L’enquesta de 2018 elaborada per l’IDESCAT sobre les llengües inicials, d’identificació i habituals exposa les següents dades: el 31,5% de la població de més de 15 anys té com a llengua inicial el català, el 36,3% s’identifica amb aquesta llengua i el 36,1% la considera la seva llengua habitual enfront del 52,7% que considera el castellà la seva llengua inicial, el 46,6% que se n’identifica i el 48,6% que la té com a llengua habitual. Pel que fa a les habilitats relacionades amb la llengua catalana, l’IDESCAT –en un estudi de l’any 2018– exposa que el 94,4% de la població de Catalunya entén el català, el 85,5% el sap llegir, el 81,2% el sap parlar i el 65,3% el sap escriure. Però si aquestes dades les creuem amb les franges d’edat, s’observa –també en un estudi de l’IDESCAT juntament amb la Direcció General de Política Lingüística de l’any 2018– que les habilitats d’entendre, parlar i escriure català són del 80% al 100% de la població dels 15 als 39 anys. Una explicació per aquest ball de xifres exposat així des de bon començament pot remuntar-nos al 6 d’abril de 1983, quan el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Normalització Lingüística per generalitzar l’ús del català. En l’àmbit educatiu, s’introduïa el model d’immersió lingüística que pretenia garantir el coneixement, promoció i ús del català mitjançant un model lingüístic que no segregués als alumnes segons la seva llengua –creant, per tant, una xarxa única- i que, al final de l’etapa educativa, garantís l’ús i coneixement de les dues llengües oficials a Catalunya: el català i el castellà.
Aquest model de xarxa única escolar amb una llengua vehicular, el català, que està en boca de polítics i en portades de diaris constantment, té una història de lluita i de construcció d’amplis consensos al darrere que val la pena traçar per ajudar a copsar la seva naturalesa. Una història que neix en els moviments socials de la transició, en els barris populars de Catalunya on associacions de veïnes i veïns, sindicats, entitats culturals, etc. van encetar una reivindicació lingüística lligada a una idea de país; “un sol poble”, construir una societat catalana no separada per comunitats lingüístiques i reivindicar un dels elements clau de la cultura catalana: la llengua. Aquesta reivindicació va arribar a fer-se realitat a les joves institucions autonòmiques catalanes, només dos anys després de la seva reinstauració sota el govern de Jordi Pujol i amb un ampli consens. Tanmateix, era el model que va acabar imposant-se el model que el pujolisme tenia per l’escola catalana?
El català com a llengua de totes i tots
Durant els quaranta anys que va durar la dictadura franquista, la llengua catalana va ser perseguida, marginada i relegada al reducte folklòric. El català va esdevenir una llengua de resistència, de lluita, i la seva reivindicació –així com de la resta d’expressions culturals catalanes– va esdevenir un element d’unió i comunió de les diferents forces polítiques, socials i culturals que conformaven l’antifranquisme. D’aquesta manera, es van començar a establir consensos que esdevindrien realitats un cop assolida la democràcia i la reinstauració de les institucions autonòmiques. Diferents entitats culturals com Òmnium Cultural, l’Escola de Mestres Rosa Sensat o les associacions de mares i pares van començar a organitzar –de manera informal i clandestina– iniciatives per introduir l’ensenyament del català a les escoles. Tot i això, aquestes iniciatives quedaven molt localitzades territoris concrets i estaven lluny d’estendre’s per la majoria de la població catalana.
