← Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (II)
Josep Pla ens dóna l’entrada per reempendre el fil del protagonista: “Mateu és un personatge sinistre, un burgès dominat per la por, per una ànsia econòmica sense límits, l’autèntic representant del franquisme a Catalunya”.
En aquest tercer i darrer article, finiré aquesta aproximació a la biografia històrica de Miquel Mateu. Un estudi que m’ha permès conèixer més bé la història social i política de Catalunya i Espanya al segle XX. Volia doncs, primer de tot, aprofitar per reivindicar el gènere biogràfic com a eina de cares al coneixement històric. Els grans Fébvre, Bloch i Braudel de l’escola dels Annals advocaven per una història total o integral. Això queda patent en la trajectòria vital d’un home on es mostren coordinades de forma complexa totes les seves funcions de pensament, acció i sentiments. Com bé apuntava Fébvre “el mètode és l’home”, quan estudiava a Luter com a exercici també per analitzar les estructures determinants de la societat; així ho han subscrit intel·lectuals de la talla de Joan Fuster amb llibres com “L’home, mesura de totes les coses”. D’aquesta manera, més enllà de qüestions tècniques com l’elaboració d’un relat encadenat lògicament a partir de dades suficientment provades i contrastades, voldria ressaltar-ne la finalitat; el coneixement més enllà d’una sola figura. Una història individual que mai deixi de traduir-se simultàniament en una història col·lectiva.
Des del 1945 (en deixar l’alcaldia de Barcelona) fins a la seva mort el 1972, va seguir sent un pes pesat dins l’entramat franquista adquirint càrrecs i posicions de primer ordre. Ambaixador a París, president de Fomento del Trabajo Nacional, procurador de Cortes, i president del Comitè Espanyol de la Liga Europea de Cooperación Económica (LECE) en són alguns dels principals i ara ens detindrem a esbossar-los. A més, també traurem a la llum el seu paper com a propietari del Diario de Barcelona, el qual actuarà de portaveu dels seus interessos. No obstant això, els que farem servir com a vectors principals d’estudi són l’etapa com a ambaixador a París i la seva etapa com a empresari a través de la seva posició de president del Fomento del Trabajo Nacional.
L’ambaixador a París i el seu recorregut institucional dins el règim
Entre els anys 1944 i 1945 Miquel Mateu va experimentar un altre dels grans canvis en la seva carrera. Aquest seria la presa de possessió del càrrec d’ambaixador a París. En la mateixa presa de possessió del càrrec ja s’entreveu la seva transcendència. Al començar a exercir-lo encara era alcalde de Barcelona, pel que va haver de renunciar a aquest darrer per tal de realitzar operativament el primer. En segon terme, les investigacions més sòlides apunten que volia realitzar aquest moviment degut als interessos de la seva empresa i va aconseguir-ho gràcies a la seva amistat personal amb Franco. Sigui com sigui és cert que Mateu va desenvolupar tasques importants en la reorganització de les filials franceses d’Hispano Suiza i ja disfrutava de bons contactes en aquella geografia.
Quan arribà a França la IIGM havia acabat, i el règim franquista degut al seu alineament amb les forces de l’eix es veia exclòs de les dinàmiques internacionals. Si bé els EUA i Gran Bretanya, tot percebent les noves dinàmiques de la Guerra Freda, propugnarien amb el temps certa necessitat d’entesa amb el govern franquista; França per la seva banda, liderada per Charles De Gaulle, amb una important influencia dels partits comunista i socialista al si de la opinió pública, va mantenir una política d’animadversió clara respecte el govern franquista, amb moments tensos com el bloqueig comercial a Espanya per part de França l’any 1946.
