És molt probable que molta gent sàpiga per quin motiu, als àrbitres, a Espanya, se’ls anomena pels dos cognoms. Però també és possible que molta altra gent no ho sàpiga, i cap de setmana rere cap de setmana hagi sentit, a la prèvia del partit del seu equip de futbol preferit, que xiularà un personatge amb cognoms altisonants, de reminiscències arcaiques, estranyes i amb certa musicalitat en declinar-los. En el nostre bestiari de cognoms, hi podem trobar els Mejuto González, Medina Cantalejo, Iturralde González, Hernández Hernández, Vikandi Garrido, Teixeira Vitienes, Marcos Alonso, Andújar Oliver, Undiano Mallenco, Del Cerro Grande, Muñiz Fernández, Ayza Gámez, i tot un seguit més; els més aficionats al futbol ja els diem amb els cognoms seguits perquè sols, d’altra banda, no tindrien sentit. -Qui és aquest Antonio Mateu que xiularà ni més ni menys que el proper Clásico?- Ah, no! Però si és l’extravagant i àrbitre estrella Mateu Lahoz. Quin canvi, oi?
Podríem dir, per tant, que ja s’ha establert tota una tradició en l’ús dels dos cognoms dels àrbitres en el món del futbol espanyol, que té un origen, si més no, curiós, i també lògic. El protagonista d’aquest canvi és el col·legiat Ángel Franco Martínez. La seva vida professional va discórrer paral·lelament a la de la persona que estava al comandament d’Espanya aleshores… com podeu comprendre, era inimaginable que en els camps de futbol el nom del Generalísimo fos vilipendiat, objecte de barbaritats i insults (malauradament inevitables en aquest esport) davant d’una decisió complicada. “Franco, cabr**n!”, “Franco, hijo de p***!”, …i tot un seguit d’improperis molt nostrats que haguessin deixat en una posició complicada el cognom del dictador.
Els diaris tampoc podrien evitar destacar al àrbitre quan la seva actuació fos discutida, dient que Franco era el pitjor, que era dolent, que havia d’abandonar… però significava també una oportunitat per a la oposició política i social de posar-hi cullerada i criticar al dictador amb una picaresca que podia eludir la censura i que no tingués cap tipus de conseqüència. Per tant era un tema que preocupava. No es podia permetre, en un règim amb culte a la personalitat del dictador, que el seu cognom, el qual s’havia de venerar cada cop que sortia de la boca d’algú fos susceptible de ser un dels cognoms més polèmics en l’esport per antonomàsia al país.
Un cop assentat a Primera Divisió, a partir dels anys 70, Ángel Franco Martínez xiularia a la màxima categoria fins l’any 1986 i seria un dels àrbitres més coneguts i de més prestigi i valoració. Ell mateix reconeix, però, que el cognom el va determinar en la seva carrera creixent per consolidar-se a la Primera Divisió espanyola. Mentre el dictador va ser viu no va poder xiular una final de la Copa del Generalísimo (el que és ara la Copa del Rey) ni tampoc, per exemple, no pogué arbitrar un derbi basc durant uns processos judicials contra la banda terrorista ETA ja que corrien veus que primer “acabarien amb Franco i després amb el de Madrid”.
A partir de llavors el doble cognom en els àrbitres espanyols es va estendre primer als diaris oficials del règim de manera tàcita per evitar dobles lectures, i just després va quedar estipulat per la Federació Espanyola i el Comitè d’Àrbitres. Des de llavors, s’utilitza la fórmula de dos cognoms i nom per a fer les designacions públiques dels que seran els encarregats d’impartir justícia als partits del cap de setmana.
