“Vas a ser el fiscal del juicio más importante de la historia de Argentina”.
Amb aquesta frase se’ns presenta la pel·lícula “Argentina 1985”, un film que ens transporta a un dels períodes més foscos de la història argentina: la repressió organitzada per les Juntas de la dictadura militar que van tenir lloc des de 1976 fins a 1983. Dirigida per Santiago Mitre, la pel·lícula ofereix una visió grisa, poc optimista però bastant realista del primer judici civil realitzat a l’any 1985 per enfrontar les atrocitats comeses per l’estat major de la dictadura militar encapçalada per Rafael Videla. Amb una narrativa apassionant i un repartiment excepcional-amb un Ricardo Darín recreant de manera excepcional al fiscal Julio Strassera-, “Argentina 1985” retrata amb gran detall i de manera retrospectiva les tortures, humiliacions, segrestos i violacions a través de diferents testimonis reals-interpretats al film per actors- de diverses víctimes de la cruenta repressió del règim argentí.
Ara bé,les vistes amb els testimonis només conformen una part del relat de Mitre”. La pel·lícula també mostra al gran públic com Strassera i tot el seu equip que el va acompanyar, va haver de treballar a contrarellotge per poder recopil·lar i documentar tantes evidències com fos possible i així provar els greuges de las Juntas, per tal de poder-les acusar de manera efectiva i assenyalar als responsables, demostrant que aquesta repressió estava ben planificada i dissenyada i que tenia com a objectiu acabar amb qualsevol tipus de dissidència política.
Per comprendre tots aquests fets que es jutgen a la pel·lícula, hem de contextualitzar el període la dictadura que comença a la dècada dels 70. Argentina fins a meitats de la dècada dels 70 estava experimentant una profunda crisi econòmica i social, caracteritzada per la inflació galopant, la polarització política i la creixent violència dels grups armats d’esquerra i dreta. En aquest context, el govern democràtic d’Isabel Perón va ser derrocat el 1976 per un cop militar encapçalat pel general Jorge Rafael Videla.
La dictadura militar que es va instal·lar tenia com a objectiu principal restaurar l’ordre i l’estabilitat al país,en un procés que els mateixos militars van anomenar com a Proceso de Reorganización Nacionl. No obstant això, aviat es va convertir en un règim repressiu i autoritari, duent a terme una política sistemàtica de violacions dels drets humans.
Les motivacions darrere d’aquesta dictadura eren diverses. Per una banda, els militars argumentaven que estaven lluitant contra la subversió, el terrorisme i el comunisme, buscant exterminar els grups armats i garantir la seguretat de l’Estat. D’altra banda, alguns sectors de les forces armades també van perseguir interessos econòmics i polítics, beneficiant-se del control del poder i la repressió.
Les violacions dels drets humans durant la dictadura van ser generalitzades, amb milers de persones detingudes, torturades i desaparegudes. La dictadura va implementar un sistema clandestí de detenció i tortura conegut com a “desaparició forçada”, en què els opositors polítics eren segrestats, interrogats i sovint assassinats sense deixar rastre. Moltes d’aquestes tortures van ser dutes a terme a la Escuela Mecánica de la Armada de Buenos Aires, reconvertida avui en un espai de memòria dels greuges d’aquell període.
Fins arribar al judici, Mitre ha articulat la història de manera que al final acabem notant la pressió que van sentir Strassera i el seu equip per procurar que el juicio más importante de la historia de Argentina no acabés sent una oportunitat desaprofitada per poder fer net amb el seu passat fosc i poder construir una nova realitat. És una obra cinematogràfica que, gairebé quatre dècades després del famós litigi, vol donar a conèixer a les noves generacions el que va passar durant la dictadura, visibilitzar les terribles conseqüències de la repressió i alhora fer un exercici de memòria històrica –Nunca Más-.
Font: Wikimedia Commons (Domini Públic)
Una de les grans fortaleses d’“Argentina 1985” és el seu guió, elaborat pel mateix Mitre en col·laboració amb el també realitzador Mariano Llinás, que ha sabut mantenir l’essència de la història real i articular pel camí uns personatges ben elaborats i carismàtics . La pel·lícula ofereix una visió general però ben explicada del context històric d’un país que no fa ni dos anys que ha sortit del període dictatorial, però que tot i així encara percep com molts dels vicis de la dictadura perviuen.
El guió és realment exhaustiu en la seva recerca, presentant amb força precisió els esdeveniments històrics i exposant quines eren les circumstàncies que envoltaven el funcionament de l’aparell repressiu de la dictadura, així com els esforços dels supervivents i de defensores dels drets humans com les Madres de la Plaza de Mayo per a reclamar justícia i fer que tots els responsables haguessin d’enfrontar-se a crims de lesa humanitat. Hi ha moments que l’espectador pot dubtar si la pel·lícula és en realitat un documental o ficció, ja que la fotografia de Javier Julià recrea de manera quasi mil·limètrica les preses que es van poder veure per televisió d’aquell judici.