L’arribada d’immigració vinguda d’altres parts de l’estat durant els anys cinquanta i seixanta, va crear una situació de divisió social en comunitats lingüístiques que també es traduïa en una situació de desigualtat social de la classe treballadora castellanoparlant. Aquesta població immigrada residiria a barris de nova construcció situats a la perifèria de les ciutats (víctimes de la segregació espaial, entre d’altres), al cinturó industrial dels voltants de Barcelona, en unes condicions de vida precàries. Precisament, una part significativa d’aquesta població nouvinguda va engreixar les files de l’antifranquisme combatiu, donant pes a les associacions de veïnes i veïns, sindicats, partits polítics antifranquistes, entre d’altres. Des d’aquestes entitats, van fer seva la lluita per la defensa de la cultura i llengua catalanes, com un element de lluita lingüística, sí, però també com un element de lluita contra la divisió social i contra les desigualtats. D’aquesta manera, es va començar a prendre consciència de la necessitat d’aprendre el català i de fomentar la seva normalització. Un dels partits polítics que més feina va fer en aquest sentit fou el PSUC. El partit de l’antifranquisme, hegemònic als carrers de Catalunya, a les universitats, a les fàbriques, als llocs de treball i als barris, va fer de l’ensenyament del català una veritable bandera de lluita que arribaria a fer-se realitat l’abril de 1983. Així ho expressava qui seria cap de llista del PSUC, Josep Benet, l’any 1968 –quan era un membre destacat del catalanisme i l’antifranquisme provinent dels moviments cristians encara no vinculat als comunistes catalans- quan assegurava que calia que “l’ensenyament de l’idioma català sigui una realitat per a tothom, perquè a Catalunya ningú es pugui sentir discriminat per raó d’idioma. Perquè uns i altres, catalans de llinatge i nous catalans, formem un sol poble”.
De Santa Coloma de Gramenet al Parlament
Així doncs, a la calor de l’empenta d’aquestes famílies vingudes de la resta de l’estat que consideraven necessari l’aprenentatge del català per part de les seves filles i fills –juntament amb les experiències de resistència cultural i educativa exposades anteriorment–, es van començar a establir xarxes d’aprenentatge del català fora de l’horari lectiu de les escoles abrigades per associacions de veïnes i veïns, sindicats, parròquies, partits polítics, etc. Així es va arribar a l’any 1972 a Santa Coloma de Gramenet, ciutat del cinturó industrial de Barcelona on va arribar un important nombre de població nouvinguda castellanoparlant durant les dècades anteriors. Una població que va engrossir les files de l’antifranquisme en el moviment veïnal on en el moviment sindicat de les flamants Comissions Obreres. Lluïsa Coromines i Joaquim Arenas van establir un programa d’ensenyament en català al qual es van incorporar 4.500 alumnes. Es tractava d’un programa pioner nascut des de baix, parit per les famílies, mestres i organitzacions socials. Certament, pel que fa al nombre d’alumnes, la realitat és que no se’n podien assumir més per motius logístics, econòmics i pels obstacles institucionals.
Tres anys més tard el dictador moria i els anys 1975 i 1978, el procés de transició va donar els seus primers fruits en matèria lingüística permeten la incorporació de l’ús d’altres llengües com el català o el basc en l’ensenyament, així com també es va donar una regulació prèvia per part de la Generalitat preautonòmica. La iniciativa per aprofitar aquestes finestres d’oportunitat per l’ensenyament en català va tornar a venir des de baix, des de la classe treballadora castellanoparlant. Santa Coloma de Gramenet, governada llavors pel PSUC, va tornar a ser pionera l’any 1982, quan un grup de mares i pares, tant castellanoparlants com catalanoparlants, van iniciar una recollida de signatures per tal que el català fos la llengua vehicular en l’ensenyament públic, ja que la immersió lingüística començava a ser una realitat però només en institucions privades. Aquesta reivindicació triomfà i al curs 1983/1984 a l’Escola Rosselló-Pòrcel, es van iniciar les classes en català com a llengua vehicular per primera vegada en una escola pública catalana. Una experiència que es va estendre pels demés centres de la ciutat, on la majoria de l’alumnat i les famílies eren castellanoparlants. Aquesta experiència es va desenvolupar en paral·lel als debats parlamentaris que estaven tenint lloc. La política popular anava passes per endavant de la política institucional. Aquest model d’immersió lingüística va sorgir des de la classe treballadora. Quin model tenia el partit majoritari del govern autonòmic català encapçalat per Jordi Pujol?
