«Persèpolis»: llums i ombres entre Iran i Occident

Hi ha qui diu que l’absència de color en una imatge ressalta l’essència del que es retrata, que el color és una distracció. És així, en blanc i negre, com se’ns presenta la major  part de la pel·lícula francesa Persèpolis, de la iraniana Marjane Satrapi (1969), estrenada a les grans pantalles l’any 2007 i basada en la seva versió impresa en còmics (publicats entre 2000 i 2003). Persèpolis narra la Revolució Islàmica (1978 – 1979) i la guerra entre Iran i Iraq (1980 – 1988) de la mà de l’autobiografia de l’autora Marjane Satrapi. Una visió en essència, sense distraccions; un retrat commovedor en animació fet des de la mirada de la Marjane, la qual creix i evoluciona en aquesta història dels 9 als 24 anys. Marjane i Iran s’acompanyaran en un creixement personal, creant paral·lelismes en les seves històries i evolucions.

La directora, a partir dels còmics prèviament publicats, va apostar per una pel·lícula en format d’animació en lloc de passar la narració a la carn i els ossos dels actors. L’animació i el blanc i negre (majoritàriament) donen a la pel·lícula un toc molt especial i commovedor.

La trama es divideix en quatre capítols: 1978, 1982, 1986, 1992.

En el primer, Marjane Satrapi és una nena que està creixent en una família musulmana de classe mitjana i occidentalitzada i que té dos somnis: poder-se depilar les cames i convertir-se en l’última profeta de la galàxia. La seva vida comença a canviar quan s’inicia la Revolució Islàmica. Es retraten les protestes populars en contra del Xa Mohammad Reza Pahlavi (1941 – 1979) i el seu règim autoritari i occidentalista enfront del nacionalisme islàmic encarnat per l’exiliat aiatol·là Khomeini (1902 – 1989). Els fets es transmeten subjectivament des de la visió infantil de la Marjane, és a dir que no veiem una Marjane influenciada pels fets sinó uns fets passats pel filtre de percepció de Marjane.

És en aquest capítol que el format d’animació de la pel·lícula es presenta i es transmet més purament, ja que sembla talment que s’estigui narrant un conte infantil. L’espectador viu la Revolució des de la il·lusió i la innocència infantil, des d’aquell “no sé què” prohibit que tenen les accions dels adults. 

D’aquesta manera, malgrat les dures repressions de l’estat i l’exèrcit en aquestes protestes, com la del Divendres Negre o Sagnant (8 de setembre de 1978, en què molts manifestants van ser assassinats a Teheran pels cossos de seguretat) en què el pare de la Marjane acudeix, el regust que deixa aquest capítol és una barreja entre esperança, eufòria i desconcert de futur. Barreja que, d’altra banda, també caracteritza tot inici de revolta i revolució populars.

La Revolució Islàmica acabà amb l’exili del Xa als Estats Units el 16 de gener de 1979, per això la mare de la Marjane diu que «el Xa fa les maletes per anar-se’n amb els seus amics de Washington». També suposà la tornada de l’exiliat aiatol·là Khomeini,  el líder espiritual de la Revolució Islàmica. Es posava fi a un règim de tendència occidentalista (no hem d’oblidar que estem dins el context de la Guerra Freda, 1947 – 1991) i econòmicament depenent de la venda de petroli iranià a occident.

Un final feliç sembla provocar la celebració d’eleccions, on guanyà una democràcia iraniana en forma de República Islàmica. Enmig d’una ressaca emocional, per a famílies com les de la Marjane, la nova República pren un gir inesperat: s’estableix un règim teocràtic, autoritari i antioccidental amb els aiatol·làs com a líders espirituals suprems. Tal com mostra la pel·lícula, no tota la població estarà en contra d’aquest canvi de sistema, només aquelles famílies més occidentalitzades com és el cas de la nostra protagonista.

Tot i l’edat de Marjane, ens podem sentir identificats amb ella quan s’enfada amb Al·là en una escena. Li retreu que permeti aquella nova situació en què els líders de la República actuen en nom d’ell tot i no representar-lo, i Marjane es nega a parlar més amb ell.

Com en aquesta escena, al llarg de la pel·lícula, Marjane i Al·là interactuen diverses vegades. Aquesta relació tan personal entre ambdós ens acosta a una visió més íntima de la religió musulmana (o la que una família iraniana de classe mitjana i en aquell context podia tenir). Al·là apareix representat com una figura humana, cosa que crida l’atenció, ja que ortodoxament és una figura que no es pot representar. Tot i això, l’autora el dibuixa sota paràmetres que ens recorden a les representacions del Déu cristià occidental: un home savi, de llarga barba blanca i amb túnica. Mitjançant aquesta representació, Al·là se’ns humanitza i se’ns fa més proper. 

