Imatge de portada: acte de lliurament a Neus Català de la medalla d’Or al Mèrit Cívic de l’Ajuntament de Barcelona. 29 d’octubre de 2014. Font: Wikimedia Commons. (CC BY-SA 4.0).
El maig de 2008, a Neus Català se li va preguntar al programa Savis de TV3 què era per ella viure. Amb els seus noranta-tres anys, va respondre que, sense cap mena de dubte, viure era lluitar. I és que la seva vida va estar marcada per una lluita per, com deia Maria Mercè Marçal, ser dona, de classe baixa i de nació oprimida.
La Neus Català i Pallejà va néixer l’octubre de 1915 al municipi del Priorat dels Guiamets, provinent d’una llar camperola, fet que ja des de nena la va marcar i li va fer prendre consciència de classe davant les condicions que patia la seva família. El moment àlgid en la seva politització es va donar amb el fracàs del cop d’estat feixista, el 17 de juliol de 1936 i el seu ingrés poques setmanes després en el nounat Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
La seva militància a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC)es va estendrefins a l’any 1939, quan va haver d’iniciar el seu exili a França davant la imminent derrota republicana a la Guerra Civil. La Neus s’havia graduat com a infermera l’any 1937, fet que la va portar a exercir tasques sanitàries i de cura durant la seva primera etapa a l’exili, portant a 180 nens – els coneguts “Nens de Negrín” – des de l’hospital de campanya de Premià de Dalt fins a França. Aquesta etapa, en la qual va estar acompanyada pel seu pare, va ser especialment dura pels constants bombardejos per part de l’aviació feixista i els morts diaris dins de les fileres republicanes.
En arribar a França, la Neus va tenir una relativa sort, ja que va acabar a la part del país més acollidora i més grata amb els refugiats espanyols. Allà va poder treballar com assistenta de la llar i va acabar organitzant-se juntament amb la Resistència Francesa per fer front el feixisme, que no només acabava de guanyar la guerra a Espanya, sinó que amenaçava des de l’Alemanya nazi i l’Itàlia feixista. Durant aquesta etapa, la Neus no va deixar de mantenir contactes amb el PSUC clandestí a l’exterior, amb la qual continuava vinculada. Les seves tasques a la Resistència es van basar en la recepció i transmissió de missatges, armes i documentació i també en acollir a refugiats polítics com ella. L’estada a territori francès va ser relativament breu, fins el 1943, quan va ser denunciada a les SS i va ser tancada a la presó de Llemotges.
A partir d’aquest moment, va ser arrestada pel règim nazi i va haver de passar per situacions infrahumanes i esgarrifosament dures. Després d’haver estat maltractada a Llemotges, el 1944, va ser deportada al camp d’extermini de Ravensbrück. Les condicions humanitàries d’aquest “camp de la mort” (com són també coneguts els camps nazis), eren desoladores. Els guàrdies maltractaven, torturaven i aplicaven una extrema brutalitat cap als presoners, deixant a aquests últims en unes condicions infrahumanes. De fet, l’objectiu d’aquestes pràctiques era deshumanitzar als reclusos fins al punt de ser considerats només nombres. Malgrat tot, les preses solien fer activitats lúdiques per evadir-se de la situació que estaven vivint: feien teatre a les habitacions, formacions, aprenien idiomes… D’aquesta manera sentien que no havien perdut del tot la seva llibertat i l’alegria deviure. Als camps d’extermini i de concentració es respirava un sentiment de camaraderia i d’unió que va permetre als presos poder mantenir-se ferms encara que fossin maltractats i degradats pel règim nazi.
És aquesta etapa, la seva estada a Ravensbrück, la que és tractada amb més detenimenta en la pel·lícula Un cel de plom. És, també, l’etapa més coneguda a l’imaginari col·lectiu i la que més ha estat recordada en els exercicis de memòria que s’han fet al nostre país al voltant de la història de la lluita antifeixista. Fou una etapa dura, on es van visibilitzar de forma descarnada els horrors del nazi-feixisme, dels quals varen ser víctimes homes i dones com la Neus, que van ser perseguits, empresonats, torturats i assassinats per mantenir-se fidels a les seves idees i continuar lluitant per viure en societats més lliures i justes.
Català va estar empresonada durant 16 mesos, fins a l’alliberació de França per part de les tropes aliades. Va ser l’única catalana supervivent d’aquest camp; no obstant això, no va sentir cap mena d’alegria al recuperar la seva llibertat, ja que gran part del seu patiment provenia de la situació d’Espanya: encara que el règim feixista de Mussolini i el règim nacional-socialista de Hitler havien caigut, Espanya seguia sota el règim franquista. Neus Català no va poder tornar a Catalunya fins passada la Transició, per tant el seu exili va durar més de 40 anys. Tot i això, mai va perdre la seva consciència social i de classe i va continuar lluitant per l’alliberació de la classe obrera i contra el feixisme a la clandestinitat.
