Quantes vegades, a l’hora de parlar de la qüestió palestina se sent un «vaja, és que és un tema complex». Complex per a qui i per què? Mohamed el-Kurd ens recorda, una vegada més, que Palestina s’ha de mirar des de Palestina i reivindica el retorn a l’anàlisi material del que hi està passant i no perdre’s en la retòrica.
Amb nou capítols i un epíleg, el-Kurd, palestí de la zona ocupada, desenvolupa un llibre que oscil·la entre la poesia, la prosa i l’assaig, però que no deixa indiferent al lector occidental. Donat que resulta, al final, una estirada d’orelles per als observadors del genocidi palestí. L’autor combina estils i tons a l’hora d’escriure per, diu, transmetre un relat, unes idees, que resultin properes i familiars al lector. D’aquesta manera, afirma, aconsegueix que els espectadors mirin als ulls als palestins.
El llibre ve a defensar com mentre el sionisme de l’Estat colonial israelià continua perpetrant una violència aclaparadora, les veritats essencials s’amaguen de forma deliberada: es consent als perpetradors, mentre que es culpa a les víctimes. El món és testimoni del genocidi a través de les pantalles on veuen membres romputs llars i futurs destrossats. Amb això, el-Kurd es demana per què han de demostrar la seva humanitat els palestins i rebutja que la seva vida es consumeixi entre interrogatoris. Per això, dissecciona la humanització dels marginats com una tàctica profundament errònia, revelant la lògica desconcertant que la sustenta: el desig de convertir els éssers humans en éssers humans. En lloc de demanar als oprimits que es comportin com a víctimes perfectes, l’autor demana als observadors del genocidi, amics o enemics, que es dignin a mirar als palestins als ulls, rebutjant, aleshores, la deferència i la condemna. Afirma, que la solidaritat amb Palestina requereix reconèixer-la com a una causa universal, fer befa de les il·lusions dels opressors i construir moviments d’alliberament arrelats en la dignitat.
El periodista utilitza diferents metàfores i idees que es van entrellaçant i desenvolupant de manera harmònica al llarg del llibre. La primera és la del franctirador, del qui diu que les seves mans estan netes de sang. Però el franctirador no és només, diu, el soldat professional que s’amaga a un edifici i, sense que les seves víctimes puguin veure’l, que les assassina des de metres de distància, sinó que també ho són els governs i les sales de premsa des d’on es crea la retòrica colonial i deshumanitzadora sobre els palestins. Recorda, però, que per molt que tinguin les mans buides de sang, “la quantitat de morts que [el franctirador] acumula a les seves esquenes és incomptable”.
En segon lloc, es demana per què occident no gosa mirar als ulls als palestins. Tant còmplices del genocidi, com aliats de la causa palestina no són capaços de retornar la mirada als colonitzats. Afirma que la seva credibilitat com a oprimits de la violència colonial està vinculada a la seva capacitat de mostrar-se com a víctimes perfectes, que solen ser, diu, aquells que poden ascendir en l’escala social i estan emparats per les institucions. Entén, aleshores, que el procés de la humanització dels palestins s’entén com una cultura, o una espècie d’actuació social i aspiracional, que constitueix una invenció dels «guardians» de la cultura, és a dir, recorda, les elits.
El-Kurd analitza, aleshores, quina ha estat la resposta tradicional dels palestins davant aquesta humanització deshumanitzadora que no permet mirar-los als ulls i parla de la «política de l’encant». Palestina, diu, existeix en una falsa i estrica dicotomia: els palestins son, o bé víctimes, o bé terroristes. Els segons no mereixen dol, mentre que els primers han de demostrar-se mereixedors de tal categoria. Han de complir una sèrie de requisits perquè se’ls permeti el dol, així, la resposta dels palestins, diu, ha estat posar en pràctica un joc de tàctiques creatives de defensa dissenyades per avançar en la causa, però complint els requisits marcats per occident. Amb això, les víctimes, en tant que perfectes, han de mantenir-se en l’individualisme, no abogar per una causa col·lectiva i no donar veu a un col·lectiu organitzat; el seu únic propòsit ha de ser posar remei a la crisi humanitària que pateixen els palestins, però mai posant el focus sobre el perpetrador i causa de la mateixa que no és cap altra cosa que el colonialisme sionista.
Així, el primer capítol repassa la deshumanització que constitueix aquesta mirada dicotòmica sobre els palestins: els extrems esborren el que és humà i permeten als perpetradors i còmplices del genocidi dibuixar un seguit d’imaginaris sobre la Palestina que allunya els espectadors de la materialitat de la violència que s’exerceix sobre la població autòctona. D’aquesta manera, afirma, les morts dels palestins es banalitzen i es converteixen en una simple estadística mentre es desvia la mirada de la causa d’aquestes morts, que és el sionisme. I posa sobre la taula les idees del franctirador literal i metafòric, i com es construeix la política de l’encant per crear víctimes perfectes com el bastió per combatre’l.
Si el-Kurd rebutja la deshumanització, també rebutja la humanització dels palestins. Es demana per què s’ha de demostrar la humanitat d’éssers humans. Entén que és una estratègia que s’ha hagut de fer, en el marc de la política de l’encant, per contrarestar la deshumanització, que els etiqueta de terroristes, i mostrar-se com a éssers respectables o fiables. Entén també, però, que es tracta d’un procés que infantilitza els palestins i comporta restriccions emocionals. I, amb tot, assenyala el paper de les elits en la construcció d’aquesta imatge humana, de víctimes perfectes que no tenen les dents esmolades. Unes víctimes que es converteixen en el focus, com en una catàstrofe natural, però que esborren del debat el colonialisme, que és l’origen de la seva condició.
