Dubto molt que Justinià, l’emperador bizantí que va complir el seu somni de recuperar ciutats tan importants com Cartago, Ràvena i Roma, arribant fins i tot a les Illes Balears i Ceuta, considerés que vivia a un imperi en decadència. Tot i així, durant anys, l’Imperi Romà d’Orient, també conegut com Imperi Bizantí, ha sigut considerat un període de retrocés, nostàlgic d’un passat més gloriós, l’ombra d’aquell Imperi Romà que dominava el Mediterrani. Malgrat la mala premsa, l’imperi bizantí va aconseguir perdurar més de mil anys d’història, des del 476, fins al 1453. Amb capital a Constantinoble, l’Imperi Bizantí va ser durant segles el principal garant del llegat romà, protegint molt del patrimoni que ens ha arribat als nostres dies i legislant sota la influència romana dels seus predecessors. Alhora, va saber adaptar-se al signe dels temps, incorporant el cristianisme com a religió oficial i agafant elements rellevants de la tradició grega.
Justinià, coronat l’any 527, va ser sens dubte un dels seus emperadors més importants. Va dotar als seus territoris de noves estructures polítiques i econòmiques i va recuperar tots aquells territoris que els bizantins consideraven com a seus en tant que romans i cristians, tot i que no tots perdurarien sota govern bizantí gaires anys. Justinià, que va viure fins a la anòmala edat de 83 anys, va ser una peça clau per a la supervivència del llegat romà fins ben ve l’època moderna. Però no es pot parlar de Justinià sense parlar de Teodora.
Edward Gibbon, al seu conegut i extens volum Història de la decadència i caiguda de l’Imperi Romà afirma “En l’exercici del poder suprem, la primera mesura de Justinià va ser compartir-lo amb la dona a la qual estimava, la famosa Teodora”. Tot seguit, Gibbon s’encarrega de fer un contundent relat de la vida de Teodora abans de conèixer a Justinià on se l’acusa de fer actuacions de teatre despullada, exercir la prostitució, tenir una vida promiscua i fins i tot de tenir un fill il·legítim al què va fer desaparèixer. Contemporanis de Justinià i Teodora com Procopi de Cesarea, encara eren més durs amb el relat de l’emperadriu. A la seva autoanomenada història secreta escriu sobre Teodora “cap dona s’ha abandonat mai tant al plaer” i arriba a afirmar que les orgies de Teodora amb més de deu homes eren habituals, com també ho eren els embarassos dels que considerava escapar-se “gairebé sempre” fent servir fórmules abortives imaginatives. Tots aquests relats tan crus per l’època han estat posats en dubte per la historiografia actual, més encara quan tenim en compte que Teodora tenia molts enemics i un entorn molt influent a qui li anava bé que aquests rumors s’escampessin.
El que si és cert, és que Teodora no va ser una emperadriu qualsevol. D’origen humil, quan Justinià la va conèixer es guanyava la vida com a actriu d’espectacles performatius que segurament tenien un component eròtic important. Per poder-s’hi casar, Justinià va haver d’acollir-se a la reforma de la llei bizantina que impedia als emperadors casar-se amb actrius. Ara bé, la història d’aquest feliç matrimoni deixa lluny de qualsevol dubte que Justinià només valorés la bellesa de Teodora. El mateix Gibbon destaca que “després dels primers moments de passió, Teodora va conservar el mateix ascendent sobre ell gràcies a altres mèrits més sòlids, tals com el caràcter i la intel·ligència”.
La història de Justinià i Teodora és potser una de les històries d’amor més interessants i fructíferes de l’antiguitat. Va ser sens dubte una relació de confiança mútua on les opinions de Teodora sobre l’imperi eren més importants per Justinià que les de qualsevol senador. La majoria de les obres de govern anaven en nom de tots dos i Justinià afirmava que totes les noves lleis, tan beneficioses per la societat bizantina, no haurien estat possibles sense els savis consells de Teodora.
