Imatge de portada: façana de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Font: autora. Domini públic.
La bulliciosa ciutat de Sabadell al segle XIX
A Sabadell, les muralles feia segles que havien caigut, la gent feia dècades que s’havia estès pels rodals de la vila i en pocs anys havien començat a sorgir grans vapors. L’energia hidràulica i animal que feia moure els molins a la vora del riu es veia substituïda pels sistemes d’embarrats i corretges al centre de la ciutat. Sabadell creixia de manera imparable d’ençà que havia començat el segle XIX.
La revolució industrial picava a la porta i requeria nous espais i maneres de viure. Alguns comerciants i artesans tèxtils de la ciutat veuran l’oportunitat d’invertir en una nova indústria: la fabricació mecànica de teixits. Les màquines de vapor arribaven a la ciutat, la primera s’hi instal·là en el 1838, a la casa-fàbrica Magí Planas.
Les novetats de la revolució industrial suposaven noves estructures socials vinculades estretament amb els canvis urbanístics de la ciutat. A la Rambla conviuran les cases serials, habitatges típicament obrers sense ventilació ni clavegueram, juntament amb els casals burgesos de gran ostentació.
La ciutat vallesana mutava ràpidament de ciutat agrícola cap a ciutat fabril en poques dècades. Entre el 1850 i el 1860 el desenvolupament de Sabadell i el seu teixit industrial es va multiplicar per nou. De fet, les millores higièniques i sanitàries del canvi de segle van suposar un fort creixement demogràfic. La ciutat passava d’acollir poc més de catorze mil habitants la dècada de 1860 a més de trenta-set mil persones el primer terç del segle XX.
El creixement urbà es veuria reforçat per l’arribada del ferrocarril a la ciutat el 1855. Els comerciants tèxtils es van trobar immersos en una nova xarxa de negocis i connexions que els permetria adinerar-se encara més. Aquesta nova visió suposava convertir Sabadell en una ciutat cabdal, preparada per acollir a totes aquelles personalitats interessades a invertir en la que es coneixia com la “Manchester Catalana”.
Es tractava d’un període de canvis ràpids que també afectarien l’organització urbanística de la ciutat. Durant l’època, sorgí la intenció d’ordenar i sanejar els carrers de Sabadell, així com de presentar nous edificis d’acord amb la tendència arquitectònica del moment. De fet, algunes iniciatives particulars havien modificat el traçat de determinats carrers; com per exemple, la urbanització del primer tram del carrer de la Indústria es va dur a terme l’any 1880 per iniciativa d’Antoni Casanovas, propietari del Vapor Rovira i posterior polític municipal.
La demanda d’una Caixa
Aquesta etapa de modernització i canvi al voltant de la revolució industrial no només es produïa a Catalunya, dècades abans s’havia estès per Europa. Amb aquesta bonança econòmica sorgeixen les primeres caixes d’estalvis, entitats financeres modernes destinades al dipòsit d’estalvis molt vinculades a les noves classes socials que, ara per ara, generaven ingressos monetaris destinats a l’estalvi i les inversions.
A l’estat espanyol, les primeres “Cajas de Ahorros” en aparèixer van ser les de Madrid, l’any 1834, i Barcelona, el 1844. El procés d’assimilació d’aquestes entitats a Espanya va ser lent i progressiu fins ben entrat el segle XX, adaptant-se a les vies de crèdit que establia l’estat.
La primera demanda d’instaurar una seu de la Caixa d’Estalvis de Barcelona a la ciutat de Sabadell arribà el 1853. Fou una iniciativa de l’alcalde del moment, Pere Turull i Sallent. Els motius d’aquesta sol·licitud anaven estretament lligats al benestar econòmic de la indústria llanera de la ciutat vallesana, que sufragava gran part de la demanda de Catalunya i Espanya. En una època en què els vapors tèxtils començaven a ocupar gran part de la vil·la, es veia la necessitat de propiciar un sistema d’estalvis als empresaris i alguns treballadors.
