Per citar aquesta publicació

Geli Taberner, Marc (2020) "«Watchmen»: Nixon, justiciers i extraterrestres a Nova York", Ab Origine Magazine, Deformant la història(20 Setembre) [en línia].
Tags

«Watchmen»: Nixon, justiciers i extraterrestres a Nova York

[Imatge de la portada: Adaptació cinematogràfica de Watchmen. Font: SER-DC Comics]

Justiciers emmascarats pels carrers de Nova York, un superhome de color blau que és un déu, uns Estats Units d’Amèrica (EUA) que van guanyar la Guerra del Vietnam i un extraterrestre gegant que posa punt final a la Guerra Freda. Benvinguts a la ucronia distòpica de Watchmen, el còmic escrit pel gegant Alan Moore (autor també de V de Vendetta, La lliga dels homes extraordinaris o From Hell) i il·lustrat per Dave Gibbons. El còmic, publicat entre 1986 i 1987, suposà un èxit des del principi per a la seva editora, DC Comics: les vendes del còmic (traduït en el seu moment en català per l’editorial Columna) ajudarien a superar, momentàniament, a la seva gran competidora: Marvel. La recepció fou un èxit i ràpidament s’afirmà que Moore havia creat una obra d’art. Avui dia, encara és considerat com un dels imprescindibles del gènere, estant inclòs gairebé sempre entre els rànquings dels cent còmics més importants.

La història, ambientada en un món alternatiu, se situa entre el dotze d’octubre i el dos de novembre de 1985 i explica la història d’un antic grup de superherois, reunits altre cop, que intentaran salvar el món d’una amenaça incerta que de mica en mica es va materialitzant i que amenaça a tota la humanitat. A cada capítol que passa, ens anem acostant més a mitjanit. Tic-tac. El rellotge avança.

L’obra va ser adaptada al cinema i estrenada el 2009. Una tasca ambiciosa i monumental, per a la qual Zack Snyder no va estar a l’altura. I és que per adaptar Watchmen al cinema, es necessitava quelcom més que traslladar escenes de les vinyetes a la pantalla i afegir-hi alguna escena de lluita a l’estil de 300. El resultat final és el d’una mà que acaricia la superfície d’unes aigües molt més profundes.

Una dècada més tard, el 2019, HBO oferiria a la seva plataforma una continuació de la història, ja en el nostre present, amb uns resultats sorprenents que van saber captar l’essència del còmic i adaptar-la a un altre moment (si bé, personalment discrepo força de la (re)caracterització d’Adrian Veidt -interpretat per un brillant Jeremy Irons- i Laurie Blake). El resultat és coherent amb la trama del còmic (si bé no tant amb la pel·lícula, que canvia un aspecte molt important del final sense el qual no s’entén el desenvolupament de la sèrie) i aconsegueix crear una sensació de continuïtat entre el còmic i la sèrie molt fluida sense renunciar a un to i ritme i propis. Tot i que la nova Watchmen pot arribar-se a entendre sense la de Moore, la lectura prèvia del còmic deixa molt millor preparat a l’espectador i li permet veure l’obra d’orfebreria que HBO fa amb la continuïtat de la trama i les constants i gens forçades referències a la ‘novel·la gràfica’.

Tothom pot ser un superheroi

En el món ‘realment existent’, quelcom feu eclosió a la dècada de 1930. El 1938 sortia publicada la primera aventura de Superman; el 1939, Batman apareixia i aquell mateix any era fundada la mítica Marvel (si bé en aquell moment tenia un nom diferent). Per als adolescents amb excés de testosterona, els frikis i els futurs adoradors consumidors de les pel·lícules Marvel del nostre present, doncs, 1938-39 és una línia divisòria, un important salt qualitatiu.

Portada de la primera aventura de Superman, el 1938. Font: Viquipèdia

En el món de Watchmen, les línies del curs de la història corren paral·leles a les nostres fins a 1938. És llavors quan, coincidint amb l’aparició dels primers superherois impresos, en sorgeixen uns de carn i ossos. A partir d’aquí, és quan la història dels nostres dos mons comencen a divergir i és també quan, a la dècada dels quaranta apareix la primera generació de superherois, agrupats en un grup batejat com a “Minutemen” (un nom que designava unes milícies de l’època de les Tretze Colònies americanes). La sèrie de televisió permet complementar i enriquir la trama d’aquesta primera generació de superherois; principalment la del primer d’ells, que tindrà un paper essencial en la trama de la sèrie: Hooded Justice (“Justícia Encaputxada”), molt menys cuidat al còmic.

