Dioclecià i els cristians: causes i conseqüències de la «Gran Persecució» (303)

Introducció

Proclamat emperador per les seves tropes el 20 de novembre de l’any 284, a l’edat de trenta-nou anys, Gaius Aurelius Valerius Diocletianus va posar punt final a la llarga i feixuga crisi del s. III, altrament coneguda com a «anarquia militar» (235-284), on se succeïren més de trenta emperadors en cinc dècades a causa dels constants enfrontaments. Durant el seu regnat va posar en marxa un dels programes reformadors més importants de la història de Roma, quelcom que ha generat cert consens entre els historiadors a l’hora de reconèixer-lo com a un dels emperadors romans més transcendentals. Entre d’altres, Dioclecià va recuperar l’agricultura, el comerç i l’artesania; va reorganitzar territorialment els dominis imperials, els quals quedaren dividits en quatre prefectures governades per dos Cèsars (Constanci Clor i Galeri) que a la vegada quedaven subordinats a dos Augustos (ell i Maximià) en tots els nivells, donant inici al sistema conegut com «la tetrarquia»; va imposar, també, una reforma militar absolutament transcendental, introduí crucials canvis fiscals i monetaris, etc. Aquest article, però, se centrarà en el paradigma teològic i la reforma religiosa del seu regnat, durant el qual, a banda de revitalitzar-se l’antiga religió romana per legitimar el poder de l’estat, tingué lloc una de les persecucions més dures en contra de la comunitat cristiana. Així doncs, entendre les causes i les conseqüències, així com els fonaments de la lluita ideològica protagonitzada entre el cristianisme i el mal anomenat «paganisme romà», seran l’objectiu d’aquest estudi. 

Context i antecedents

Des d’un primer moment, les relacions entre el cristianisme i l’Imperi es van revelar complexes. El procés de Jesús, instigat segons els evangelistes pel Sanedrí, però condemnat finalment per les autoritats romanes de Judea, només és el principi d’una llarga història de desacords entre Roma i la nova religio. En qualsevol cas, després de la mort de Jesús els seus deixebles comencen la prèdica apostòlica entre els gentils (paraula llatina utilitzada a l’Antic i Nou Testament per referir-se a les poblacions no jueves), i sobretot a partir de l’acció de Pau de Tars a la primera meitat del segle I dC, pren força l’orientació hel·lenitzant. Considerat el gran teòleg i creador de la religió i l’Església cristiana, ha sigut una figura cabdal en la història de la humanitat i clau per entendre l’arrelament de la nova doctrina, especialment entre les altes capes de l’Àsia Menor. Al principi les autoritats romanes van mostrar certa indiferència davant el conflicte entre jueus i cristians, però més enllà de les diferències insalvables entre aquests, el caràcter monoteista de la nova doctrina i la seva intransigència davant el fet de subordinar-se al poder imperial aviat generaren malestar entre unes elits politeistes que, molt lligades a la tradició, estaven acostumades a rebre fidelitat. Durant els dos primers segles els episodis de violència van ser esporàdics i distanciats en el temps, i el cristianisme va seguir la seva progressiva expansió. Però el segle III, caracteritzat per la profunda crisi que assolà l’Imperi, va veure néixer en les autoritats una nova consciència sobre els perills que comportava la nova doctrina, la qual, a banda d’haver-se difós per les altes capes de la societat romana (Senat), repudiava l’autoritat imperial. Així doncs, Roma, millor coneixedora de les estructures de la naixent església, decideix posar fil a l’agulla: veiem, entre d’altres, que l’emperador Deci (250-251) aplicà un edicte general que imposava a tots els habitants de l’Imperi l’obligació de realitzar un acte de sacrifici o ofrena davant l’estàtua de l’emperador en presència d’un magistrat, i els que s’hi oposaven rebien un càstig sever que, a vegades, era la mort (aquesta nova mesura provocà el martiri del Papa Fabià i Àgata de Catània, per exemple); anys després, l’emperador Valerià (257-259) decretà dos edictes contra el clergat; i patiren martiri el Papa Sixte II i el seu diaca Llorenç, Cebrià de Cartago, Fructuós de Tarragona i els seus diaques Auguri i Eulogi. 