En un context de normalització i de creixement d’idees i discursos d’odi semblants als que predicaven aquells que van empresonar la Neus, obres com Un cel de plom són importants per mantenir viva la seva memòria i ser conscients de les lluites que ens van precedir. La pel·lícula alterna diferents etapes de la vida a l’exili de la Neus, destacant les setmanes prèvies a la seva detenció, la seva estada a Ravensbrück i el seu alliberament. D’aquests tres moments és també rellevant prendre tres consideracions diferents.
Una lliçó important que s’extreu tant de la pel·lícula com del llibre és com l’experiència de supervivència de la Neus no va ser individual, sinó totalment col·lectiva. És així des del primer moment, quan va prendre partit afiliant-se a les JSUC davant del cop d’estat feixista, fins a l’organització de les empresonades per boicotejar la munició nazi i ajudar als companys del front a guanyar temps. Si la Neus hagués estat sola, si hagués vist el món des de la perspectiva individualista, difícilment hauria aconseguit ja no només sortir del camp, sinó travessar la frontera amb França. Els valors col·lectius i de camaraderia que la van fer militant comunista fins als seus darrers dies són presents a la pel·lícula en escenes com les ja mencionades.
La segona consideració al voltant de la pel·lícula la trobem si l’analitzem des d’una perspectiva feminista. Ser dona, jove, treballadora i comunista als anys trenta implicava visibilitzar-se com a clara dissident d’un sistema que volia a les dones submises, callades i obedients. Tant la Neus com milers de dones de l’època van decidir arriscar les seves vides per lluitar per la seva emancipació, tant de classe com de gènere i, justament, per això moltes d’elles van haver de pagar-ho amb càstigs especialment vexatoris i denigrants per part de la policia, l’exèrcit i els soldats enemics. Aquesta diferència de tracte, entre els homes i les dones comunistes, també la podem veure a la pel·lícula quan es veu present com els supervisors del camp utilitzaven el seu poder per aprofitar-se sexualment de les preses.
Alhora, en nombroses ocasions, quan les dones han pres partit i s’han organitzat han hagut de patir el descrèdit, el judici i la culpa, fins i tot per part de persones properes. A la pel·lícula, la Neus pateix un cop fort després de tornar de la seva reclusió, pel dol d’haver perdut a la seva parella a un altre camp. Alhora però, també pateix un altre cop per culpa del judici familiar, fins al punt de culpar-se per haver escollit aquell camí de lluita.
Finalment, lligat amb el primer punt, és important destacar la militància comunista de la Neus. Tot i que a la pel·lícula es menciona de passada, sobretot recalcant el seu paper a la Resistència Francesa, la Neus mai va deixar de ser militant comunista. Quan va sortir de Ravensbrück, va ser l’enllaç clandestí del PSUC a França, gràcies a la seva doble nacionalitat, i també va ser part de diverses accions de denúncia del franquisme – com per exemple l’ocupació de l’ambaixada espanyola a París o les signatures en contra de Franco que es van recollir -. L’any 1981, es va posicionar conjuntament amb Pere Ardiaca en relació a l’assumpció dels posicionaments eurocomunistes per part de la direcció del PSUC i va ser una de les fundadores del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC).
A despit que la seva edat li va condicionar el fet de poder seguir mantenint activa la seva lluita social, durant els seus últims anys va continuar sent militant de Comunistes de Catalunya i va rebre nombroses condecoracions pel seu paper a la lluita antifranquista, com la Creu de Sant Jordi el 2005, el premi Català de l’Any al 2006 i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya l’any 2015. Per fer memòria de la seva figura com a exemple de resistència antifeixista i com a darrera supervivent catalana dels camps de concentració nazi, no es pot oblidar que la Neus va ser militant comunista activa fins a la fi de la seva vida. Va ser lluitadora per l’emancipació de la classe treballadora i per la construcció d’un sistema superador del capitalista, un sistema sense opressions i explotacions.
Per finalitzar, recordem les paraules de la Neus Català en el discurs que va fer després de l’entrega de la Medalla d’Or de la Generalitat, en motiu dels cent anys del seu naixement:
“Vull veure-ho tot. Veure per poder-ho explicar. Explicar a tothom el que els meus ulls han vist. Perquè és un deure. Perquè he sobreviscut i tinc un deure moral vers les dones, les grans oblidades, que van morir als camps de la mort. El meu pare em deia de petita: «No abaixis mai els ulls per ningú, mai». Ho vaig voler mirar tot, i mai, mai, mai, vaig plorar davant d’un nazi. Era la meva manera de resistir. Jo només plorava a les nits, perquè les nits eren eternes, l’insomni,.. Els nazis em van prendre la son, però no em van prendre la llibertat ni la vida.”
El paper dels i les historiadores continua sent analitzar la història per entendre com es van produir aquells processos de feixistització de les societats occidentals que van enfosquir les vides de milers de treballadores per condició de classe, ètnia, religió o orientació sexual. Continua sent, en gran mesura, la tasca d’explicar a tothom el que els ulls de la Neus van veure.
