“Li encantava gaudir al matí pa sucat amb vi”: els Contes de Canterbury i l’alimentació anglesa medieval

Imatge portada: Chaucer com a pelegrí. Font: The Huntington, mssEL 26 C 9, f153v

Un pelegrinatge literari

Al segle XIV, un viatge des de Londres fins a Canterbury, tomba del sant Thomas Becket, consistia en gairebé cent quilòmetres de jornades a peu o cavall. Per les carreteres i camins hom podria trobar-se persones de qualsevol condició social i econòmica viatjant a la catedral per visitar el sepulcre del màrtir; en el trajecte gaudien del paisatge meridional del territori anglès i s’acomodaven a les tavernes i hostals de pobles i viles, on descansaven mentre assaborien un bon àpat. Aquesta és la imatge que Geoffrey Chaucer va plasmar en la seva antologia de relats Els Contes de Canterbury (ca. 1387) que, malgrat estar inacabada, ha passat a la història com a una de les obres més rellevants de la literatura medieval anglesa. En la seva obra, Chaucer es caracteritza per plasmar les seves pròpies experiències i visions sobre el món que l’envolta; amb un estil narratiu satíric, la seva ficció està envoltada de realitat. 

És per això que, més enllà de la seva riquesa literària, els Contes ens permeten obrir un petit espiell a la societat anglesa de l’època. En el primer capítol del llibre, el Pròleg General, Chaucer narrador s’insereix a la història com un pelegrí més i convida el lector a acompanyar-los en el viatge, però, abans de la sortida, estableix el tode la narració i fa una descripció exhaustiva d’alguns personatges; són persones molt diferents entre elles, fet que beneficia un estudi més global de la societat. Malgrat les seves diferències, hi ha quelcom que els uneix a tots: el menjar. Els Contes de Canterbury, com moltes altres obres literàries, és una excel·lent font d’informació per a l’estudi de l’alimentació, en aquest cas, a l’Anglaterra del segle XIV.

El menjar com a fet social

El menjar és un aspecte cultural central de qualsevol societat. Més enllà de la necessitat d’alimentar-nos, la cuina és un fet identitari i un espai de connexió entre membres d’una mateixa comunitat; així com un punt de fraternitat entre diferents cultures. Aquest concepte del menjar com a espai d’unió entre persones és precisament el fet que provoca el començament de l’obra. El narrador de la història viatja cap a Canterbury començant el seu recorregut en una fonda de Londres, the Tabard, on es troba amb una companyia de pelegrins que també viatja cap allà. No és un fet circumstancial que aquests pelegrins es trobin en aquesta fonda, ja que the Tabard va ser un local real de la zona just al sud del London Bridge, un dels ponts principals d’entrada i sortida de la ciutat, que coincidia amb el camí del pelegrinatge cap a Canterbury. El fet que aquest sigui el punt de partida de la nostra història, per tant, ens dona una informació valuosa: el nostre viatge estarà sempre entre la ficció i la realitat, el lector contemporani a Chaucer reconeixerà en els versos aspectes de la seva pròpia realitat i, en conseqüència, ens permet apropar-nos al passat. Fins i tot, hi ha indicis que el personatge de l’Hoste va existir de veritat i el seu nom era Henry Bailiff, conegut hostaler del Tabard.¹

L’autor no descriu el menjar, però insisteix en que tot el que hi havia era del millor, que el vi era fort, i que en van beure bastant. El fet de beure vi concordaria amb la descripció del tipus de local, ja que aquestes fondes eren espais luxosos on els viatgers trobarien bon vi i bon menjar. En el sopar que comparteixen els pelegrins és on es plantejarà el repte que servirà d’excusa per a l’existència del llibre: l’Hoste els proposa que els acompanyarà cap a Canterbury si es comprometen a explicar cada un d’ells dos contes -un d’anada i un de tornada- per entretenir-se; i, el més important, “el conte més divertit i instructiu aconseguirà un sopar, pagat per tots nosaltres, aquí mateix en aquesta taverna i sota aquest sostre.”²