El paper clau de Teodora durant la revolta de Niká
No totes les decisions de Justinià van ser apreciades pels ciutadans de l’imperi. La coneguda com a revolta de Niká o revolta de l’hipòdrom, va tenir l’origen en el malestar general entre els diferents grups socials que havien patit una repressió que consideraven excessiva per part de Justinià. L’emperador havia volgut imposar la seva autoritat com a màxim responsable del govern castigant a tots aquells que considerava que s’extralimitaven en les seves funcions dins els òrgans de gestió de l’imperi o volien influir massa en el govern exercint pressions de tota mena. Les protestes contra l’emperador van començar de manera aparentment innocent a l’hipòdrom i es van acabar estenent per tota la ciutat. Aviat es va començar a plantejar l’arribada d’un nou emperador. Els canvis d’emperador, fruit de cops d’estat de l’exèrcit orquestrats per l’aristocràcia, eren habituals en època bizantina i Justinià va començar a pensar que només podia aspirar a les dues sortides habituals en aquests casos; o marxar a l’exili o esperar la seva mort al palau imperial.
La influència de Teodora va ser clau per evitar la fi del regnant de Justinià que tot just començava. Apel·lant a l’honor de la institució imperial, va afirmar que, tot i que no els costaria fugir, sempre correrien el risc d’haver preferit la mort un cop salvats que escapar del compromís adquirit amb l’imperi “considereu primer si, quan estigueu salvats, no lamentareu no haver preferit la mort. Pel que fa a mi, em mantinc en l’antiga dita: el púrpura és el sudari més noble”. Les paraules de Teodora van fer que la fugida no fos més una opció per Justinià. Tots dos van idear un pla d’acció i van repel·lir l’intent de cop d’estat.
Font: Wikimedia Commons
La inestimable ajuda de Teodora per salvar el càrrec i la vida va ser un argument molt poderós perquè Justinià confiés en el criteri de la seva esposa fins a la seva mort. Tots dos formaven un tàndem on es repartien tasques, però decidien junts i la mateixa Teodora, no dubtava a escriure cartes a amics i adversaris de l’imperi afirmant que “el meu marit no farà res sense demanar abans el meu consell”, tal com recull J.J. Norwich a Byzantium: The Early Centuries (recentment traduït al castellà per Ático de los libros).
Treball en equip en la conquesta i en la gestió de govern
Sovint tots dos es posaven d’acord per donar missatges diferents l’un de l’altre i així distreure l’atenció o tractar d’acontentar a tothom. Per exemple, el conflicte religiós va ser una de les ocupacions més importants dels emperadors bizantins, ja que el cristianisme tot just s’havia fet oficial i hi havia sovint conflictes entre el cristianisme ortodox i les heretgies que el posaven en qüestió. Teodora tenia simpatia amb l’heretgia monofisita, arribant a tenir un petit monestir monofisita al gran palau. D’aquesta manera, Justinià podia posicionar-se públicament a favor de l’ortodòxia, mentre Teodora negociava en privat amb els monofisites i suavitzava les paraules del seu marit.
Un altre dels moments importants del regnat de Justinià va ser la nova conquesta d’Itàlia que llavors estava governada pels ostrogots. Al 526, Atalaric havia sigut coronat rei després de la mort de Teodoric, el seu avi, però com que només tenia deu anys, Amalasunta, la seva mare, va assumir la regència del regne ostrogot. Amalasunta considerava important educar al seu fill segons l’educació romana tradicional, i això no va agradar a la noblesa goda que la van apartar del govern i de l’educació del seu fill que va passar a regir-se per la tradició goda. Amalasunta, que estava descontenta amb la situació i patia per la seva pròpia vida, va entrar en contacte amb Justinià.
L’emperador bizantí va considerar que podia ser un contacte valuós per recuperar el territori italià. En morir Atalaric amb divuit anys, Amalasunta va casar-se amb el seu cosí Teòdat, amb el que va compartir el govern dels ostrogots. L’exigència d’Amalasunta sembla que va acabar amb la paciència de Teòdat que va ordenar el seu encarcerament. Justinià va intentar negociar l’alliberament d’Amalasunta amenaçant amb una intervenció militar si no era alliberada, al·legant així que consideraria que si no ho feia Teòdat, no estaria legitimat per ser rei dels ostrogots en trair a la reina. Paral·lelament a les cartes de Justinià, Teodora va enviar-ne d’altres en les que assegurava que el seu marit no faria cap moviment militar en favor d’una reina goda i que podien fer amb ella el que volguessin. Les cartes de Teodora probablement van facilitar la decisió de Teòdat d’executar a Amalasunta, donant així casus belli a Justinià per intervenir militarment i aconseguir el control d’una part important d’Itàlia. Aquesta aparent contradicció entre emperadors, sembla que era habitual, consensuada i sovint fructífera.
