Abans de començar hem de tenir present el context econòmic per entendre el sorgiment de l’ecologisme a Mallorca, representat durant la Transició pel Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB) i els grups anarco-ecologistes, com Talaiot Corcat. Per tant, hem de tenir en compte que des de la II Guerra Mundial hi ha un creixement molt important de l’economia en els països occidentals, lligat a l’aparició de l’estat del benestar amb les vacances pagades, alhora que hi ha un creixement i abaratiment de l’aviació. Això, lògicament va provocar uns canvis en el turisme essencials, suposant una major pressió sobre el medi ambient, tant a nivell urbanístic com d’infraestructures, alhora que augmentaven les demandes energètiques i hídriques. Així, el 1973, any de la fundació del GOB i últim del primer boom turístic, la població de les Balears era de 557.434 persones, a les quals hem de sumar les 222.680 places hoteleres. En aquesta primera etapa la majoria d’ajuntaments de Mallorca no tenien un pla urbanístic i, per tant, varen anar a remolc de l’expansiva demanda hotelera i de segona residència. A més, les mateixes administracions, que no havien de retre comptes a la ciutadania, promocionaven aquesta expansió. Això es veu amb el Pla Provincial d’Ordenació de Balears de 1973, que permetia la pràctica urbanització de tota l’illa. Aquesta situació no va començar a canviar fins a la Llei del Sòl de 1975, que impossibilitava la construcció si no hi havia pla urbanístic general o si impedia aquest la urbanització.
Després de la crisi del petroli, a partir de 1980, s’iniciarà un nou creixement que va suposar noves infraestructures i una major pressió sobre el territori. Així, el 1981 es construïa la central elèctrica des Murterar i un any després l’aeroport de Son Sant Joan arribava a la xifra rècord de 10 milions de passatgers. En aquesta època comencen a aparèixer els apartaments. Així, els productes immobiliaris de la dècada dels 80 són molt més extensius que no pas els de períodes anteriors. A més, el Consell General Interinsular, l’òrgan preautonòmic balear, deixava en mans del futur govern autonòmic la protecció de l’espai. Per tant, el 1982, a les portes de l’autonomia, les Balears no tenien cap espai natural protegit legalment. Amb aquesta escassa protecció molts d’espais naturals de Mallorca tenien una pressió especuladora i urbanística molt forta, tant de capitals interns com externs. Precisament, davant aquestes pressions especuladores, era necessari dur a terme la protecció legal d’espais on els valors ecològics no estiguessin massa alterats i és aquí on el GOB i una part considerable del poble mallorquí va tenir la causa del seu origen i gran activitat.
El GOB va néixer a finals de 1973 amb objectius estrictament ornitològics, però ràpidament va donar-se’n compte que sense la protecció dels espais naturals difícilment podria seguir amb la seva tasca ornitològica. Precisament a finals de 1975 decidien iniciar la primera campanya de protecció a la vegada que afegien el “cognom” de defensa de la naturalesa. La primera campanya de protecció fou per s’Albufera, la zona humida més gran de l’illa situada al nord, la qual sofria per una banda la pressió urbanística de la zona d’Alcúdia i, per l’altra, els abocaments de la central elèctrica. Aquesta campanya encara no suposà grans mobilitzacions populars, ja que els mecanismes no molt rupturistes. No hem d’oblidar que el Dictador havia mort pocs mesos abans. Per tant, imprimiren un calendari de butxaca, 5000 adhesius pels cotxes i un fulletó. A més, varen dur a terme una recollida de firmes, així com excursions reivindicatives o projeccions de diapositives a col·legis i tota mena d’entitat que ho sol·liciti, amb el títol: “Albufera d’Alcúdia 1976 – Mèrits per ésser un Parc Natural”. Aquesta campanya de pressió també va anar acompanyada d’un treball amb les institucions, ja que a finals de 1976 el GOB presentà la Diputació Provincial el projecte de Parc Natural, alhora que demanaren al Ministeri de l’Habitatge que revises els Plans d’Ordenació de la zona. Finalment, l’octubre de 1978, el GOB informava que presentarien unes 30.000 firmes a Jeroni Albertí, president del CGI. Tot i aquest clar suport popular per la protecció de s’Albufera aquesta no es va convertir en parc natural fins al 1988, tot i ser el primer de les Illes Balears.
