El Calcio Storico Fiorentino: de l’entrenament militar romà a l’esport més violent dels nostres dies

Imatge de portada: Partit entre Azzuri (Santa Croce) i Rossii (Santa Maria Novella). Font: Wikimedia Commons – CC BY-SA 3.0

Un cop l’any, la ciutat de Florència es vesteix dels colors dels seus quatre barris històrics per acollir una celebració que barreja la violència extrema amb la cultura i el folklore. Es tracta del calcio storico, un espectacle no apte per a tots els públics que reviu l’essència dels jocs de l’antiga Roma. Així doncs, és fins a aquesta civilització on ens hem de remuntar per tal de conèixer les arrels d’aquest esport renascut durant el renaixement italià (s.XIV-s.XVI).

Harpastum, l’entrenament militar romà a través de l’esport

Entre moltes altres coses, l’antiga Roma s’acostuma a destacar com una de les civilitzacions més bel·licoses que han existit: el domini de les estratègies militars, la seva tecnologia i organització política i la seva capacitat de supervivència van portar a la ciutat dels set turons a dominar un dels majors imperis que s’han vist mai, el qual abraçava gran part de l’actual Europa, nord d’Àfrica i Pròxim Orient. Però no tot era guerra a la ciutat del Tíber, ja que les guarnicions disposades al llarg dels limes també vivien períodes de relativa calma. Sobretot durant època imperial, aquestes petites pauses es van viure com un moment ideal d’ensinistrament de tropes, i és precisament en aquests períodes de calma quan va sorgir un peculiar joc que buscava l’entrenament militar: l’harpastum.

L’harpastum apareix, principalment, per la influència grega relativa a l’esport. A l’antiga Grècia l’activitat física tenia una gran importància dins l’àmbit educatiu, en conseqüència es van desenvolupar diferents modalitats esportives. Algunes d’elles van incloure un element que serà essencial per l’aparició de l’harpastum: la pilota. Els romans van desenvolupar una modalitat esportiva basada en aquest element, la qual consistia a portar una petita pilota, feta segurament de cuir, a la línia  de fons del camp contrari. A priori pot semblar quelcom destinat purament a l’oci, tanmateix, l’entrenament militar arribà amb la imposició d’una contundent normativa: tot s’hi valia perquè la pilota no arribés a la meta. D’aquesta manera, els generals buscaven fomentar entre les tropes l’ús d’elements que es feien servir al camp de batalla com el cos a cos, els cops, l’estratègia i la coordinació entre els diferents membres de l’equip.  

Amb la caiguda de l’imperi romà d’occident l’any 476 dC, l’harpastum només es va mantenir a determinades localitzacions, i una d’elles fou la regió italiana de la Toscana, on durant l’edat mitjana el joc va anar guanyant popularitat i alguns aspectes menors van canviar: el nombre de jugadors va passar d’un total de dotze a un nombre pactat entre els equips participants (normalment entre vint i trenta) i les mesures del camp es van engrandir per, precisament, donar cabuda a aquest major nombre de participants. No obstant això, l’essència no va desaparèixer: les regulacions contra les agressions físiques brillaven per la seva absència. És difícil establir l’origen del nou harpastum, conegut en aquell moment com calcio, ja que hi ha una gran falta de documentació sobre el tema. Sabem, però, que l’any 1491 es va construir un camp de calcio a la ciutat de Florència, concretament a la vora del riu Arno, a causa de la popularitat del joc. En aquest sentit, durant les primeres dècades del segle XVI es documenten diferents partits a la ciutat, però no és fins a l’any 1530 que arriba l’esdeveniment que estableix les bases del calcio storico fiorentino.

La partida més important, 17 de febrer de 1530

Durant la primera meitat del segle XVI, Carles I d’Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic es veu obligat a fer front a la Lliga de Cognac ^[1] Aliança formada per França, la República de Venècia, els Estats Pontificis, el ducat de Milà i la República de Florència. , liderada pel papa Climent VII, que tenia l’objectiu de reduir la forta influència que el monarca estava guanyant al continent i, concretament, a Itàlia, on havia aconseguit importants territoris després de vèncer a la Guerra dels Quatre Anys (1521-1526). L’enfrontament va portar a les tropes del rei espanyol a saquejar Roma, capital dels Estats Pontificis i residència del papa Climent VII, l’any 1527. Després de l’atac a la ciutat papal, va arribar el torn de la República de Florència, on el setge es va iniciar l’any 1529. 

Després de mesos de bloqueig, tot i que els habitants de Florència estaven exhausts i desanimats a causa de les penúries viscudes, els defensors no volien mostrar debilitat davant les tropes imperials. El 17 de febrer de 1530, dia en què els ànims afluixaven, part de les forces que defensaven la ciutat van abandonar les seves posicions a les muralles i es van reunir a la piazza di Santa Croce, on van jugar una partida de calcio. Es van enfrontar dos equips de vint-i-cinc jugadors, uns vestits de blanc (Bianchi) i els altres de verd (Verdi). El partit es va convertir en tota una celebració i un reforçament de la moral dels florentins, que van voler enviar un missatge carregat d’orgull i força a les tropes de Carles I. 

