gènere

Les dones als museus estan despullades

Malauradament, «la dona nua» ha esdevingut un gènere al llarg de la Història de l'Art. Aquest s'ha desenvolupat en diferents llenguatges artístics, com poden ser la pintura, l'escultura o el cinema, entre altres. És clar que per pintar a una dona despullada necessitaves una excusa, mentre que per fer el mateix amb un home, tenies via lliure.

Els primers autoretrats femenins: una eina de reivindicació

El primer autoretrat femení del quale tenim constància data del s. I a.C. Gràcies a Plini el Vell sabem que a Roma, una pintora anomenada Jaia, es va pintar a si mateixa amb l’ajuda d’un mirall. Tot i aixòí, l’autoretrat femení més antic que conservem és de la meitat del segle XII, on una monja anomenada Guda de Weissfauen es pinta a un homiliari alemany acompanyada de la següent inscripció: “Una dona pecadora va escriure i pintar aquest llibre”.
Portada - Retrat de marbre de Cleòpatra VII al Staatliche Museen zu Berlin (Font: Worldimages)

Cleòpatra VII, el mite de la «femme fatale»

Les referències i escrits sobre Cleòpatra VII (69-30 a.C.) són innombrables. La seva representació com la femme fatale, l’arquetip de la seducció i la perversió han estat contínuament recreats per historiadors, novel·listes, pintors i cineastes. El mite generat al voltant d’aquesta monarca s’ha mantingut en el temps i encara avui dia són moltes les línies que s’escriuen sobre el seu físic, el seu caràcter engalipador, les seves relacions amoroses amb Juli Cèsar (100-44 a.C.) i Marc Antoni (83-30 a.C.), el seu suposat suïcidi per la mossegada d’una serp i l’emplaçament de la seva tomba.

Les guerrilleres antifranquistes gallegues

La perspectiva de gènere en la historiografia és escassa; és més, en els casos en què s’aplica, les dones solen aparèixer com a víctimes de determinats esdeveniments històrics. Tot i això, les investigacions especialitzades demostren el paper actiu de les dones en ells. Hi ha molts estudis sobre les guerrilles antifranquistes, però els que se centren en les dones que en van formar part són els d’Aurora Marco i Mercedes Yusta.

Joana d’Arc: la «Pucelle d’Orléans»

En l’imaginari col·lectiu la figura de Joana d’Arc la percebem a priori com el d’una llegenda, si alguna lectora o lector té arrels i consciència francesa l’entendrà com a un símbol, el que avui en diríem una heroïna nacional. Però entre el mite i la realitat hi ha tot un món. Davant una impossibilitat, de moment, d’analitzar la vida de la «Pucelle d’Orléans» a partir de distintes tipologies de fonts, més enllà de les textuals, no tenim més remei que contrastar les fonts documentals de les quals disposam. I què tenim de la seva vida que ens pugui ajudar a reconstruir-la? Doncs com bé apunta Jacques Cordier, partim de dues fonts documentals principals: les actes del procés de condemnació i les actes i enquestes del procés de rehabilitació de la nostra protagonista. Però abans d’arribar a les fonts de la seva vida anem a fer un repàs pel context en què va créixer.
Popular
Béns i institucions comunals i comunitat pagesa a la Catalunya Moderna

Tots els drets reservats

Amb el suport de

QUIOSC
SECCIONS
El PROJECTE
XARXES