econòmiques que van oferir uns postulats comuns per a formular un model econòmic i social de tall racionalista que seria impulsat pel reformisme social. Aquest model, fonamentat en la divisió de l’espai públic de la feina -la producció- i l’espai privat de la llar -la reproducció-, assumiria el gènere com a estructurador “natural” de les relacions socials i econòmiques, establint així la divisió de tasques segons aquest: és a dir, les dones es dediquen a la reproducció i als homes a la producció. En aquest sentit, cal subratllar que aquest pensament va assumir la incompatibilitat entre espais productius i reproductius i la necessitat d’associar un espai concret segons el gènere. Aquesta incompatibilitat, entén el pensament reformista, hauria estat introduïda pel sistema fabril, en què producció i reproducció queden situades en espais diferenciats, és a dir, respectivament, la fàbrica i la llar, impossibilitant la dedicació simultània a tasques d’un o altre àmbit.
És aquest model el que es reflecteix en les hipòtesis tradicionals que han tractat d’analitzar els factors que condicionen el treball de les dones. En efecte, a nivell microsocial, des de la història econòmica i la demografia clàssica, la major part d’estudis han tractat d’entendre el treball de les dones a partir de l’estructura de la llar, l’estat civil, el nombre de fills, el cicle de vida familiar o la professió i ingressos del cap de família.
El fet que estudis historiogràfics tradicionals hagin assumit que el conjunt de la societat del segle XIX es va reproduir en base a un model de tipus burgès d’home treballador i dona cuidadora ha tingut diversos efectes. D’una banda, s’han malinterpretat els canvis socials i econòmics que realment es produeixen entre les societats preindustrials i les industrials a partir de la industrialització. D’altra banda, s’ha assumit un model erroni de l’activitat femenina que entén el treball de les dones mitjançant pautes reproductives. Això ha conduit a una interpretació molt estesa en la qual s’entén que l’entrada de les dones en el mercat laboral (principalment de les dones casades) només es produeix després de la Segona Guerra Mundial. Li devem, per tant, a la historiografia feminista, aportar una visió més realista no només del treball de les dones, sinó dels canvis econòmics i socials que realment va implicar la Industrialització.
Pel que fa a la primera qüestió, les historiadores feministes han criticat els postulats en els quals es basa el model breadwinner. Sobre aquesta qüestió, s’ha volgut desmuntar la idea generalitzada que hagi existit un model preindustrial suposadament harmònic de producció domèstica en el qual, la no separació d’espais, és a dir, el fet que producció i reproducció es portessin a terme simultàniament en el llar, permetés la compatibilitat de tasques. La historiadora Joan Scott ha al·ludit al fet que, en èpoques prèvies a la industrialització, les dones ja treballaven fora de casa allà on es demandava la seva ocupació. En aquest moment les tasques de producció i reproducció ja eren difícilment conciliables, però, el temps invertit en tasques domèstiques depenia del treball productiu i de les necessitats econòmiques de la llar. Parafrasejant a Scott, el conflicte entre la cura i el treball, sigui quin sigui l’espai i l’època, no és una qüestió que neixi amb la industrialització.
Això ens porta a comprendre que hi ha certes continuïtats entre el treball preindustrial i industrial de les dones. Aquestes continuïtats porten a entendre també que, en la majoria dels casos, el model male breadwinner, va ser més un discurs social de les classes burgeses i la classe política reformista, que una realitat entre les classes treballadores. Així, resulta pràcticament impossible entendre la reproducció de les classes treballadores del segle XIX sense l’existència de dones que treballaven de manera remunerada fora de la llar.
Això no suposa negar que la ideologia de la domesticitat femenina hagi tingut efectes importantíssims per al treball de les dones tant a nivell material com del coneixement que ens ha arribat d’aquest. Aquesta dada ens porta a la segona qüestió.
Les historiadores feministes han posat de manifest com l’existència d’una ideologia social que entenia únicament a l’home com a treballador es va reflectir en la construcció de les estadístiques oficials sobre les quals s’han construït les hipòtesis relatives al treball de les dones. Les estadístiques del segle XIX, lluny de ser fonts fiables, n’han invisibilitzat el treball. Gran part de la historiografia feminista de l’última dècada dirigeix els seus esforços a esmenar el subregistre de l’activitat femenina existent en les fonts històriques que prenen com a referència investigacions clàssiques. Les causes del subregistre de l’activitat femenina són múltiples i podrien ser objecte d’un altre article, motiu pel qual no ens hi estendrem més. No obstant això, la influència que va tenir en la recollida de dades destaca l’existència d’un model ideal de treball únic i a temps complet que dista de l’experiència femenina, normalment relacionada amb la pluriocupació, el treball temporal, estacional i mal remunerat.
La correcció de les taxes d’activitat femenina permet observar millor el pes en l’economia i els diferents factors a l’hora d’explicar el treball de les dones. Així, les dones no van deixar de treballar durant la Industrialització, sinó que l’estadística va entendre que les característiques del seu treball no estaven d’acord amb la definició moderna del treballador, deixant d’entendre-les com a població activa.