En aquesta conjuntura, durant la seva estada a França, Mateu va intentar acostar posicions amb la monarquia a l’exili. En aquest sentit hi ha qui planteja que aquests contactes amb Juan de Borbón l’any 1945 eren fruit d’una estratègia de Franco per a guanyar-se a la monarquia cap a la seva causa. Però aquestes condicions estaven lluny de ser acceptades per l’hereu dels Borbó, que confiava en un aixecament dels militars monàrquics contra Franco, i així ho va fer saber a Mateu; informació que aquest va decidir no transmetre al Caudillo. Aquest darrer detall només s’entén per les seves conviccions monàrquiques, ja que si hagués transmès aquesta informació s’haguessin tancat les portes a una restauració controlada de la Monarquia espanyola, que donés pas a un règim acceptat a nivell internacional molt més favorable per al desenvolupament industrial i el comerç exterior en el qual ell hi tenia grans interessos personals. Així doncs, ens trobem que la gran majoria d’autors el presenten com un monàrquic que intentà desestabilitzar el règim i propiciar un canvi. Tanmateix, aquest no es produirà i Mateu, tot i ser acusat per part de certs element del règim de formar part de la maniobra emmarcada en el Manifiesto de Lausana, continuarà formant part del règim i no se’n veurà esquitxat.
Podem trobar exemples d’altres accions que empendrà, tals com la reunió organitzada al Castell de Perlada el gener de 1945, en el que es va discutir sobre les activitats guerrilleres dels maquis als Pirineus i on la part francesa es va comprometre a posar-hi fi, desarmant als refugiats espanyols i traslladant-los a 50 quilòmetres de la frontera. Un altre dels temes en els que Mateu va haver d’encarregar-se, va ser el dels exiliats espanyols a França. La comunitat republicana exiliada estava començant a organitzar-se per a expedir documents d’identitat i permisos per a poder viatjar, el Govern franquista volia evitar que les organitzacions d’exiliats fossin les qui s’encarreguessin de donar aquests documents ja que això suposaria un reconeixement per part de França d’aquestes organitzacions i Mateu va intercedir-hi.
Per poder tenir ple coneixement de la seva activitat formal com a ambaixador i extraoficial en la seva etapa a París aquells anys, ens és necessari un treball exhaustiu encara. Com combinà una tasca empresarial paral·lelament a l’actuació com representant d’un estat amb el que França es trobava pràcticament en un casus belli? Quins moviment va fer a favor de la monarquia espanyola? Amb quins interessos i fins a quin punt eren deslleials al règim franquista i al mateix Franco? Ara bé, tot i els nombrosos dubtes s’entreveu que aquest episodi podria ser una mostra de l’olfacte de Mateu a l’hora de saber conciliar i aprofitar al màxim els seus càrrecs i influència al si de l’entramat del poder franquista per als seus propis interessos particulars.
El 1947 va deixar de ser ambaixador, però no suposà el seu final dins el circuit institucional franquista. Després d’aquesta etapa, va continuar sent procurador de Cortes durant 24 anys com a conseller nacional de la Falange i, després com a membre vitalici, formant part dels coneguts com els Cuarenta de Ayete (en referència al grup de consellers escollits personalment pel Caudillo en el palau guipuscuà que du aquest nom). A més, més endavant es va permetre declinar l’oferta de ser ministre, que finalment Franco acceptà el 1957 després d’oferir-li repetides vegades i acabà sentenciant – cosa poc habitual -, que estava molt ocupat pels seus negocis i era normal que ho rebutgés. Seria un altre cas anecdòtic dins el franquisme, ja que ningú no acostumava a rebutjar res que se li oferís, i menys del mateix Franco.
Empresari i portaveu dels industrials catalans: president del Fomento del Trabajo Nacional
El Fomento del Trabajo Nacional havia continuat existint després de la guerra però subordinat al Sindicato Vertical. Miquel Mateu va ser elegit per ocupar el càrrec l’any 1952 i no el deixaria fins la seva mort l’any 1972. Durant el seu mandat, l’entitat va formular de forma entusiasta, mitjançant publicacions, l’adhesió al règim, més que cap altre publicació econòmica, amb una perspectiva anticomunista que atacava fins i tot als americans per ser massa dòcils amb ells. No obstant això, més endavant als anys 60, es veurà defensant un posicionament que no concordava amb les d’altres organitzacions corporatives de l’empresariat, sobretot pel que fa a la qüestió de l’entrada al Mercat Comú (fet que veurem quan parlem de la seva tasca a la LECE).
