En la història europea del segle XIX, els moviments revolucionaris van exercir un paper de màxima importància. Aquella època, plena d’aixecaments nacionals i revoltes populars, va produir un nombre important de líders carismàtics. El seu paper en el desenvolupament de les activitats subversives amb l’objectiu d’enderrocar les monarquies europees segueix sent una qüestió bastant controvertida en la historiografia actual. El revolucionari rus Mikhaïl Bakunin pertany, sens dubte, a aquest excels grup de personatges valents i aventurers. Ben conegut com un dels fundadors de l’anarquisme, Bakunin era un home molt polifacètic que va començar a defensar les posicions anarquistes cap al final de la seva trajectòria vital, després d’haver estat nacionalista democràtic eslau durant diverses dècades de la seva vida. El mogut rumb d’aquest extraordinari home, incloses les seves nombroses voltes ideològiques, s’expliquen en bona mesura pel particular context històric i social en què va néixer. Per tant, val la pena fixar-se amb més deteniment en les circumstàncies vitals que van acompanyar els primers anys de Bakunin en la Rússia de principis del segle XIX. La invasió napoleònica i les seves conseqüències Aproximadament dos anys abans del seu naixement al maig de 1814, l’Imperi rus va ser escenari de la invasió napoleònica, que va suposar un esdeveniment clau en l’aparició de la consciència nacional russa i la politització de la classe alta a la qual pertanyia la família de Bakunin. Quan la notícia que les tropes de Napoleó havien creuat la frontera russa va arribar al poble de Priamúkhino, on vivien els recentment casats pares del futur líder anarquista, Aleksandr i Varvara, els dos havien de decidir si abandonaven la finca familiar. En les seves memòries sobre aquests anys, escrits poc després dels dramàtics esdeveniments de la Guerra Patriòtica –segons es va denominar la invasió francesa a Rússia–, Aleksandr Bakunin recorda que la decisió de quedar-se a Priamúkhino tenia a veure amb el fet que la seva dona estava a punt de donar a llum la seva segona filla poques setmanes abans de que la Grande Armée entrés a Moscou al setembre de 1812.
Mentrestant, Aleksandr Bakunin devia adonar-se que molts nobles de la seva província, situada a dos-cents quilòmetres de Moscou, no es mostraven molt entusiasmats amb la idea de defensar-la contra els invasors. Moltes famílies terratinents preferien retirar-se a unes províncies més remotes, encara que per descomptat també hi havia gent que va decidir quedar-se. En darrer terme van ser els partisans camperols armats pels nobles els que van muntar una resistència ferotge contra els francesos, i els van fer retrocedir. Una cosa semblant va succeir també en moltes altres províncies envaïdes per la Grande Armée. Poc temps després d’haver entrat a Moscou, Napoleó va haver de retirar-se de l’antiga capital russa completament devastada per les flames. A mitjans de desembre de 1812, les últimes restes de la Grande Armée van abandonar el territori rus. En els propers mesos, l’Exèrcit rus, recolzat pels prussians i els austríacs, va aconseguir derrotar les tropes de Napoleó en diverses ocasions, fins a acabar entrant a París a finals de març de 1814. Dos mesos després, per ser més exactes el 30 de maig, es va signar el Primer Tractat de París entre França i els països membres de la Sisena Coalició, composta per Rússia, el Regne Unit, Àustria, Prússia, Suècia i Portugal. Curiosament; la data va coincidir exactament amb el dia en què va néixer Mikhaïl Bakunin (en efecte, la data exacta del seu naixement segons el calendari julià, vigent a Rússia fins al gener de 1918, era el 18 de maig, la coincidència amb el dia de la signatura del tractat resulta de la diferència de dotze dies que hi havia, el segle XIX, respecte al calendari gregorià utilitzat a Europa). Per casual que fos la coincidència dels dos esdeveniments, cal constatar que les bases de l’ordre internacional establertes en el tractat, i corroborades al Congrés de Viena després de la derrota de Napoleó a Waterloo, van marcar considerablement les circumstàncies polítiques i socials en les quals es desenvoluparia la vida del llibertari rus. El mateix Bakunin era molt conscient d’aquesta influència. Les referències als efectes emancipadors de la política de Napoleó i les condicions més restrictives de l’època posterior a la seva derrota es troben en diversos escrits de Bakunin, des de l’article “Reacció a Alemanya”, publicat en 1842, fins al fragment autobiogràfic, escrit a principis de la dècada de 1870, passant per la llarga memòria de defensa, redactada entre el desembre de 1849 i abril de 1850 a la presó saxona de Königstein. Dit això, també cal no oblidar que aquesta consciència estava molt menys marcada en els primers anys de la trajectòria vital de Bakunin. Els anys anteriors a la seva primera estada a Europa a partir de 1840, les seves idees sobre aquest tema eren molt més vagues, la qual cosa el diferenciava considerablement d’un altre destacat exiliat romàntic, Alexander Herzen, que va començar a desenvolupar una consciència política encara estant a Rússia (fins i tot si això probablement no va passar en una data tan primerenca com afirmava el mateix Herzen en el seu llibre autobiogràfic Passat i pensaments). Tot i així, està clar que l’ordre sociopolític de la Restauració postnapoleònica va tenir una immensa influència en la vida de Bakunin i els seus contemporanis. Tots ells viurien al continent europeu que es va refer, segons apunta lúcidament l’historiador Eric Hobsbawm, “sense tenir en compte les aspiracions dels pobles o els drets dels nombrosos prínceps despullats en una o altra època pels francesos, sinó atenent sobretot a l’equilibri de les cinc grans potències sorgides de les guerres: Rússia, Gran Bretanya, França, Àustria i Prússia”.
