Narcís Monturiol: trajectòria i pensament polític més enllà del submarí

La figura d’en Narcís Monturiol i Estarriol (1819-1885) ha sofert, com molts altres coetanis, l’eclipsi del segle XX. Hom coneix empordanesos com Josep Pla o Salvador Dalí, però a l’hora de parlar del figuerenc Monturiol i els seus Ictineus,^[1]Els anomenats Ictíneos (vaixell-peix) foren dos submarins ideats per Narcís Monturiol i varats públicament el 1859 i el 1864. Mentre que l’Ictíneo I fou dissenyat per la pesca de corall i … Continue reading el coneixement és molt menor. No obstant això, la comunitat historiogràfica fa anys que estudia la vida de l’inventor. Aquest home del seu temps, com remarquen bona part de les seves biografies, destacà en diferents aspectes en el seu context històric: la navegació submarina i d’altres invents, la carrera política a cavall de la I República o l’activisme ideològic i social que l’acompanyà al llarg de la seva vida. I és que el convuls segle XIX europeu permeté que personatges com Monturiol desenvolupessin una obra profundament polifacètica, sovint tan àmplia que no admeté la concreció en un camp determinat. En el cas de l’empordanès, el submarí fou objecte d’una reconeguda dedicació vital, que el portà al primer pla de la navegació submarina. En aquestes línies es tracta la faceta més política de l’inventor, tot incidint en les diferents etapes vitals i la seva participació en els processos històrics que visqué.  

Nascut a Figueres en el si d’una família de boters, acabà estudiant Medicina a Cervera i Dret a Barcelona. Les primeres activitats polítiques hem de trobar-les a la seva ciutat natal i en el context revolucionari de les bullangues. De fet, és durant la Jamància que Monturiol és nomenat cap de la Milícia Nacional de Figueres. La seva primera activitat a la premsa té lloc el mateix any, com a redactor en cap d’El Centralista de Girona. Per situar, però, l’activisme del jove figuerenc cal entendre la relació amb el seu conciutadà Abdó Terrades. Juntament amb aquest líder republicà, difongueren idees republicanes per Figueres fins que Monturiol aterrà a la Ciutat Comtal, on visqué entre d’altres esdeveniments el bombardeig d’Espartero. El mateix 1842, participà com a redactor d’El Republicano, dirigit per Terrades. 

La difusió d’idees com a via revolucionària

La trajectòria política de Monturiol, com veiem, és tant itinerant com la seva pròpia voluntat i context li permeteren. Prova d’això és el primer exili a Cadaqués, on la majoria d’estudis apunten que el futur inventor ideà el seu Ictíneo en veure els pescadors de corall ofegar-se durant l’arriscada submersió. Tornat a Barcelona, les idees revolucionàries primitives evolucionaren cap a la no-violència. La nova etapa de Narcís Monturiol durant els governs moderats, de Narváez entre d’altres, anà enfocada a la difusió d’aquests ideals a través de publicacions que li comportaren successivament la censura i la repressió. Alguns exemples d’aquest nou parer els trobem en publicacions com la de 1844, Un reo de muerte; las ejecuciones y los espectadores; Consejo de un padre a sus hijos. En aquest escrit, Monturiol denuncia la pena de mort i assegura que la millor manera d’abolir-la és no acudir a les execucions públiques, celebracions molt populars en aquest període.  

El 1846 nasqué el seu primer setmanari, La Madre de família, com a part d’una difusió més activa i constant dels valors democràtics a través de la premsa. En aquest periòdic, Monturiol descriu la seva estima per la família i el valor que hi atorga, que passen per considerar aquesta la font de la felicitat i realització personal, així com el motor moral de la societat democràtica. Referent al paper de la dona en aquesta concepció, un Monturiol paternalista es dirigeix a les dones assegurant que <<No vamos a hablaros de vuestra emancipación, ni vamos imprudentemente a desarrollar vuestro orgullo, vanidad o amor propio. […] nosotros vamos a robusteceros el sentimiento del deber; vamos, no a imponeros preceptos, sino a preservaros de los extravíos; a defenderos también cuando, por desgracia, os ataque la tiranía del hombre[…]>> Aquestes intencions es veuran parcialment aturades amb la fi del diari vuit números més endavant per manca de capital.  