Aquesta primera demanda va ser denegada l’abril de 1854. Davant de la negativa, l’ajuntament i els empresaris sabadellencs van insistir durant anys en la creació d’una entitat pròpia amb aquestes característiques. En poc temps, la ciutat anà guanyant més presència en el sector industrial i econòmic, de manera que es signà l’acord de fundació entre el governador i l’ajuntament el 6 de gener de 1859: naixia la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
“Lo rico catalán”: Pere Turull i Sallent
El projecte i la creació de la nova entitat es troba vinculada als empresaris tèxtils. Concretament cal esmentar el paper fonamental de la nissaga dels Turull.
Els Turull arribaren a Sabadell al segle XVI, però no seria fins al segle XIX que destacarien per la seva vida social i el prestigi empresarial adquirit. Pau Turull i Font (1766-1844) serà el punt de partida de la nissaga contemporània, un home de negocis i política. L’any 1819 crearà la societat Pau Turull i Fill, empresa que farà fortuna i catapultarà a la família al sector més elevat de la societat sabadellenca. Aquesta empresa tèxtil destacava per la qualitat del producte, guanyant diversos premis a l’Exposició de Madrid l’any 1828.
L’hereu, Pere Turull i Sallent (1796-1869) seguí les passes del seu pare. Reconegut per les seves grans habilitats socials i de negocis va tenir, també, una intensa vida política. A la ciutat es respirava prosperitat i Pere Turull ho va saber aprofitar. La seva empresa va anar creixent a partir de la vinculació o compra d’altres vapors o societats. Els vincles amb altres famílies sabadellenques van propiciar la creació d’una xarxa de negocis molt extensa. A més a més, la compra de nous terrenys va augmentar considerablement el patrimoni familiar.
L’adinerada família es va convertir en la imatge dels burgesos capitalistes, els negocis de Pere Turull i Sallent es vinculaven amb Madrid i l’estranger, aconseguint que se’l conegués com el “Rico Catalán”. Per a exemplificar la presència de Pere Turull en el teixit de l’època, podríem esmentar l’important paper que va tenir en la visita de la reina Isabel II l’any 1860. O també, la visita a Sabadell del general O’Donell o el general Prim, íntims del senyor Turull.
De la intensa activitat de Pere Turull i Sallent també cal destacar la seva vida política. Seguint les passes del seu pare, va esdevenir alcalde de la ciutat en cinc ocasions compreses entre l’any 1830 i el 1857. Aquest càrrec l’ocupava paral·lelament a la gestió dels seus negocis, de manera que, en diverses ocasions, podem veure interessos personals o comercials en algunes de les iniciatives municipals.
Com hem esmentat, Pere Turull i Sallent va ser un dels principals impulsors de la creació d’una caixa. Tot i que el document signat per a la fundació de la Caixa d’Estalvis de Sabadell es va fer en mans de l’alcalde Antoni Casanova, Pere Turull va tenir una forta presència en aquesta decisió i dins de l’organització de la junta.
El paper de fundador de Pere Turull serà reconegut des dels inicis de la Caixa i, fins i tot, l’any 1868 se’l va nomenar tresorer perpetu com a càrrec d’honor i reconeixement. La presència del Sr. Turull es materialitzarà amb un bust de bronze d’Ismael Smith i Manuel Fuxà col·locat al pati central de l’edifici modernista de la Caixa d’Estalvis.
El projecte de la Caixa
La fundació de l’entitat es data del 1859 i les primeres oficines es van instal·lar a la Casa del Comú, el que seria l’antic ajuntament de la ciutat. Una localització que permet copsar el vincle entre l’ajuntament i l’entitat. Donat el ràpid creixement, les oficines es traslladen l’any 1889 al carrer Sant Antoni al que era el casal d’Antoni Casanovas. Esdevindrà la seu de la institució fins al 1915.
L’entitat es va trobar amb la necessitat de nous espais a l’alçada d’una institució bancària d’aquestes característiques. És per això que, a partir del 1901, la junta de govern es plantejarà l’ampliació de l’edifici. Les actes de les reunions arribaven a la conclusió que la millor solució seria construir un nou edifici digne de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
És així com s’adquiria un solar al carrer de Gràcia per 62.000 pessetes l’octubre de l’any següent. A partir d’aquí el procés d’un nou edifici representatiu de l’entitat i de la ciutat s’inicia de manera lenta i amb alguns entrebancs.
