Fotografia portada: Homes morts de Dunharrow. Font: The Lord of the Rings Wiki. CC-BY-SA
Introducció
“Una mitologia per a Anglaterra”. Aquesta frase ben coneguda, que J. R. R. Tolkien va tenir al cap durant força temps, va constituir un dels fonaments principals dels seus escrits que més endavant desembocarien en El Senyor dels Anells. No sorprèn, doncs, que Tolkien mostrés interès a escriure la seva pròpia versió del mite artúric. De fet, una evidència encara més clara d’aquest propòsit rau en el poema titulat La caiguda d’Artur, un text inacabat que el seu fill Christopher publicaria pòstumament l’any 2013. Tolkien va prendre una part significativa d’aquest mite artúric i el va transformar en el seu propi, creant una connexió entre el seu mite i la d’Artur. Com a resultat, és evident que la narrativa d’en Frodo Baggins, que decideix partir a Valinor amb els elfs per guarir la ferida que havia rebut a Amon Sûl, reflecteix una història comparable amb la del rei Artur, no només per la seva trajectòria sinó també pel seu tràgic final: el rei, ferit per Mordred a la batalla de Camlann, parteix cap a Avalon per a curar les seves ferides.
La Morte D’Arthur: Excalibur i l’Anell Únic
Christopher Tolkien, al pròleg, assenyala que per a interpretar el treball del seu pare va basar-se en la comparació amb La Morte d’Arthur, una de les històries escrites per Thomas Malory. Christopher no només identifica la seva versemblança amb l’obra de Malory, sinó que també especifica l’origen de la llegenda, atribuint-la als celtes:
“[…] tan sols diré que és essencial per a la comprensió de La Caiguda d’Artur admetre que les arrels de la llegenda deriven del segle V, finalitzada la dominació romana a Bretanya amb la retirada de les legions el 410, i de records de batalles lliurades pels britans que resistien les desastroses ràtzies i incursions dels invasors bàrbars, anglos i saxons, que s’estenien des de les regions orientals de la seva pròpia terra. Cal tenir en compte que al llarg d’aquest llibre els noms “britans” i “britànic” es refereixen de manera exclusivament i específica als habitants celtes, i a la seva llengua” (Tolkien, 13).
En aquest sentit, també a La caiguda d’Artur, Christopher Tolkien introdueix el Conte de la Mort d’Artur de Malory, tot i indicant que es tracta de “l’últim conte” de l’autor. En aquest, es narra com Bedivere i Sir Luncan transporten ferits al rei i aquest ordena a Bedivere que llenci l’espasa Excalibur a l’aigua, simbolitzant el final tant d’un poder com d’una era. En aquest punt, Bedivere no vol llençar l’espasa a l’aigua i Artur insisteix en què ho faci, que coincideix d’una manera més indirecta amb la voluntat de Frodo al Mont del Destí, a Mordor, quan ha de llançar l’anell a la lava. A La mort d’Artur, Tolkien destaca que:
“Llavors Artur ordenava a Bedivere que agafés la seva espasa, Excalibur, i la llencés més enllà de la costa, i que al tornar li expliqués què havia vist. Dues vegades va anar Bedivere a l’aigua, i en ambdues ocasions fingia haver fet allò que se li havia ordenat. Però en ambdues, també, el rei Artur li deia ofès que mentia. Per tercera vegada, Bedivere va anar vora l’aigua, i tornant assegurava haver llençat l’espasa tan lluny com va poder, quan un braç havia sorgit de l’aigua, atrapat i brandat l’espasa, per després abaixar-la i desaparèixer” (Malory 1485, 137).
A El Senyor dels Anells, al capítol “Mont del Fat”, en Sam i en Frodo arriben a la muntanya per llençar-hi l’Anell Únic i, d’aquesta manera, destruir en Sauron. Davant del foc, en Frodo, extenuat i derrotat de manera tan psicològicament com física, és temptat per la voluntat d’en Sauron i decideix, per un instant, no destruir l’anell:
“-He arribat -va dir. Però ara he decidit no fer allò que he vingut a fer. No ho faré. L’Anell és meu! -I de cop i volta se’l va posar al dit, i va desaparèixer de la vista d’en Sam. En Sam va obrir la boca i va gemegar, però no va arribar a cridar, perquè en aquell instant van passar moltes coses” (Tolkien 1955, 255).
