Els conflictes armats han acompanyat a l’ésser humà pràcticament des dels seus orígens, i malgrat la seva duresa i el final horrible que mostra a tots els que participen en ells, poden acabar convertits amb el pas dels segles en una caricatura del signe d’una època. Aquest és el cas de la Guerra de l’Orella de Jenkins, conflicte entre la Corona Espanyola i el Regne Unit que es va tenir com a teatre d’operacions bèl·liques el Mar del Carib en pràcticament tota la seva extensió i que s’integra en un conflicte molt més extens i de magnitud internacional: la Guerra de Successió Austríaca. És necessari preguntar-se com una guerra d’abast internacional entre una puixant potència naval com és la Gran Bretanya i un Regne d’Espanya afeblit després dels conflictes militars del primer terç del segle XVIII, tot plegat dins una contesa de grans dimensions com va ser la Guerra de Successió Austríaca va acabar rebent un nom tant peculiar –quasi còmic- com aquest. Els seus orígens es troben al 1731, moment en que el capità espanyol Juan León Fandiño va capturar la nau capitanejada pel pirata Robert Jenkins i un cop sotmesa la tripulació britànica va procedir a tallar l’orella del seu capità per després fer-li entrega al seu propietari mentre cridava: Ve y di a tu Rey que lo mismo le haré si a lo mismo se atreve, en mostra de condemna i amenaça a les activitats de contraban i pirateria que realitzaven els corsaris anglesos seguint la voluntat de la casa governant a Londres.
Malgrat aquests fets que actualment ens poden semblar còmics o mancats de l’èpica pròpia de conflictes moderns, aquest succés va acabar provocant una onada d’intrigues a Londres, especialment entre els potentats crítics amb el govern dirigit per Robert Walpole, que va acabar cedint als seus adversaris i es va decantar per donar una resposta energètica contra els interessos dels Borbons espanyols a les possessions americanes de la corona. Per tal de mobilitzar de forma efectiva a l’opinió pública anglesa en contra dels interessos de Madrid a Amèrica, es va fer èmfasi en la Llegenda Negra i en la necessitat de convertir el Mar Carib en un llac britànic que garantís el control de Cartagena de Indies al Virregnat de Nova Granada, juntament amb el domini de l’Havana, a més de diversos assentaments illencs. La Corona Britànica va fer especial èmfasi en que el “lleó anglès” havia d’alliberar als pobles americans i venjar d’aquesta forma la taca a l’honor patida durant la captura del pirata Jenkins.
Aquest conflicte, que va oferir notables batalles com la de Cartagena de Indies, va acabar amb un resultat de statu quo ante bellum pel fet que Gran Bretanya no va aconseguir dominar de forma permanent cap de les possessions i places fortes que havia desitjat obtenir i el Regne d’Espanya va poder defensar els seus territoris americans fins que la Guerra de Successió Austríaca va afavorir l’entrada en escena d’altres potències que van generar un equilibri de forces en conflicte i un desplaçament del focus principal de conflictivitat internacional al continent europeu.
