antiguitat tardana

Dioclecià i els cristians: causes i conseqüències de la «Gran Persecució» (303)

L’emperador Gaius Aurelius Valerius Diocletianus va creure trobar en la filosofia i els ideals neoplatònics, fortament arrelats als governants del s. III, una possible solució als problemes que li tocà afrontar. Sembla improbable que amb els quatre edictes persecutoris que promulgà l’any 303 pretengués liquidar el cristianisme en tant que doctrina, però sí destruir aquells elements dins l’església que no reconeixien l’autoritat de l’emperador, tot acusant aquest fet d’idolatria. Així doncs, entendre les causes i les conseqüències, així com els fonaments de la lluita ideològica protagonitzada entre el cristianisme i el mal anomenat «paganisme romà», seran l’objectiu d’aquest estudi.

Julià l’Apòstata: l’última esperança del romanisme clàssic

La figura de Flavi Claudi Julià, qui només governà l’Imperi Romà dos anys (361 – 363), va commoure els esperits del seu temps, tant cristians com pagans. Per als primers, la irrupció de Julià, en tant que restaurador dels antics cultes, suposà la constatació que la victòria constantiniana encara no era absoluta. Per als segons (és a dir, els partidaris de l’antiga religió romana dels períodes republicà i alt imperial) significà l’oportunitat, perduda, de recuperar les antigues quotes de poder. Els coetanis a Julià van concebre’l com un punt de no retorn, atès que, quan morí a terres perses, va desaparèixer un dels últims emperadors romans amb un ple convenciment sobre la necessitat de salvaguardar la unitat territorial de Roma, la seguretat interior i exterior, la grandesa de l’imperi, i, sense cap mena de dubte, el determinant paper que havia de jugar la religió. Així doncs, tot i que el seu regnat fou extremadament breu, se l’ha considerat una de les figures més importants de l’antiguitat tardana.
Popular
Erotisme pre-colombí: la ceràmica sexual dels indígenes moche

Tots els drets reservats

Amb el suport de

QUIOSC
SECCIONS
El PROJECTE
XARXES