Perspectives ideològiques de les resistències del poble palestí

Imatge de portada: Emailing: PSC Disappearing Palestine Maps (2008). Font: Palestine Solidarity Campaign is licensed under CC BY 2.0.

Cronologia de la qüestió palestina

Sovint considerem que la qüestió palestina¹ entre Israel i Palestina es va originar el 7 d’octubre o, si som més perspicaços, l’any 1967. És clar que si ens endinsem una mica hi veurem que els fets són més complexos i ens sorgiran més preguntes com ara: per què s’ha fixat aquesta data com l’origen? Quines intencions hi ha al darrere d’aquestes? Per esclarir, haurem d’anar des de l’inici i fer un breu recorregut pels principals fets històrics i els moviments de resistència que els han acompanyat segons es detallen al llibre Breve historia del conflicto entre Israel y Palestina².

L’arribada dels primers colons israelians data del 1882, majoritàriament antics estudiants. Com mancaven de coneixements agraris, van haver de rebre ajuda de pagesos palestins, els quals els van ensenyar a treballar la terra. Aquest plantejament resulta curiós si el comparem amb l’arribada del Mayflower³ a Cape Cod en 1620 i l’ajuda que van rebre dels nadius, emparats per la seva creença del Destí Manifest.

Tretze anys després, en 1895, Theodor Herzl ja esmentava l’esperança d’expulsar a la població amb pocs mitjans econòmics al seu diari⁴:

When we occupy the land, we shall bring immediate benefits to the state that receives us. We must expropriate gently the private property on the estates assigned to us. We shall try to spirit the penniless population across the border by procuring employment for it in the transit countries, while denying it any employment in our own country. The property owners will come over to our side. Both the process of expropriation and the removal of the poor must be carried out discreetly and circumspectly.

Entre 1914 i 1918 va ocórrer la Primera Guerra Mundial, dins de la qual es va redactar la Declaració Balfour on es prometia que Palestina es convertiria en una llar nacional per al poble jueu. Tan bon punt va acabar la Primera Guerra Mundial, els vencedors (la Gran Bretanya, França i Estats Units) es podien repartir els antics territoris de l’Imperi Otomà. Precisament per aquesta raó es va fundar la Societat de Nacions, per tal que legitimés el repartiment. Els territoris només es beneficiarien de l’administració imposada fins que es poguessin fer valer per si mateixos, com va succeir amb la independència de l’Iraq en 1932, la del Líban en 1943 o la de Síria en 1946. Tots a excepció de Palestina.

El primer moviment de resistència del qual parlarem va esdevenir a conseqüència del tractament parcial rebut i la impossibilitat d’independència com sí que havia passat amb els països veïns. Intel·lectuals i activistes musulmans i cristians palestins es varen organitzar en associacions sota el nom de Congrés Àrab Palestí en 1919, que a la Conferència de Pau de París del mateix any va demanar que es desestimés la Declaració Balfour.

La resposta britànica va vindre en 1920, d’una banda, gràcies a l’eliminació d’un nombre de restriccions relatives a la compra de terres. Per altra banda, en 1921 i de la mà de Herbert Samuel, es va crear l’Alt Comissionat amb la intenció de dividir a la població palestina segons la seva religió. Tot plegat, va afavorir el sorgiment de l’assentament de colons, la compra massiva de terres i la neteja ètnica de la meitat de la població àrab que vivia a Palestina.

En 1929, els incidents coneguts com a Massacre d’Hebron, on els sionistes varen desafiar l’accés al mont del Temple o Haram al-Sharif per part de la població musulmana, va conduir a una sèrie de protestes on 133 jueus i 116 palestins van perdre la vida. Aquest desafiament constant va fer que aparegués la guerra de guerrilles als barris de barraques de Haifa, on els palestins s’havien vist desplaçats i forçats a viure.

Els anys vinents es van caracteritzar pels intents fallits de la Gran Bretanya per fer d’intermediari a través de diferents comissions (Shaw, Peel, etc.) i la presentació de diversos llibres blancs⁵ que tractaven de fer enrere alguns dels errors comesos com a resultat del seu tracte desigual amb Palestina, que continuaven desfavorint als interessos palestins, així i tot.

