El Marroc: la pedra a la sabata de Primo de Rivera

Fotografia de portada: Mapa del Protectorat Espanyol del Marroc (1924). Font: Wikimedia Commons – Domini públic

Quan Primo de Rivera assolí el poder l’any 1923, la situació del Protectorat del Marroc estava en un punt crític. L’exèrcit espanyol havia patit una de les derrotes més contundents i desmoralitzadores només dos anys abans, el juny del 1921, a la batalla d’Annual contra les forces del guerriller rifeny Abd-el-Krim. 

La presència espanyola al nord d’Àfrica no era nova, ja que les ciutats de Ceuta i Melilla havien estat conquerides a finals del s. XV, però amb la signatura de l’acord ^[1]És l’acord que estableix les bases de la intervenció colonial d’Espanya a la zona i els territoris que, de mutu acord amb França, passen a estar sota el seu control. França havia signat … Continue reading entre França i Espanya l’any 1912 s’iniciava un projecte de control i subordinació politicoeconòmica de la franja nord del Magreb marroquí. El territori de l’actual Marroc, doncs, quedava dividit en la ja mencionada part nord, sota el control d’Espanya, una franja sud fronterera amb el Sàhara Occidental, també sota control espanyol, i tota la part intermèdia sota control francès. ^[2] Menys la ciutat de Tànger, que es mantenia en un estatus de “ciutat internacional”, encara que amb una influència francesa predominant.

La intenció dels diversos governs espanyols era crear un protectorat civil, no militar, que tutelés i controlés el soldà del Marroc, mantenint-lo com a governant titella i sense exercir, a priori, un control polític directe sobre el territori. Aquesta opció civil es prengué per diverses raons: la falta de recursos econòmics i militars per dur a terme una ocupació real i efectiva, la presència d’una autoritat local més o menys unitària a tot el territori, la presència d’altres potències i, sobretot, per poder presentar el protectorat espanyol davant la societat civil peninsular i europea com quelcom més humà i desinteressat que no pas les colònies d’altres països. A la pràctica, en canvi, la turbulenta situació social del territori, amb les revoltes i aixecaments de diverses kabiles ^[3] Terme d’origen rifeny que designa tant les diferents tribus del nord d’Àfrica com el territori que ocupen. contra l’ocupació espanyola, va implicar la presència de nombrosos contingents militars i un intervencionisme polític molt més intens.

Precedents: el Desastre d’Annual i l’expedient Picasso

Com dèiem al principi, quan Primo de Rivera arriba al poder després del  cop d’estat el setembre de 1923, la situació al protectorat no podia ser més desavantatjosa pels interessos del govern espanyol. Mohamed Abd-El-Krim El Jatabi, líder rifeny i antic col·laborador de l’ocupació espanyola, s’havia aixecat en armes l’any 1915 i havia aconseguit unificar gran part de les kabiles rifenyes contra el Regne d’Espanya. El 1923 es trobava al seu punt àlgid després de derrotar a l’exèrcit espanyol a Annual i establir aquell mateix any la República del Rif, de la qual n’era el seu president.

Arran de la derrota a Annual l’any 1921, que va comportar la pèrdua d’un nombre abundant  de maquinària bèl·lica, armament i la mort d’entre 8000 i 13000 homes, gairebé un exèrcit  sencer, caigué el govern conservador de Manuel Allendesalazar i fou substituït per un govern conservador de concentració nacional encapçalat per Antonio Maura, que forçat per les pressions de la societat civil i dels partits republicans i socialistes, ordenà una investigació que aclarís el que havia succeït i assenyalés responsables.

El General Juan Picasso fou designat cap de la comissió d’investigació, i l’expedient que aquesta va confeccionar assenyalava que els abusos constants d’oficials i soldats havien generat una forta animadversió cap a l’administració colonial espanyola. A més, revelava la ineficàcia, poca traça i covardia d’alguns alts comandaments militars, descobria les males relacions entre les màximes autoritats del protectorat, els problemes derivats del deficient abastiment, de la insuficient instrucció, contraban d’armes amb l’enemic i corrupció generalitzada.

La filtració a la premsa d’aquestes conclusions tan contundents i reveladores va generar un fort rebuig social contra l’exèrcit, el govern i el rei. Davant de la situació, el govern de Maura dimití i es va establir un nou govern conservador encapçalat per Sánchez Guerra, que va intentar, sense èxit, calmar les aigües. El debat parlamentari que s’havia convocat per debatre la depuració de responsabilitats polítiques mai es va poder dur a terme a causa del cop d’estat realitzat per Primo de Rivera, qui va guardar dins d’un calaix l’Expedient Picasso.

