Fotografia de portada: Ilià Ehrenburg i Walter Friedrich. Font: Wikimedia Commons, domini públic.
Khrusxov i el canvi de paradigma
The Story of Thaw politics is about culture. The story of Thaw culture is about politics. Neither can be told without the other.
La història de la política del Desglaç va sobre cultura. La història de la cultura del Desglaç va sobre política. Cap de les dues es pot explicar sense l’altra.
Nancy Condee a Cultural Codes of the Thaw (2000).
El dia 8 de desembre de 1991, després de la signatura dels tractats de Belaveja, l’URSS, la superpotència que havia disputat l’hegemonia mundial als Estats Units d’Amèrica durant gairebé mig segle, deixava d’existir. Trenta anys després, el període comprès entre la Revolució d’Octubre i la implosió del règim soviètic continua atraient multitud d’incansables investigadors. Dins d’aquest immens i inabastable lapse de setanta-quatre anys, un període en concret resta sovint en segon terme a l’hora de ser tractat pels investigadors. Es tracta del període del Desglaç, que se situa cronològicament entre la mort de Stalin (l’any 1953) i la defenestració de Khrusxov (l’any 1964) i posseeix un seguit de particularitats, polítiques i culturals, que en justifiquen l’estudi.
Nikita Serguéievitx Khrusxov va arribar a la secretaria general del Partit Comunista de la Unió Soviètica l’any 1953. Tot i que fins a l’any 1958 no arribaria a presidir de forma efectiva l’executiu, el cert era que ell era qui controlava el Presídium, i qui va exercir el poder des de finals de 1953 fins a la seva defenestració, l’any 1964. Demonitzat per una part de la historiografia, és sense dubte una de les figures clau de la segona meitat del segle XX. El seu període de govern ha estat percebut de diverses formes pels historiadors: com un règim de continuïtats respecte a l’estalinisme, com una ruptura parcial amb el règim predecessor (sobretot per la introducció de mesures liberalitzadores), o fins i tot com un oasi cultural després d’un període de fortes censures.
La literatura va ser, durant el període del Desglaç, l’expressió cultural més important i transcendent, per molt que el cinema mobilitzés a grans masses de població. Naturalment, és impossible analitzar la petjada de tots els grans autors del període, doncs el seu nombre impediria qualsevol mena de profundització en la matèria. Per això, he decidit centrar aquest article en la figura d’un dels pares del Desglaç cultural; Ilià Ehrenburg. La selecció ha vingut determinada, per una banda, per la seva gran influència, en la seva època però també de forma posterior, i per l’altra el fet que és un autor que ha despertat des de sempre l’atenció de la historiografia soviètica, que l’ha considerat paradigmàtic d’un moment determinat de la història de l’URSS.
La joventut d’Ilià Ehrenburg
A l’hora de tractar la figura d’Ehrenburg, un dels escriptors russos més rellevants de la segona meitat del segle XX, és important no cometre l’error d’intentar caracteritzar a un personatge amb un recorregut vital tan ampli en pinzellades massa gruixudes. Nascut a Kiev l’any 1891, Ehrenburg va entrar en contacte des de molt petit amb els costums del judaisme. Tot i que es podria dir que aquesta doctrina, que havia après del seu avi, no va condicionar excessivament la seva tasca política (que es va encaminar a abogar per un socialisme reformista) sí que d’alguna forma va marcar el seu caràcter, ja que ell considerava que era quelcom arrelat a la seva identitat.
Ilià va crèixer a Moscou i ja des de ben jove va participar en protestes i manifestacions (era expulsat amb freqüència de l’escola), forjant un cert caràcter de rebel·lia i guanyant-se de forma progressiva l’atenció de l’Okhrana, la policia del règim zarista. El desembre de 1908, amb només disset anys va ser arrestat i torturat, fet que va motivar que decidís exiliar-se a França. Tot i haver passat gran part de la seva joventut a l’estranger i considerar-se un revolucionari (havia militat en organitzacions bolxevics), Ehrenburg va distanciar-se ràpidament del règim soviètic sortit de la revolució d’octubre. L’any 1921 va tornar a emprendre el camí de l’exili i va viure en diferents capitals europees, des d’on va escriure Julio Jurenito, una àcida paròdia en què un grup de personatges d’allò més heterogenis (la majoria grotescament estereotipats) viatgen per Europa al mateix temps que fan patents les mateixes carències.