La nova legislació laboral franquista de la mà de la llei de reglamentacions del treball i la nova llei de contracte de treball, van reforçar enormement la posició de l’empresari en les relacions laborals “[…] els patrons varen ser els encarregats d’efectuar les depuracions en llurs empreses.” (Molinero i Ysàs, 1991, 67). Un cop ocupada Catalunya, per ordres del Ministerio d’Organización y Acción Sindical els patrons van haver d’efectuar informes de depuració per causes d’actuació contràries al Movimiento Nacional, actes contra l’autoritat o propietats de l’empresa. Molts patrons, tot i que havien de tramitar-ho segons els canals legals per ser ratificats pel delegat de treball, ho feien directament, obviant passos i també recursos.
Els empresaris, amb un notable allunyament del poder polític, varen gaudir de plataformes organitzatives vàlides i varen poder sobreviure al marge de l’Organització Sindical, formant entitats empresarials i fins i tot plataformes intersectorials per coordinar els interessos comuns. Les entitats patronals, tot i ingressar a l’OSE van mantenir “[…]la capacitat d’influir sobre els òrgans directius dels sindicats nacionals i sobre la pròpia Delegació Nacional de Sindicats […]” (Molinero i Ysàs, 1991, 67), el patrimoni la seva personalitat, i algunes fins i tot l’autonomia. Serà des d’aquests espais amb els que interactuaran amb l’espai públic franquista. Riera afegeix que això serà gràcies a que els privilegis de l’empresariat quedaven assegurats pel sindicalisme vertical i que per tant no hi va haver motiu de disputa en les estructures del règim.
Tanmateix, a mesura que avanci el règim hi haurà una presa de poder per part de la classe dominant pròpiament espanyola, que aconseguirà imposar els seus interessos a Catalunya. La burgesia catalana no perdrà la seva condició, però perdrà la iniciativa i la preeminència vers la resta d’Espanya que tan l’havia caracteritzat. En seran exemples la pèrdua de la banca catalana amb la seu a Catalunya, les restriccions elèctriques i les dificultat per la indústria tèxtil catalana. En aquest últim cas Cabana presenta com també s’asseguraven a resoldre les complicacions econòmiques i en certs casos rebien tractes de favor.
És en aquest context en el que comencen a emergir una sèrie de demandes per part de la burgesia catalana en el terreny econòmic, que van desembocar, l’any 1954, en una reunió sense precedents, entre els presidents de les corporacions econòmiques de Barcelona amb el governador civil, de la qual Mateu va participar. Un aspecte que van atacat homogèniament va ser la implantació dels “jurats d’empresa”. La burgesia ho va interpretar en aquests casos com un atac personal a la limitació de la seva activitat, per la pèrdua de competència i per la por a perdre la seva posició novament, que provenia dels anys anteriors a la implantació del règim franquista
En segons quins casos intentaren combatre l’autarquia i l’intervencionisme, però la seva crítica era força incoherent, ja que en funció dels interessos més immeditats, es defensava tan la desregulació com la intervenció. Serà també, perquè eren conscients que era inevitable i fins i tot la situació més avantatjosa possible, pel que no participessin de les crítiques de la majoria d’entitats empresarials.
Una mostra d’aquest fort intervencionisme és el cas de la nacionalització de Hispano Suiza per part de l’INI. Cap a voltants de l’any 1945, l’INI tenia interès en la creació d’una empresa de camions. En un primer moment es van mantenir converses amb Ford Motor Ibérica però finalment es va optar per negociar amb Mateu per l’adquisició d’Hispano Suiza, de la qual des de 1944 l’INI ja comptava amb una participació del 50% del seu capital.