L’abolició de la pena de mort i la instrucció femenina en l’àmbit familiar ens permet distingir un progressisme evident en l’ideari del figuerenc que bé podríem considerar revolucionari i radical, en un moment en què el primitiu socialisme utòpic^[2]Concepte historiogràfic que agrupa diferents idees reformistes d’inicis del s.XIX en les que els seus autors reaccionen a la Revolució Industrial pels efectes d’aquesta a la nova classe … Continue reading és pràcticament embrionari. No obstant això, Monturiol beurà i participarà d’aquest periple ideològic i vehicularà l’entrada d’aquestes idees a Espanya. D’entre pensadors com Fourier, Saint-Simon o Owen, Narcís Monturiol s’interessarà per les idees icarianes d’Étienne Cabet, tot difonent-les a La Fraternidad a partir de 1847. De fet, set anys després de la publicació de Viatge a Icària, traduïda al castellà pel mateix Monturiol i Francisco José Orellana, un grup barceloní encapçalat per Monturiol, es dedicarà a través d’aquest setmanari a difondre el comunisme cabetià i el projecte icarià. Aquest grup estava compost per personalitats com Josep Anselm Clavé, Francisco José Orellana o Abdó Terrades. Aquest darrer, però, acabarà abandonant el projecte ja que no abandona la idea d’assolir la república i els drets socials per l’ús de la força; camí que cabetians com Monturiol ja no conceben.

L’empresa icariana

Icària,^[3]El nom de l’illa grega Icària és el nom fictici d’una comunitat utòpica apareguda a l’obra Voyage en Icarie (1839) d’Étienne Cabet. La materialització d’aquesta comunitat, basada en el … Continue reading paradís utòpic que reflexcteix el comunisme cabetià, ressona cada cop més en els cercles intel·lectuals europeus. A Espanya, Barcelona és el pal de paller i qui el sustenta és en Monturiol. Com hem dit, des de La Fraternidad el petit grup català afí a Cabet va prenent força. Malgrat tot, tant pel republicanisme propi de Terrades com per l’incipient moviment obrer, la “solució” icariana de constituir una comunitat nova era quelcom irrealitzable, és a dir, utòpica. 

Tanmateix, l’empenta europea al projecte portarà a establir una sèrie de colònies icarianes a NordAmèrica. Aquests assentaments, entre els quals destaquen Nauvoo (Illinois) i Cloverdale (Califòrnia), intentaren aplicar el comunisme cabetià per tal de formar una comunitat de nova planta. Malgrat que el projecte fracassà per dissidències polítiques i problemes financers, el lema “Allons fonder notre Icarie” arribà a convèncer molts europeus que, posant els béns i l’obediència al servei de la comunitat, marxaren a Amèrica i s’establiren en aquestes colònies. Tenim constància de la participació del metge Joan Rovira i de l’aragonès Ignasi Montaldo al grup icarià barceloní. Ambdós foren crítics a la gestió autoritària de Cabet i foren apartats; suïcidant-se mesos després el primer i fundant una nova comunitat el segon.

La dissortada empresa icariana tindrà un resultat similar als cabetians catalans. La Fraternidad fou tancada pel Govern arran dels articles La Revolución francesa i Europa y la Revolución, en què Monturiol reflexionava sobre la Revolució Francesa de febrer de 1848 que comportà la 2a República Francesa davant l’abdicació de Lluís Felip I. Segons el figuerenc, <<Escribí esta circular con el objeto de generalizar el descontento y dar una bandera a la revolución […] Yo deseaba un levantamiento, lo veia próximo y no quería dejar de contribuir a él con todas mis fuerzas porque veía en él el triunfo de los principios democráticos>>. Aquests fets acabaren de delmar el grup cabetià i comportaren l’exili a Perpinyà. 