No hem d’oblidar que, tant els còmics com la pel·lícula, majoritàriament van destinats a un públic occidental. Potser la intenció de l’autora era fer-nos arribar la relació tan personal que té amb el seu Déu i transmetre’ns com la viu a través de la concepció que tenim de la figura divina des dels nostres filtres occidentals.

Al cap de poc, esclata la guerra entre Iran i Iraq (1980 – 1988). El conflicte es produí perquè la República Islàmica d’Iran no reconeixia els acords d’Alger de 1975. Aquests acords, signats entre Iran (de la mà del Xa Reza Pahlavi) i Iraq (de la mà de Saddam Hussein), establien una delimitació fronterera del canal Chatt-el-Arab, constantment disputat entre ambdós països. Després de la Revolució Islàmica, Iran no reconegué aquests acords i, per tant, Iraq inicià un conflicte armat per intentar recuperar el canal (a banda de tenir altres interessos geoestratègics sobre Iran i evitar que la Revolució Islàmica es “propagués” a Iraq).

El nou capítol, iniciat l’any 1982, retrata la guerra entre ambdós països des del dia a dia a la ciutat de Teheran. Les il·lustracions en blanc i negre deixen de transmetre sensació de relat infantil i prenen un caràcter més recelós i desemparat. Aquesta sensació és paral·lela a l’evolució de la Marjane, la qual comença la seva fase adolescent. 

Se’ns mostra com s’augmenten les purgues interiors i la repressió a Iran i com es va establint l’obligació de les dones de dur el hijab. El neguit social comença a ser palès i la guerra és presentada com una gihad gloriosa mentre que la repressió contra tot element contrari al nou règim augmenta. El tiet de la Marjane n’és un exemple: membre del Partit Comunista de l’Iran, és empresonat i executat.

Per a una fan de la cultura punk i de la música occidental com ho és la Marjane, la prohibició de qualsevol tendència occidentalista marca un punt final a la vida que duia fins ara i que ha de deixar reclosa dins la seva habitació, com el seu caràcter rebel adolescent. A partir d’aquest moment, la clandestinitat i el temor seran presents al llarg de la pel·lícula.

També trobem un xoc emocional tant en Marjane com en Iran, que semblen evolucionar paral·lelament. Davant la situació que viuen, ambdós adopten una actitud benevolent i  de submissió. En contextos de tensió i de crisi és ben sabut que la gent està disposada a sacrificar certes llibertats per garantir altres aspectes com la seguretat. Una cosa semblant passa a la pel·lícula: s’intenta seguir amb una vida normal donant l’esquena a les noves situacions de repressió, que són un mal menor comparat amb la guerra i l’enemic exterior iraquià.

Com es diu a la pel·lícula La Haine (1995) «Mentre caus tot va bé… però el més important no és la caiguda, sinó l’aterratge»; mentre duri el conflicte, la situació del nou règim serà acceptable, però l’aterratge, és a dir el “després del conflicte”, s’evoca amb un cert auto convenciment innocent de retorn a la normalitat (tot i que l’espectador ja té la seguretat que no serà així). Es pot parlar d’un xoc conformista amb la realitat que viuen, ja que no s’hi manifesten en contra i l’accepten dòcilment tot i estar-hi en desacord.

En aquest clima bèl·lic i de repressions internes, els pares de la Marjane temen que, per tal com és ella, pugui tenir represàlies polítiques en un futur, i és per això que decideixen enviar-la al Liceu Francès de Viena.

És a Europa i a l’esfera estudiantil vienesa que succeeix el tercer capítol iniciat l’any 1986. Aquest, pretén donar una visió externa de la guerra, des d’Europa i Occident. Veiem una Marjane prou adulta, que intenta entendre i adaptar-se a la cultura occidental.  Però aquesta cultura li dóna l’esquena i no la comprèn, talment com al conflicte iranià.

Europa és presentada com una societat plena de prejudicis que veu aquell país perdut a Orient com un ésser estrany i salvatge; però a la vegada és una Europa que s’omple la boca i s’emmiralla d’un romanticisme revolucionari. Aquesta actitud l’encarnen els companys del Liceu de Marjane, els quals admiren i idealitzen les revolucions com la Islàmica, però realment no s’hi volen involucrar.

