L’alimentació és una necessitat bàsica que al llarg de la historia s’ha satisfet de formes molt diverses, en funció d’una multiplicitat de raons econòmiques, culturals i socials que afecten l’individu. És una mostra de la complexitat de la societat on cadascun dels diferents estaments disposava tant d’uns aliments com d’unes formes concretes de cuinar-los. Els problemes econòmics durant la baixa Edat Mitjana no es reflecteixen de la mateixa manera en tots els individus i els aliments es distribueixen de forma molt desigual entre els diferents estaments. En la cultura popular trobem un proverbi català que diu així: el ric menja quan vol, el pobre quan pot i el monjo quan li toca; en aquestes paraules es reflecteix durament la realitat del moment. El creixement de les societats feudals va arribar al seu punt àlgid al s. xii,i amb aquest creixement, també el temps de fam. Més encara, cal sumar-hi també les grans crisis que caracteritzen tot el s. xiv; tot plegat desemboca en diferents situacions d’emergència, en dificultats econòmiques i canvis estructurals que es reflecteixen en la societat de forma selectiva. Per altra banda, trobem també l’expansió de les ciutats, els canvis en el món rural i una lenta però progressiva modificació de la dieta. Tot això va comportar una transformació en molts dels aspectes de la societat. Així, observem com les diferències entre els estaments cada cop van esdevenir més insalvables i com aquest marc quedà també reflectit en la dieta d’aquelles gents.
Sobre aquests aspectes socials, les referències en les obres literàries coetànies esdevenen un important testimoni, ja que són un instrument consolidat que funciona com a eco, al llarg del temps, del que va ocórrer. Per exemple, a través de l’obra de Joanot Martorell ens podem acostar, en la mesura del possible, a la realitat del moment, aprofitant que aquesta font literària ens brinda una bona oportunitat per comprendre una de les vessants de la vida quotidiana medieval. Així, ens permet aproximar-nos al dia a dia de les corts i els cavallers, sobretot al seu tipus d’alimentació i fins i tot atansar-nos a la manera de pensar i al comportament d’aquella societat, reflectida en les seves pàgines.
Cal esmentar que aquest grup va anar adquirint una ètica, una ideologia i es va consolidar amb el temps; va nàixer l’ofici de cavaller. Entrats ja al segle XIV percebem el seu declivi, i el concepte canvia cap a una concepció nobiliària (FLORI.; 2001; 93). Paral·lelament a aquest grup social van néixer les obres de cavalleria, que van tenir una funció adoctrinadora tant pel que fa a l’aspecte religiós i la moralitat, com en el pla simbòlic. Els valors inicials van fer que la cavalleria fos un estament amb tots els atributs d’un ordre social. Els seus rituals i costums van caracteritzar els seus membres com una institució per si mateixa, que amb el temps va anar perdent part de la seva raó primigènia (CROUS.; 1995; 732).
Qui fou Joanot Martorell? Quina es la seva principal obra?
L’autor de l’obra és Joanot Martorell, nat en el si d’una família de la mitjana noblesa. El seu avi Guillem va ser conseller del rei Martí I, i el seu pare, Francesc, també va estar al seu servei i arribà a ocupar el càrrec de jurat a València. (GINER, PELLICER.; 2005; 7).
L’obra de Tirant lo Blanc, probablement, es va començar a escriure prop de l’any 1460. Concretament, cal dir que aquesta novel·la cavalleresca s’allunya de la vella tradició francesa instaurada des de temps pretèrits, per la qual aquests cavallers havien nascut sota el símbol de l’ideal cavalleresc de la fantasia. En canvi, Tirant, és la representació d’un cavaller possible. Com tot cavaller, era necessari que aquest assumís una formació i una instrucció en l’ofici. Tirant lo Blanc té una trama forta i versemblant, ben localitzada geogràficament i històricament. No per casualitat és senyalada com la primera de les novel·les modernes, ja que trenca amb els esquemes anteriors, així com també de novel·la total (GINER, PELLICER.; 2005; 11). Estem davant un llibre escrit en llengua catalana, i que beu d’aquesta tradició literària; mostra d’això és la inserció de fonts catalanes en determinats punts de la novel·la (DE RIQUER.; 1979; 81). L’estil de Tirant lo Blanc no és solament un, ja que l’autor es va cenyir als cànons de la prosa renaixentista i a la “valenciana prosa”, seguint una moda literària. La trama és variada, rica en registres i això és el que fa que ens sigui una lectura plaent. Observem com es narren les aventures d’armes i d’amor des del moment en què és armat cavaller, també quin fou el dia a dia de la Cort, o bé les costums que tenien els seus contemporanis. Seguint una línia temporal s’explica la vida de Tirant fins que mor en terres bizantines.