Activisme durant el Bienni Progressista

L’amnistia del 49 portà de nou a Monturiol a la ciutat. Malgrat els principis pacífics com a líder cabetià espanyol, Monturiol abraçà novament els principis revolucionaris. A través d’una nova tirada periodística, El Padre de Familia, l’empordanès afirma: <<Si ser reformista es ser sedicioso, revolucionario, admito la calificación. En efecto, todos lo saben, yo soy revolucionario, pero revolucionario pacífico, revolucionario de ideas, revolucionario de conciencias […] yo digo a los revolucionarios violentos: con mucha dificultad fundaréis alguna institución durable, porque la violencia es la muerte; la vida es el desarollo individual y universal, y la violencia lo comprime todo, gasta las fuerzas individuales y retarda el progreso>>.  

El seu activisme anirà lligat a aquest setmanari basat de nou en moralitzar la institució familiar, així com en contactar amb el primitiu associacionisme obrer, del qual participarà creant una societat de resistència^[4]Forma d’associacionisme obrer popular al s. XIX. Parteix del principi gremial però sense una jerarquització definida. En aquesta agrupació, els obrers aportaven una contribució del seu salari … Continue reading anomenada “El Quarto”. Malgrat aquest viratge, el 1853 Monturiol demanà incorporar-se juntament amb la seva família a la comunitat icariana de Nauvoo. 

L’admissió, que fou acceptada, es va veure truncada pels esdeveniments polítics que es vivien a Espanya. 

L’arribada del Bienni Progressista (1854-56) va situar als republicans catalans a l’avantguarda política. Monturiol, com d’altres antics cabetians, s’afilià al Partit Democràtic, escissió esquerrana del Partit Progressista. Durant aquesta etapa, el figuerenc seguí la línia del partit i criticà el nou règim instituït, considerant que la dictadura Espartero-O’Donnell volia tornar a la Constitució de 1837, que permetria un torn polític entre liberals i moderats. Alhora, Monturiol defensà la llibertat de consciència, tot considerant l’Església un impediment pel progrés científic.

D’aquests termes, que bé podríem considerar anticlericals, Monturiol defensà per aquest nou règim liberal <<la separación completa del Estado y la Iglesia; que el Estado no reconozca culto alguno […] que el Estado no reconozca el fuero eclesiástico y declare a todos los sacerdotes en situación legal para contraer matrimonio y dedicarse a todas las carreras abiertas para los demás españoles>>, entre altres exigències. Davant la repressió exercida pel general Zapatero, el Tigre de Catalunya, al moviment obrer i al Partit Democràtic, Monturiol es va veure immers en la fundació de La Propaganda Democrática, fet que li comportà oficialment la persecució i posterior exili a Cadaqués el 1856.

Dels Ictineus a la I República

Com hem comentat, obviarem en aquest article la contribució d’en Narcís Monturiol a la ciència, molt especialment en la navegació submarina. Cal, però, entendre que l’experiència de l’inventor amb els dos submarins que construí, l’abocà en una situació de depressió que es veurà reflectida en el seu pensament i activisme polític.  

Obviem, doncs, el període comprés entre 1856-1868. L’arribada del Sexenni Democràtic^[5]Període comprès entre la Gloriosa de 1868 i el pronunciament militar de Martínez Campos el 1874. La caiguda d’Isabel II permeté un canvi de règim cap al Govern Provisional (1868-71), el regnat … Continue reading no acabà d’insuflar forces al figuerenc, període en què moriren dues filles seves. En paraules seves, <<Confieso que yo, por mi parte, he dejado de sentir el entusiasmo por los conceptos sagrados de humanidad, ciencia, progreso, que parecían constituir en mí una segunda naturaleza[…]>>. El Monturiol que trobarem a partir d’ara, serà un Monturiol més moderat i sense les aspiracions utòpiques que el mogueren en la seva joventut. Prova d’aquest desànim el trobem també en la seva anàlisi política del que suposà el Sexenni Democràtic. 