Centrant-nos en Dioclecià, ens atrevim a dir que va creure trobar en la filosofia i els ideals neoplatònics, fortament arrelats als governants del s. III, una possible solució als problemes que li tocà afrontar. Sembla improbable que pretengués liquidar el cristianisme en tant que doctrina, però sí destruir aquells elements dins l’església que no reconeixien l’autoritat de l’emperador, tot acusant aquest fet d’idolatria. Pretenia, a més, fer respectar la disciplina romana i el mos maiorum i remoure als cristians d’una posició de creixent influència en el pla polític i social. L’afany de Dioclecià per a rescatar les arrels romanes en matèria moral es pot observar clarament en la llei promulgada al 295 on prohibia el matrimoni entre parents i en l’edicte contra els maniqueus (297), en el qual decretava el següent: 

[…] Oposar-se [als déus immortals] o oferir-los resistència és una obra impia, i l’antiga religió no ha de ser corregida per una altra nova. En efecte, és un gran crim reformar el que els nostres avantpassats ja han definit una vegada, el que ha pres curs segur i estat fix.

Un dels preàmbuls de la Gran Persecució són les disposicions a l’hora de depurar l’exèrcit de cristians. Com explica Gonzalo Fernández, malgrat que Dioclecià no promulga el primer edicte persecutori fins al 24 de febrer del 303, existeix una certa hostilitat cap als soldats cristians des dels inicis de la Tetrarquia. Al 286, per exemple, es registra un suplici de nombrosos membres de la Legio Tebana que Maximià havia ordenat traslladar d’Egipte a les Gàl·lies per tal de sufocar la rebel·lió bagauda. Maximià va exigir als seus soldats que oferissin un sacrifici a la divinitat de l’emperador com a prova de lleialtat, i això va generar un gran refús dels cristians de la legió, encapçalats pel centurió Marcel. L’august decidí executar-lo juntament amb els seus seguidors, basant la imposició d’aquesta pena en una suposada  “insubordinació militar”.

Anys després, al 302, tornem a observar com militars anticristians simpatitzants de Galeri i Veturi atribueixen el fracàs d’un acte harispicial a Antioquia al fet que els seus companys d’armes cristians havien fet el senyal de la creu durant la cerimònia. Aquest grup de militars va acabar convencent a Dioclecià que estengués les mateixes mesures que havien adoptat Maximià i Galeri a l’exèrcit d’Àsia (Lactanci, De mortibus persecutorum, X). El fet és que, a partir d’aquest moment, tots els soldats foren obligats a oferir sacrificis a la divinitat imperial. 

És imprescindible entendre que al s. III la religió majoritària entre els soldats era el Mitraisme, una religió mistèrica que retia culte a la divinitat Mitra. ^[1] D’origen persa, aquesta divinitat solar es va incorporar al panteó de l’imperi romà tardà i era representada generalment com un jove bell amb barretina frígia. Una de les principals obligacions castrenses ^[2]Paraula que té el seu origen en el llatí castrensis, campament militar, la qual deriva de castrum, usat per a designar les fortificacions o castells militars. Així fou com a través de la vida en … Continue reading dels soldats era la devotio, principi bàsic de la legió on el soldat jurava sacrificar la seva pròpia vida a canvi de la de l’emperador. Per tant, si el soldat no anava alineat amb aquests condicionants, estava cometent un delicte de traïció. Quin problema hi havia amb els soldats cristians? Que negaven d’arrel el caràcter diví de l’emperador, ergo no reconeixien l’autoritat imperial. Mentre que els seguidors de Mitra realitzaven l’ofrena sense cap mena de problema, els cristians s’hi oposaven considerant-ho un acte idolàtric. Tot això va lligat al fet que la religió romana es vivia i es sentia de forma pública, en conseqüència era crucial que davant l’emperador es dugués a terme la devotio, en altres paraules, que es demostrés lleialtat. En la vida privada existia més llibertat, però públicament havies d’acceptar aquesta subordinació, atès que la divinitat de l’emperador, com ja s’ha mencionat, era un dels pilars bàsics del poder a Roma. Els pagans, doncs, concebien els cristians com a fanàtics: persones capaces de deixar-se matar abans d’abaixar el cap davant la màxima autoritat de Roma. El problema és que el cristianisme no només es va difondre entre l’exèrcit, sinó també entre les classes altes: dins l’àmbit senatorial i entre els cavallers (equites). Que els poderosos de Roma es neguessin a acceptar l’autoritat imperial ja no suposava només un acte puntual d’insubordinació militar, sinó el perill que orquestressin un cop d’estat. 

