Els museus són espais polítics. Per molt que no ho puguem percebre amb els nostres sentits – tot i que de vegades sí que ho aconseguiríem – estan condicionats per les polítiques de la societat de cada moment. D’aquesta manera podem pensar que l’art també és polític i, si ho afirméssim, no ens estaríem equivocant. Si entrem a un museu, ràpid podrem adonar-nos de què la majoria d’obres van estar – o han estat – fetes per artistes homes cis blancs. Això no és una casualitat. Com tampoc ho és que la majoria de dones que hi ha a un museu es troben dins els quadres i, sovint, despullades. I sí, diguem despullades i no nues, ja que aquesta última paraula sembla allunyar-nos del que són en realitat: dones sense roba.
Malauradament, «la dona nua» ha esdevingut un gènere al llarg de la Història de l’Art. Aquest s’ha desenvolupat en diferents llenguatges artístics, com poden ser la pintura, l’escultura o el cinema, entre altres. És clar que per pintar a una dona despullada necessitaves una excusa, mentre que per fer el mateix amb un home, tenies via lliure.
Podríem dir que el gènere del «nu femení» va tenir origen a la Grècia clàssica, on es va començar a esculpir a la deessa Venus després de prendre un bany. Però realment aquest gènere es va consolidar amb força a partir de la Venus adormida de Il Giorgione (1510) – el que vindria a ser una dona despullada dormint a un camp de gespa, allò típic que fem les dones, oi? –.
Aquest gènere ha elaborat els ideals estètics femenins basats en fonaments artístics, ha creat l’ideal del cos de la dona a partir de formes com l’ordre, la simetria o la proporció. Això ens porta a concloure que el cos sense roba de la dona és un producte cultural formalitzat i construït sota el control, la contenció i la delimitació. Els pintors, escultors i dibuixants han constituït relacions de poder amb aquests cossos, sent creats per ser l’objecte de desig de l’espectador home.
Si tracem una comparativa entre la construcció ideal del cos de la dona creada al llarg de la història amb el cànon estètic del nostre present, podrem percebre que ha canviat, però que hi ha una base comuna: el cos de la dona continua sent subjecte a modes, tendències. Tot de qüestions que el fan passatger, volàtil. Aquesta construcció té el seu motiu de ser: és una política de vigilància de cossos. Però, qui els vigila? Malauradament tothom, fins i tot nosaltres mateixes. És tan imperant que s’instaura en el nostre interior, com a resultat de l’assimilació de discursos. Per tant, la pressió ja no ve només de fora, sinó que també ve de dins. Aquí tenim el motiu pel qual moltes dones reprodueixen i defensen els rols i requisits físics com a qüestions naturals.
Retornant al discurs de l’inici i ja per tancar, es vol recordar que tant l’art, com les institucions museístiques i la mateixa història de l’art, són un constructe social occidental. No hem d’acudir a un museu per trobar-hi el que és inamovible, etern, lliure de convencions. Hem de ser crítics amb aquests “temples” que ens mostren les obres com a objectes sacres. Cal començar a preguntar-nos per què no hi ha gairebé obres de dones artistes exposades a les institucions museístiques. Qüestionar el motiu pel qual sí que se’ls hi fan exposicions temporals, però després no les exposen a les sales permanents. Indagar en el perquè s’ha assumit – i s’assumeix – que l’espectador d’una obra és un home cis blanc heterosexual.
I és que no es poden vestir les dones exposades als museus, però sí que es poden educar els subjectes que les miren.