La generació dels “Watchmen”, els quals actuaran principalment en la dècada dels setanta, es troba en un moment de cruïlla històrica, quan als EUA hi havia una forta batalla cultural entre la contracultura nascuda als seixanta i el món conservador, que s’estava rearmant ideològicament. Aquests, al contrari que els seus predecessors, són figures públiques més complexes i controvertides. I ho són perquè el moment històric que els hi toca viure els obliga a posicionar-se al costat d’una administració que els usa com a escut contra el descontentament social, reforça el seu autoritarisme i esperona la impunitat dels superherois. “Who watches the Watchmen?” (“Qui vigila els vigilants?”) es pregunta la població civil.

Així és com es va desenvolupant una tensió entre la permissivitat del govern amb els “vigilants” i la desafecció creixent de la gent vers aquests ‘herois’. Aquest fet és el que acaba portant a la tan citada “acta Keen”, que posa punt final als superherois; deixant-ne només en actiu a tres: el dr. Manhattan, el Comediant i en Rorschach (si bé aquest darrer ho fa d’esquena a la llei). Tot plegat és viscut amb pena i contradicció per als herois. L’única excepció és el Comediant, el qual, adonant-se del sense sentit de tot plegat amb un cinisme descarnat (no debades, és el “comediant”) accepta el rol de bestialitat que li atorguen: “els protegim d’ells mateixos” afirma mentre dispara un pot de gas a un manifestant.

De protectors, els Watchmen passen a ser apuntaladors de l’statu quo, fins que aquest decideix desempallegar-se de la majoria d’ells. A la sèrie, la policia es veu obligada a adoptar un aspecte més superheroí com a conseqüència del perill que suposa el Sèptim de Kavalleria. Així doncs, la figura del superheroi transcendeix la ficció i s’integra dins de la normalitat del seu món, esdevenint un fenomen normalitzat, però no comú… i tampoc massa desitjable.

El temps històric: entre la veritat i la ficció

Un dels fets més remarcables és l’habilitat amb la qual Moore (i, més tard, els directors de la sèrie) barrejaren fets reals i ficticis. Si abans dèiem que els superherois són els que posen una línia divisòria entre la nostra realitat i la seva, l’aparició del Dr. Manhattan n’és el principal responsable.

L’agost de 1959, Jon Osterman pateix un accident al seu laboratori que el converteix en un ésser de color blau amb uns superpoders il·limitats que el converteixen en una espècie de déu. El seu nou nom, Dr. Manhattan, és una clara referència al Projecte Manhattan de 1942-46, que descobriria la bomba atòmica. És gràcies a aquesta nova ‘superarma’, que els EUA aconsegueixen la victòria a la Guerra de Vietnam (i incorporar el país com a 51r estat de la Unió, cosa que comporta canvis en el disseny de la bandera, com es veu a la sèrie), aconseguir revalidar la presidència de Richard Nixon, salvar-lo de l’escàndol del Watergate (que a la vida real finiquità a la seva administració) i permetre-li impulsar una reforma legislativa que li garanteix seguir sent president encara el 1985, quan es desenvolupa l’acció del còmic.

Alguns dels principals personatges del còmic. D’esquerra a dreta: Ozymandias, l’Espectre de Seda, el Dr. Manhattan, Au Nocturna i Rorschach. El Comediant és a primera línia. Font: Viquipèdia

L’existència d’aquest ésser és un factor geopolític de primer ordre que, però, no calma les tensions de la Guerra Freda, sinó que les augmenta i fa que la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) continuiï acumulant perillosament armes nuclears. Precisament, el contrari del que passà a la vida real, quan als setanta, Nixon i Leonid Brézhnev iniciaren una política de distensió armamentística.

 La desaparició del dr. Manhattan en un moment del còmic suposa, precisament, la fi de la supremacia dels EUA i l’entrada dels soviètics a l’Afganistan… i al Paquistan, cosa que situa a les dues superpotències a un pas de la guerra nuclear i l’aniquilació total.

La possibilitat cada vegada més real d’un extermini mutu imprimeix un ambient acalparador als protagonistes i al ric ventall de personatges secundaris. Aquestes pors a una guerra nuclear són en bona part reals, i és que Moore escrigué la seva obra en una època on la Guerra Freda es reescalfaria durant la presidència de Ronald Reagan (1981-89) (qui, per cert, apareix en el titular d’algun diari caracteritzat com a “governador de Califòrnia”, càrrec que exercí realment, per altra banda), a conseqüència de la seva agressiva política exterior.