Per ell <<cuando los acontecimientos se precipitan de esta manera, las almas reflexivas no pueden menos de temer por el presente>>. Aquesta reflexió entorn el canvi de règim cal sumarli el fet que durant la seva vida ha intentat incentivar la difusió d’idees entre els seus conciutadans: <<En nuestra patria a lo menos contamos con 80 por ciento de indiferentes a lo antiguo, refractarios a lo moderno[…]>>. Malgrat tot, en les eleccions a Corts de maig de 1873 Narcís Monturiol és elegit diputat per la circumscripció de Manresa, representant el Partit Republicà Democràtic Federal. 

La seva etapa com a diputat està emmarcada en les dissidències internes del partit de Pi i Margall. Monturiol pertanyia a la corrent dels moderats de Castelar. Partidaris aquests d’una República Unitària enfront la República Federal que propugnava Pi i Margall, Monturiol intentarà posar fil a l’agulla exposant els motius per els quals defensa aquest sistema republicà: <<Lo que interesa encontrar, ya que la fuerza no reside en la República Federal: es un campo común donde puedan formar todos los liberales; y como no es posible una bandera monárquica, porque ella traería la anarquía, esto es, daría nueva vida a la intransigencia republicana, y además los progresistas radicales y moderados no estarían acordes, no hay más campo neutral para los liberales que la República Unitaria>>. Emperò, aquesta crítica no es veurà reflectida en la seva activitat parlamentària sinó que passarà la breu experiència republicana ostentant el càrrec de Director de la Fàbrica Nacional del Segell; en la que encara s’entreveurà la seva faceta científica tot innovant en un sistema d’assecament del paper engomat. Durant el seu pas per les Corts, criticà el modus operandi dels diputats afirmant que <<la actual Asamblea sin hombres que la dirija y compuesta en gran parte de vanidades que se satisfacen con discursitos de más o menos líneas que creen leerán en sus distritos[…]>>. 

La fi de la Primera República portarà Monturiol de nou a Barcelona, després d’haver passat una temporada a Madrid buscant mitjans de subsistència. A casa, ocuparà el temps en feines precàries i temporals. Traduirà diverses obres, participarà en debats científics, cercarà nous invents pràctics; però no participarà més en política. El procés d’envelliment del científic empordanès anirà acompanyat d’una situació econòmica precària i d’un oblit generalitzat a la seva obra.  En paraules seves, sense haver acabat cap de les obres que es va proposar, Narcís Monturiol i Estarriol traspassà un 6 de setembre de 1885 a casa de la seva filla a Sant Martí de Provençals.

Monturiol i la historiografia

L’estudi biogràfic d’en Narcís Monturiol ha estat revitalitzat a través de projectes puntuals de caràcter institucional i particular. El darrer institucional pertany al 2009, en el marc de l’Any Monturiol. El Museu Marítim de Barcelona disposa d’una col·lecció de fonts pròpies de l’inventor que han permès l’estudi i difusió de la seva obra. Els homenatges com a fill predilecte de Figueres i la seva presència en el nomenclàtor, entre d’altres, ajuden també a difondre entre la ciutadania la figura del figuerenc.

En l’àmbit acadèmic tenim obres primerenques com la de Josep Puig Pujades, primera biografia en majúscules sobre Monturiol i sobre la que trobem un ampli contingut epistolar. Tanmateix, tant aquesta com la de Matthew Stewart parteixen d’una parcial idealització romàntica del biografiat. En el camp de la història de la ciència són cabdals els estudis de Jerónimo Estrany, Santiago Riera Tuèbols i Antoni Roca Rosell; que permeten una lectura més enfocada a la seva obra científica.  

És evident que en la recerca política del figuerenc, així com en la seva vida i obra en general, cal un nou impuls historiogràfic. Aquesta empenta permetria incidir en el convuls segle XIX català, fet que obriria l’estudi a l’entrada del socialisme utòpic a la península ibèrica, els inicis de la premsa com a eina de difusió política o la relació entre el progrés moral i el progrés científic.