Emperò, existeix una interessant discussió historiogràfica al voltant d’aquestes execucions: alguns historiadors consideren que tots aquests soldats simplement van cometre greus delictes contra les seves obligacions castrenses, sent castigats, doncs, per insubordinació militar i no per ser adeptes a la religió cristiana. L’altra postura, però, defensada en aquestes línies, esmenta que l’element religiós va jugar un paper transcendental en aquest conflicte, atès que els emperadors no podien consentir comportaments que posessin en perill l’exèrcit quan la mateixa existència de l’Imperi estava en joc. En qualsevol cas, només fou necessària la publicació al gener de l’any 303 del Discurs amant de la veritat d’Hierocles i una resposta afirmativa de l’oracle d’Apolo a Dídima (Eusebi de Cesarea, De vita Constantini imperatoris II, 50, 51) perquè el 23 de febrer d’aquell mateix any Dioclecià ordenés la persecució als cristians. 

La ideologia tetràrquica

Tal com hem comentat anteriorment, el segle III ve marcat per l’escepticisme religiós i per la difusió dins els territoris romans de filosofies com la neoplatònica, la qual predicava el respecte absolut per una reialesa que procedia directament de la divinitat i que contribuïa, mitjançant la seva implícita religiositat, a reforçar la idea que l’ordre social estava imposat pels Déus. En tals circumstàncies filosòfico-culturals, explica Garciela Gómez, la divinitat esdevingué la imatge de la reialesa. Hem de tenir present que amb Dioclecià s’acaba el període conegut com a “Alt Imperi” i comença el “Baix Imperi” (Dominat). Són aquestes dues realitats històrico-polítiques diferents: la mística alt-imperial es basava en que l’essència del règim fundat per August era l’auctoritas del Príncep, un do excepcional consentit pels Déus a una persona. El procediment jurídic d’atorgament de l’auctoritas requeria d’una lex votada pel poble i promulgada pel Senat (era precisament aquesta institució política qui reconeixia a l’emperador una posició religiosa que el distingia de la resta dels homes).

Per tant, ens trobem davant un sistema legalista liderat pel primus inter pares (primer entre iguals). Durant el segle III, però, la mística augustal decau perquè la institució senatorial, juntament amb altres mecanismes estatals, entra en crisis i la majoria dels seus membres perden poder. Per consegüent, una de les raons principals d’aquesta transició cap al Dominat és per reafirmar l’autorictas de l’emperador en un moment (el segle III), on aquesta ha desaparegut. Segons el dret romà, la nova titulació de Dominus va provocar que matar a l’emperador esdevingués un crim religiós. Llavors, qui va reemplaçar al Senat en la funció fonamental de legitimar l’emperador? L’electio donada per l’exèrcit (en el cas de Dioclecià per l’exèrcit d’Orient acantonat a Calcedonia) i la nuncupatio o aclamació popular (que a Dioclecià se li fou donada a Nicomèdia). 

Així doncs, Dioclecià, en tant que devot de l’antiga religió romana, marcà un canvi important en la tradició heretada per Aurelià (emperador de Roma entre els anys 270-275) i els seus successors. En la primera part de l’any 287 es fa nomenar amb el títol de Iovis, «fill de Júpiter» (com a metàfora, Júpiter és el pare de totes les coses, de tot i de tothom) i abandona el de Princeps que substituirà pel de Dominus et Deus. Al seu col·lega Maximià, august de la pars Occidentalis, li va atribuir el d’Herculius, descendent d’’Hèrcules. A partir d’aquest moment, l’abisme entre els augusts i els súbdits es fa cada vegada major per mitjà d’un complex ceremonial, amb pràctiques de caràcter sagrat com l’adoratio o la proskynesis. En la ideologia tetràrquica, doncs, els veritables governants del cosmos i de Roma eren Júpiter i Hèrcules, els quals infonien als augusts virtuts especials com la clemència, la pietat, la justícia i la filantropia. Antonio Fontán agrega que no només els dos augusts tenien a una divinitat associada (Dioclecià – Júpiter i Maximià – Hèrcules), sinó que els Caesars també gaudien d’un déu tutelar propi, l’acció benefactora del qual es traduïa en benediccions i bons resultats: Mart (Déu de la Guerra) de Galeri i el Sol Invicte de Constanci Clor. En definitiva, la imatge que el nou govern va voler projectar era la d’una autèntica família imperial. 