El model d’escola catalana
Com ha estat exposat, durant la transició, les forces polítiques catalanistes i antifranquistes compartien uns punts en comú, establerts en el Congrés de Cultura Catalana on s’originà el següent acord l’any 1978: “La llengua pròpia de Catalunya és el català. La Generalitat garantirà l’ús oficial dels idiomes català i castellà”. No obstant això, existien divergències a l’hora de concretar l’abast d’aquest procés de normalització lingüística. Es nacionalistes consideraven obligatori el coneixement del català, mentre que els partits d’esquerres catalanistes tenien en compte les condicions socials existents i consideraven un error fer obligatori quelcom que no es podia donar des d’un bon principi. Llavors, els nacionalistes partien d’un enfocament cultural i amb un fort pes simbòlic, mentre que l’esquerra feia una anàlisi de la situació precària del català i considerava que calia fer passos previs per revertir aquesta situació. Una situació que si no es revertia, podia córrer el perill de crear “guetos lingüístics que dificulten la consolidació de Catalunya com a comunitat, el mal coneixement d’una i d’altra llengua, que dificulta la comunicació, i la instrumentalització de la llengua com a arma de discriminació”, com deia el preàmbul de la proposta de llei de normalització lingüística presentat pel PSC en aquelles dates. Uns parlaven del què i d’altres del com, però els objectius convergien. A un costat hi havia CiU amb el suport d’ERC i l’altre el PSC i els i les comunistes del PSUC.
Aquests dos punts de partida analítics també van tenir la seva traducció en les diferents propostes de com procedir en el procés de normalització lingüística en l’àmbit educatiu. La proposta provinent de CiU, amb el beneplàcit d’ERC i d’UCD-CC es basava en l’ús del català com a llengua pròpia en l’ensenyament escolar però permetent que, ja fos per voluntat de progenitors, tutors o de resultes de la situació sociolingüística del centre es pogués fer una excepció a aquesta norma. Aquesta proposta permetia, de facto –i era la idea de Pujol–, de crear una doble xarxa escolar dividida per la llengua vehicular emprada en cadascuna d’elles, el català o el castellà. El model era similar al que el Partit Nacionalista Basc (PNB) pretenia instaurar a la Comunitat Autònoma Basca durant els primers compassos de la seva trajectòria autonòmica reinstaurada, i també hauria de ser el model al País Valencià.
Per altra banda, els partits catalanistes i d’esquerres, el PSUC i el PSC, van recollir el sentiment i tarannà de les experiències populars viscudes a indrets com Santa Coloma de Gramenet i es van negar a acceptar la creació de facto d’una doble xarxa escolar que tindria com a conseqüència la separació d’alumnes segons la seva llengua i, per tant, la separació de Catalunya en comunitats lingüístiques diferenciades; quelcom que anava totalment en contra de les voluntats de cohesió social i comunitària proposades sobretot pel PSUC i la seva idea “d’un sol poble” exposada per Josep Benet. Així doncs, apostaven per la creació d’una única xarxa escolar que tingués com a llengua vehicular el català. De la mateixa manera que optava per una política lingüística basada en la no obligatorietat i la no penalització. Avançar lentament, però assegurant l’assoliment dels objectius.
La primera etapa del pujolisme va estar marcada per un fort caràcter avesat al pacte per a la construcció de grans consensos al voltant dels reptes del país. Una característica que també s’explica per l’aritmètica parlamentària del moment en la qual Pujol no tenia la majoria i necessitava crear consensos. La política de normalització lingüística en fou un exemple fefaent. La posada en pràctica de la política lingüística autonòmica va emanar dels sectors de l’esquerra catalanista optant per anar a pams: primer que tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya coneguessin ambdues llengües, que les poguessin usar i acabar creant les condicions necessàries perquè el català fos la llengua preeminent. És a dir, el pujolisme va acabar acceptant aquest marc interpretatiu i d’acció que no era el seu.
Finalment, aquesta visió es va materialitzar el 6 d’abril de 1983, quan el Parlament de Catalunya aprova la Llei de Normalització Lingüística amb 105 vots a favor, cap en contra i l’abstenció d’un diputat d’UCD-CC. El procés de normalització de la llengua catalana es posava en marxa des d’una concepció de la llengua com a eina de cohesió social, de comunitat i de construcció de país. Una idea no nascuda en el pensament de Pujol, però la qual el mateix president i la seva escola ideològica van abraçar degut els nombrosos èxits que va assolir. Com demostren els resultats dels exàmens PISA, els alumnes catalans tenien un bon nivell en el domini de la llengua castellana, fins i tot, en alguns,casos superior al d’altres zones de l’estat on únicament convivien castellanoparlants. Un model, en definitiva, que garantia el coneixement d’ambdues llengües al final de l’etapa educativa obligatòria. Altrament, el coneixement de la llengua no implica necessàriament el seu ús, ja que les dades actuals exposades a l’inici d’aquest escrit –amb la dificultat evident que sempre presenten aquesta tipologia d’enquestes i les dades que aporten- demostren que una àmplia majoria de la població coneix el català, però una majoria no l’usa habitualment. De fet, si creuem les dades catalanes amb les dades estadístiques elaborades pel govern basc, trobem una situació lingüística bastant similar tot i l’existència de diferents models de normalització lingüística, sobretot en l’àmbit educatiu.