En primer lloc, calia fer la tria d’un arquitecte que elaborés el projecte. El pressupost es definia en 150.000 pessetes i havia d’incloure oficines, biblioteca, galeria d’exposició, saló d’actes i dependències administratives. El 7 d’abril de 1904 es publicava a diverses revistes del territori l’anunci per al concurs de projectes.
A tall de curiositat, les propostes s’havien de presentar de forma anònima dins d’un sobre i amb un lema que els descrivís. El concurs es resoldria amb un empat i el premi quedaria repartit entre els participants, quedant les propostes presentades en propietat de l’entitat. De fet, el projecte es donava per iniciat sense tenir, ni tan sols, un arquitecte o un disseny assignat. El 17 d’abril de 1904 es col·locava la primera pedra de l’edifici en mans del rei Alfons XIII, durant la seva visita a la ciutat vallesana. Un acte purament simbòlic i propagandístic per part de la institució.
L’elecció d’un arquitecte no arribà fins al 18 de gener de 1905, quan la junta escull a Jeroni Martorell i Terrats. Els treballs s’inicien al novembre d’aquell mateix any impulsant un edifici amb un fort caràcter modernista. La construcció va agafar embranzida i l’any següent trobem la compra de terrenys veïns per ampliar l’edifici i poder dur a terme un nou projecte per a l’escola Industrial. A més a més, serà un any de contractació de grans noms, com el d’Eusebi Arnau, Josep Llimona o l’empresa de vitralls J. H. Maumejean.
La coberta de l’edifici, i per tant la finalització de l’estructura, es va concloure el 23 de febrer de 1907. S’iniciaven ara els processos de decoració, una segona etapa constructiva que es va veure aturada i alentida tant per les afectacions polítiques i socials de la Setmana Tràgica com pel nou projecte germà de l’Escola Industrial. No va ser fins al 1911 quan es reprenen les obres amb normalitat, aconseguint finalitzar els treballs decoratius en quatre anys.
El 5 de febrer de 1915 es va donar per conclosa l’obra de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Aquell mateix any ja es van instal·lar les oficines i l’entitat iniciava les seves funcions al nou edifici. Tot i això, la inauguració oficial no arriba fins al 5 de febrer de l’any següent.
La decoració simbòlica de l’entitat
L’edifici construït havia de ser representatiu de la força i la importància que l’entitat tenia des de la seva creació l’any 1859. El projecte que la junta havia encarregat a Jeroni Martorell era ambiciós. Calia compaginar i unir amb coherència tots els espais de caràcter administratius amb els espais destinat al públic, com el saló o la biblioteca. Tanmateix, s’havia de combinar aspectes com la comoditat i practicitat amb altres com la solemnitat i el simbolisme.
La localització de l’edifici també suposava un repte per a l’arquitecte. Un terreny entre mitgeres que, per tant, tenia manca de ventilació i d’il·luminació natural. El projecte de Martorell va trobar solucions en edificis modernistes d’altres arquitectes de l’època. Per resoldre la problemàtica de la llum, l’arquitecte va aplicar solucions ja conegudes a l’eixample de Barcelona: els patis interiors amb claraboies.
En aquest mateix sentit, Martorell també es va inspirar en la distribució d’edificis com el de la Universitat de Barcelona o el Palau de la Generalitat, instal·lant el saló d’actes al primer pis. D’aquesta manera aconseguia il·luminació natural a través de la façana i, per altra banda, permetia projectar un gran vestíbul distribuïdor dels espais administratius i de gestió.
El que cal destacar de l’edifici és el seu caràcter i la decoració modernista que esdevenen representatius de la ciutat, explicant i transmetent els valors de l’entitat. Els detalls i les decoracions vegetals, per molt que ens semblin mers elements decorativistes típics de l’interès per la natura propi de l’estil modernista, tenen un gran pes simbòlic. Especialment la temàtica floral, que la trobarem representada a tot l’edifici.