Quins foren els hàbits a taula i l’alimentació dels cavallers medievals? Ho podem estudiar a través d’un obra literària?
Com hem dit al començament d’aquest article, són pocs els aspectes que caracteritzen més una societat que aquells que envolten l’alimentació – incloent-hi l’actitud, la cerimònia i el ritual que envolta l’àpat o les formes a la taula. El que he citat fins ara és una clara mostra d’aquestes relacions complexes. Va existir, en aquest sentit, un imaginari al llarg de l’Edat Mitjana relatiu al fet que un individu era allò que eren els seus hàbits alimentaris.
L’acte de menjar, especialment durant el banquet, va transcendir la pura ritualitat física quan es va convertir en l’acte de sociabilitat per antonomàsia (MONTANARI.; 1989; 10). En l’obra de Tirant lo Blanc de Joanot Martorell apareixen reflexions i al·lusions sobre l’alimentació. En l’obra s’evidencia la intimitat a l’interior de la llar però també es reflecteix amb certa exactitud la realitat circumdant: d’una part es mostren els costums de taula i per altra banda observem els gustos gastronòmics dels protagonistes, tot i que aquests des d’un pla secundari (TUDELA, CASTELLS.; 1995; 693).
En l’obra apareixen referències sobre la preparació dels aliments i l’elaboració d’aquests. La base alimentària dels senyors va estar constituïda per productes càrnics, de vi i pa de bona qualitat, sent la base de nombroses sopes i brou. En els passatges de Tirant lo Blanc, el menjar esdevé símbol de la riquesa de cada cort.
Cada estament tenia accés a un tipus de productes i en tota l’obra trobem múltiples informes que ens permeten saber què menjaven. En aquesta època els estaments socials privilegiats consumien sobretot carn, aliment imprescindible, envoltat d’un gran simbolisme: la carn fa l’estament i el poder que emana d’aquest, i això volia dir que renunciar-hi esdevenia una humiliació. Durant els primers segles medievals l’excel·lència d’un plat s’establia pel contingut de carn i no per la complexitat de preparació o pel refinament de la presentació.
Els costums alimentaris tendien a transformar-se en obligacions socials: el noble havia de menjar molt i sobretot carn, molt assaonada amb condiments i espècies. Seguir aquest tipus de dieta provocava, a la llarga, malalties com l’obesitat, hipertensió arterial, inflamació articular… malalties típiques dels estaments privilegiats. És a dir, primava més la quantitat que la qualitat. Però això es va anar transformant amb l’aparició dels primers llibres de cuina; el llibre de Coch o el de Sent Soví en són un exemple. Poc a poc, la cuina esdevindrà un art, i el cuiner un professional qualificat.
Menjar és una necessitat que les persones fan en companyia, des d’antic, que es tendeix a fer envoltats d’altres persones. Fins i tot les famílies més pobres es reuneixen per compartir el que tenen i menjar junts. Menjar tot sol, en l’Edat Mitjana, era un símptoma de marginació social. Dins de la cort, els individus menjaven en conjunt, però van existir també diferències d’espais; com la diferència entre la taula del monarca i la del cavaller o del cortesà. La posició, a més, en un marc social tant rígid com aquell era una representació física del poder i de la influència que s’ostentava. Com més a prop es situava de l’amfitrió, més important era el personatge.
“Lo Rei s’assigué enmig de la taula de la Reina al seu costat. E lo Rei per fer honor a Felip lo féu seure al cap de la taula, e la Infanta davant Felip” (T.B, CI)
Els aliments en l’obra de Tirant lo Blanc
Alguns dels aliments als quals es fa referencia en l’obra són els següents: primerament cal parlar de la carn, que com ja s’ha dit era primordial per a l’estament privilegiat, que en consumia molt més que la resta de la societat. S’explica que les viandes eren riques, però Martorell no s’atura a especificar quines eren. Algunes de les esmenes que es fan són aquestes:
“… Vós bé que jo tinc conill, qui és de major estima, e deu preceir al moltó, així com la perdiu preceïx al conill, per què li deu ésser feta honor…” (T.B, CX)
“… más féu-los aposentar molt bé en belles tendes que els havia fetes aparellar, e féu-los servir de moltes viandes e molta volatería en gran abundància e vins de diverses natures” (T.B, CDXXV)
Els banquets van ser un espai en el marc social en el qual s’establien llaços i se celebraven actes importants, essent el menjar un referent dels actes socials. Sobre el peix se’ns planteja un interrogant, ja que sabem que en l’època era un producte que es consumia habitualment però en el llibre queda en un segon pla.