La política dels governs liberals i l’enuig dels africanistes

Per tal d’acabar amb la rebel·lió d’Abd-El-Krim, el darrer govern constitucional havia apostat per una política negociadora, amb el ministre Santiago Alba al capdavant, defugint les accions militars i la violència el màxim possible. Ja s’ha mencionat el fet que el govern espanyol no tenia interès en una conquesta militar del territori, ni encara menys una substitució poblacional, fet que afavoria als rebels rifenys, els quals  havien de fer front a una resistència menys contundent a l’esperada i un exèrcit que no sempre emprenia accions per tal de recuperar el terreny perdut. Davant d’aquesta situació tan favorable, Abd-El-Krim va rebutjar sistemàticament tota oferta de pau enviada pel Govern.

Aquesta política “pacifista” va provocar el rebuig de bona part de l’estament militar, especialment d’aquells oficials i soldats destinats al protectorat, els anomenats africanistes. ^[4]Terme emprat per designar aquells militars destinats al Protectorat, partidaris d’una intervenció més activa i contundent contra els rebels rifenys. Alguns dels dirigents més destacats del … Continue reading Joves, nacionalistes i obertament simpatitzants d’una política militar agressiva que concebien com a indignant la política conciliadora del govern. En concret, el pagament a Abd-El-Krim de més de quatre milions de pessetes per rescatar els presoners que havia fet a la batalla d’Annual. El resultat va provocar manifestacions de rebuig de particular contundència.

Primo de Rivera, a priori, no oferia als africanistes una perspectiva millor a l’hora de canviar la política respecte a la lluita contra la guerrilla, ja que s’havia manifestat en diverses ocasions a favor d’abandonar l’empresa colonial. Considerava que el cost econòmic i humà eren excessius pels beneficis que aportava mantenir el control del territori, muntanyós, poc fèrtil i amb unes comunicacions terrestres precàries, i apostava per mantenir només els enclavaments costaners ^[5] Com per exemple Ceuta, Melilla o Axdir. per tal de maximitzar els beneficis comercials marítims sense malgastar recursos.

Això no  obstant, Primo de Rivera era conscient que necessitava el suport dels africanistes per realitzar el cop d’estat, així que, de forma ambigua, els hi prometé una solució presta, merecida y razonable al mateix temps que al seu Manifiesto de Barcelona declarava que nosotros no somos imperialistas, ni mantenemos que sobre una tozuda insistencia en Marruecos dependa el orgullo del Ejército. Durant els primers mesos de la dictadura aquesta ambigüitat es va mantenir, i no va manifestar  en cap moment que pretenia abandonar el Marroc, però sí que va deixar clar que, d’ara  endavant, no costaria més sacrificis humans i econòmics. A mesura que la dictadura es va anar consolidant, l’ímpetu dels africanistes es revelà insuficient com per condicionar la política de Primo de Rivera, en tant que no aconseguiren mobilitzar l’opinió pública en favor dels seus interessos tot i ser un lobby influent dins de l’exèrcit.

El dilema de la dictadura

Malgrat les preferències del dictador, abandonar el Protectorat significava retirar-se dels compromisos internacionals adquirits i reconèixer la incapacitat d’Espanya de jugar un paper rellevant en l’empresa colonitzadora. Si capitulava, renunciava als seus drets de forma que els altres països firmants dels tractats podien resoldre la qüestió sense que Espanya pogués dir-hi res. França, Anglaterra i Alemanya estaven a l’aguait, intentant aprofitar qualsevol debilitat mostrada pel govern per tal d’intervenir. Els darrers en particular van donar suport econòmicament i militarment a diversos rebels marroquins, com Raisuni o el mateix Abd-El-Krim. 

Els rebels rifenys, per la seva banda, anaven expandint posicions i conquerint cada cop més territori. A la primavera de 1924 s’havien expandit des del centre del Rif cap a les zones de Gomara i Yebala, i exercien tal pressió a les forces espanyoles que Primo de Rivera es va veure obligat a prendre la iniciativa. Fidel a la seva visió sobre el paper que Espanya havia de jugar al Marroc, va ordenar una “doble tàctica”: mentre s’abandonaven certes posicions impossibles de mantenir, s’atacava de forma agressiva les forces rebels i la població civil amb armament químic destruint pobles sencers, mercats, ramats i collites. 

En cap moment Primo de Rivera tenia pensat recuperar les posicions perdudes, ja que, com hem explicat, la visió de l’empresa marroquina que tenia el dictador era molt més “quirúrgica”, intentant maximitzar els beneficis econòmics i polítics amb la mínima inversió humana i de capitals. Aquesta retirada espanyola de certes zones, d’altra banda, també va suposar un augment enorme del prestigi d’Abd-El-Krim entre les kabiles.

