Imperi romà

«BARBAREN II»: Roma no es va derrotar en un dia

Després de gairebé dos anys d’espera, Netflix ens ha regalat per fi la segona temporada de Barbaren, la qual pren distància i s’allunya del registre històric de la seva predecessora, però, per contra, presenta una trama més àgil i un major desenvolupament dels personatges. Cronològicament, aquesta segona peça de Barbaren se situa, aproximadament, entre els anys 9 i 14 dC, on no succeeix una gran batalla com la de Teutoburg, però on Roma prepara a foc lent les futures campanyes que “pacificaran” Germània, una de les zones que més va resistir l’imperialisme d’August.

Dioclecià i els cristians: causes i conseqüències de la «Gran Persecució» (303)

L’emperador Gaius Aurelius Valerius Diocletianus va creure trobar en la filosofia i els ideals neoplatònics, fortament arrelats als governants del s. III, una possible solució als problemes que li tocà afrontar. Sembla improbable que amb els quatre edictes persecutoris que promulgà l’any 303 pretengués liquidar el cristianisme en tant que doctrina, però sí destruir aquells elements dins l’església que no reconeixien l’autoritat de l’emperador, tot acusant aquest fet d’idolatria. Així doncs, entendre les causes i les conseqüències, així com els fonaments de la lluita ideològica protagonitzada entre el cristianisme i el mal anomenat «paganisme romà», seran l’objectiu d’aquest estudi.

Aproximació a les pandèmies de l’antiguitat mediterrània

Com a éssers biològics, els humans ens enfrontem a la influència de virus, bacteris i patògens. Això, que sembla una obvietat des del punt de vista científic i biològic, i que ens afecta especialment degut a les pèrdues a les quals ens enfrontem en un context com l'actual, amb la pandèmia de la Covid-19, no és una justificació per laxar les mesures proposades pels experts per evitar els contagis.

Venationes: els jocs i la construcció del poder a Roma

Els jocs romans varen ser una pràctica molt important per tot el que van significar, tant en l'àmbit logístic com econòmic i polític. En aquest article ens proposem analitzar la influència que aquests van exercir envers la població, és a dir, com els representants polítics de la República i de l'Imperi romà van utilitzar-los per a mantenir controlada a la massa popular, així com estendre i inculcar el relat nacional i el discurs de classe.

Julià l’Apòstata: l’última esperança del romanisme clàssic

La figura de Flavi Claudi Julià, qui només governà l’Imperi Romà dos anys (361 – 363), va commoure els esperits del seu temps, tant cristians com pagans. Per als primers, la irrupció de Julià, en tant que restaurador dels antics cultes, suposà la constatació que la victòria constantiniana encara no era absoluta. Per als segons (és a dir, els partidaris de l’antiga religió romana dels períodes republicà i alt imperial) significà l’oportunitat, perduda, de recuperar les antigues quotes de poder. Els coetanis a Julià van concebre’l com un punt de no retorn, atès que, quan morí a terres perses, va desaparèixer un dels últims emperadors romans amb un ple convenciment sobre la necessitat de salvaguardar la unitat territorial de Roma, la seguretat interior i exterior, la grandesa de l’imperi, i, sense cap mena de dubte, el determinant paper que havia de jugar la religió. Així doncs, tot i que el seu regnat fou extremadament breu, se l’ha considerat una de les figures més importants de l’antiguitat tardana.
Popular
Un curiós concepte de la col·laboració

Tots els drets reservats

Amb el suport de

QUIOSC
SECCIONS
El PROJECTE
XARXES