Aquest partit és considerat la primera mostra de calcio storico. És molt significatiu que els escrits de l’època detallin com es va desenvolupar el joc, però no indiquin qui va guanyar, ja què es considera que tota la ciutat de Florència va ser la vencedora d’aquest peculiar repte a les tropes imperials. Malgrat tot, la ciutat va acabar capitulant l’agost del mateix any, 1530, davant de les tropes imperials, però el partit del 17 de febrer va quedar gravat als annals de la ciutat com una mostra d’homenatge cap a ella. A partir d’aquest moment, el calcio es va voler establir com a activitat durant les celebracions importants (carnavals, bodes, visites de reis, etc.), però es jugava de forma irregular i poc estructurada (falta de periodicitat, absència d’equips preestablerts, etc.).

Filippo Giovanelli, president dels Stati Generali della Rievocazione Storica della Repubblica Fiorentina, comenta que, amb el pas dels anys, el calcio va anar perdent suport, sobretot a causa dels pocs voluntaris que se sentien atrets per aquesta tradició. Finalment, el desinterès popular va acabar consumint-la. L’any 1739 es documenta l’últim partit a Florència, tot i que el 1766 se’n va jugar un a Livorno, última mostra del llegat florentí fins al govern de Benito Mussolini.  

El calcio storico modern

L’any 1930, durant les celebracions de l’aniversari dels quatre-cents anys de la mort de Francesco Ferrucci, heroi de la ciutat que va caure en combat fent front a les trompes imperials de Carles I, es viu la renaixença del calcio storico. L’alcalde, tot aprofitant l’auge de l’esport modern, va anunciar que es jugaria una partida de calcio el 4 de maig de 1930 a les 17 hores a la Piazza della Signoria amb la intenció de reviure l’esperit amb què es va jugar la partida de 1530. 

Quatre-cents anys després, el calcio va reviure gràcies a voluntaris que, orgullosos del seu passat i les seves tradicions, van decidir representar els equips originals: blancs contra verds. L’esdeveniment fou tot un èxit: es va recrear l’estètica renaixentista i diversos participants van passejar per la pista abans del partit fent servir les armadures del segle XVI del Museu Stibbert. La celebració va atreure molts espectadors que van quedar captivats per la naturalesa del joc, l’estètica i el significat històric que l’envoltava. 

Pocs anys després es va fer la divisió de la ciutat en equips representants dels barris històrics per tal de poder establir un torneig anual on hi participessin tots. D’aquesta manera els blancs representarien al barri de Santo Spirito, els verds al de San Giovanni, els vermells (afegits l’any 1933) al barri de Santa Maria Novella i els blaus (afegits l’any 1934) a Santa Croce. Des de llavors, els participants juguen en representació del barri al que han nascut i mai es poden canviar d’equip.

Durant les primeres edicions de la dècada de 1930, també es va fixar el caràcter d’homenatge als lluitadors del setge de Florència, per això s’estableix la vestimenta pròpia del segle XVI. Moments abans de cada partit desfilen per la pista tota mena de grups de recreació històrica amb banderes, instruments i armes pròpies del renaixement italià. 

Actualment, es juguen 4 partits anuals: un el 17 de febrer, sempre entre els blancs i els verds, que recrea la partida de 1530; durant el mes de juny es juga el torneig de San Giovanni, on s’enfronten els 4 equips de la ciutat. Aquest torneig consta de 3 partits, dues semifinals que es juguen la primera quinzena del mes i una final entre els guanyadors dels partits previs que es juga el dia 24, coincidint amb la festa major.

Conclusions 

Avui dia, la celebració del calcio storico compta amb un gran nombre d’aficionats que donen suport a l’equip del seu barri, i cada cop crida més l’atenció d’estrangers que es desplacen fins a la capital de la Toscana per presenciar un espectacle que a priori pot semblar dantesc, però que té un significat i una importància molt més cultural del que pot semblar a simple vista. El calcio storico modern ha sigut objecte de crítiques i protestes per la seva naturalesa violenta, però és una tradició que mai ha estat més viva que ara, en ple segle XXI. Els jugadors actuals disposen d’instal·lacions, gimnasos, camps, metges i fisioterapeutes per entrenar-se, i poder formar part d’aquesta celebració un cop l’any (dos en el cas dels verds i els blancs), és un dels majors orgulls per a un florentí. 

Les partides modernes de calcio storico compten amb un registre detallat, i es té constància de cada guanyador desde l’any 1930. Però, a dir veritat,  el nom de l’equip guanyador continua sent una dada anecdòtica, ja que per als florentins l’autèntica vencedora és Florència.  L’orgull dels jugadors no és la victòria, és poder defensar els colors del seu barri i l’escut de la seva ciutat.

Per saber-ne més

Giovannelli, F. (2017) Guida al Calcio Storico Fiorentino. Firenze: Angelo Pontecorboli Editore

Artusi, L. i Gabrielli, S. (1989) Calcio Storico Fiorentino Ieri e Oggi. Firenze: SP 44 

Artusi, L (2016) Calcio Fiorentino. History, art and memoirs of the historical game. From its origins to the present day. Firenze: Scribo Edizioni

Stendardi, D (2022) Calcio Storico Fiorentino: construcción de la identidad y violencia. Sociología del deporte. Vol. 3 . Numero 1. pp. 27-38. Universidad Europea de Canarias. Disponible a: https://www.upo.es/revistas/index.php/sociologiadeldeporte/article/view/6652 (Consultat el: 31 d’octubre de 2023)