Tanmateix, la situació estava lluny de ser resolta. La cúpula militar  era conscient que es necessitava quelcom més per pacificar la situació i realitzar una sortida “honorable” de les zones del Marroc que desitjaven abandonar. La negociació amb els rebels no s’havia descartat mai per part del govern des del cop d’estat, i l’havien intentat practicar des d’un inici, seguint la línia establerta amb els anteriors governs liberals. De fet, Primo de Rivera i els seus homes van anar més lluny a l’hora d’oferir concessions: estaven disposats a acceptar no només un Estat autònom del Rif tutelat per Espanya, sinó fins i tot la independència. A Primo de Rivera no li importava massa la sobirania d’un territori que no volia mantenir. De nou, van ser els tractats internacionals signats amb les potències europees, que estipulaven que el Soldà del Marroc era l’únic sobirà, el que van impedir que aquesta opció es concretés.

Abd-El-Krim, però, no contemplava res que no fos la total independència del Rif i, per tant, les negociacions amb el govern espanyol no van tenir èxit. Una altra via de solució que la dictadura va tenir present va ser la negociació amb les altres potències amb interessos a la zona mediterrània, principalment Gran Bretanya i França, per dur a terme intercanvis de territoris que fossin beneficiosos per a les dues parts. En el cas de Gran Bretanya, Primo de Rivera desitjava un bescanvi entre Ceuta i Gibraltar, implicant un abandonament total del Marroc, però amb el “triomf patriòtic” que suposaria recuperar el penyal.

Pel que fa a França, la possibilitat que contemplava Primo de Rivera era una permuta del Rif per la ciutat de Tànger, implicant que Espanya mantindria la franja costanera  de les seves posicions colonials marroquines. Al contrari del que s’ha explicat sovint per part dels historiadors, l’interès principal de la dictadura respecte a França no era la seva col·laboració militar, sinó aquest canvi territorial. La reivindicació d’aquest important centre econòmic havia estat permanent, i el govern s’havia sentit humiliat durant les negociacions amb el govern francès, doncs aquest pressionaren molt per tal d’atorgar un estatus de “ciutat internacional” a Tànger, que a la pràctica suposava una preponderància del paper francès davant de l’espanyol. Amb aquestes noves negociacions esperaven restablir la dignitat que consideraven perduda i desprendre’s de gran part del territori colonial marroquí.

El desembarcament d’Alhucemas i la derrota d’Abd-El-Krim

Ni Abd-El-Krim, ni Gran Bretanya ni França van voler negociar res amb Espanya, fent que el problema marroquí seguís sobre la taula dos anys després del cop d’estat. Abd-El-Krim estava més fort que mai, els atacs continuaven i la situació semblava abocada a una derrota clara i contundent per part d’Espanya. Així, el govern va decidir que feia falta una acció resolutiva que posés de manifest la superioritat espanyola i infligís un fort cop moral a les kabiles. D’aquesta manera, l’exèrcit podria restablir l’honor, es reduiria la pressió de les forces rebels i es podria reprendre la negociació amb Abd-El-Krim des d’una posició avantatjosa. L’operació militar escollida per dur a terme aquesta estratègia fou la conquesta i control de la badia d’Alhucemas, situada al cor del Rif.

Abd-El-Krim, que se sentia fort després dels darrers èxits que havia aconseguit, decideix l’abril de 1925 atacar la zona controlada per França. Aquests demanen col·laboració a Espanya i proposen una nova conferència entre ambdós països on el govern espanyol reclama, de nou, l’intercanvi Rif – Tànger. A més, aprofitant la conjuntura de l’atac rifeny a les posicions franceses, ofereixen facilitats de moviment de tropes, dret a operar a la zona de Beni-Zerual, o fins i tot revisar fronteres a favor de França. En cap cas, però, ofereixen ajuda militar directa per rebutjar l’ofensiva dels rebels.

La Conferència s’estanca per la qüestió de Tànger, ja que França no vol desprendre’s d’una ciutat tan important i cap de les alternatives suggerides per Espanya suscita el menor interès. Respecte del projecte d’ocupació de la badia d’Alhucemas, Espanya només demana el reconeixement per part de França del dret a fer-ho i, si era possible, que simultàniament engegués una ofensiva per la seva banda per dividir les forces rebels en dos fronts. La contribució militar en l’ocupació de més territoris a l’interior per part de França quedava novament descartada pel govern de Primo de Rivera, que als acords finals de la Conferència va posar per escrit que el suport es limitava a aquesta ofensiva per alleugerir la resistència rifenya a Alhucemas.