Unes línies més endavant, l’anell es fon a la lava, desapareixent i desencadenant un procés de destrucció de tot allò que té a veure amb el poder d’en Sauron, indicant així el final d’una era i tot allò que aquesta havia comportat. No obstant això, la destrucció d’aquests dos objectes no és la principal font d’estudi ni l’objecte de la comparativa, sinó el final dels dos personatges, Artur i Frodo. A La mort d’Artur, Malory hi relata com Bedivere porta el seu rei a collibè fins a un rierol on “esperava un petit vaixell amb moltes belles dames, i entre totes elles hi havia una reina”.
L’últim viatge d’Artur i Frodo
A El Retorn del Rei (1955), al capítol “Les rades grises”, en Frodo i en Bilbo pugen a l’últim vaixell dels Noldor, on els esperen Galadriel, Elrond i altres elfs Noldor que també partirán cap a l’Est: “I van veure a Gildor i a una gran comitiva de formosa gent èlfica, i després, davant dels ulls meravellats d’en Sam, van arribar cavalcant Elrond i Galadriel” (Tolkien 1955, 345).
L’últim viatge d’Artur també està marcat per la fi del vincle que aquest comparteix amb el seu fidel company, Bedivere, aspecte que Tolkien destaca a la pàgina 138 de La caiguda d’Artur, on hi relata com aquest crida al rei què se’n farà, d’ell. I Artur li respon:
En aquest punt, es pot dir que la relació que mantenen l’Artur i en Bedivere s’assimila d’una manera notòria a la d’en Frodo i en Sam, sent els segons uns Companys imprescindibles a l’hora de poder assegurar l’èxit de les empreses dels primers. Tots dos exerceixen de suport vital, i són qui més acaben patint per la marxa dels seus amics al més enllà. A El Retorn del Rei (1955), en Frodo expressa la seva intenció de marxar amb en Bilbo i fent veure a en Sam que la seva hora encara no ha arribat.
És una última conversa entre dos grans amics, on en Frodo reconeix la gravetat de les seves ferides, i dona el relleu de la seva història a en Sam, qui s’encarregarà de preservar el llegat de les seves aventures. Amb aquest gest, en Sam s’acaba posant en primer pla: passa de ser el company incansable de l’escollit en el seu per salvar el món a construir una vida pròpia: es casarà, tindrà fills i viurà un vida tranquil·la, com a recompensa de tots els sacrificis i la victòria contra les forces del mal.
De la mateixa manera, en Bedivere ha de veure com el seu rei s’acomiada amb un “fins aviat” de difícil resolució. Com en Sam, en Bedivere no es vol desprendre d’Excalibur, perquè en certa manera entén que aquest gest implicarà un comiat del qual no en vol ser partícip. Fins aquell moment, ambdós personatges s’havien trobat a l’ombra dels herois, i amb la seva partida passen a ocupar un paper principal pel qual no es creuen preparats. En aquest sentit, es pot dir que en Bedivere i en Sam mostren certs paral·lelismes en les seves interpretacions i funcionalitats, sent aquests els dos últims a veure els seus senyors i també els últims a complir amb la voluntat que els és encomanada.
Vincles amb El Silmaríl·lion i les terres de l’Oest: Valinor i Tol Eressëa
La influència de J. R. R. Tolkien al cicle artúric, on articula les seves pròpies inclinacions en l’adaptació del mite per alinear-lo amb la seva visió artística, és evident. Mentre que la simbologia inherent al poema es pot comparar amb El Senyor dels Anells (1954-55), una manifestació més subtil i comprensiva també és present a El Silmaríl·lion. A La Caiguda d’Artur, Christopher Tolkien hi dedica una reflexió al capítol titulat, precisament “El poema no escrit i la seva relació amb El Silmaríl·lion”. El fill de Tolkien reconeix la dificultat interpretativa que hi ha en l’absència de referències posteriors a la Batalla de Camlann. A més a més, l’ordre d’Artur a Bedivere (llançar Excalibur al mar) assumeix un rol fonamental que ressona en tots els desenvolupaments narratius posteriors.