A causa de la falta de resposta amb relació a la modificació de les polítiques britàniques a les peticions i conferències de Londres, les diferents organitzacions polítiques palestines es van agrupar sota l’Alt Comitè Àrab en 1936. Tots junts van convocar una vaga a escala nacional durant sis mesos l’abril de 1936. D’entre les peticions, estava la fi de la immigració jueva, que es posés fi a la compra de terres i que s’establís un govern nacional palestí. Els membres més joves pertanyents a aquesta agrupació van organitzar, a més de la vaga, una revolta contra les forces britàniques i jueves que va durar tres anys.

La Gran Bretanya intentà reprimir la revolta amb bombardejos aeris de la Royal Air Force. En 1937 i 1938, van haver dues comissions (Peel i Woodhead) que recomanaven la partició de Palestina. A més a més, l’emissió d’un nou llibre blanc feia sentir a la Gran Bretanya que havia complert amb la seva responsabilitat quant a la Declaració Balfour. Convé destacar que ni Israel ni Palestina el va acceptar. Mesos després, esclatava la Segona Guerra Mundial i abans que s’acabés, en 1942 a l’Hotel Biltmore de Nova York, els dirigents sionistes afirmaven la seva intenció de convertir la Palestina històrica en un Estat jueu.

El Mandat britànic a Palestina va arribar a la seva fi en el 1948 i amb ell una sèrie d’intents fallits que arrossegava envers una solució real que mai no va arribar. El fracàs dels esforços diplomàtics i del món àrab, sumat als preparatius per a la neteja ètnica sionista, van conduir a la Nakba, definit per Nur Masalha⁶ com: “The uprooting of the Palestinians and the dismemberment and de-Arabisation of historic Palestine”. L’ONU va crear la UNSCOP un any enrere i va votar la Resolució 181 i, com que no rebien el mateix tracte que la resta de països àrabs, el pla de partició va ser rebutjat per part de l’Alt Comitè Àrab.

Per aquestes raons es va començar a construir un exèrcit de voluntaris en 1945 anomenat Exèrcit Àrab d’Alliberament per a preparar una operació militar en el cas que fracassessin els esforços diplomàtics. Els esforços dels països àrabs i de l’Exèrcit Àrab d’Alliberament no van poder impedir la presa de la major part de Palestina per part d’Israel, la qual cosa va produir que la meitat de la població àrab fos expulsada i es creés la Franja de Gaza.

La neteja ètnica va ser contínua des de 1948 fins a 1967 quan va començar la guerra dels Sis Dies. Mentrestant, es van crear diferents grups de resistència com ara el Moviment d’Alliberament Nacional Palestí o l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, entre d’altres. En 1967 Israel va llançar un atac coordinat que va destruir les forces aèries d’Egipte, Síria i Jordània, on precisament operava la guerrilla palestina, de manera que obtenia el control sobre la Palestina històrica.

El nou statu quo va rebre una gran empenta per part dels Estats Units, els quals defensaven que la qüestió palestina havia començat en 1967 i que no havia estat culpa d’Israel, fet pel qual seria molt generós per part seva cedir territori per a conservar la pau. Després de vint anys d’expulsió i persecució, va esclatar la Primera Intifada⁷ al 1987. Es va caracteritzar per la recuperació d’alguns pobles i barris, que van ser autogestionats breument.

La Conferència de Pau de Madrid de 1991 i els Acords d’Oslo de 1993 i 1995 van fomentar i agreujar la subdivisió dels palestins, ja que Israel només volia col·laborar amb la nova Autoritat Palestina, abans coneguda com l’Organització per a l’Alliberament de Palestina. No és d’estranyar que els nous grups polítics islamistes, El Gihad Islàmic palestí (1981) i Hamàs (1987), es neguessin a acceptar els acords i anar en conjunt amb l’Autoritat Palestina, la qual constituïa un obstacle per a la unió i cohesió palestina.

