A vegades miro pel·lícules o llegeixo llibres, no per interès personal, sinó perquè sé que se’m preguntarà per ells, com va passar amb Silencio, de Martin Scorsese o amb la sèrie Magi d’Amazon, sobre l’Ambaixada Tenshō –que tinc pendent. M’afanyo a aclarir, això sí, que no veuré la nova comèdia espanyola Los Japón, gràcies. Així que, quan em vaig assabentar que existia una cosa anomenada Batman Ninja, vaig saber que no trigarien a aparèixer preguntes sobre el tema, per la qual cosa vaig decidir mirar-la, la vaig descarregar de Netflix i em va amenitzar un viatge en AVE a Montpeller. En aquest moment, no vaig pensar a escriure res sobre aquest tema, només volia tenir alguna cosa que opinar quan em preguntessin per ella, però com els “devia” un articulet als amics d’AbOrigine i són una gent oberta i valenta, els vaig proposar escriure una ressenya sobre aquesta pel·lícula; després d’un primer “de debò?!” va venir un “doncs endavant”, i aquí estem.
Quant a la part cinematogràfica de la pel·lícula, seré molt breu, primerament perquè aquí no es parla de cinema i segonament, perquè jo tampoc n’entenc gens de cinema, més enllà que una pel·lícula m’agradi o no. D’una banda, el guió de Batman Ninja es podria encabir en tres o quatre post-its que, a més, estarien desordenats sense connexió lògica entre ells. Res té cap sentit i l’única lògica que s’arriba a descobrir és que la bogeria va en augment a cada minut que passa, perquè després d’un deliri estrambòtic que sembla insuperable en ve un altre més gran, cosa que té molt mèrit. Però això no em sembla pas malament, perquè parlem d’una pel·lícula de Batman, amb la qual es pretén entretenir i poc més, i això ho aconsegueix. A nivell visual és una autèntica meravella, et fan venir ganes d’anar parant la pel·lícula tota l’estona per veure millor fotogrames que podrien ser quadres, i fer captures de pantalla per a posar-te-les de fons d’escriptori en l’ordinador. El disseny dels personatges és també fantàstic, adaptant-los tant a l’estil de dibuix japonès com al lloc i l’època en què està ambientada la pel·lícula; només em falla un tal Gorilla Grodd, personatge que no coneixia i que m’ha semblat ridícul tot ell, i el pèl del qual no està gens aconseguit i em recorda a la textura d’una merenga però de color negre. El ritme de la pel·lícula és frenètic, com se suposa que ha de ser una peli d’acció, amb alguns moments de calma pel mig perquè respiris i intentis pensar –inútilment– en quina lògica pot haver-hi en el que està passant a la pantalla. Diguem doncs, com a resum: visualment al·lucinant, argumentalment inexistent però és igual, perquè és molt ràpida i molt boja. I deixem aquí el pèssim apartat d’anàlisi cinematogràfica, perquè ni jo ni la pel·lícula donem per a més.
La part interessant, almenys per a mi, que em dedico a la Història Japonesa, és que l’acció se situa al Japó de finals del segle XVI, i això ens permet també parlar d’aquest aspecte, diguem-ne històric, de la pel·lícula. A la gent de DC els havia de venir de gust situar a Batman en un univers de ninges i samurais, perquè qualsevol cosa en aquest univers mola molt més que en un altre, i llavors van tenir la feliç idea de deixar el projecte en mans de japonesos. I aquest és el motiu pel qual l’apartat històric és prou notable perquè es pugui comentar –diria que també és el motiu tant de la qualitat gràfica, com de la bogeria del guió. Com arriben Batman, el Joker, mitja dotzena de Robins que jo no sabia que existien –em vaig quedar en la primera de Tim Burton–, i tots els altres personatges al Japó del segle XVI? Perquè resulta que el tal Gorilla Grodd, que malgrat ser un goril·la despullat resulta que és també un geni científic, inventa una màquina del temps (tot i que no no queda clar per a què), però llavors Batman es fica pel mig, n’ignoro el motiu, i no sé ben bé què passa però acaben tots viatjant més de quatre segles al passat. I al Japó, encara que Batman arriba dos anys més tard perquè passa alguna cosa de la qual no m’he assabentat. Però és igual, això és el de menys i passa tot en dos minuts, l’important era situar la història aquí. Perquè sí.
A veure, per començar, en quin any estem? Bé, doncs a la pel·lícula no se’ns diu, però hi ha algunes pistes que ens poden ajudar a situar-nos. Ens parlen del període Sengoku, el més turbulent de la història del país, com ens indica el nom mateix del període, “del país en guerra”: una llarguíssima guerra civil de tots contra tots, en la qual es va trigar molt en què algú s’imposés sobre la resta i tornés a unificar el Japó. Sol donar-se com a inici l’any 1467 o el 1477 –depenent de si s’inclou la Guerra Ōnin o no– i com a final l’any 1573, amb l’expulsió de la capital de l’últim dels shōgun Ashikaga, el segon shōgunat, o govern samurai, de la Història Japonesa. No obstant això, per molt que diguin que estan en el període Sengoku, al cap de pocs minuts apareix el castell d’Azuchi i veiem a més que està en construcció, i aquest castell es va edificar entre 1576 i 1579, fora per tant ja del període Sengoku. Llavors, podem dir que la pel·lícula se situa entre 1576 i 1579? Bé, potser no, perquè un dels personatges representa ser –després en parlarem d’això– Takeda Shingen, i aquest va morir al maig de 1573, dins encara del període Sengoku. En fi, que no podem donar un any concret, però és igual, l’important és que ens situem en aquesta època en la qual diversos importants senyors regionals samurais, els anomenats daimyō, es disputaven el control del país; i Oda Nobunaga ja era el que estava més prop d’aconseguir-ho, o sigui, que parlem de la franja d’anys que van de 1573 a 1582, que és quan va morir Nobunaga. No està pas malament, ho hem pogut precisar bastant.