Amics i enemics de l’imperi
Teodora també va tornar a ser clau durant l’epidèmia de pesta en la què el mateix Justinià també va contraure la malaltia. La incertesa per la possible mort de Justinià van fer néixer intents de conspiració per ocupar el tron que Teodora es va encarregar de castigar durament quan el seu marit va aconseguir recuperar-se plenament, protegint així el poder imperial. Teodora ja havia destapat l’any 541 al conspirador Joan de Capadòcia, que anteriorment havia rivalitzat amb ella per la influència en Justinià, fent servir espies al seu servei ajudada per Antonina.
Antonina era l’esposa de Belisari, un dels generals més destacats de l’Imperi Bizantí i mà dreta de Justinià en les campanyes contra els ostrogots i els perses. Antonina, d’origen similar a l’emperadriu, procedent d’una família humil i vinculada al teatre, es va convertir aviat en una bona amiga per a Teodora i també en una de les seves principals aliades. Es diu que a diferència de Teodora, Antonina no va moderar gaire la seva actitud un cop casada i les seves aventures extramatrimonials eren habituals. Teodora sovint la defensava i la cobria davant de Belisari i de Justinià i alhora Antonina ajudava a Teodora en assumptes de defensa de l’honor imperial. A part del cas de Joan de Capadòcia, Antonina va ajudar a Teodora per convèncer a Belisari de deposar el Papa Siveri I acusat d’intentar negociar amb el rei got i tractant així d’instar al nou papa Vigili a reconèixer la doctrina monofisita. Quan Belisari va tenir proves de que Antonina feia temps que es veia amb un jove anomenat Teodosi, va ordenar el seu encarcerament, però poc després Teodora va obligar a Belisari a alliberar la seva esposa i perdonar-la. Segons J.J Norwich, Teodora fins i tot va intercedir perquè Belisari no fos enviat de nou a Persia, d’on Antonina guardava molt mal record i va ser enviat a Itàlia on els gots estaven guanyant territori.
Emperadriu estimada i temuda a parts iguals
L’emperadriu va morir l’any 548, possiblement de càncer a l’edat de 48 anys sense deixar descendència. Justinià va quedar impactat per la seva mort i va passar una temporada sense ser capaç de prendre decisions. Alguns afers de govern es van complicar amb l’absència de Teodora, especialment la qüestió religiosa, ja que segons J.J Norwich, Teodora sempre havia estat més temuda que Justinià pels sacerdots.
L’emperador va ser fidel a la seva difunta esposa la resta de la seva vida, no es va tornar a casar, tot i viure vint anys més que ella i, per tant, no va tenir descendència. Va deixar l’imperi en mans de Justí II familiar seu en casar-se amb Sofia, la neboda de Teodora. Hi ha qui va considerar que, després de la mort de Teodora, Justinià va recuperar el contacte amb personalitats importants de l’època de les que Teodora l’havia allunyat per gelosia o aversió personal com el mateix Belisari que s’havia distanciat de Justinià probablement per por de tenir desavinences amb la seva muller i després de la mort de l’emperadriu va tenir l’oportunitat de tornar-se’n a apropar.
El cas és que l’actitud de Teodora, malgrat les crítiques i alguns mètodes que sovint generaven rebuig al seu entorn, s’emmarca en una tradició habitual en les reines i emperadrius de l’antiguitat que vetllaven per la permanència i la reputació de la institució de govern i el llegat familiar que habitualment anaven lligats l’un amb l’altre. Teodora va ser un dels màxims exponents d’aquest caràcter, perdent la por d’influir en el govern malgrat ser dona i mantenint sempre una necessària i generalment equilibrada desconfiança amb els aliats i enemics. La defensa que Justinià va fer sempre de Teodora en els espais de poder va ser clau perquè ella s’hi guanyés un lloc. Malauradament, gairebé l’única possibilitat que podia tenir una dona interessada a gestionar i governar era tenir un aliat masculí amb poder que li facilités el camí i sens dubte Justinià i Teodora van ser grans aliats l’un de l’altre.
Per saber-ne més:
Norwich, John J. (2024) Bizancio, los primeros siglos. Barcelona: Ático de los libros.
Gibbon, E. (2020) Historia de la decadència y caída del Imperio Romano. Barcelona: Alba minus.