Tot i que Ehrenburg havia criticat i ridiculitzat en aquesta última obra el sistema soviètic, guanyant-se l’antipatia i l’odi de la majoria de comunistes, el seu periple vital va dur-lo de forma inesperada a congraciar-se de nou amb ells. La causa d’aquesta reconciliació miraculosa va ser la implicació d’Ilià Ehrenburg en el d’avenir de la Segona República Espanyola. Immers en encàrrecs periodístics des de la Primera Guerra Mundial, Ehrenburg va acollir amb gran esperança la nova república espanyola, igual que un gran nombre d’intel·lectuals europeus, que veien en el nou règim republicà una porta de sortida a l’onada reaccionària que recorria Europa des del crac del 29. Com a reporter del diari Izvestia, una publicació de gran tirada a l’URSS, viatjava sovint a Espanya i va viure de prop l’esclat i el d’avenir de la guerra civil. Encoratjat pels actes de resistència del bàndol republicà i profundament solidaritzat amb la lluita antifeixista, Ehrenburg va publicar diverses novel·les exaltades que lloaven les gestes de la població assetjada i de l’exèrcit republicà. Va ser així com es va reconciliar amb el públic generalista soviètic, tot i que això no va significar ni molt menys que Ehrenburg abandonés els seus posicionaments crítics. Sense anar més lluny, durant aquells mateixos anys es va oposar frontalment als teòrics del realisme socialista com Gorki, al·legant que suposava un enclaustrament dels artistes i que tancava la porta a gran part de les noves corrents artístiques que havien sorgit a Europa.
Del llibre negre al Desglaç
Va ser durant la Segona Guerra Mundial quan Ehrenburg va assolir l’estatus de gran cronista soviètic. Empleat per múltiples mitjans, des d’Estrella Roja, el diari de més tirada al front soviètic fins a altres mitjans internacionals, Ehrenburg va decidir enfangar-se les botes per poder cobrir el conflicte. Les seves cròniques, moltes de les quals havien estat escrites després de llargues i tortuoses visites al front, van assolir un gran reconeixement i el van convertir en una de les figures més respectades del periodisme de guerra.
Com a jueu, va viure amb terrible angoixa les notícies que a poc a poc anaven desvetllant la magnitud de l’horror que havia posat en marxa la maquinària nazi. Aquest fet va motivar la seva implicació en la creació del Comitè Jueu Antifeixista, en el que haurien de participar personalitats de la talla del físic Albert Einstein, el llegendari corresponsal i escriptor Vassili Grossman o Solomon Mikhóels, el director del Teatre Estatal Jueu de Moscou. D’aquests anys daten alguns dels seus escrits més controvertits, en els quals exhortava als soldats a què desencadenessin la violència més sanguinària i brutal contra el poble alemany (civils inclosos). Aquest tipus de llenguatge deshumanitzador i brutal, empleat sobretot en els moments més durs de l’Operació Barbaroja (l’operació nazi per envair l’URSS) va concedir-li paradoxalment una gran notorietat.
Va ser precisament Ehrenburg qui, arran del descobriment dels camps de Concentració i de la constatació de la magnitud de la Shoah, va decidir liderar el projecte d’escriptura d’un llibre negre de l’Holocaust, que hauria de servir com a element de difusió a escala mundial dels horrors del nazisme. Un cop acabada la guerra, però, a la Unió Soviètica va anar estent-se de forma progressiva un fort antisemitisme, que va acabar provocant la censura del llibre negre i dels manifestos de denúncia de l’Holocaust. Tot i aquestes desavinences, Ehrenburg va aconseguir fer-se un lloc a l’URSS dels anys cinquanta, coincidint amb el crepuscle estalinista i la renovació del PCUS. Durant la dècada dels cinquanta, Ilià va exercir com a diputat al Soviet Suprem i gràcies a la notorietat dels seus escrits i sobretot a la publicació l’any 1954 de l’obra El Desglaç, va esdevenir un símbol de la renovació política i cultural de Khrusxov.
