Portada - Ús de porcs en flames contra elefants en context bèl·lic (Font: Labrujulaverde)

Per citar aquesta publicació

Guinart Parra, Oriol (2020) "Porcs en flames", Ab Origine Magazine, Curiositats(28 Juny) [en línia].
Tags

Porcs en flames

És innegable que la guerra mai ha sigut humana i ha estat banyada d’injustícia i imparcialitat, sent el principal objectiu batre al teu enemic a qualsevol preu. I en aquesta aferrissada lluita entre dos o més exèrcits, és ben sabut que els animals han jugat un paper més que destacat. Actualment la tecnologia sembla haver desplaçat la seva importància en els conflictes militars, però, fins fa relativament poc, cavalls, ases, gossos, elefants, ocells i fins i tot abelles han participat en el pandemònium bèl·lic. Així doncs, en aquest article ens proposem a parlar d’una espècie fonamental, a la vegada que exòtica, en els exèrcits d’alguns pobles antics: els porcs en flames. 

En l’antiguitat (3500 aC – 472 dC), l’elefant fou una arma emprada bàsicament pels exèrcits indi i cartaginès per a trencar les formacions de soldats enemigues. La visió òptica d’una línia d’elefants havia de ser colpidora, puix que a la seva mida s’hi afegien guerrers al seu llom, armadures per a protegir-los, ganivets punxeguts als ullals, cadenes a la trompa, etc. Les fonts clàssiques situen, per exemple, que Anníbal Barca (247 – 182 aC), en el context de la Segona Guerra Púnica (218 – 201 aC), va viatjar amb elefants des d’Hispània fins a Tàrent (ciutat italiana situada a la regió de Pulla), tot i que dels 37 que partiren n’arribaren molt pocs. 

Anníbal creuant els Alps l’any 218 aC, Heinrich Leutemann 1866. Font: Wikimedia Commons

Fent una analogia molt col·loquial, els elefants eren com els tancs de l’actualitat: la seva gran mida, robusta pell i força de càrrega els convertien en pràcticament indestructibles. Eren capaços d’aixafar les línies enemigues sense rebre gairebé danys, i només morien després de patir nombroses ferides de fletxa o espasa. Fou necessari utilitzar la imaginació per a detenir l’avanç d’una màquina bèl·lica tan eficaç i la resposta, segons diuen alguns clàssics, es va trobar precisament en un altre animal encara més inaudit que el primer: el porc. 

Cal remarcar que els relats resulten inconcrets i poc detallats, a voltes fins i tot divergents, ja que alguns expliquen que eren els grunyits aguts i cridaners d’aquests animals els que provocaven el pànic en els paquiderms, facilitant el trencament de la seva formació i causant el caos entre les seves pròpies hosts. Tanmateix, s’han documentat altres cròniques que especifiquen encara més la forma en què s’obligava els porcs a cridar: calant-los foc i dirigint-los contra les línies enemigues. Aquesta pràctica, se suposa, devia requerir especialistes, atès que no era fàcil aconseguir que el porc agafés embranzida cap a la direcció adequada en el moment exacte (un ésser viu només pot moure’s envoltat de flames durant un temps molt limitat). Les flames alimentades amb oli o resina que torturaven als porcs tenien per objectiu potenciar els seus grunyits i no necessàriament propagar el foc entre les forces enemigues. Ens aventurem a dir que fou la primera arma híbrida bioquímica de la història. 