Això és una cosa que també es fa visible en estudis generats pel reformisme social en la segona meitat del segle XIX. Certes estadístiques desenvolupades per analitzar l’impacte de la industrialització en els nivells de vida de les classes treballadores van constituir una manera de donar suport a la racionalitat del model male breadwinner. Un exemple d’això en el cas de l’estat espanyol el constitueix el Monográfico Estadístico de la Clase Trabajadora de Barcelona en 1856 d’Ildefols Cerdà. Aquí, a partir del reajustament i subestimació de les dades del treball femení -tot i la importància que tenia a Barcelona en aquesta època gràcies a la indústria tèxtil- i la seva contribució a l’economia familiar, es va intentar demostrar la necessitat d’un salari familiar per a l’home que permetés mantenir a tota la família, és a dir, de donar suport al model breadwinner. Igual que en el cas dels censos, les conseqüències d’estudis d’aquest tipus han estat subestimar l’aportació de les dones a l’economia i construir la idea de la dona com una treballadora de caràcter secundari.
D’altra banda, el discurs de la domesticitat també ha tingut efectes materials en el treball de les dones. El reformisme social va entendre a la dona treballadora com un problema, ja fos per qüestions morals, corporals o biològiques, però mai per qüestions relacionades amb l’explotació que les dones patien a la feina. Aquest discurs va influir enormement en la segmentació vertical i horitzontal del mercat de treball segons el sexe. Construir a la dona treballadora com una cosa excepcional i antinatural va legitimar pràctiques empresarials com la mala remuneració, la temporalitat, la inexistència de contractes laborals explícits o la reclusió en treballs no qualificats, entre altres qüestions. La segmentació laboral que el reformisme social va assenyalar com a prova de la diferència natural d’homes i dones i la incompatibilitat de la dona amb el treball va ser creada pel mateix discurs. En aquest sentit, tot i que el model de domesticitat no hagi estat una realitat social, sí que va legitimar certes pràctiques que tindrien efectes sobre el treball de les dones i els seus drets com a treballadores. Lluny d’implicar que les dones deixessin de treballar, va comportar que ho fessin en pitjors condicions que els homes.
Reconstruint el treball de les dones
El procés d’esmena del subregistre de l’activitat femenina en l’època contemporània ha permès obtenir una visió realista de l’estructura econòmica i ocupacional i dels factors que condicionen el treball de les dones. En el cas de l’estat espanyol, investigadores com Cristina Borderías, per al cas de Catalunya, Luísa Muñoz Abeledo, per al cas de Galícia, o Pilar Pérez-Fuentes, per al cas del País Basc, han assenyalat com aquest estaria influït per una multitud de factors que es relacionen de manera complexa. No obstant això, en contrast amb les hipòtesis clàssiques, aquestes historiadores s’han centrat en la importància dels factors de demanda d’ocupació, és a dir, les oportunitats d’ocupació que es dona a les dones en els diferents contextos, un fet que implica centrar-se en l’especificitat del territori i descartar la tendència a homogeneïtzar l’experiència del treball de les dones.
La idea que es desprèn d’aquests estudis és que les dones treballaven allà on es demandava la seva feina. En aquest sentit, la taxa d’activitat femenina està relacionada amb l’estructura de l’activitat econòmica existent al territori, i ha tingut més influència el fet que es demandés ocupació femenina, que el fet que les dones tinguessin càrregues familiars. Segons Luisa Muñoz, la participació de les dones en la segona meitat del segle XIX va ser alta allà on hi fou present una indústria que demandés treball femení, com ara la del tractament del peix, la del tabac i la tèxtil; essent baixa en els llocs on no existien oportunitats fora de l’àmbit domèstic i rural. Factors com l’edat o l’estat civil, que s’han considerat determinants en el treball femení, no tenen tanta influència sobre el treball de les dones com el tipus d’activitat econòmica que hi ha a la zona. Mentre en zones industrials les dones van treballar fins a edats avançades, en el servei domèstic només treballen les dones jove. D’altra banda, en aquells territoris amb indústria les dones treballen independentment del seu estat civil, mentre que, en zones urbanes, el fet les dones casades treballessin depenia de l’existència d’altres activitats més enllà del servei domèstic. La maternitat tampoc significava la retirada del treball en el cas dels territoris amb indústria. Finalment, en relació a l’ocupació del marit, les dones amb taxes d’activitat més elevades serien aquelles els marits estaven empleats en llocs de baixa remuneració. Així, l’ocupació de les dones no depenia de l’estat civil sinó del sou dels seus marits, el que porta a dir que la majoria de dones de classe treballadora seguiria treballant tot i que estiguessin casades.
Conclusions
En definitiva, posar en dubte els models i les estadístiques tradicionalment emprades per analitzar el treball de les dones permet obtenir una idea més elaborada de l’activitat laboral de les dones i dels canvis que va suposar la Industrialització. Qüestionar l’expansió del model male breadwinner permet obtenir un retrat complex de l’activitat de les dones que mostra la limitació de les teories clàssiques a l’hora d’explicar el treball femení. Les estratègies de les famílies davant la industrialització responen a un model més complex que el model home guanyador del pa.
Tanmateix, no es pot negar que aquest discurs social que situava el treball de la dona en un segon pla va legitimar pràctiques que van afectar a les condicions de treball de les a posteriori. Al mateix temps, ben al contrari del que s’ha donat a entendre, les dones treballadores, solteres i casades, amb o sense fills, no es van incorporar al mercat de treball després de la Segona Guerra Mundial sinó que van treballar fora de la llar i de manera remunerada abans i durant la industrialització, i el seu salari va ser central per al manteniment de les famílies.