Durant la cimera d’estiu a Camp David de l’any 2000, Ehud Barak i Bill Clinton van demanar a Yasser Arafat, llavors president de l’Autoritat Palestina, que acceptés l’acord final que implicava que no hi hauria un Estat palestí, la qual cosa va rebutjar. Setmanes després, una visita provocadora del líder de l’oposició israeliana (Ariel Sharón) va conduir a la Segona Intifada, protagonitzat amb més pes militar que la primera per la guerra de guerrilles duta a terme per Hamàs i El Gihad Islàmic palestí.

L’Estat d’apartheid imposat es nodria d’una infraestructura jurídica que anul·lava qualsevol mena de vida per als palestins. La Lliga Àrab va proposar la Iniciativa de Pau Àrab l’any 2002, que garantia el reconeixement d’Israel per part dels Estats Àrabs així com una solució de dos Estats relativa a les fronteres establertes abans de 1967. Malgrat això, Israel ho va rebutjar en conjunció amb els Estats Units.

El primer ministre d’Israel, Ariel Sharón, va retirar tots els colons jueus que vivien a la Franja de Gaza durant l’any 2005. Altrament als enfrontaments violents que es van derivar d’aquesta acció, Israel va exercir pressió externa perquè hi hagués un enfrontament entre l’Autoritat Palestina i Hamàs. Aconseguia així delimitar i localitzar a Hamàs. En 2006, encara que havia guanyat les eleccions amb més del 44% dels vots, Israel i els Estats Units van fer pressió perquè no es reconeguessin els resultats.

Un cop es van assabentar que mai no acceptarien cap govern de Hamàs, van decidir prendre el control de la Franja de Gaza a través d’una guerra contra Fatah, partit polític abans conegut com a Moviment d’Alliberament Nacional Palestí. Ehud Olmert, el successor de Sharón, es disposava a acceptar algunes parts del programa proposat per la Lliga Àrab entre els anys 2006 i 2008, encara que no acceptava l’existència d’un Estat Palestí. En 2008 va dimitir i li va seguir Benjamin Netanyahu, el programa del qual va endurir el setge als palestins de Gaza i va donar continuïtat al règim d’apartheid. D’aleshores ençà, la qüestió palestina s’ha desenvolupat fins als esdeveniments del 7 d’octubre i la situació actual en la qual ens trobem.

Reproducció ideològica

Responent a les preguntes que hem fet a l’inici, hem vist la raó darrere de l’establiment consensuat en l’any 1967. És, doncs, un intent de modelar l’opinió externa respecte al colonialisme d’assentament i de manufacturar el consentiment. Aquest no és l’únic cas, com veiem en els casos d’El Festival de la Cançó d’Eurovisió o en la Euroleague Basketball. L’objectiu és el de reescriure un relat que sigui acceptable per als altres Estats i per a l’opinió pública, mitjançant un procés anomenat whitewashing o blanqueig, de tal manera que pugui vendre’s com un Estat democràtic.

Van Dijk⁸ defineix el terme ideologia com un conjunt de creences adquirides i compartides per determinats grups socials, atenent els seus propis interessos dins d’una estructura social complexa i que serveix per a legitimar les relacions de poder. La ideologia darrere del colonialisme israelià, com hem descrit, defensa els seus propis interessos mitjançant l’exercici de poder, l’expulsió i persecució sistemàtica de la població autòctona i l’apropiació del terreny. Els mitjans de comunicació són instrumentalitzats⁹ i afavoreixen l’hegemonia¹⁰ colonial al mateix temps que esborren qualsevol traç de la història palestina.

Davant aquest plantejament, les veus dissidents i crítiques amb el relat manufacturat sovint es troben amb un aparell disciplinari de comunicació que els castiga, alhora que els classifica dins del grup dels enemics, l’alteritat¹¹ o el terrorisme¹².