El poder simbòlic de l’alimentació

Tanmateix, per a Chaucer i els seus contemporanis l’ús del menjar en la narració no es limita a la descripció estètica d’uns aliments ni està estrictament al servei de l’ambientació d’una escena, sinó que transcendeix a un estatus simbòlic. El llenguatge del menjar és poderós, l’alimentació té unes implicacions socials molt importants a l’edat mitjana, per tant, s’ha de llegir entre línies. Dels personatges representats en el Pròleg General, trobem referències a l’alimentació en un total de set, i, amb l’anàlisi de les seves descripcions, podem començar a destriar el que Chaucer ens vol explicar.

Els tres primers pelegrins que en la seva descripció reuneixen referències a l’alimentació -la Priora, el Monjo i el Frare – formen part de l’Església. Les opinions de l’autor envers aquesta institució no són gaire favorables, cosa que es fa palesa en el text. Segons el narrador, el personatge de la Priora és gentil, sensible i compassiva, però també sabem que probablement ha crescut en un ambient adinerat, tenint en compte que: 

“També havia après bones maneres de taula: mai no deixava que li caigués una molla de la boca ni mai s’embrutava els dits, submergint-los profundament a la salsa; quan s’emportava el menjar als llavis, tenia cura de no vessar cap mos ni que cap petita gota li caigués sobre el pit. El seu plaer més gran era l’etiqueta, solia eixugar-se el llavi superior tant net que mai no es veia cap rastre de greix dins de la seva tassa ni quedava cap taca quan havia begut d’ella. Agafava el menjar amb molta delicadesa.”

Les impecables maneres de taula de la Priora no solament ens deixen entreveure el seu refinament, la bona educació en la qual va ser instruïda, sinó que també ens dona pistes sobre la seva alimentació. Sent la Priora membre d’una comunitat cristiana, esperaríem alguna menció sobre les restriccions religioses de la seva dieta, però no és precisament això el que implica l’autor. Tot i que no ens diu en cap moment quin tipus de menjar té a taula, s’intueix pel greix que no deixa que caigui a la seva copa i per la salsa a la qual podria sucar profundament els dits que són menjars de qualitat i, probablement abundants en carn greixosa. A més, la Priora no viatja sola, sinó que “l’acompanyaven uns gossets petits, i aquests alimentava amb carn rostida, llet i pa blanc.”³ La Priora malcria els seus gossos donant-los menjar que només mengen els nobles, circumstància que contradiu qualsevol vot de pobresa que pugui existir en el monestir. D’afegitó, que la Priora li doni el que segurament són les sobres del seu propi menjar als gossos i no als pobres és un exemple de la crítica que fa Chaucer al fracàs de la caritat cristiana de la seva època.⁴

Aquesta incapacitat de seguir les restriccions alimentàries s’estableix també en el personatge del Monjo, qui considera que la regla de Sant Marc o la de Sant Benet és “massa antiquada i de certa manera estricta.”⁵ Aquest monjo porta un estil de vida fora de l’orde monàstic i, en el seu dia a dia, “mantenia uns llebrers més veloços que un ocell en vol, i li encantava cavalcar fort i caçar llebres, en això es gastava els diners”, a més a més “el que més gaudia era de cigne rostit.” Igual que la Priora, el Monjo va acompanyat de gossos, amb els que regularment va a caçar llebres, esport reservat als nobles, i menja també  cigne rostit; tornem a trobar-nos amb una dieta que es desvincula de l’austeritat eclesiàstica. L’últim religiós, el Frare, divergeix dels anteriors perquè de base no porta una vida monàstica, sinó que la seva és una vida de moviment, de predicar i viure a través de la caritat i de la cura dels més vulnerables.