La «Gran Persecució»

Dins d’aquest paradigma teològic, per tant, els cristians i el seu únic Déu eren concebuts com una autèntica amenaça, i l’any 303 Dioclecià va emetre quatre edictes que tenien per objectiu destruir aquells elements dins l’església que no reconeixien l’autoritat de l’emperador. El primer d’ells, promulgat al febrer del 303 durant les festes de les Terminalia, contemplava la destrucció de les esglésies, la confiscació i condemna al foc de les escriptures i la pena d’«infamia» per als cristians, sanció que pot definir-se com la degradació de l’honor civil. Segons sembla, incidents posteriors com la ruptura pública d’aquest edicte per part d’un cristià a Nicomèdia, així com l’incendi del palau de la mateixa ciutat, van provocar que Dioclecià s’acabés decantant per implementar actes de càstig violents. L’edicte es va aplicar rigorosament en les províncies que depenien de Galeri, i de manera molt lleu en les que es trobaven sota l’autoritat de Constanci Clor, qui es limità a ordenar la demolició d’alguns edificis eclesiàstics. El primer dels edictes fou un clar atac a l’organització eclesiàstica com a institució i contra els alts dirigents i fidels privilegiats. 

Després arribaria un segon edicte, originat per l’existència de determinats moviments rebels  a Síria i a Malatya (ciutat a l’est de Capadòcia) en el transcurs d’aquest mateix any, que segons sembla van ser motivats pels nombrosos cristians existents en ambdues regions com a resistència a les primeres disposicions de Dioclecià. Aquest segon edicte ordenava la presó de totes les persones destinades al culte cristià: des dels líders de les esglésies fins als càrrecs subalterns com ostiaris o lectors. A partir d’aquest moment el nombre de màrtirs va augmentar considerablement respecte al primer edicte, i la situació a les presons esdevingué insostenible donades les característiques d’un sistema penitenciari rudimentari i destinat, fonamentalment, als acusats en espera de judici i no als ja condemnats. Així doncs, un tercer edicte va exigir a tots els sacerdots que oferissin sacrificis a l’emperador (retornant-los amb aquesta condició la llibertat, però a la vegada permetia sotmetre a tortura a aquells que no abjuressin de la seva fe). Mentre que alguns historiadors han concebut aquest tercer edicte com una mena d’amnistia, altres el consideren una veritable prova de foc per detectar els cristians més fanàtics.

Finalment, al 304 es va promulgar el quart i últim edicte a instàncies de Galeri, en el qual s’obligava a tots els súbdits de l’Imperi a oferir sacrificis i libacions en honor als déus romans i dels emperadors sota l’amenaça de pena de mort, presó o treballs forçats en les mines. Nombrosos cristians es van salvar mitjançant libelli ^[3]Foren uns documents que es van emetre durant el regnat de l’emperador Deci (249-251) als ciutadans de l’imperi per tal de certificar la seva actuació i participació en els sacrificis pagans … Continue reading, que certificaven la seva falsa participació en el sacrifici, fet que novament va donar lloc al trànsit d’aquests documents. Aquest últim edicte va produir nombroses víctimes, encara que la seva aplicació, igual que la dels edictes precedents, va ser molt diversa segons les regions de l’Imperi: a Orient, per exemple, on el cristianisme estava més arrelat gràcies al fet que el poder de l’emperador era més feble (l’adopció de rituals perses com la proskynesis ho reafirmen), la persecució es va prolongar durant una dècada; en contraposició, a Occident va durar dos anys. 