Algunes fonts donen a entendre que aquesta nacionalització va ser forçosa i que Mateu la va haver d’acceptar, però d’altres apunten a que en realitat Hispano Suiza es trobava en hores baixes, i tenint en compte tant el fet de que la nacionalització que es va produir per via de l’adquisició de les accions en mans de Mateu per part de l’INI a canvi d’una retribució econòmica, com la realitat de que Mateu va mantenir el seu càrrec com a cap de la direcció, fa pensar que aquesta nacionalització ja li va estar bé, i que realment va ser una ampliació d’un procés que feia anys que havia començat. Això va comportar el naixement de l’Empresa Nacional de Autocamiones S.A. (ENASA) en la qual Mateu va jugar un paper important. Aquesta podria ser una mostra de com fins hi tot l’únic català amb línia directa amb el Pardo no es trobava del tot lliure de les polítiques autàrquiques. Aquest episodi és una mostra més de com Mateu, més aviat proper a les idees del lliure mercat com veurem tot seguit, va ser per sobre de tot un personatge pragmàtic que va saber moure’s en temps complexos.
En aquest sentit també val a dir que Mateu va utilitzar la seva influència política pels seu benefici propi sempre que va poder, tal i com il·lustra Bohigas. “[…] I, en el terreny privat, anà menjant-se de mica en mica el Convent dels Àngels, convertint-lo en el seu magatzem de ferros i en les seves oficines, malmetent un cor junt gòtic tardà ben interessant i degradant amb afegits de pobrissalla fastigosa un centre de la ciutat històrica encara prou significatiu.” (Bohigas, 2014, 195-6): Un altre episodi d’aquest estil és el que Vilanova apunta sobre el fet de que la Societat Nacional Industrial d’Aplicacions Cel·luloses s’havia finançat amb diner públic durant el mandat de Mateu com a alcalde.
Mateu destacarà entre els grans grups monopolistes privats, a partir de la fusió del capital industrial i bancari, formant part del grup Urquijo-Hispano. Va ser nomenat president de la Caixa de pensions l’any 1941, amb una tasca que segons algunes fonts va deixar molt que desitjar, i va ostentar càrrecs de conseller al Mercantil de Tarragona i al Banc d’Espanya. Això el situa com un dels màxims exponents de la banca catalana de l’època.
Posteriorment, després de vint anys de franquisme, el Pla d’Estabilització, va suposar per la burgesia catalana un canvi que sintonitzava plenament amb les seves aspiracions. El pas cap a una industrialització i liberalització dels sectors productius accentuant el paper de la iniciativa privada feia que connectessin plenament amb les línies mestres de la política econòmica franquista. Tanmateix, va haver-hi conflictes entre els dirigents industrials, defensors d’una llibertat econòmica il·limitada i molts empresaris que tenint en compte els seus interessos personals demanaven liberalisme o protecció quan els convenia. Aquesta disputa es traslladà també a la incorporació espanyola a la CEE.
És important fer notar que malgrat les postures defensades pel Fomento del Trabajo Nacional, veiem com posteriorment Miquel Mateu donarà peu a que el propi Cercle d’Economia, el lobi per excel·lència a favor de la integració econòmica al mercat europeu, totalment oposat a la política que havia mantingut el Fomento del Trabajo Nacional fins aleshores, publiqui i per tant utilitzi, el Diario de Barcelona per difondre el seu missatge. Tal i com hem explicat existeix una coincidència temporal amb l’aparició dels primers plans d’estabilització i que la política d’autarquia comenci a ser deixada de banda pels equips dirigents de la política econòmica franquista. En aquest sentit es podria entreveure que Mateu va mantenir una relació ambivalent pel que fa al seu paper com a portaveu dels empresaris catalans, donat que les seves postures en matèria econòmica es van mantenir estrictament fidels als posicionaments del règim, virant només informalment i quan era possible. Això ens porta a pensar que Mateu va fer ús de la seva influència i els seus càrrecs en organitzacions corporatives, mirant de mantenir un equilibri entre els seus interessos com a empresari i la seva posició al si dels cercles de poder del franquisme. Per tot això, probablement va ser dels catalans de Franco que més poder va acumular com a industrial i com a financer.
Aquí és necessari apuntar dos aspectes més per complementar i finir aquesta narració. Per una banda, com hem assenyalat, va utilitzar el Diario de Barcelona (empresa que posseïa per herència del seu pare) com a tribuna des d’on defensar els seus propis interessos i els del conjunt de la burgesia catalana, utilitzant la seva amistat amb Franco. És interessant tenir en compte les posicions més liberals de Mateu contraries al falangisme, que van saber posicionar el seu “barcelonismo” enfront del “madrileñismo” de la Vanguardia de Galingosa, a una nova època d’esplendor que li va permetre posicionar-se com a l’únic interlocutor vàlid dels industrials, refermant així la seva posició a Catalunya. Ara bé, sembla ser que el Diario de Barcelona no va ser l’únic contacte de Mateu amb el món de la premsa sinó que també va dirigir l’Agencia EFE des de 1967. Observem doncs, com donava importància el lligar la lluita d’idees amb la seva acció política i econòmica.
Per altre banda, ens trobem que va utilitzar la LECE (espai, en el que fins el 1956 no es va poder participar, el qual coordinava un mercat comú amb els països del bloc europeu occidental) segons els seus interessos. Es buscava un perfil fidel al règim i que no es contaminaria pels aires democratitzadors. Ara bé, cal apuntar que es col·locà com a president del comitè espanyol, en un context de preparació del Pla d’Estabilització del règim, fet que facilitaria portar les seves posicions reals en aquest espai. Veia inevitable la liberalització del mercat i la necessitat de deixar enrere les polítiques aïllacionistes. Intentà promocionar les idees d’obertura al mercat europeu i mirar de reclutar empresaris per aquesta causa. De fet la seu del comitè espanyol del LECE es situaria a la seu del Fomento del Trabajo Nacional, sent aquesta una mostra del paper que prendria la burgesia catalana com a interlocutora amb l’Europa Occidental. Estaríem llavors, davant d’una nova mostra d’aquest esperit camaleònic de Mateu que sempre va defugir de dogmatismes ideològics, i que per contra va saber moure’s en una direcció més favorable als interessos dels empresaris mirant de preparar el terreny per una futura integració econòmica dins el mercat europeu. Tot i els seus esforços, l’aïllament d’Espanya va continuar i no va poder participar de les primeres iniciatives d’integració europea com la CECA o el Pla Marshall.
A mode de cloenda
Podríem parlar de desenes d’accions específiques i objectes d’estudi per aprofundir com el seu paper de mecenes o la seva acció i posició a l’empordà i Peralada pivotant amb el conegut Castell de Peralada i les més que conegudes estades de Franco. No obstant això, crec que ha sigut encertat acabar parlant d’ell, a través de la seva etapa com a ambaixador a París i com a president de Fomento del Trabajo Nacional, els quals són els més rellevants per explicar la dinàmica socioeconòmica a nivell nacional, del moment. Així doncs, aquests no sols ens han servit per veure les seves accions, sinó per ser testimonis de primera mà de la situació del règim durant el complot monàrquic i l’època en què el règim tenia les relacions exteriors més tenses. Ara bé, sobretot m’agradaria posar en valor la praxi d’un empresari preeminent, que ajuda a comprovar en primera persona, la psique de la radiografia feta sobre la burgesia catalana, durant el franquisme.
No voldria acabar sense esmentar tampoc que va deixar lligada i ben lligada la continuïtat (i alhora l’expansió) de l’imperi familiar per la via matrimonial, casant la seva única filla, Carmen Mateu Quintana, el 1957, amb Artur Suqué Puig, hereu d’una família d’industrials centrada en el llavors sector tèxtil, el qual es trobava en auge. Suqué -amic personal de Jordi Pujol, amb qui havia compartit estudis al Col·legi Alemany de Barcelona- i la seva dona, convertiran el Castell de Peralada en un casino i fixaran, a partir d’aleshores, el gruix de la seva activitat en aquest àmbit del joc recreatiu.
Després de tota una vida a la primera plana (de l’Espanya del segon terç del segle XX), va intentar marxar sense fer gaire soroll. Va acabar els seus dies retirat l’any 1972 – segons diuen, “(…) fent-se portar un Diaro de Barcelona retallat d’aquelles notícies desagradables – cròniques de successos i vagues – que poguessin deformar-li la imatge de la pau franquista que tant va contribuir a instaurar als inicis de la seva llarga trajectòria i de la qual va saber aprofitar-se durant la resta de la seva vida.”