D’altra banda, l’illa d’Avalon és un dels indrets més emblemàtics de la llegenda del rei Artur: és l’únic lloc del món on creu que podrà guarir les seves ferides. La hipotètica localització real d’Avalon no s’ha acabat de concretar mai, i hi ha diferents teories al respecte, sent la més consistent la que l’ubica a l’actual Glastonbury. Sigui com sigui, Avalon es troba a l’oest, com Valinor i Tol Eressëa. La primera és la terra dels eldar (una dels diferents llinatges d’elfs, d’alta categoria), mentre que la segona és la llar dels elfs teleri, que es caracteritzen per la seva habilitat amb el cant i el seu amor per l’aigua.
Es tracta de terres sagrades, localitzacions que són una font de poder màgic, misteriós i ancestral, fora de l’abast dels éssers terrenals. Per això, accedir-hi només és possible amb unes condicions específiques. És una de les diverses coincidències amb l’Avalon del mite artúric. El poema Brut, del bard Layamon (segle XIII), representa, de forma poètica, no només el viatge d’Artur a la terra sagrada sinó també l’essència d’Avalon, els seus habitants i les sensacions experimentades pel rei Artur en partir:
“I jo aniré a Avalon, davant la més bella de totes les donzelles, a la reina Argante, una bellíssima dama èlfica, i ella es farà càrrec de totes les meves ferides, em curarà del tot amb beuratges sanadors. I després tornaré de nou al meu regne i habitaré entre els britans amb gran alegria. I mentre deia aquestes paraules va arribar del mar una petita barca que es balancejava, dut per les onades, i dintre dues dones meravellosament abillades, i immediatament van prendre Artur, i se’l van endur suaument, i amb delicadesa el van fer estirar, i van marxar. Els britans creuen que ell encara viu i habita a Avalon amb els més formosos de tots els elfs, i els britans encara esperen el moment en què Artur torni” (Tolkien, 2013, 171).
La descripció d’Argante (“la més bella de totes les donzelles […] una bellíssima dama èlfica”) insinua que Avalon està habitada per una població distingida d’elfs, que juguen un paper cabdal en ajudar Artur a recuperar-se de les seves ferides. També és curiós que es parli d’”Argante”, ja que en altres versions, aquest personatge sovint s’associa amb Morgana, la germana d’Artur. Aquesta associació adquireix una major importància quan es considera el paral·lel dibuixat entre el personatge de Morgana i Galadriel. Galadriel, un dels personatges més poderosos i essencials del legendarium de Tolkien, emprèn un viatge similar durant la Tercera Edat, juntament amb Elrond, Gandalf, Bilbo i Frodo, dirigint-se cap a la terra beneïda de Valinor. Galadriel, pels mortals, representa el prototip de la bellesa èlfica. A més, la notable inclusió d’elfs com a habitants d’Avalon per part de Layamon s’alinea amb la decisió deliberada de J. R. R. Tolkien d’atribuir Valinor, les terres immortals, als Eldar. El canvi de nomenclatura posterior de “Tol Eressëa” a “Avallon” posa de manifest la cura amb què Tolkien va treballar el seu llegat. A The Lost Road, on hi detalla la caiguda de Númenor, Tolkien aborda l’alteració d’aquesta nomenclatura:
“Però quan Morgoth va ser expulsat, els déus van celebrar un consell. Els elfs van ser cridats a retornar a l’Oest, i els qui van obeir van habitar de nou a Eressëa, l’illa solitària, que va ser rebatejada com a Avallon: ja que és molt a prop de Valinor.” (Tolkien, 1987, 120).