Com hem dit, és difícil establir fins a quin punt són reals i verídiques les referències històriques d’ús d’aquesta singular arma porcina, però el cert és que n’hi ha unes quantes i, a més, localitzades en batalles de summa transcendència històrica. Plini el Vell (24 – 79 dC), escriptor llatí, científic i naturalista romà, en la seva Naturalis Historia, estableix que als elefants els espantava enormement el grunyit del porc, afirmació que també confirma Claudi Elià (175 – 235 dC), escriptor i compilador romà, qui, a De Natura Animalium, explica que els romans van utilitzar-los per enfrontar-se al monarca Pirros (318 – 272 aC) l’any 275 aC. El rei d’Epir (una regió de l’oest de Grècia que avui dia se situa part en aquest país i part en Albània), es va traslladar a la península Itàlica amb un poderós exèrcit de vint mil infants, tres mil genets i cinquanta elefants per enfrontar-se al poder expansionista de Roma. En la batalla de Malaventum, el cònsol Mani Curi Dentat (s. IV – 270 aC) va preparar una insòlita contra mesura als poderosos paquiderms: un ramat de porcs empastifats amb oli, als qui va calar foc i llançar contra els colossos enemics provocant el terror. Els porcs, histèrics pel dolor que els causaven les flames, es van precipitar contra els elefants que, a la vegada espantats pels grunyits, es van aterrar i van trencar la formació, aixafant tant als falangetes epirotes com als legionaris romans. El caos fou aprofitat pels arquers romans, els quals també van llançar fletxes amb foc per desorganitzar l’exèrcit epirota. Aquesta determinació ens confirma que els romans ja havien lluitat anteriorment contra elefants, atès que les tàctiques militars emprades són massa específiques com per sorgir d’un primer enfrontament. Segurament eren coneixedors d’aquesta tàctica contra elefants de forma indirecta.

Un altre exemple el trobaríem amb Poliè (s. II dC), historiador macedoni que va escriure un tractat militar de vuit llibres titulat Estratagemes, on explica com al 266 aC els ciutadans de la ciutat de Mègara van calar foc a porcs empastifats amb resina i els van llançar contra els elefants enemics del rei Antígon II Gònates (319 – 239 aC), llaurant la confusió i fent-los retrocedir cap als seus propis amos. Els paquiderms, aterrats pels crits i l’olor dels desesperats porcs en flames, van començar a caminar enrere i a fugir en totes direccions. La confusa desbandada d’Antígon a Mègara fou, segurament, una de les retirades més espectaculars que es recorden. 

A mig camí entre l’Antiguitat i l’Edat Mitjana l’ús de porcs en contextos bèl·lics va continuar. Procopi de Cesarea, historiador bizantí del s. VI, narra un altre cas en la seva Història de les guerres durant el setge d’Edessa, ciutat defensada pels romans en temps de l’emperador bizantí Justinià (527 – 565 dC). Cosroes I (532 – 478 dC), rei dels sassànides, va intentar assaltar la ciutat amb l’enviament de gegantins elefants, acompanyats per un eixam de soldats. Però, quan estaven a punt de prendre les fortificacions i capturar la ciutat, els enginyosos bizantins van atrapar a un porc, el van lligar amb una soga i el van penjar a la muralla davant els mateixos ulls dels sorpresos elefants. El sarcàstic historiador afegeix que, mentre el porc es trobava penjat i cridava pel dolor, els elefants s’espantaren i perderen el control. La confusió es va propagar per tot el seguici sassànida que, colpejat pel pànic, va haver de retirar-se.

Això no obstant, l’ús armamentista del porc, amb foc o sense, era limitat i estava condemnat a desaparèixer en el Això no obstant, l’ús armamentista del porc, amb foc o sense, era limitat i estava condemnat a desaparèixer en el moment en què ho fes l’ús d’elefants de guerra. Cal tenir en compte, com hem comentat, que era més una arma defensiva que ofensiva, emprada bàsicament en situacions crítiques. No eren, ni de bon tros, una arma perfecta. Per què? Un dels hàndicaps era que un porc en flames tenia molt poc recorregut abans de morir, en conseqüència els exèrcits que els usaven tenien dues opcions: o llançar-los amb una catapulta o deixar-los anar, només, quan l’enemic estigués molt a prop. El seu ús demostra “el tot s’hi val” i il·lustra a la perfecció la brutalitat de la guerra.

  • (Capellades, 1998). Graduat en Història (UB), amb mencions en Hª antiga i Antiguitat Tardana, i Màster en Formació del Professorat de Secundària i Batxillerat (UB). Actualment treballa com a guia turístic al NEAN - Parc prehistòric de Capellades.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Guinart Parra, Oriol (2020) "Porcs en flames", Ab Origine Magazine, Curiositats(28 Juny) [en línia].
Popular

Relacionat