Tanmateix, Chaucer no descriu aquest frare mendicant d’acord amb la seva caritat, sinó més aviat al contrari: “Coneixia bé les tavernes a tots els pobles, i totes les taverneres i hostalers, millor que els leprosos o els pobres mendicants. No faria per algú a la seva posició, de la seva habilitat i distinció, estar familiaritzat amb malalts de lepra.” Aquesta funció social i assistencial que hauria de proveir l’Església desapareix per les distraccions ocioses associades amb el menjar i el beure. Tot i que no es descriu el tipus de menjar que consumeix el Frare, l’espai on es desenvolupa el seu oci- un espai relacionat sobretot amb l’excés d’alcohol – ens mostra que tampoc està complint amb el seu vot de pobresa i que probablement la seva dieta no és precisament restrictiva. Els vots de pobresa no es compleixen en el text perquè Chaucer retrata una realitat coneguda a l’Anglaterra del seu temps, on l’abandó de la puresa dels vots religiosos no es troba en persones aïllades sinó que és un mal que s’està escampant per tot orde religiós.  

Per contra, un pelegrí de qui sí que podem esperar una dieta exuberant és el Terratinent, del qual el narrador ens diu que “sanguini era el seu temperament, la seva cara roja, li encantava gaudir al matí pa sucat en vi, ja que era el seu costum el viure bé.”⁶ L’autor ens fa notar que el seu temperament és sanguini, segons la teoria hipocràtica galènica dels quatre humors, ens està descrivint una persona alegre, optimista i sociable, i, que gaudeix del bon menjar i beure. D’escreix, se’ns explica que el seu esmorzar preferit era el pa sucat en vi, sent aquest un àpat típic d’anglesos de molt bona condició econòmica en època medieval, ja que el vi era molt car i hi arribava sobretot importat de la Gascunya. El Terratinent, però, no gaudia tot sol de l’abundància de la seva cuina, sinó que la compartia: 

“El sant patró de l’hospitalitat, el seu pa i la seva cervesa eren sempre de la millor qualitat, com el seu celler de vi, el qual era immillorable. Mai faltava menjar cuinat a casa seva, tant carn com peix i en tanta abundància que a casa seva nevava menjar i beguda de totes les delicadeses que poguessis imaginar-te. Depenent de l’estació de l’any, canviava els plats que se servien per sopar. Tenia moltes guatlles panxarrudes i tenia el seu estanc sempre ple de lluços i carpes. El seu cuiner se la jugava si les seves salses no estaven prou condimentades i cuidades o si no tenia el seu equipament a mà.”

L’esplendor i l’abundància de la seva cuina, per descomptat, també ens emfatitzen el seu estatus socioeconòmic. Si més no, també reflecteix un aspecte molt important de l’alimentació: la salut. El Terratinent no solament es preocupa de tenir el millor menjar i el vi de més bona qualitat, sinó també de si el menjar és el propi de cada temporada. Aquesta puntualització de la dieta es teoritza que podria estar relacionada amb llibres com el Secreta Secretorum, que feien recomanacions, entre altres temes, per a una dieta equilibrada per mantenir una bona salut, i amb el qual l’autor probablement estaria familiaritzat. Per mantenir en equilibri el seu temperament i tot gaudint abundosament del bon menjar i del bon beure, el Terratinent s’assegura de seguir una dieta que concordi amb les seves necessitats.⁷

La importància de l’alimentació en la salut s’esténal personatge del Metge, del qual l’autor no ens explicita què menja, però sí com “en la seva pròpia dieta era moderat, perquè no era sinó mòdica, però de la més nutritiva i digerible.”⁸ El Metge de Chaucer se’ns descriu com un professional excel·lent amb molts coneixements sobre la teoria dels humors, i, en conseqüència, no és estrany que en la seva pròpia dieta sigui conscient de la importància que els aliments nodreixin i sobretot de que la digestió sigui bona. La cosmovisió de la salut estava fermament vinculada al menjar, ja que a través de la calor provocada per la digestió el cos “cuinava” el seu propi menjar, transformant el que bevia i menjava en aquests quatre humors, els quals nodrien els diferents òrgans i parts del cos que en el seu torn ho transformaven segons cada persona necessités. Els fluids de la digestió serien els que sortirien del cos a través de sang menstrual, orina, femta, suor, etcètera; i els metges observarien aquests fluids per entendre què estava passant dins el cos. Els versos de Chaucer ens permeten entreveure com l’alimentació, igual que avui en dia, no era solament una qüestió de poder, sinó que existien coneixements sobre la seva importància en la salut.