Aquesta transformació lingüística encapsula la importància concedida a Avalon dins del context més ampli del mite de Tolkien. Dins de la mateixa narrativa, les pàgines següents despleguen una conversa entre Elendil i el seu fill Herendil, endinsant-se en discussions sobre els Valar, Eressea i Avalon, dient:
“I ells [els Valar] van recordar els Exiliats dels Primogènits i els van perdonar; i aquells que van tornar habiten des de llavors en la felicitat a Eressëa, l’Illa Solitària, que és Avalon, ja que es troba a la vista de Valinor i de la llum del Reialme Beneït” (Tolkien, 2013, 122).
Aquest diàleg aprofundeix encara més en la profunda connexió entre Avalon i la terra beneïda de Valinor dins del teixit narratiu del llegat de Tolkien.
Com s’indica a La Caiguda d’Artur, Tolkien ja havia introduït el terme ‘Avalon’ per a l’illa de Tol Eressëa mentre escrivia El Senyor dels Anells. A la Carta 154 a Naomi Mitchison, de setembre de 1954, després de la publicació de La Germandat de l’Anell, el professor hi exposa un resum concís sobre Tol Eressëa:
“He escrit un petit relat sobre la Caiguda, que potser t’interessa veure. Però la qüestió és que abans de la Caiguda, més enllà del mar i de les costes occidentals de la Terra Mitjana hi havia un paradís èlfic terrenal, Eressëa, i Valinor, la terra dels Valar (els Poders, els Senyors de l’Oest*), llocs que podien on es podia arribar físicament per mitjà de vaixells de vela corrent, encara que els mars fossin perillosos. Així i tot, després de la rebel·lió dels númenoreans, els Reis dels Homes, que habitaven a la terra més occidental de totes les terres mortals, i que eventualment, al cim del seu orgull, van intentar ocupar Eressëa i Valinor per la força, Númenor va ser destruïda, i Eressëa i Valinor van ser allunyades de la Terra, físicament: el camí cap a l’oest estava obert, però no conduïa a enlloc”. (Harpenter 1981, 154).
En aquest moment, es fa evident que els paral·lelismes entre l’illa d’Avalon i l’illa èlfica de Tol Eressëa o ‘Avallon’, com Tolkien posteriorment la va denominar, estan explícitament associats, ja sigui a través de la seva essència extraterrestre o l’essència que Tolkien va intentar perpetuar amb ambdós durant el període d’escriptura de El Silmaríl·lion i El Senyor dels Anells (1954-55).
Conclusió
L’obra de Tolkien i l’imaginari artúric han estat, constantment, objecte d’estudi. No és estrany, doncs, tenint en compte que la figura del rei llegendari ocupa una part important de la bibliografia de l’autor d’El Senyor dels Anells. Sovint, moltes de les comparacions han estat entre les figures d’Artur i Aragorn, així com entre Merlí i Gandalf, personatges que mostren un clar paral·lelisme en els seus desenvolupaments.
Així i tot, les similituds van més enllà. Tant en Frodo com el rei Artur s’acomiaden del seu cercle més proper per posar rumb a una terra recòndita on, creuen, que podran posar fi al patiment que els provoquen les seves ferides. En una mena d’exili autoimposat, ambdós personatges decideixen allunyar-se de la seguretat de la seva terra sent coneixedors de què aquelles ferides de guerra no deixaran de fer-se sentir. De la mateixa manera, a les històries dels dos hi ha dos objectes que marquen la seva vida i dels quals, tot i que en contextos i amb propòsits diferents, decideixen desfer-se’n. En aquest sentit, també és important assenyalar les similituds entre les terres d’Avalon i Valinor, indrets als quals s’arriba per mar i que s’assimilen a un paradís terrenal.
Per saber-ne més:
Jackson, Peter, dir. El Senyor dels Anells: El Retorn del Reil. 2003.
Jackson, Peter, dir. El Senyor dels Anells: La Germandat de l’Anell. 2001.
Tolkien, J.R.R. El Silmarillion, 2023. Minotauro.
Tolkien, J. R. R. El Señor de los Anillos: El Retorno del Rey, 2022. Minotauro.
Tolkien, J. R. R. El Señor de los Anillos: El Retorno del Rey, 2022. Minotauro.
Tolkien, J.R.R. La Caida del Rey Arturo, 2013. Minotauro.