La primera gran mobilització popular ecologista es produí en favor de sa Dragonera, un illot al ponent de Mallorca. En aquest es volia construir una urbanització per a unes 4.500 persones, sent un projecte molt polèmic, ja que s’havien de construir una gran quantitat de serveis per assumir aquella població, suposant la total destrucció de l’illot. En aquest cas els pioners en la lluita per la seva protecció foren els col·lectius anarco-ecologistes (Terra i Llibertat i Talaiot Corcat), els quals sempre comptaren amb el suport del GOB, centrats sobretot en les qüestions jurídiques. Així, com a mecanisme de protesta els grups anarco-ecologistes decidiren ocupar l’illot, que era propietat privada, en dues ocasions. La primera fou la del 7 de juliol de 1977 i durà 10 dies, a la vegada que es produïen tot un seguit de mobilitzacions a Palma i Andratx (municipi a on pertany sa Dragonera). Aquesta primera ocupació va rebre moltes crítiques dels sectors interessats en la urbanització, entre les quals destaca l’intent de menysprear la seva acció considerant que realment eren un grup de joves que volia anar de vacances de manera gratuïta. Així, aquests col·lectius respongueren amb una nova ocupació, però aquesta vegada en ple hivern, el 21 de desembre de 1978 i durà 17 dies.
Poc després es produí la primera gran manifestació multitudinària de l’ecologisme mallorquí. El 3 de febrer de 1979 sortiren al carrer entre 4.000 i 5.000 persones per defensar sa Dragonera. Encara que puguin semblar uns nombres molt reduïts hem de tenir present la societat mallorquina de l’època era molt difícil de mobilitzar. Així en el mateix 1979 hi hagué la manifestació de l’1 de maig més concorreguda de la història mallorquina amb unes 8.000 persones o la manifestació més important del període preautonòmic fou en favor de l’autonomia i agrupà entre 25.000 i 30.000 persones. Per tant, encara que en termes absoluts pugui parèixer un suport reduït no ho hem d’entendre així en termes relatius. A més, la mobilització en favor de sa Dragonera gaudeix d’un suport continuat, com demostra la convocatòria d’una nova manifestació el 31 de gener de 1981 hi acudiren unes 4.000 persones. A més, al llarg d’aquesta campanya el GOB va promocionar un boicot a Codorniu, ja que el seu propietari –Manuel Raventós– era el promotor de la urbanització. També es va iniciar una recollida de signatures, aconseguint unes 13.000. Finalment, després d’un llarg procés judicial on es va acabar impedint la urbanització el Consell Insular de Mallorca va comprar l’illa el 1987 i el 1995 era declarada Parc Natural.
Una altra campanya important a l’època fou la de protecció des Trenc, un llarg arenal al migjorn de l’illa. La gran campanya popular s’inicià el 1981, encara que en 1978 ja hi havia hagut certs conflictes per un projecte de càmping que no es va arribar a realitzar. El 1980 un grup immobiliari suec va promoure la construcció d’una urbanització per 9.000 persones, sent aprovada per l’Ajuntament de Campos. Aquest projecte en un primer moment ja va rebre una allau d’impugnacions. Al llarg de 1982 i 1983 la protecció des Trenc va rebre un gran suport tant insular, com estatal i internacional, fins al punt que la campanya es va estendre a Suècia a través dels contactes que tenia el GOB a la Universitat d’Uppsala. Tot i aquesta campanya, que va arribar a tenir una gran càrrega simbòlica al col·locar pancartes a favor d’es Trenc a les cases properes el mateix dia que Gabriel Cañelles feia el seu discurs d’investidura, el 13 de juliol de 1983 el flamant govern autonòmic de Cañelles va autoritzar la urbanització parcial d’es Trenc. Com a resposta es va convocar una manifestació pel 30 de setembre, la qual va aplegar a 10.000 persones. El titular del Ultima Hora és clar: “Es Trenc: la mayor manifestación de los últimos tiempos”. Aquesta manifestació va fer trontollar el pacte Alianza Popular, del president Cañellas, i Unió Mallorquina, ja que aquest darrer partit va canviar la seva posició i va passar a la defensa des Trenc. Tot i aconseguir la seva protecció no ha estat fins al 2017 que es Trenc i el Salobrar de Campos han esdevingut parc natural.