L’últim problema que planteja la gran persecució de Dioclecià és el motiu que l’impulsa a retardar-la tant, sobretot si tenim en compte que durant els primers divuit anys de regnat (284-302) l’emperador s’havia mostrat tan indiferent envers al cristianisme. En la seva cort existien adeptes a aquesta creença, la seva pròpia esposa i filla, Príscia i Valèria, simpatitzaven amb la confessió i a Nicomèdia, seu governamental de la seva prefectura, existia una església que era visible des del mateix palau imperial. Gonzalo Fernández Hernández afirma que Dioclecià sempre fou un anticristià convençut, però va esperar a veure solucionats la resta de problemes (posada en marxa del sistema tetràrquic, la defensa de les fronteres i la crisi econòmica, entre d’altres…) abans d’emprendre una empresa de tal magnitud. L’adveniment d’un cúmul de circumstàncies va ser-li útil per a «treure’s la màscara»: la primera d’elles fou l’auge adquirit dins la Tetrarquia de Galeri, sobretot després del seu triomf sobre els sassànides. Dels relats d’Eusebi i Lactanci, apologetes cristians dels quals hem d’anar amb cura a l’hora d’analitzar els seus escrits, es dedueix que Galeri fou el principal instigador de la persecució, explotant en aquest sentit el sentiment anticristià que Dioclecià ja tenia interioritzat; a aquesta influència de Galeri li hem de sumar la dels pobladors pagans de les províncies danubianes (els quals foren tremendament resistents a l’evangelització), la del neoplatonisme heretat de Porfiri i representat per Hieròcles i, finalment, la dels harúspexs, els quals consideraven sacrílega i causa d’invalidesa la presència d’elements o persones cristianes en els seus actes. 

A tall de conclusió

Es pot afirmar, doncs, que la Gran Persecució va suposar la coronació de tota la política tetràrquica caracteritzada pel seu tradicionalisme, constituint un exponent més del refús romà a cultes no assimilables que posessinen perill la Concordia Omnium Bonorum, fonament de la supervivència de l’Imperi. Com a forma de reforçar el poder imperial, Dioclecià va desenvolupar un absolutisme teocràtic que enfortia i legitimava el caràcter diví dels emperadors. Això no obstant, cal destacar que tot i el reforçament dels vells cultes tradicionals,  els cristians no es van veure massa importunats fins a l’any 303 (en aquells moments, Dioclecià portava gairebé vint anys en el poder). Existeix una interessant discussió entre historiadores com Laura Solidoro al voltant d’aquest fet: hi ha qui considera que aquestes disposicions pretenien, sobretot, minvar la riquesa acumulada d’una església cada vegada més poderosa, i en canvi hi ha qui defensa que els motius d’aquesta nova onada de violència es basarien en el caràcter supersticiós de Dioclecià i en la poderosa influència del cèsar Galeri, al qual Lactanci, contemporani als fets, descriu com a fanàtic religiós. Nosaltres, en contraposició al que exposava Gonzalo Fernández Hernández en el paràgraf anterior, ens atrevim a dir que aquesta mutació en la seva política envers els cristians es deu al fet que Dioclecià acaba prenent consciència de que aquests s’han convertit en un poder real, en una facció més que participa en les acarnissades lluites pel poder a Roma. Per a fer-los front s’adona que cal una autoritat política forta, i això requereix d’un canvi de sistema radical que doti a l’emperador d’un poder que no pot ser el d’un home, sinó que ha de ser el d’un ésser superior, que dispensi la vida i la mort a la resta: el dominus. 

Els seus efectes sobre les esglésies, el nombre de màrtirs (especialment entre els bisbes, figures que no deixen de ser “polítics” en aquesta època), les tortures, la presó i els treballs forçats que van sofrir els perseguits converteixen la «Gran Persecució» en la pitjor de quantes varen patir els cristians a l’antiguitat. Malgrat que els apologetes i la historiografia cristiana han exagerat el nombre de màrtirs i les conseqüències d’aquestes mesures, no es pot subestimar el gran patiment causat per l’hostilitat i l’amenaça d’unes elits imperials que, sabent-se dèbils, tornaren a les arrels per tal de perpetuar-se en el poder.

Per saber-ne més: 

Fernández Hernández, G (2014). La política religiosa de Diocleciano y las causas de la Gran Persecucion. Carthaginensia, vol. XXX, pp. 397-400

Fernández Hernández, G (1983). Causas y consecuencias de la gran persecución. Gerión. Revista de Historia Antigua, 1, 235.

Gómez Aso, G. El bajo imperio romano y la mística diocleciana: entre la reforma y la tradición [en línia]. Ponència preentada en les VIII Jornades d’Història Europea, organitzades per la Universidad Nacional de Río Cuarto, Facultat de Ciències Humanes, Departament d’Història, entre el 10 i el 12 de setembre de 1997. 

Martínez, C. (2015). ¿Por qué fueron perseguidos los cristianos? Un estado de la cuestión. Treball de fi de grau, Facultat de Filosofia i lletres de Saragossa.

Pollitzer, M (2003). Diocleciano y la teología tetrárquica. Teología, pp. 157-166