El Mariscal Petáin, partidari d’una intervenció profunda i intensiva a l’interior del Rif, va intentar convèncer Primo de Rivera, sense massa èxit. Primo estava convençut que ocupant la badia i sembrant els dubtes entre les kabiles que donaven suport a la rebel·lió, acció que va dur a terme gràcies a la feina dels serveis d’intel·ligència, n’hi havia prou per obligar Abd-El-Krim a rendir-se i negociar la pau. El desembarcament fou exitós, i Abd-El-Krim fou expulsat de la zona, però ni de bon tros va ser suficient per forçar la submissió del cabdill rifeny. Així, l’exèrcit seguí empenyent i expulsant als rebels d’Axdir, la seva base central d’operacions, i posteriorment de Beni-Urriaguel, zona natal d’Abd-El-Krim.

Com que després d’aquestes actuacions Abd-El-Krim continuava combatiu, la dictadura es va veure obligada a seguir les indicacions del Mariscal Petáin i redoblar esforços militars. Finalment, després de les derrotes militars sofertes i l’acció dels serveis secrets espanyols, que van dedicar-se a aprofundir en les diferències i enemistats internes dels rebels rifenys, Abd-El-Krim perdé el suport de les kabiles i s’acabà rendint. Tanmateix, l’exèrcit espanyol hagué de penetrar i recuperar tot el territori perdut l’any 1924, provocant un autèntic malbaratament de capital i de recursos humans. L’any 1930, es gastaven més de 300 milions de pessetes, més del triple del que Primo de Rivera havia marcat com a objectiu. La guerra havia acabat amb victòria, , però el seu objectiu d’abandonar la major part del territori i reduir al màxim la presència militar i la despesa no s’havia aconseguit.

La situació del Protectorat del Marroc va ser una autèntica pedra a la sabata de la dictadura. Al perill que suposava per si mateixa la revolta dels rifenys liderats per Abd-El-Krim, cal sumar els interessos d’altres sectors que entorpien els plans de Primo de Rivera. Alguns d’aquests eren interns, com el cas dels africanistes. Altres eren externs, com el cas de les potències europees, sempre pendents d’aprofitar qualsevol mostra de debilitat espanyola per a avançar posicions en el gran escenari colonial. Tot i que l’objectiu de vèncer la guerrilla del Rif es va complir, no es pot dir que la dictadura en sortís reforçada, ja que el manteniment i conservació del Protectorat va seguir suposant una enorme despesa econòmica i de recursos humans. Aquest fet va contribuir a augmentar el descrèdit de la cúpula político-militar i la pèrdua de confiança entre els sectors que donaven suport a Primo de Rivera, constituint un dels elements més importants que acabaran per provocar la dimissió de Primo de Rivera l’any 1930 i la caiguda definitiva de la dictadura un any després.

Per saber-ne més:

SUEIRO SEOANE, S. (1994) “El mito del estratega. Primo de Rivera y la resolución del problema de Marruecos.” Cuadernos de Historia Contemporánea. Nº16. 113-130.

FLEMING, S.E., FLEMING, A.K. (1977) “Primo de Rivera and Spain’s Moroccan Problem, 1923-1927.” Journal of Contemporary History. Nº12. 85-99.

DÍEZ RIOJA, R. (2021) “Los proyectos de desembarco en Alhucemas: Una estrategia recurrente como solución a la “rebeldía” en el RIf (1921-1925)”. Studia Historica. Historia contemporánea. Nº 39. 155-187.

VELASCO DE CASTRO, R. (2021) “Marruecos, 1911: En torno a la crisis de Agadir y las crónicas de Abdelkrim en El Telegrama del Rif  (Mayo – Noviembre de 1911)”. Studia Historica. Historia contemporánea. Nº 39. 93-120.

VELASCO DE CASTRO, R. (2022) “España y Marruecos: del Desastre de Annual a la Dictadura de Primo de Rivera (1921-1930). Introducción.” Hispania Nova. Nº20. 661-691.

PANIAGUA LÓPEZ, J. (2019) “¿Cómo ganó España la Guerra del Rif? El plan de operaciones del directorio militar tres la retirada de Chauen, Noviembre de 1924”. Norba. Revista de Historia. Nº32. 227-249.

MADRIAGA, Maria Rosa. (2007) “El Protectorado Español en Marruecos: algunos rasgos distintivos y su proyección en el presente”. Anales de Historia Contemporánea. Nº23. 171-182.