Imatge de portada: Mapa Cataloniae principatus novissima et accurata descriptio (Font: Wikimedia Commons)
La desconfiança envers l’estranger i la diferència cultural no és pas un fet nou dels nostres dies i és que es tracta d’una costant al llarg de la història. Els entrebancs en què es troben els immigrants per integrar-se a les noves comunitats on arriben hi han sigut sempre, d’una manera o d’una altra. I els francesos que van arribar al llarg dels segles XVI i XVII a Catalunya cercant noves oportunitats, no en van ser una excepció. Els naturals de França es van trobar, en algunes ocasions, amb la mirada recelosa dels seus habitants i les autoritats.
La immigració francesa a Catalunya al llarg dels segles XVI i XVII és un fenomen força conegut i estudiat des dels anys 60 del segle XX. D’entre les causes principals d’aquest èxode immigratori des de la meitat sud del Regne de França cap al Principat de Catalunya hi trobem el contrast de la conjuntura bèl·lica que s’estava donant a França a causa de les seves guerres de religió (1562-1598) i la sobrepoblació de la zona pirenaica amb la demanda constant de mà d’obra a Catalunya a causa de la davallada demogràfica de la crisi baixmedieval i una certa expansió econòmica de la monarquia. D’aquesta manera, els francesos van passar a ser una important mà d’obra a Catalunya, sobretot en tasques poc especialitzades.
Això no obstant, a mesura que la bonança econòmica registrada al segle XVI es va anar esgotant a finals de la centúria, la visió vers el francès també va anar canviant. Allò de “els immigrants ens prenen la feina”, doncs, no és pas tan actual. I una mala imatge del francès com a possible criminal va anar arrelant en l’imaginari col·lectiu tant de la població, com en la monarquia hispànica.
Això es constata amb l’estudi de les acusacions pels delictes comuns de l’època: el bandolerisme, la bruixeria, la bigàmia o l’heretgia. Així, es demostra que durant determinats anys del segle XVI i XVII, un nombre important dels inculpats per aquests delictes eren francesos. Un cas paradigmàtic és el de Blanca Bardiera, una dona francesa acusada per bruixeria a Sant Feliu de Llobregat, el judici de la qual es troba estudiat i publicat per Mercè Gras. Fins i tot la literatura de l’època ens demostra la visió que es tenia dels francesos. En l’obra d’El Quixot, el famós bandoler Perot Rocaguinarda va acompanyat de: “(…) gascones, gente rústica y desbaratada” o en una obra de Tirso de Molina, es diu: “gascones, digo, parece herencia suya el profesar robos”. Les condemnes per bigams també eren freqüents, per la qual cosa l’any 1577 es decretava la necessitat d’acreditar la solteria al regne d’origen si un francès es volia casar.
Els immigrants francesos van ser posats en el punt de mira del Tribunal del Sant Ofici i la vigilància religiosa. El mateix Felip II (1556-1598) advertia a través d’una carta al virrei de Catalunya, García de Toledo, l’any 1560 del possible perill de contaminació ideològica que podien suposar els francesos que s’estaven al Principat de la manera següent: “ya sabéis en lo que andan en Francia los errores de la mala secta de Lutero y el peligro que ay de danyarse essa tierra (Catalunya) por la vezindad que tiene con la de Francia. (…) ha parecido sera que los inquisidores den una vuleta por los lugares desse principado (…)para prohibir que no salte en ellos”. I de fet, no van ser pocs els francesos que van ser condemnats pel tribunal del Sant Ofici. Les dades, estudiades per l’historiador William Monter, ens ho mostren: de 1560 a 1570, 9 de cada 10 condemnats per la Inquisició de Barcelona eren francesos; de 1560 a 1600, dels 389 protestants acusats per la Inquisició de Catalunya, 267 venien de França. L’any 1548 el bisbe de Barcelona prohibia que els clergues francesos administressin sagraments, i el 1562 el virrei de Catalunya presentava l’obligatorietat de presentar un certificat que acredités la bona conducta catòlica al lloc d’origen d’aquests immigrants. És en aquest sentit que es van crear diverses confraries al llarg del territori d’”estrangers” o de “francesos”, per demostrar la bona praxi de la religió. Un exemple és la que hi va haver a la ciutat d’Igualada, activa de 1544 a 1657. Una altra forma de fugir de la desconfiança era integrar-se a la comunitat a través de casaments amb els nadius, la qual cosa permetia establir relacions amb la comunitat local i ser més ben vist, en general.
Constatem, doncs, com la desconfiança cap a la diferència, o la por cap aquell que ve de fora, ha estat present des del nostre passat més llunyà.
-
(Els Hostalets de Pierola, 1997). Graduada en Història (UB). Màster en Història i Identitats al Mediterrani Occidental a l'Època Moderna (UB-UV). Doctoranda en Història Moderna (UB).