La hipocresia amb el conflicte i la revolució és palesa amb les actituds que van adoptar tant els Estats Units i l’URSS (moguts per interessos econòmics) com els països europeus a tall individual (els quals buscaven un benefici oferint suport logístic i/o militar). En relació amb aquests fets es destapà l’escàndol Irangate: els Estats Units sota el mandat de Reagan havien venut clandestinament armes a Iran per, d’aquesta manera, aconseguir fons per finançar les Contres o Resistència Nicaragüenca^[1]Grups insurgents nicaragüencs de caràcter heterogeni però anticomunista i oposats al Front Sandinista d’Alliberament Nacional, ja que aquestes suposaven la lluita contra un règim socialista llatinoamericà en plena Guerra Freda. Aquest finançament s’havia prohibit pel Congrés. És a dir, que Iran finançava d’una banda les Contres de Nicaragua i, de l’altra, el seu adversari iraquià (ja que els Estats Units donaven a aquest últim suport militar i logístic). Per això Marjane diu que «els morts de la guerra havien mort per res».

Orfe i sense identitat, Marjane torna a Iran on se segueix sentint buida. Tant Iran com ella, després de passar per una Revolució i una guerra, estan en estat de letargia i incapaços de recobrar la consciència i de tornar a lluitar per les llibertats perdudes.

El quart capítol comença l’any 1992 a Teheran. Veiem la façana d’un Iran que sembla refet, que vol oblidar tot el xoc passat i on la Marjane va a la universitat. La realitat, però, és una altra: als bars hi ha separació de sexes i a la universitat demanen que les dones no es maquillin, que portin el hijab més llarg i pantalons més amples.

Els joves han de trobar una via d’escapament de la nova realitat a través de festes clandestines que, en ocasions, són durament reprimides per la policia. En aquestes festes  no cal dur el hijab, noies i nois es poden interrelacionar (fet il·legal si no estaven casats), poden escoltar música occidental i consumir alcohol.

Amb 21 anys, Marjane decideix casar-se amb la seva parella per, d’aquesta manera, poder-se veure junts en públic. Però el matrimoni no funciona i ella es planteja el divorci. Tothom, excepte la seva àvia (figura cabdal al llarg de la història i que en tot moment l’anima a lluitar), l’adverteix que la seva vida de divorciada seria pitjor, ja que en el nou règim un divorci i una dona soltera no eren fets gaire ben acceptats.

La figura de l’àvia de la Marjane és una peça clau en la història, ja que és, a banda d’Al·là, el referent de Marjane i el model a seguir. Envoltada per la fragància dels gessamins (que guarda cada dia dins els sostens per perfumar-se), l’àvia representa la  integritat ideològica i la defensa d’aquesta. Al llarg de la pel·lícula, es converteix en un dels personatges més estimats i respectats per l’espectador, i és qui més lliçons i moralines acaba donant a la Marjane i, per tant, a la pel·lícula. Li ensenya a ser forta i coherent amb els seus actes i envers els altres, objectiu que Marjane acabarà complint amb escreix i que la Marjane Satrapi real, mitjançant la creació d’aquesta obra i la seva autobiografia, també ho feu.

Finalment, s’acumulen molts factors que fan que Marjane decideixi marxar definitivament d’Iran i anar a viure a França. Ella, com Iran, ha intentat adaptar-se a la nova situació però no ha pogut, ha desistit. Marxa del passat, ni ella ni Iran tornaran a ser el que van ser ni a viure de la mateixa manera. Al cap de poc, l’àvia de la Marjane morirà, un fet significatiu que representa que tot el que Marjane ha conegut fins llavors, també ha mort. 

Quan Marjane arriba a França, la pel·lícula deixa de ser en blanc i negre i passa a ser en color. Aquesta és una simbologia de la nova vida que comença Marjane, una nova vida en color, sense les ombres de la realitat d’Iran.

Malgrat tot, mantindrà intactes els records i valors que ha viscut, valorant-los i cuidant- los amb integritat i constància. És amb aquesta moralina, altre cop influenciada pel record de la seva àvia, que acaba la pel·lícula Persèpolis.

La seva realització en format d’animació i en blanc i negre li dóna un toc especial i únic: fa que la persona espectadora s’endinsi dins la pell de Marjane i l’acompanyi al llarg de la seva evolució de nena a adulta i dels fets polítics succeïts paral·lelament i que marquen la seva vida.

I no cal dir que el govern iranià va vetar la presència de la pel·lícula Persèpolis al Festival Internacional de Cinema de Canes l’any 2007.