“… E casam estat vos dic, senyor, que eren ben servit de molts eletes viandes, així en los dies de carn com de peix” (T.B, XLIV)
Com sabem, el pa i el vi són aliments d’antiquíssima tradició mediterrània incorporats en la “vida” cristiana a partir de l’Últim Sopar. Tots dos apareixen en la documentació com a objecte de conreu i són aquests aliments els que es proporcionen, deixant de banda la qualitat, als camperols quan llauren. És a dir, són essencials per als banquets de la noblesa, però no exclusius d’aquest estament. En l’obra, Martorell esmenta com s’emmagatzemava el cereal i com es repartia.
“Com Tirant sabé aquestes noves, entrà en gran pensament; e com hagué molt pensat, deliberà carregar tota la nau de forment e d’altres vitualles, e que anàs a socorrer la regió de Rodes” (T.B, C)
Si analitzem amb més profunditat el vi, podem observar que el consum d’aquest es va estendre per tota l’Europa cristiana però amb una clara diferenciació social, ja que era una beguda comuna o de luxe depenent de la qualitat que tenia. El vi, juntament amb el pa i l’oli, era un dels components de la trilogia de l’alimentació mediterrània i des d’època romana va formar part dels aliments bàsics. Com és obvi, cada individu bevia en funció de la seva qualitat, estat i condició i aquesta ingesta resultava molt diferent entre els diferents grups existents, és a dir, la qualitat del vi canviava depenent de la classe social de la persona. Els estaments més baixos eren els que consumien un vi picat, aigualit o avinagrat mentre que les classes altes ingerien vi de qualitat, cosa que va ser possible pels ja citats canvis que es van produir en el comerç. La qualitat del vi depenia tant de les condicions edaficoclimàtiques de la zona com de l’equipament i l’experiència acumulada per la família elaborant (RIERA.; 1996; 537).
Les postres, juntament amb la carn i les espècies, sempre tenien un lloc important, ja que van ser un element de disgregació social. En l’obra apareixen referències a pastissos, a pastes reals, a dolços de mel o a edulcorants entre altres (TUDELA, CASTELLS.; 1995; 698). Aquest tipus de menjar va ser considerat de luxe -no oblidem que la mel era un aliment autòcton del mediterrani, tothom podia accedir-hi, mentre que el sucre era menjar de luxe, ja que fou introduït pels musulmans i considerat com a espècia exòtica.
“[sc. los màgnims senyors] ordenaren que li fossen tramesos quatrecents pans calents així com eixiren del forn, vi e confits de mel e de sucre, tres parelles de pagos, gailles e capons, mel oli e de totes les coses que havien portades” (T.B, CV)
Conclusions
En aquestes línies em repassat qui fou Joanot Martorell, la importància que té en la literatura la seva gran obra i com en aquesta, que pot ser estudiada des d’aspectes molt diferents, nosaltres hem buscat la relació existent amb l’alimentació. Encara que solament hem parlat d’aquells aliments que es consideren bàsics en la dieta de les persones, a excepció de les postres que es un aliment al qual no tota la societat podia accedir, cal remarcar que en l’obra trobem també referencies sobre aliments tan quotidians com la fruita, els ous, la llet i el formatge o bé les verdures i espècies. Després de llegir aquest article esperem que el lector actual pugui comprendre les formes de vida i els sistemes de valors que imperaven a l’època, i pugui connectar així, d’alguna manera, amb la realitat dels segles passats, essent nosaltres espectadors de la realitat social. El lector contemporani a la publicació de Tirant lo Blanc va haver de reconèixer-se quan es va endinsar en la lectura de l’obra, ja que el modus vivendi del cavaller seguia establert. La presència dels aliments i les referències que trobem als usos de taula responen a necessitats socials i culturals més que a necessitats fisiològiques. Si ens fixem en aquelles classes més baixes de la societat, observem com els seus àpats disten molt de les classes altes, i en canvi si estudiem el que menjaven els estaments que es consideren privilegiats, aquests, tenien un ventall molt més ampli tant d’aliments com de formes de cuinar-los, i en molts casos aquestes influències culinàries es veuen reflectides en els mercats.