Projecció externa de les resistències

Abordem, doncs, la següent pregunta: De quina manera s’han projectat les diferents resistències de què hem parlat cap a l’exterior? Com hem vist, tot i que hi ha hagut moviments de resistència de diferents tipus i complexitats des que els primers colons israelians van arribar a la Palestina històrica, avui dia la majoria hi porten una sèrie de connotacions negatives arrelades que es reprodueixen a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials.

Aquesta simplificació dels fets fomenta un prejudici necessari per a la reproducció de les relacions de poder dutes a terme per Israel. Hi ha, doncs, una codificació premeditada dins del parell lingüístic significant (signo índex humà)-significat que ens arriba i que es fa servir en la construcció pejorativa de la imatge palestina. En contraposició, el qüestionament del relat imperialista imposat afavoreix el suport i el reconeixement entre iguals, al mateix temps que propícia l’afebliment de l’abast de la seva xarxa i l’enfortiment de l’agència ciutadana per a crear noves narratives¹³, necessàries per a preservar la memòria històrica.

Per saber-ne més:

• Basallote Marín, A., Checa Hidalgo, D., López Arias, L. (2017) Existir es resistir: Pasado y presente de Palestina-Israel. Editorial Comares.
• Bhabha, H. K. (1994) The Location of Culture. Londres: Routledge.
• Bhattacharya, T. (2019) Teoria de la reproducció social. Tigre de paper.
• Bradford, W. (1981) Of Plymouth Plantation. Nova York: McGraw-Hill.
• Chomsky, N. (1983) The Fateful Triangle: The United States, Israel And The Palestinians. Londres: Pluto Press.
• Gandhi, L. (1998) Postcolonial Theory: A Critical Introduction. Edimburg: Allen&Unwin.
• Lorde, A. (2018) The master’s tools will never dismantle the master’s house. Penguin Classics.
• Said, E. W. (2019) Orientalism. Penguin Classics.

1. Ramos Tolosa, J. (2022) Palestina desde las epistemologías del sur. Buenos Aires: CLACSO, Centro de Estudos Sociais, pp. 17-18. ↩︎
2. Pappé, I. (2025) Breve historia del conflicto entre Israel y Palestina. Madrid: Capitán Swing Libros. ↩︎
3. Vaixell mercant contractat pel grup de creients de Leyden, també conegut com a “Puritans”, que anteriorment s’havia separat de l’Església d’Anglaterra i va marxar a Nova Anglaterra el juliol de 1620 ↩︎
4. Herzl, T. (1960) The complete diaries of Theodor Herzl. Londres, Nova York: Herzl Press, p. 88. ↩︎
5. Recull de documents sobre un tema d’actualitat publicat per un organisme o govern per ajudar a la presa de decisions ↩︎
6. Masalha, N. (2012) The Palestine Nakba: decolonising history, narrating the subaltern, reclaiming memory. Londres, Nova York: Zed Books, p. 1. ↩︎
7. Revolta de la població palestina contra l’ocupació israeliana de Gaza i Cisjordània a partir del 1987  ↩︎
8. Van Dijk, T. (1998) Ideology: A Multidisciplinary Approach. Londres: SAGE Publications Ltd, pp. 135-138. ↩︎
9. Althusser, L. (2014) On the Reproduction of Capitalism: Ideology and Ideological State Apparatuses. Londres, Nova York: Verso, pp. 232-253. ↩︎
10. Gramsci, A., Hoare, Q. (ed.) i Nowell Smith, G. (ed.) (1971) Selections from the prison notebooks of Antonio Gramsci. Nova York: International Publishers, pp. 12-13. ↩︎
11. Qualitat de la justícia en tant que aquesta implica sempre una relació d’un subjecte amb un altre subjecte, donant-li allò que és seu, que li correspon ↩︎
12. Said, E. (1984) ‘Permission to Narrate’, Journal of Palestine Studies, 13(3), p. 30. ↩︎
13. Hidalgo, D. C., Martínez, J. C., i Martos, B. H. (2022) ’Historia digital y la cuestión de Palestina. Construyendo herramientas para combatir el memoricidio’, Vegueta: Anuario de la Facultad de Geografía e Historia, 22(1), pp. 137-156. ↩︎