El Desglaç i el final de l’estalinisme
L’abril de 1954, Ilià Ehrenburg va publicar, tan sols uns mesos després de la mort de Stalin, la seva novel·la Desglaç. Tot i que ell no ho sabés, aquella novel·la sobre un director de fàbrica dèspota i la seva posterior caiguda (reminiscència clara del ja difunt Stalin) donaria nom a tot un període polític i cultural de la història de l’URSS.
L’extraordinària importància d’aquesta obra, no tant des d’un punt de vista literari sinó sobretot polític, ha fet que doni nom no tan sols a un període de la història de la Unió Soviètica sinó també a tot un moviment cultural i social. La novel·la va tenir una bona acollida a Occident, on es va arribar a considerar paradigmàtica del canvi polític després de la mort de Stalin, dedicant-li nombroses traduccions. Tot i el seu èxit, la novel·la li va fer guanyar a Ehrenburg alguns enemics poderosos i el rebuig de part del món intel·lectual soviètic, manifestat en el II Congrés d’Escriptors.
La denúncia de les pràctiques antisemites apareix aquí finalment explicitada, quelcom rellevant tenint en compte l’adhesió que Ehrenburg havia demostrat en la dècada anterior a les directrius estalinistes (sobretot durant el decurs de la guerra). Així doncs, un dels aspectes fonamentals que es deriva d’aquest tipus de crítiques polítiques i que és clau en la novel·la d’Ehrenburg és l’ús de la metàfora. La majoria d’analistes destaquen el caràcter al·legòric de l’obra en conjunt, doncs tota la trama principal (la que rodeja a l’empresari autoritari) es basa, quasi en la seva totalitat, en un joc de dobles sentits. Aquestes “traduccions” o translacions, realitzades per la immensa majoria de lectors que van enfrontar-se a l’obra, van permetre que aquesta adquirís tanta notorietat.
Un altre dels aspectes centrals en la recepció i la transcendència de l’obra és el seu “timing” a l’hora de ser publicada; al fet d’haver capturat l’estat d’opinió d’un gran nombre d’intel·lectuals en un moment de canvi, en un temps d’incertesa però també d’un fort optimisme. Així, resulta impossible deslligar la seva publicació d’un seguit de successos de caràcter polític: per una banda, la repressió exercida per la Unió d’Escriptors en contra de tota classe de publicacions independents, com la revista New World, però també positius, com les rehabilitacions (en la dimensió literària) de molts artistes perseguits per l’estalinisme.
Mort d’un escriptor
Ilià Ehrenburg va morir el 31 d’agost de 1967, poc després del final del govern de Khrusxov i de l’era del Desglaç. Va ser enterrat al cementiri de Novodèvitx, a Moscou, i unes 15.000 persones van acompanyar el seu fèretre. En la seva obra magna Gent, anys, vida, Ehrenburg escrivia sobre la seva pròpia vida:
“Molts dels meus companys van acabar sota les rodes del temps. Vaig sobreviure, no perquè fos més fort o més perspicaç, sinó perquè hi ha moments en què el destí d’una persona no s’assembla a un joc d’escacs jugat amb les seves regles, sinó a una loteria”.
Per saber-ne més:
Alle, M.F. (2019). «La literatura de partido: el realismo socialista entre el arte y la política». 452ºF. Revista de Teoría de la literatura y Literatura Comparada, (20), p.166-186.
Cerdán, E. (1973). Esquema de la literatura soviètica. Madrid: Castellote.
Condee, N. (2000) «Cultural codes of the Thaw». New Haven: Yale University Press.
Dragonov, D. (2006). «1956 y los países del bloque del este sin desestalinización». Historia Actual Online, (10), p.125-133.
Taubman, W., Khruschev, S., Gleason, A. Nikita Khrushchev. Londres: Yale University Press, p.160-176.
White, F. (2015). «Tarzan in the Soviet Union ». The Soviet and post-Soviet Review, (1), p. 64-85.