Per acabar amb aquest breu recorregut per les principals mobilitzacions ecologistes durant la Transició a Mallorca no podem oblidar la finca de la Trapa, al ponent de la Serra de Tramuntana. Aquesta finca aconseguirà un altre tipus de mobilització, més enllà de sortir al carrer. La Trapa és una finca que Josep Casasayas, un dels fundadors del GOB, va comprar amb la voluntat de conservar-la, però les seves necessitats econòmiques varen fer que es veiés obligat a vendre-la. Així, abans de vendre-la a uns especuladors interessats amb urbanitzar el territori va decidir que ho comprés el GOB. Per dur a terme els pagaments es va haver de demanar una hipoteca i, per pagar aquesta hipoteca, el maig de 1980 es va iniciar la campanya de subscripcions populars a 10.000 pessetes cada una. A més, aquests doblers també anirien destinats a la restauració de la finca. La restauració es va organitzar a través d’excursions de treball s’aniran repetint. Hem de tenir present que pocs mesos després d’iniciar la campanya, pel juliol s’havien aconseguit 2 milions de pessetes. Mentrestant, a finals d’any ja s’havien posat portes al molí, eliminada l’heura que afectava a les cases, s’havia fet net la zona i podat arbres, s’havia preparat llenya pels excursionistes i adequat la font amb l’objectiu de reconstruir l’ermita.
Per altra banda, la col·laboració ciutadana va ser molt important. Per exemple, a principis de 1982 es varen fer una sèrie de pipes d’en Bonet de ses Pipes per finançar la compra de la Trapa. A més, a finals de 1982 havien col·laborat econòmicament 15 ajuntaments de l’illa o es varen dur a terme una sèrie de concerts de música amb voluntat recaptatòria. No hem d’oblidar, però, la important ajuda estrangera. Així, el Comitè Nacional Suís per la Protecció dels Aucells va donar 23.000 francs suïssos, al voltant d’un milió de pessetes, i la Societat Zoològica de Frankfurt va fer un crèdit sense interessos de 100.000 marcs alemanys (entre 4,3 i 4,6 milions de pessetes). A tot això es sumava que a finals de 1982 la subscripció popular ja es trobava al voltant dels 7 milions de pessetes. La compra de la Trapa per part del GOB i la posterior campanya per obtenir els recursos necessaris per dur a terme el projecte va suposar un impacte social molt important, ja que el cap i a la fi era que una entitat privada comprés una part de Mallorca per dur a terme el seu projecte ideològic.
Podem veure a partir d’aquest petit recorregut per les principals mobilitzacions ecologistes a l’illa de Mallorca que la protecció del medi ambient i els espais naturals va passar de ser una qüestió pràcticament desconeguda a mobilitzar nombres de persones considerables tenint en compte la psicologia social dels mallorquins i mallorquines. Això ens dona a entendre que les problemàtiques ambientals ràpidament adquiriren gran importància dins els debats públics, ja que de cada vegada es mobilitzava més població. Aquesta major penetració de les idees ecologistes entre el poble mallorquí la podem vincular a un altre aspecte de la psicologia col·lectiva illenca, la concepció d’un territori finit. Així, podem explicar per què l’ecologisme va calar més entre els mallorquins i mallorquines que no entre altres pobles de l’Estat que sofrien una igual o major pressió urbanística. Una sensació major que el territori, en comparació a les poblacions continentals, fa que l’expansió urbanística es percebi com un perill més gran, ja que més ràpidament i més fàcilment pot ocupar tot el territori d’una illa. A més, al ser un territori finit, no és que només hi hagi la sensació que s’ocupa més territori sinó que hi ha menys zones preservades.
Per altra banda, també ens interessa destacar la importància de l‘ecologisme com a moviment social a Mallorca en dos aspectes. En primer lloc, hem de tenir en compte que fou un dels moviments més rupturistes de la Transició, sobretot en la seva versió anarco-ecologista, i que, per tant, a part de lluitar per la protecció del medi ambient també va ocasionar una democratització de les formes de fer política, possibilitant una major participació popular en les decisions de les institucions i, sobretot, en el fet de permetre que la gent prengués consciència de les possibilitats de la mobilització ciutadana, sent un dels principals elements de democratització. En segon lloc i per acabar, no podem oblidar el fet que l’ecologisme des de la Transició fins avui en dia ha estat un dels moviments socials més importants, per no dir el que més en el cas de Mallorca. L’ecologisme després de la Transició es va anar consolidant tant en l’àmbit organitzatiu baix el paraigua del GOB, com en el que respecta a la seva capacitat de mobilització, rompent cada cert temps el rècord de persones assistents a manifestacions a Mallorca, arribant a un màxim de 50.000 el 2005. Aquest rècord no es va rompre fins a la mobilització dels docents contra el govern Bauzà, on hi assistiren 100.000 persones. Tot i això, hem de tenir present que aquesta manifestació fou un fet puntual mentre que les lluites ecologistes són una constant política a Mallorca durant tot el període autonòmic.