Amb tot, els crims del colonialisme sionista es converteixen en crisis humanes despolititzades i l’autor ens recorda que existeixen jerarquies a l’hora de tractar esdeveniments similars, però que els contextos i els interessos son diferents. Titula el tercer capítol com “El pasaporte de Shireen”, recordant la importància que se li donà al passaport estatunidenc que tenia la reportera Shireen Abu Akleh quan aquesta fou assassinada per tropes israelianes i el poc ressò mediàtic que tingué l’igualment assassinat de Ghofran Warasneh. Amb aquests dos exemples i altres l’autor mostra com la ciutadania, feta amb motlle des d’occident, és també una de les formes de donar vàlua, o no, a la vida dels palestins i palestines. Així, es genera una jerarquia de les vides, unes valen més, unes altres valen menys. I en aquesta jerarquia, en aquesta recerca incessant de la ciutadania no hostil (no palestina), apareix la invenció del “civil”. El civil és aquell que és només víctima, que no té agència, que no té cap afiliació política, fins i tot les rebutja, que no té aspiracions polítiques col·lectives, sinó individuals. El civil pel colonialisme sionista és el que era el bon salvatge pel colonialisme del segle XVI: aquell qui accepta la seva situació com a quelcom inamovible, una desgràcia que li ha passat a ell o ella en concret i no el fruit d’un entramat colonial fomentat per una ideologia nacionalista basada en el racisme i la neteja ètnica.
En la construcció d’aquest civil, d’aquesta víctima perfecta, es nega als palestins la seva complexitat emocional i el seu dol, mentre subjecte colonitzat, està sotmès a escrutini públic i a la vigilància colonial. Al palestí, a l’oprimit, diu, se li imposa una condició de virtuositat, no hi ha cabuda per l’error, ni tan sols l’error semàntic. El qual, afirma el-Kurd, és castigat més severament que la violència exercida per part del sionisme. La raó és que Israel des d’occident ha construït un diccionari de paraules i conceptes que han de ser usats pels oprimits amb una precisió quirúrgica, d’altra manera, es justifica la seva matança en una falsa dicotomia de “si no ho fem nosaltres ens ho faran ells”. Amb tot, l’autor afirma que la seva lluita no està a netejar el seu nom, ni explicar per què la seva postura és o no és antisemita, la diferenciació entre jueu i semita, diu, no li correspon a ell. Afirma que tot aquest entramat discursiu i de debats semàntics, convertits en el focus, no són altra cosa que una distracció del problema real, el problema material, que són les morts en massa de la població colonitzada per part de la potència colonitzadora.
Això és perquè la propaganda colonial és un mecanisme de distracció que s’ha mostrat més que eficient i que oculta la raó del problema. La qualitat principal de la propaganda, diu, és la seva falta de lògica, però a la vegada és també el seu punt fort perquè és el que funciona com a distracció. La incoherència de la propaganda, al final, porta a una incessant argumentació que allunya el focus d’atenció. La seva missió, per tant, és desemmascarar l’engany i redirigir la mirada de l’espectador, de l’interlocutor, de l’aliat, de l’enemic, en l’arrel del problema: el colonialisme.
Les veus dels palestins que arriben a Europa, a Occident, sempre han passat pel filtre de la propaganda i s’emmarquen en el perfil de les víctimes perfectes. Qui són els palestins més purs, que no tenen les dents esmolades, que no tenen afiliació política? Els infants. Els infants, diu, són els palestins per excel·lència, perquè no són incòmodes, són innocents. Aquesta sobrerepresentació dels infants com a imatge de Palestina produeix una infantilització de la població colonitzada. Qui pot parlar pels palestins? Aquells que compleixin tots els requisits occidentals, profundament marcats per la classe i l’estatus social. Els nens els compleixen, però els homes adults, per exemple, hauran de demostrar, abans, la seva innocència desvinculant-se de qualsevol moviment polític emancipador. Alhora, l’autor destaca la doble moral o la incongruència de l’ús de la infància per part dels poders mediàtics, perquè segons els ulls del colonialisme sionista, nàixer palestí et converteix directament en sospitós o potencial terrorista. I així estem, que les infàncies palestines estan travessades per l’apartheid, l’assenyalament, la violència i l’empresonament.
Mohamed el-Kurd, mitjançant l’anàlisi de casos mediàtics, de les formes i usos de les vides i les morts palestines a Occident, de la mercantilització de símbols palestins, de les retòriques construïdes al voltant del sionisme i la qüestió palestina, mostra el castell de cartes que s’ha erigit mediàticament per parlar de Palestina i el genocidi. Un castell de cartes que té uns arquitectes sense sang a les mans, però que van acumulant cadàvers i que, per descomptat, tenen noms i llinatges. Un castell de cartes fet a partir de conceptes, d’idees, d’imaginaris, mites i ideologia colonial. Un castell de cartes que només podrà caure si es retorna a l’anàlisi material del que està passant: un colonialisme per assentament, racista, que expulsa i assassina i que, capgirant la truita, ha aconseguit posar les víctimes al centre, però mai el perpetrador baix la lupa. El-Kurd ens ve a recordar que Palestina no té drets perquè sigui d’una manera o d’altra, Palestina té drets perquè és.