Així mateix, el que menja una persona ens dona pistes sobre la seva personalitat. En el personatge del Convocant⁹, el narrador reafirma la seva personalitat desagradable explicant-li al lector el menjar que a aquest més li agrada: “sentia molt d’amor pels alls, les cebes i els porros, així com pel consum del vi fort, vermell com la sang!”¹⁰Les tres verdures mencionades són aliments altament simbòlics. Rabano Mauro, monjo benedictí, descriu al segle VIII en seu tractat De Universo com aquestes tres verdures simbolitzen la corrupció de la ment i la inclemència del pecat, i que com més un en menja, més gran és el turment.¹¹ El consum de vi negre tampoc s’escapa d’aquestes connotacions ja que el seu consum desmesurat i de la mà amb la resta d’excessos, acaba de lligar la mala fama del personatge. 

Si més no, el personatge que, per la seva professió, més fàcilment podem vincular amb el nostre anàlisi de l’alimentació és el Cuiner. D’aquest pelegrí el narrador ens diu això:

“Tenien un cuiner amb ells per a l’ocasió, per bullir els pollastres amb moll de l’os, fer coc farcit i especiat amb galangal. No hi havia millor jutge de la cervesa de Londres que ell, i a més a més podia rostir, i bullir i coure i fregir. Podia fer una crema espessa, fornejar un bon pastís. Però penso que és una llàstima que a la canyella tenia una úlcera oberta, ja que feia púding de pollastre com el millor.” ¹²

En aquesta breu descripció Chaucer ens sintetitza aspectes importants de la seva persona: sap fer receptes complexes, cuina amb espècies i arrels¹³, domina moltes tècniques culinàries i té bon coneixement del producte local. A més a més, tots aquestes característiques que destaca l’autor estan vinculades a receptes carnívores, força condimentades i fetes amb tècniques especialment reservades a famílies benestants com rostir. De les receptes destaquen tan sols els ingredients, sinó el format: pasta fullada i pastís farcits, cremes i púdings; sembla ser un gran cuiner. Però, inevitablement, Chaucer utilitza tot aquest vocabulari també a la contra del personatge: aquest tipus d’aliments i tècniques culinàries estaven generalment associats a la golafreria. El personatge del Cuiner, a més a més, es coneix totes les cerveses de Londres, fet que emfatitza una personalitat possiblement llibertina i deixada. L’autor no dona un respir al personatge, atès que acaba la seva descripció reflectint els seus pecats a través de la malaltia, i és que el Cuiner té una úlcera visible a la cama, la qual les autoritats mèdiques de l’època anomenarien malummortuum, i que, probablement, era una situació a la qual hauria arribat sent una persona desagradable, amb una ànima podrida que l’hauria portat a emmalaltir.¹⁴

La gramàtica del menjar

En el Pròleg General del seu recull de contes, Chaucer convida el lector a entretenir-se amb històries plenes d’humor escatològic i sexual, però també amb la seva pròpia dosi de moralisme. Si més no, l’autor aprofita la diversitat de personatges que expliquen aquestes històries per fer un retrat transversal de la societat anglesa de la seva època, fent ús de la sàtira per exposar la seva hipocresia. D’aquesta manera, l’ús del menjar en el text funciona en diverses capes; té la seva pròpia gramàtica. En una primera lectura, a través de les descripcions, com a lectors podem aprofitar per aprendre sobre el menjar a l’època medieval, però amb les subseqüents capes Chaucer ens pinta una realitat corrompuda: l’Esglésias’estava relaxant en els seus vots de pobresa i caritat, i la població general cada cop es deixava emportar més pels vicis i els excessos, fet que es reflectia en el seu cos i la seva ànima. Tanmateix, el menjar és també un punt central de la narració com detall d’unió: en els Contes personatges de diferents cercles socioeconòmics comparteixen taula, i el menjar es converteix en el punt de partida i connexió dels pelegrins.