La idea darrere dels acords del Congrés de Viena consistia en la creació de l’equilibri entre els estats més poderosos d’Europa, amb l’objectiu de rebaixar el potencial conflictiu entre ells i, en canvi, fomentar la col·laboració entre els seus respectius governs per evitar el retorn de la revolució. No obstant això, en les dues dècades que van passar des del començament de la Revolució Francesa, Europa havia canviat tan profundament que els intents de restaurar l’Antic Règim van topar amb grans dificultats. Des del punt de vista de Hobsbawm, es tractava d’un període excepcional, ja que “mai en la història europea i raríssima vegada en alguna altra, la malaltia revolucionària ha estat tan endèmica, tan general, tan disposada a estendre’s tant per contagi espontani com per deliberada propaganda”. El fracàs del cop d’estat liberal La situació europea també va tenir un gran impacte en les idees i les expectatives de l’elit russa, estretament relacionada amb el món intel·lectual d’Occident. Durant la seva marxa triomfal per Europa, els oficials de l’Exèrcit rus tenien l’oportunitat de completar els seus coneixements de la cultura i la filosofia occidentals amb unes experiències molt pràctiques dels aspectes quotidians de la vida en els països europeus, generalment més pròspers i més lliures que Rússia. Després de tornar a casa, molts d’aquests homes van començar a plantejar-se seriosament com es podia millorar la situació general al seu país, basant-se en unes idees liberals que sovint anaven en contra de l’agenda política proposada al Congrés de Viena. En 1816, un grup d’oficials de la guàrdia imperial va fundar una petita societat secreta amb un programa d’acció bastant vague i no necessàriament antigovernamental, que s’inspirava en organitzacions de caràcter similar a Occident. Entre els fundadors de la societat s’hi comptaven quatre cosins de la mare de Mikhaïl Bakunin, igual que ella plançons de l’extensíssima família noble dels Muraviov. El posterior desenvolupament d’aquesta societat secreta en el context de la política conservadora de l’última dècada del regnat d’Alexandre I va abocar a la creixent radicalització, amb el punt final de l’aixecament del 14 de desembre de 1825 a Sant Petersburg, que va arribar a conèixer-se com la insurrecció desembrista. L’aixecament va ser sufocat per les tropes fidels al nou emperador Nicolau I, que de seguida va iniciar una àmplia investigació judicial contra una infinitat de nobles que sospitava partícips de la conspiració. Posteriorment, la insurrecció desembrista va arribar a considerar-se com una espècie de revolució. No obstant això, es tractava en primera línia d’un intent fracassat de cop d’estat, realitzat per uns militars d’idees liberals. Com a tal, la insurrecció desembrista s’assemblava més als pronunciaments espanyols de la primera meitat del segle XIX que a la Revolució Francesa. Els líders desembristes, que pertanyien als homes més cultes del seu país, eren segurament ben conscients de les activitats conspiratòries que es duien a terme a Europa després del Congrés de Viena i van buscar inspiració en l’afany de llibertat dels membres de les societats secretes europees. Alemanya va ser l’exemple més proper i probablement més influent en aquest sentit. Això sí, també les activitats antigovernamentals a l’Europa mediterrània entraven en les consideracions de l’elit russa. El Pronunciament de Riego de 1820 i la revolta napolitana dirigida pel general Guglielmo Pepe podien ser els esdeveniments que van reforçar la determinació dels desembristes per intentar un cop d’estat liberal, igual que ho van fer els militars espanyols i italians.