El model basc es basa en l’existència de tres models escolars: el model A on el castellà és la llengua vehicular; el model B on hi conviuen amb igualtat vehicular ambdues llengües; i el model C on l’euskera és la llengua vehicular. Segons les dades exposades pel Departament d’Educació del Govern Basc, avui dia, el model C s’imposa per davant dels altres amb més d’un 70% de demanda en els ensenyaments obligatoris. Seguint les dades de l’EUSTAT, s’observa com la situació l’any 1981 era d’un 20% de la població que emprava l’euskera com a llengua habitual, enfront de més d’un 65% que només emprava el castellà. Tot i això, l’any 2016 la balança es va equilibrar al voltant del 40% en ambdues llengües.
Si comparem les dades exposades al principi de l’article sobre la situació, ús i coneixement del català i les de l’euskera, veiem que les situacions de punt de partida i d’arribada (actualitat) són força similars, malgrat que els models (el com) varien substancialment. D’aquesta manera, d’ambdós models se’n pot extreure una voluntat i una lectura política diferent: per un cantó l’opció per enfortiment de la llengua com a element simbòlic i cultural i, per l’altre, una opció més emmarcada en la cohesió social de la comunitat vetllant per la no separació en diferents comunitats lingüístiques.
Epíleg: dels consensos als dissensos
La Catalunya autonòmica ha estat un país construït lingüísticament a base d’amplis consensos. L’engegada de la TV pública en català, la Llei de Política Lingüística de 1998, entre d’altres. El català era un element de lluita política però també generava amplis consensos dins de l’espectre polític català. Tot i el consens, des del primer moment sorgiren crítiques i atacs provinents de l’espanyolisme. Primer fou el “Manifiesto de los 2.300” en 1981. Al 1992 s’aprovà un decret important de la Generalitat que pretenia generalitzar del tot l’ús del català com a llengua vehicular i donava l’oportunitat als pares de escollir lectoescriptura en castellà a través d’una atenció individualitzada. El PP va utilizar el recurs que poquíssimes famílies van interposar per a generar desgast en un moment en que CiU donava suport a l’últim govern de González. Finalment, el 1994 el TC deia que la LNLC i la seva aplicació eren perfectament constitucionals. Després vingué el “Foro Babel” en 1996, els atacs per part de la premsa de Madrid o càntics com el de “Pujol, enano, habla castellano”, són només una petita mostra. Va ser amb el nou Estatut d’Autonomia de 2006 i la controvèrsia que aquest aixecà, quan la llengua a l’escola va tornar a ser una arma d’acció política i el model d’escola catalana va posar-se en entredit. Debats que es consideraven superats sobre el suposat impacte negatiu que tindria per a la societat catalana la segregació dels seus joves en comunitats lingüístiques a l’escola, tornen avui dia a ocupar pàgines de diaris, minuts de sessions parlamentàries i infinitat d’hores de tertúlies televisives. Els dissensos arribaren a l’arc parlamentari català de la mà del grup polític de Ciutadans, a principis dels 2000. A finals de 2019 –en un context de polarització política com ha estat i és el “Procés”– també arribaren a les files del partit que va ajudar a tirar endavant aquesta proposta de model d’escola catalana als anys vuitanta. El novembre de 2019, el PSC va introduir una proposta de reforma de la política lingüística pel seu 14è congrés que atemptava contra el model de consens establert fins llavors.
-
Llicenciat en Història i Màster en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (UB). Doctor en Història Contemporània per la UB. Actualment, exerceix com a docent