Per saber-ne més

• Chaucer, G (2011) ‘General Prologue’. A: TheCanterbury Tales. Oxford: Oxford University Press, p. 3-24
• Bryant, J (1948) “Thediet of Chaucer’s Franklin”, Modern Language Notes, 63, (5): p. 318-325
• Eckhardt, C.D (1990) ‘The Cook’. A: Chaucer’s General Prologue to theCanterbury Tales: AnAnnotatedBibliography 1900-1984. Canada: University of Toronto Press, p. 339-341
• Erol, B (2018) ‘FoodCultureandFoodImagery in Chaucer’sCanterbury Tales’. A: TheRoutledgeCompanion to LiteratureandFood.  Nova York: Routledge, p. 283-295.
• Minnis,A (2014) ‘The Host’. A: Historians on Chaucer: the ‘General Prologue’ to theCanterbury Tales. Oxford: Oxford University Press, p. 460-480
• Montanari, M (2015) ‘TheGrammar of food’. A: Medieval tastes: food, cookingandthetable. Nova York: Columbia University Press, p. 25-40.
• Getz, F (1999) ‘Well-Beingwithout Doctors: Medicine, FaithandEconomyamongtheRichandPorr’. A: Medicine in theEnglishMiddleAges. Princeton: Princeton University Press, p. 85-92
• Mann, J (1973) ‘New Creations’. A: Chaucerand Medieval EstatesSatire: TheLiterature of Social Classes andthe General Prologue to theCanterbury Tales. Cambridge: Cambridge University Press, p. 168-175

       

1. Minnis, A (2014) ‘The Host’. A: Historians on Chaucer: the ‘General Prologue’ to theCanterbury Tales. Oxford: Oxford University Press, p. 462 ↩︎
2. Traducció pròpia de l’anglès modern.  Chaucer, G (2011) ‘General Prologue’. A: TheCanterbury Tales. Oxford: Oxford University Press, p. 23 ↩︎
3. Traducció pròpia de l’anglès modern. Chaucer, G (2011) ‘General Prologue’. A: TheCanterbury Tales. Oxford: Oxford University Press, p. 6 ↩︎
4. Erol, B (2018) ‘FoodCultureandFoodImagery in Chaucer’sCanterbury Tales’. A: TheRoutledgeCompanion to LiteratureandFood.  Nova York: Routledge, p. 291 ↩︎
5. Traducció pròpia de l’anglès modern. Chaucer, G (2011) ‘General Prologue’. A: TheCanterbury Tales. Oxford: Oxford University Press, p. 7 ↩︎
6. Traducció pròpia de l’anglès modern. Chaucer, G (2011) ‘General Prologue’. A: TheCanterbury Tales. Oxford: Oxford University Press, p. 8-11 ↩︎
7. Bryant, J (1948) “Thediet of Chaucer’s Franklin”, Modern Language Notes, 63, (5): p. 319-320 ↩︎
8. Traducció pròpia de l’anglès modern. Chaucer, G (2011) ‘General Prologue’. A: TheCanterbury Tales. Oxford: Oxford University Press, p. 12-14 ↩︎
9. El Convocant era l’encarregat de cridar la gent a la cort eclesiàstica.  ↩︎
10. Traducció pròpia de l’anglès modern. Chaucer, G (2011) ‘General Prologue’. A: TheCanterbury Tales. Oxford: Oxford University Press, p. 19 ↩︎
11. Montanari, M (2015) ‘TheGrammar of food’. A: Medieval tastes: food, cookingandthetable. Nova York: Columbia University Press, p.25-26 ↩︎
12. Traducció pròpia de l’anglès modern. Chaucer, G (2011) ‘General Prologue’. A: TheCanterbury Tales. Oxford: Oxford University Press, p. 12-13 ↩︎
13. El “galangal” és una arrel similar al gingebre. ↩︎
14. Eckhardt, C.D (1990) ‘The Cook’. A: Chaucer’s General Prologue to theCanterbury Tales: AnAnnotatedBibliography 1900-1984. Canada: University of Toronto Press, p. 339 ↩︎