Els esdeveniments de la insurrecció fracassada van deixar a la família dels Muraviov internament dividida: mentre que una part va ser condemnada per haver participat en la revolta, l’altra es va alinear amb el règim. Aquesta situació confusa, marcada per un alt grau de desorientació, inseguretat i por, va ser bastant típica per a moltes famílies nobles que no sabien com reaccionar davant l’intent insurreccional i encara menys què fer per salvar la seva família de l’eventual repressió per part del govern central. El diari de la mare de Mikhaïl Bakunin, que es conserva a l’arxiu de l’Institut de la Literatura Russa a Sant Petersburg, és una de les poques fonts que demostren la connexió de la família dels Bakunin amb els desembristes. En un dels apunts, datat el 14 de desembre de 1825, Varvara Bakunina es mostrava preocupada amb la destinació dels seus cosins després del començament de la insurrecció. No obstant això, una vegada van arribar les notícies del fracàs de la rebel·lió, va intentar demostrar que els Bakunin eren lleials al nou monarca, contactant amb el ministre d’Instrucció Pública, amb l’objectiu d’assegurar la seva aprovació dels plans d’educació dels seus fills. Posteriorment, Mikhaïl Bakunin consideraria el fracàs de la insurrecció de 1825 com el punt decisiu a la vida de la seva família que va fer que el seu pare intentés convertir els seus fills en súbdits fidels del tsar. Amb aquesta finalitat, al novembre de 1828 Aleksandr Bakunin va enviar al seu fill gran a Sant Petersburg perquè entrés com a alumne a l’Escola d’Artilleria. Per descomptat, la repressió estatal consegüent a la insurrecció fracassada i el nou clima sociopolític ple de sospites i restriccions van tenir un impacte considerable en el futur desenvolupament del llibertari rus. Així i tot, és possible que calgui donar la raó a l’historiador nord-americà John Randolph quan afirma que probablement Mikhaïl hagués estat enviat a estudiar a l’Escola d’Artilleria independentment de la insurrecció desembrista. “Molts dels seus parents –escriu Randolph– eren militars; el seu propi pare havia estat enviat al servei tenint onze anys. La família dels Bakunin era, en tot cas, massa gran per quedar-se a la finca per sempre: ja s’albirava en l’horitzó la subdivisió de les propietats greument hipotecades dels Bakunin que es convertirien en aixovars i herències, així que el servei públic a Sant Petersburg constituïa l’única manera en què la família podia renovar la seva riquesa.” Això sí, la pregunta sobre el grau d’implicació del pare de Bakunin en les societats secretes i les conseqüències que això va tenir per a la vida dels seus fills segueix en peu. Donada la manca gairebé total de testimonis escrits al respecte, resulta molt difícil provar o refutar la participació d’Aleksandr Bakunin en les discussions dels futurs desembristes. Això sí, en vista de la proximitat familiar entre els Bakunin i diversos membres de les organitzacions clandestines, resulta bastant probable que el pare del llibertari rus estigués al corrent dels plans dels desembristes, mostrant-se, però, més aviat crític amb els projectes radicals, fidel a la seva idea que les millores han d’aconseguir-se a través de les reformes, i no a través de les revolucions. Llavor de radicalització posterior? En darrer terme, és difícil de negar que el canvi del clima polític després del fracàs de la insurrecció desembrista va dur a Aleksandr Bakunin a fer-se més conservador que els anys anteriors i, conseqüentment, a intentar impulsar els seus fills a prendre camins convencionals, que esperava que no els reportarien problemes amb les autoritats tsaristes. Per descomptat, un jove tan inquiet, intel·ligent i fàcil d’entusiasmar com era Mikhaïl Bakunin difícilment podia correspondre a aquests designis. L’experiència d’haver passat diversos anys de la seva primeríssima joventut en un col·legi militar segurament no va ser l’únic motiu pel qual va desenvolupar una animadversió a tota autoritat. No obstant això, juntament amb un marc social molt restrictiu que l’esperava a l’Imperi rus de Nicolau I, aquesta experiència va resultar suficient per fer-lo somiar amb una vida més lliure i variada. Amb el temps, aquesta aspiració d’antuvi privada es va ampliar a l’àmbit públic i va convertir Bakunin en un enemic inveterat del règim tsarista. La seva postura irreconciliable cap a la monarquia –i a nivell més genèric, contra tota autoritat– era sens dubte més extrema que la de la majoria dels seus contemporanis. No obstant això, cal no oblidar que no era de cap manera l’únic de la seva generació que va decidir oposar-se als règims autoritaris del segle. Vist així, l’experiència juvenil de Bakunin en l’Imperi rus a principis del segle XIX no deixa de ser un bon exemple del que pot passar quan una societat no aconsegueix oferir perspectives prometedores als joves.