Al final, el pla mestre llargament pensat per Adrian Veidt, “l’home més llest del món”, per salvar el planeta d’una apocalipsi nuclear és el de dissenyar genèticament una espècie de calamar gegant que fa passar per un extraterrestre i que, teletransportant-lo, causarà la mort de tres milions de persones a Nova York. Aquest sembla un preu enorme, però necessari, per tal que la humanitat aparqui les seves diferències i comenci a treballar cooperativament en pro d’un objectiu comú: evitar una invasió extraterrestre (inventada).

Si bé és cert que la ficció ens ha impedit veure a Reagan com a president dels EUA, també ho és que la sèrie de televisió posa a un altre actor a la presidència nordamericana… Robert Redford, el qual impulsa una política de reparacions a la població negra que provocarà l’enervació dels supremacistes blancs a la sèrie.

Una guerra cultural ben real

Violència generalitzada, drogues, brutícia, decadència i avenços tecnològics que ens han permès ser independents del petroli. És el retrat d’una Nova York que, malgrat els avenços tecnològics aportats pel dr. Manhattan i Veidt, àlies Ozymandias, no està tranquil·la: és una ciutat conflictiva i insegura, on els seus habitants busquen respostes senzilles i ràpides als seus problemes.

En aquest sentit, la figura de l’(anti)heroi Rorschach és de destacar: pel seu atiintel·lectualisme i la seva brutalitat. Semblantment al que li passa al Comediant, Rorschach és un personatge que no es fa il·lusions amb el món que l’envolta, n’ha acceptat la seva brutalitat i baixesa, però continua sent l’assot dels baixos fons pel seu purità i fanàtic sentit del deure. De tendències clarament dretanes i conservadores, Rorschach trenca el tòpic del superheroi com a personatge apolític o neutral. De fet, el seu pensament serà el que nodreixi el supremacista Sèptim de Kavalleria (un grup racista armat, similar al Ku Kux Klan), el qual es disfressa amb les mateixes màscares que Rorschach, a la sèrie; d’una manera semblant al Mein Kampf d’Adolf Hitler durant la dècada dels trenta a Alemanya.

Tot plegat, reverberacions d’una lluita cultural que s’estava donant realment a la dècada dels vuitanta, abanderada per les grans corporacions i l’administració neoliberal del president Ronald Reagan, qui propugnà i assegurà en bona part una tornada als valors ‘tradicionals’ americans (en part, gràcies a la feina dels mitjans de comunicació i certs productes de consum de masses com ara Rambo).

La conservadorització de la societat nordamericana era un fet innegable a mitjan dècada de 1980. La formació d’un discurs de tall populista de dretes, contra una esquerra formada suposadament per elits intel·lectuals, formats a la Costa Est dels EUA, allunyats dels problemes reals de la gent, començà a arrelar llavors. Aquest discurs és presentat per Moore no només en el discurs de Rorschach, sinó també amb la contraposició de les dues línies editorials dels ficticis The New Frontiersman (conservador) i la Nova Express (de tarannà suposadament més progressista). Aquest discurs, en el nostre món, va rebre una empenta especial del Partit Republicà des del principi de segle XXI.

Escena dels disturbis racials de Tulsa, o “la massacre de Tulsa”, de 1921. Font: Wikimedia Commons

Per altra banda, un dels temes més destacats aportats per la sèrie és la del racisme com a centre narratiu. Si bé és cert que el còmic no tracta aquest afer, la producció d’HBO la transforma en un dels fils conductors de la seva història. Començant amb la impactant (i verídica) matança de 1921 a Tulsa (epicentre de l’acció de la sèrie), on moriren desenes d’afroamericans. El racisme es presenta, no únicament com a un element important, sinó com a un dels elements més naturalitzats, intrínsecs i essencials de la història dels EUA. Caldria rememorar pel·lícules com Crema Mississipi per veure un producte audiovisual ianqui que analitzi de manera tan punyent la magnitud de l’arrelament del racisme als EUA i la seva significació històrica.

  • (Barcelona, 1991). Graduat en Història (UB), Màster en Història del Món (UPF) i Màster en Formació del Professorat (UB). Actualment està realitzant la tesi doctoral sobre els canvis ocorreguts al Paral·lel entre 1914 i 1919, coincidint amb la Primera Guerra Mundial.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Geli Taberner, Marc (2020) "«Watchmen»: Nixon, justiciers i extraterrestres a Nova York", Ab Origine Magazine, Deformant la història(20 Setembre) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat