Com és possible que després que l’1 de maig de 2011, després d’una operació duta a terme pels Estats Units a Abbottabad (Paquistan) que va acabar amb la vida de Bin Laden, el terrorisme hagi tornat amb més força que mai?
La resposta començà a formar-se a la dècada dels 90. Amb només 20 anys, Abu Musab Al Zarqawi començà a sentir-se inspirat per les històries de la gihad que s’estaven protagonitzant a Afganistan contra l’exèrcit soviètic. Gràcies a l’ajuda del clergue Abdallah Azzam, el jordà Al Zarqawi decidí el 1989 viatjar a Afganistan, malgrat que finalment no pogué participar en al Gihad contra la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) a causa del principi del final del conflicte en el país.
De forma paral·lel, després de la derrota de Saddam Hussein en la Guerra del Golf, confluí una renovada línia ideològica salafista. Comptant amb Muhammad Al-Maqsi i Mahmoud Abu Omar com a principals líders espirituals, a Jordània es començà a traçar una nova política teocràtica amb una interpretació salafista en la qual es perfilà la nova idea del “Da’wa”, o Estat Islàmic.
D’aquestes noves corrents ideològiques s’inspirà directament Al Zarqawi, qui des de Zarqa (Jordània), començà ràpidament a reclutar joves per a la seva organització, “Tawhid al Yihad”, mentre estableia el seu camp d’entrenament a Herat (Afganistan).
No obstant, després dels atacs d’Estats Units al centre neuràlgic de Herat i el desmantellament del règim talibà al país, Al Zarqawi es va veure obligat a amagar-se a Iran, Síria, Líban i als territoris kurds del nord de l’Iraq. Aquestes estances les aprofitaria per a estendre la seva xarxa de reclutes. Al començament del nou mil·lenni, l’organització d’Al Zarqawi acabaria conformant a Iraq una zona d’influència coneguda com a “triangle sunnita”, entre Bagdad, Ramadi i Tikrit, la qual serà el nou centre logístic.
Mentre el cèlebre trio de les Açores planejava la invasió de l’Iraq, l’organització d’Al Zarqawi començava a organitzar-se al voltant d’una xarxa d’intel·ligència local que, mitjançant el tràfic d’armes i la pertinença de pisos francs presentà una batalla en un front difós contra la coalició internacional. No obstant, la caiguda de Saddam Hussein marcà la fita més important per a l’antic país mesopotàmic.
El 2003, mentre Saddam Hussein era derrocat, la rivalitat inherent entre la majoria xiïta i la minoria sunnita reprengué una espiral de violència.
Adherides al procés democràtic promogut pels Estats Units i, basant-se en la idea que Iraq com a nació existia independentment de les seves comunitats ètniques, es desenvolupà un procés que culminà amb la formació d’un govern de concentració nacional. La dissolució de la comunitat sunnita, la qual dominava l’exèrcit i els òrgans de seguretat del país, provocà un rebuig radical del nou model de dominació xiïta i acabà per legitimar l’aixecament de la insurgència radical sunnita. Progressivament, aquestes noves organitzacions com “Jaysh Rijal al Tariqa al Naqshbandi”, conformada per antics elements del partit Baas iraquià o el grup dirigit per Zarqawi començaren a beneficiar-se explotant el conflicte ètnic del país.
Mentre l’estat institucionalitzava les diferents identitats ètniques i les minories sunnites i kurdes quedaven marginades, el país es dirigia cap a una guerra civil. El 2004, l’organització d’Al Zarqawi es feu forta en la regió de Faluya, on els mujahidins acabaren estenent el seu poder. És llavors quan el grup s’assenta i conforma el Califat Islàmic d’Al-Fallujah, amb Al Zarqawi com a emir.
Malgrat les diferències entre les organitzacions d’Al Qaeda (centrada en l’enemic remot) i l’organització “Monoteisme i Islam! de Zarqawi (centrada a atacar la població xiïta, als sufís i als kurds), els llaços entre ambdues entitats es reforçaren en un moment en què Al Qaeda perdia influència després de perdre les seves bases d’Afganistan i l’organització d’Al Zarqawi necessitava fer-se forta a Iraq. Progressivament, l’organització d’Al Zarqawi comença a emprar tàctiques terroristes contra la comunitat xiïta, avivant les tensions ètniques en la regió i fent una crida a boicotejar les eleccions parlamentàries per ser contrari a la democràcia, doncs l’única font de sobirania era l’Alcorà.
Amb l’elecció d’Al Maliki el 2006 com a primer ministre d’Iraq, el país es fracturava en una sagnant guerra civil. En la seva lluita contra l insurgència terrorista, Al Maliki amenaçava greument a la comunitat sunnita mitjançant arrests massius i lleis antiterroristes que intimidaven a líders i polítics sunnites.
Progressivament, les tropes dirigides per Al Zarqawi conqueriren importants feus en les províncies d’Al Anbar, Karma o Abu Ghraib. No obstant, la legitimitat del grup en la regió queda paulatinament minvada com a causa de les seva voluntat d’instaurar el sistema talibà i no respectar la cultura i les tendències socials dels sunnites iraquians, als quals afecta l’alarmant nivell de violència protagonitzat per l’organització.
El 2006, després de la mort d’Al Zarqawi a causa d’un bombardeig americà, l’organització entra en una fase de decadència i remodelació a la cerca de major autonomia.
No obstant, el poder d’Al Qaeda a Iraq es veu més minvat després de l’ofensiva coneguda com a “l’Impuls”, en la qual 130.000 soldats nordamericans en coordinació amb seguidors del Despertar Sunnita i les forces de seguretat iraquianes combaten i deixen moribunda l’organització. Després d’un període de decadència sota el lideratge d’Al Mujahi, el 2010, el nou líder Abu Bakr al Baghdadi forjà un nou model estratègic centrat en dos objectius: la ruptura dels llaços amb l’Al Qaeda dirigida per Al Zawahiri i la involucració en l’oportunitat que es presentava a Síria.
Abu Bakr, en col·laboració encara amb Al Qaeda, facilità a un dels seus líders, Abu Mohammed al Golani d’establir una potent força de combat a Síria. Durant un temps, les forces de Golani arribaren a eclipsar les capacitats del propi Abu Bakr, a la vegada que aquest sentia com els discursos d’Al Zawahiri minvaven la seva pròpia legitimitat. No obstant això, després que els seus homes creuessin la frontera de Sikes Pikot i els primers discurses al voltant de la reinstauració del califat islàmic, idea inabastable per a Al Qaeda en aquell moment, Abu Bakr començà a marcar el lideratge en la regió. Després d’aguantar les envestides d’un front islàmic contra la seva pròpia organització i mitjançant assassinats i declaracions d’apostasies a aquells vinculats a l’organització del Front Al Nusra, dirigit per Golani, l’organització d’Abu Bakr guanyà un pes notori a Síria. El pols entre ambdues organitzacions quedà decidit amb la contundent victòria de la facció d’Abu Bakr al Baghdadi després d’autoproclamar-se califa d’Estat Islàmic d’Iraq i Síria el 14 de juny de 2014.
Progressivament, el ja ISIS comença a estendre’s per les zones d’influència perdudes pel règim d’Al Assad, en les quals els grups opositors no tenen una gran presència militar i es troben allunyades del front de batalla. La seva expansió es veu afavorida per diferents factors. En primer lloc, les tribus sunnites de Síria i Iraq, ja fos com a venjança contra Al Assad o Al Maliki, així com a fruit de la seguretat que representava viure sota la zona d’influència d’ISIS, afavorí la implantació de l’organització terrorista en el territori. Guanyant-se les ments i cors, després de la conquesta d’Alep, ISIS repartí paquets d’aliment entre la població, al mateix temps que en les diferents poblacions conquerides es duien a terme judicis contra guerrillers d’altres faccions que havien comès crims contra la població. En la conquesta de Mosul (ciutat majoritàriament sunnita), uns 500 guerrillers d’ISIS aconseguiren vèncer una força composta per 10.000 iraquians, la qual era considerada per la seva població com una força invasora al servei dels safàvides iranians. Després de la conquesta de la ciutat, Abu Bakr, en memòria de l’antic califa Ibrahim, declarà la fundació de l’Estat Islàmic. Això implicà que tots els musulmans salafistes que compartien la mateixa visió que els líders d’ISIS giressin la seva atenció cap al projecte d’Abu Bakr i retiressin els seu suport a grups islamistes com el Front Al Nusra. L’establiment del califat, a més, suposà un repte al monopoli de l’autoritat que fins el moment havia representat l’Al Qaeda d’Al Zawahiri i el Mul·là Omar com a principals líders de la jihad global.
Per la seva banda, a Bagdad, front al caos i a la ineficiència que representava l’exèrcit iraquí, per a la defensa de la ciutat, s’establiren milícies xiïtes com “Asaib Ahl al Haq”, al temps que la minoria sunnita en la ciutat temia les possibles represàlies que poguessin cometre’s, al poder ser identificada com a quintacolumnista.
Un altre element clau per a tenir en compte la ràpida expansió de l’exèrcit d’ISIS ha sigut el beneplàcit d’Al Assad. L’expansió de l’organització d’Abu Bakr debilitava als principals enemics d’Al Assad, Al Nusra i la coalició de l’Exèrcit lliure de Síria.
Únicament el 2015, les àrees de Hama, el camp petrolífer de Haql al Shaer, la província de Deir Ezzor o la ciutat d’Alep registraren combats entre ambdues faccions.
És fruit d’aquestes dinàmiques socials i polítiques que ISIS ha aconseguit establir un estat propi dintre de Síria i Iraq. A partir de l’explotació de regions riques en petroli o aigua, han enrolat a la població en l’explotació d’aquests recursos i han aconseguit establir un sistema de governança basat en corts judicials on s’imparteix la “sharia”, o escoles alcoràniques per a nens i nenes (separats per sexes), al mateix temps que la seguretat en la ciutat s’ha aconseguit mitjançant les estrictes lleis aplicades per la policia d’ISIS. És important destacar que l’accés a tribunals islàmics basats en la “sharia” és un element carent durant tota l’etapa, tant d’Al Maliki com d’Al Assad, en la qual la població pot tenir accés, i a través dels quals ISIS s’ha legitimitat. Per altra banda, fruit de les seves actuacions, podem afirmar que el grup d’ISIS representa una entitat autònoma en termes financers. Al mateix temps que els estats del Golf representarien un 5% del seu finançament, accions com la venda de petroli (estimada en tres milions de dòlars diaris), el saqueig del banc de Mosul (estimat en 400 milions de dòlars), la captació d’impostos entre la seva població o la venda d’antiguitats com les saquejades a Palmira fan d’ISIS una entitat solvent, les quals es venen des del Ministeri d’Antiguitats.
Com a conseqüència d’aquests ingressos, podria ser argumentat que amb l’arribada de nova població al territori podria donar-se per dos factors. En primer lloc, segons l’Alcorà, a Síria es complirà la profecia en què el Minaret Blanc de Damasc tornaria a la terra el descendent de Jesús per a acabar amb l’Anticrist.
En segon lloc, si el fenomen de la radicalització i l’esperança que la profecia alcorànica es compleixi juguen un paper important, el caràcter econòmic que ofereix l’organització és un element a tenir en compte. Enfront dels 60 dòlars mensuals cobrats pels guerrillers de l’Exèrcit Lliure, es calcula que els adscrits a ISIS podrien obtindré més de 300 dòlars mensuals, xifra que obtenen lluitant sota la bandera negra d’Al Nusra.
Finalment, l’expansió del Califat liderat per Abu Bakr al Bagdadi s’ha convertit en una realitat. La majoria dels seus vídeos reivindicant el caràcter messiànic estan complint el seu paper, doncs han eclipsat enormement a tot allò que en el seu dia varen fer els líders d’Al Qaeda. Tal com mostra el dinar d’ISIS, les fronteres del califat són el món, amb Amèrica, Constantinoble, Roma i Damasc com a les seves principals capitals.