Hi podem destacar cinc tipus diferents de flors que representen, cadascuna, un aspecte remarcable de l’entitat. Al vestíbul trobem gira-sols als capitells de les columnes i als vitralls de la claraboia, simbolitzant la fidelitat i la riquesa. Aquests es combinen amb roses, element vinculat a la tradició, com a símbol de la cultura catalana. Les roses fan parella amb els dracs de ferro forjat que trobem a diferents fanals. Martorell aconsegueix així representar el vessant cultural de l’entitat de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
L’edifici també es decora amb fulles i flors de castanyer. En aquest cas, l’arbre representa la vellesa i l’experiència que té la Caixa d’Estalvis en el sector. Un element que passa desapercebut són les espigues de blat en baix relleu d’algunes columnes que remeten a la indústria farinera que era el motor econòmic de la ciutat abans de l’arribada del tèxtil. En combinació amb aquest magnífic jardí decoratiu, cal afegir les magranes que trobem tant a l’interior com a l’exterior de l’edifici, símbol d’unió i abundància.
L’espai més destacable de la Caixa d’Estalvis és, possiblement, el Saló d’actes, un espai luxós i elegant sense estar sobrecarregat. Als capitells de les columnes podem apreciar l’emblema de l’entitat, la guardiola i el llibre, símbols d’estalvi i coneixement. En aquest mateix saló, s’envolta el fust de les columnes amb flors de cards escocès. Aquestes, símbol nacional d’escòcia, simbolitzen la protecció. L’arquitecte va decidir introduir aquest emblema per remetre al sentit de protecció envers els diners que l’entitat podia oferir.
Pel que fa a la representació simbòlica, la façana és l’element més treballat per l’arquitecte i els escultors, ple d’emblemes que expliquen el paper de l’entitat i la seva relació amb la ciutat. Més enllà de les magranes, les fulles de castanyer i, de nou, la guardiola i el llibre trobem dues grans escultures que presideixen l’espai.
Les estàtues de Josep Llimona representen el Treball, personificat per un home, i la Virtut, una dona. En aquestes figures, Llimona deixa molt clara la seva concepció de l’home i la dona, l’un dedicat als treballs de força i honor i l’altra centrada en els aspectes espirituals i morals. La tria d’aquestes dues al·legories es vincula directament amb els dos valors principals de l’entitat.
Un element destacable de l’accés a la Caixa d’Estalvis són els dos capitells que flanquegen la porta principal. Aquests, realitzats per Eusebi Arnau, estan decorats amb relleus que representen els diferents oficis destacats de la ciutat de Sabadell. Hi podem trobar: un segador, un forner, una pagesa i una puntaire al capitell dret, i una cosidora, una filadora, un terrisser i un forjador al capitell esquerre. Pretenia aconseguir que la gent es sentís que formava part del teixit social i laboral que conformava la ciutat i esdevenien la base i el suport de l’entitat.
A tall de conclusió
L’edifici modernista de la Caixa d’Estalvis de Sabadell suposava un projecte ambiciós d’una entitat que creixia sense pausa des del 1859, mostra del ràpid creixement de la ciutat i la seva indústria. Les solucions arquitectòniques de Jeroni Martorell aconseguien resoldre els problemes estructurals i, sobretot, d’il·luminació de la finca. Aconseguint, també, aportar el simbolisme requerit per la junta. A partir d’elements iconogràfics, Martorell, proporciona un seguit de característiques que definien com es veia la institució a si mateixa: forta, estable, confiable i pròspera, cercant no desvincular-se de la ciutat sabadellenca.
Per saber-ne més:
Alcolea, S. (1994) Els edificis de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Una mostra del Modernisme català. Barcelona: Fundació Caixa de Sabadell.
Castells, A (1968) Sabadell 1900. Sabadell: Caixa de Sabadell.
- (1980) Breu història de Sabadell. Sabadell: Il·lustre Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències.
Larrosa, M. (1986) La urbanització de la ciutat industrial. Sabadell, 1845 – 1900. Sabadell: Nova biblioteca sabadellenca.
Melero, P.; Romance, J. (1987) El modernisme a Sabadell. Terrassa: Editorial Ègara.
