Des dels Pares del Desert de l’Antiguitat Tardana, no poques persones varen desitjar viure segons els ideals evangèlics, resseguint l’exemple de Crist i dels seus deixebles, allunyant-se de la vida mundana per aconseguir una vida de contemplació religiosa. Dins aquest marc es trobaria la figura de les murades, recluses o emparedades, dones que voluntàriament prenien la decisió de confinar-se en un petit espai adherit a les parets de les esglésies o convents, recintes emmurallats de les poblacions o, fins i tot, ponts. Una pràctica que recorda a l’emparedament com a càstig, com a condemna, contemplada, per exemple, als Usatges de Barcelona, on es legitimava la reclusió de la dona adúltera en un espai minúscul fins a la fi dels seus dies; o en el costum d’altres sistemes penals d’emparedar un reu en un habitacle amb un únic forat a l’altura de la cara per a poder-li donar menjar, amb tal de prolongar la seva agonia. Una pena que posa els pèls de punta a qualsevol que fa l’exercici d’imaginar-se patint-ho. Així doncs, què movia a aquelles dones a esdevenir emparedades?
El concepte de murades o emparedades, almenys les que visqueren entre els segles XII i XVI, pareix derivar directament del de beguines, beates o mulieres religiosae, testimoniades des del segle XI. Les beguines eren dones seculars, no feien vots com les monges, però dedicaven la seva vida a una vivència espiritual intensa sense donar l’esquena a la societat, complint labors com les d’assessores espirituals, predicadores i acompanyadores de la mort. La seva presència sembla generalitzada a l’Europa occidental a partir del segle XII. L’emparedament seria, doncs, una opció que escollirien algunes beguines emmarcada en l’ascetisme, la renúncia definitiva dels plaers materials, a través del sacrifici de les pròpies llibertats corporals, en la seva obstinació en l’aproximació i contemplació de Déu.
L’ascetisme com a renúncia del món i de formar part de la societat no era nou en el cristianisme, com no era aliè en altres religions: des dels ermitans que habitaven ermites en llocs inhòspits i els anacoretes que es retiraven al desert, al bosc o a coves, fins als peregrini pro Christo que rodaven món com ascetes errants o els estilites del món urbà bizantí, que s’allunyaven de la vida mundana tot edificant rudimentàries cabanyes i refugis dalt columnes i pilars, en una simbòlica aproximació al Cel intentant assolir la santedat.
Gonzalo de Berceo, reflecteix l’emparedament en el seu Poema de Santa Oria: com aquesta santa de la Rioja del segle XI hauria anhelat una vida de santedat, pobresa evangèlica i castedat i, així, fou reclosa voluntàriament en un habitacle, evitant el matrimoni i complint d’aquesta manera els seus desitjos. Fos ja una pràctica d’aquells temps, fos una invenció de l’escriptor, ja en el segle XIII es presenta com un testimoni dels sentiments que hi podria haver darrere una decisió tan extrema. El ritual de l’emparedament, un cop consolidada la tradició, equivalia a unes exèquies fúnebres, en què la beguina renunciava a la seva vida terrenal i era tancada, suposant la culminació d’una vida espiritual, sublimant la contemplació mística en la renúncia i el sacrifici extrems i l’emulació d’un trànsit cap a la vida eterna, assolint un estat d’il·luminació. Això no obstant, ni suposava la seva mort física ni tampoc el desinterès absolut de la murada per la societat que la rodejava, ja que la murada o emparedada en l’exterior d’una església o en un pont seguia connectada al veïnatge de la localitat, de la caritat del qual en depenia la seva subsistència. A canvi de la seva manutenció seguia guiant en els afers de l’ànima de tot aquell qui la interpel·làs. Podria interpretar-se el ritual com una decisió d’empoderament: una dona en una societat de tall patriarcal que consagrava el seu cos i la seva vida a Déu, i la liminalitat de la reclusió voluntària evitava el matrimoni o la canalització de la seua vida religiosa a través d’unes ordres monacals concretes.
Les vides i obres de beguines i murades conduïren cap a un corrent d’experiència religiosa conegut com a mística de les dones i enllaçada de forma directa en la teologia en llengües vernacles. Juliana de Norwich, murada anglesa de la segona meitat del segle XIV, reclosa en una cel·la annexa a una església, fou un cas reconegut de la producció de literatura mística com a autora de les Revelacions de l’amor de Déu. Tot i la seva aparent acceptació, les emparedades tengueren defensors i detractors, uns perquè admiraven profundament la seva capacitat de sacrifici i les veneraven per la seua exemplaritat, valorant el seu consell i veient-les com a veritables santes i mediadores; mentre que altres les avorrien per estar fora de les institucions, impotents davant la seua incapacitat de controlar-les i conèixer la prèdica i doctrina que sortia de les seues boques i les seues plomes.
Així doncs, tot i que avui dia la figura de les murades o emparedades passa per desapercebuda en la historiografia actual, sense acabar d’entendre la causa darrere aquesta vida, tot pareix apuntar que aquest tipus de reclusió venia motivada per ferms fonaments i regulada amb el ritual corresponent; a través d’ella, les seues protagonistes esdevenien un referent espiritual de la societat en la qual vivien.