Com dèiem abans, quan Batman apareix en aquest Japó del passat, la resta de personatges del seu univers ja porten dos anys allà, i els dolents han aprofitat aquest temps per a –no sabem com ni ens hauria d’importar ja– convertir-se en els principals daimyō del país. I la gràcia d’això és que cadascun d’ells representa ser un daimyō real d’aquest moment històric, i encara que no es diuen en cap moment els seus noms, per al públic japonès –i quatre paios estranys d’altres llocs– està claríssim des del primer segon qui és qui. El públic occidental s’haurà quedat sense captar aquest aspecte, encara que tampoc és res que t’impedeixi entendre el que està passant perquè, recordem, és impossible igualment saber què està passant en cap moment. Però vegem de quins dolents i figures històriques parlem:
- Joker = Oda Nobunaga És l’arxienemic de Batman i el dolent més dolent de tots els dolents, així que era obvi que, si parlem del Japó dels anys 1573-1582, el Joker havia de ser Oda Nobunaga. Era, en principi, un daimyō poc important d’una província petita i poc rellevant, però va saber jugar molt bé les seves cartes, i va vèncer en algunes decisives batalles gràcies a ser un gran estratega, a usar intel·ligentment les armes de foc –arribades feia poc al Japó–, i també a la bona sort que va tenir en alguns moments clau. Va prendre la capital del país en 1568, va situar-hi com a governant a un titella seu que li va donar la legitimitat que a ell li mancava, i cinc anys després, quan va creure que ja no el necessitava, el va expulsar de Kyoto i del poder. Durant més de dues dècades va anar conquistant territoris i per al moment de la seva mort controlava el terç central del Japó. Tradicionalment amb fama de ser algú especialment sanguinari i cruel, qui escriu això no es cansa de defensar que, senzillament, era encara més pragmàtic que els seus adversaris. En 1582, estant de camí a supervisar una campanya militar, un dels seus principals generals va decidir trair-lo, atacant el temple en el qual s’allotjava, i es va suïcidar en veure’s vençut. A Batman Ninja, el Joker és l’antagonista principal i gairebé apareix més en pantalla que el mateix Batman, amb el seu riure de psicòpata i acompanyat de la seva inacabable col·lecció de trucs i de la seva inseparable Harley Quinn.
Establert qui és qui, hi ha alguna connexió més entre els dolents de la pel·lícula i les figures històriques reals que representen? Ja hem dit que Two-Face traeix a Joker; o sigui, Akechi Mitsuhide traeix a Oda Nobunaga, però ni Joker mor ni la traïció té com a objectiu fer-se amb el poder, perquè Two-Face està aliat amb Gorilla Grodd i és ell qui passa a dirigir el país des d’aquest moment, per la qual cosa aquí la pel·lícula difereix molt de la realitat. A més, poc després Two-Face traeix també a Gorilla Grodd i passa a estar en contra seva, igual que Penguin, Poison Ivy i Deathstroke, lluitant llavors tots contra tots, en un impagable i alhora gratuït moment de castells i ciutats que es converteixen en gegantescos robots al més pur estil de la tradició cinematogràfica japonesa. És curiós que enmig d’aquest combat Gorilla Grodd passa a controlar-los a tots amb el poder de la seva ment i una mica de tecnologia que no vaig arribar a entendre i fa que els robots de cadascun d’ells s’acoblin al seu per a formar un super-mega-ultra robot colossal, la qual cosa podria interpretar-se com que Hideyoshi va unificar a tots els daimyō sota el seu poder. Sona marcià, ho sé, però estem parlant de «Batman Ninja». Em va agradar especialment –perquè em toca de prop– el moment en què Catwoman suggereix a Bruce Wayne disfressar-se de missioner cristià per a no aixecar sospites, com si la resta del que succeeix en la pel·lícula fos molt habitual. Per dates, hauria de tractar-se d’un missioner jesuïta, encara que l’aspecte sigui molt més semblant a un franciscà, els qui no van arribar al Japó fins a 1593, però tant fa. També està allà, per cert, el majordom de Batman, sense que se’ns arribi a dir com ha anat a petar també al Japó del segle XVI, o potser sí que es diu, però no té sentit igualment.
Ens queda un últim aspecte a analitzar, el motiu pel qual la pel·lícula es diu «Batman Ninja», i és que resulta que en tot aquest caos hi ha també un clan ninja que des de temps immemorials té una profecia que diu que un dia arribaria un home ratpenat estranger i que ells han de ser els seus vassalls. O una cosa així, a saber. I res, com que Batman no pot recórrer a la majoria de les seves andromines tecnològiques perquè al Japó de l’època no hi havia ni GPS ni wifi ni un trist endoll on carregar el mòbil, doncs llavors recorre a aquests batninges, que també tenen un arsenal d’aparells igual d’efectius però fets amb bambú, tots amb el seu logotip del ratpenat, per cert. Però aquesta part ja queda fora dels aspectes històrics de la pel·lícula perquè els ningessón un personatge tan de ficció com el mateix Batman.
En definitiva, una pel·lícula l’atractiu de la qual resideix en un 90% en el continent i un 10% en el contingut –sent generosos–, però que, si es té algun tipus d’interès per la història del Japó, com és el cas, i especialment la d’aquest període, com és el cas, aquests percentatges poden variar i quedar-se en alguna cosa així com 75% i 25%. Més no, però principalment perquè la part gràfica és tan bona que el guió hauria necessitat ser una obra mestra per a equiparar-se amb ella. I no ho és, de debò que no.
