El 10 de desembre de l’any 2015 en la República d’Argentina va ser nomenat com a president Mauricio Macri, candidat sota les sigles del front Canviem, coalició política de partits entre els quals es troben Proposta Republicana, Unió Cívica Radical, Coalició Cívica (ARI), a més d’altres forces polítiques i moviments. Amb la victòria de Macri, es va produir la fi, tretze anys després, de kirchnerisme començat l’any 2003, i el començament per a Argentina, i que posteriorment es va expandir per Amèrica Llatina, un gir neoliberal dels seus governs, acompanyat d’una sèrie de retallades tan socials com econòmics, que en el cas d’Argentina en aquests últims tres anys, no ha produït pràcticament avanç per a la societat Argentina.
Però per poder comprendre aquesta situació, cal plantejar-se una qüestió, Com s’ha arribat fins aquí? Per poder resoldre aquesta situació, cal mirar el passat i comprendre el segle XX d’Argentina i veure l’evolució que ha anat prenent el país.
La nació Argentina, marcada pels cops d’estat i la supremacia de l’estat
La nació argentina ha estat un país que ha conformat al llarg del segle XX el seu model estatal en tres pilars: el nacionalisme, el catolicisme, i els militars. Al seu torn, ha construït la seva nació a partir de la primacia nacional-estatal enfront de la idea nacional-popular utilitzant el terme gramscià de “distinció”. És a dir, és l’estat qui conforma la nació, i no la societat.
Si ens situem als inicis del segle XX, en concret en la dècada de 1920, hi havia un predomini del partit radical, que va guanyar les eleccions de 1922 amb un 48% dels vots, i un 58% l’any 1928. No obstant això, aquesta majoria aconseguida no es va traduir en una efectiva hegemonia política, i de no produir-se una correcta mediació entre la societat política i la societat civil. Aquesta mala comunicació entre la política i la societat civil, que evocaria a una crisi de representació, unida a una crisi econòmica a causa que des de finals del segle XIX, Argentina tenia un model agroexportador, sobretot carn, cereals i gra. Aquest model, increment el seu dèficit a causa de la crisi del 29, van disminuir enormement les exportacions.
Davant aquesta situació, l’any 1930 es produeix un cop militar dirigit pel tinent general José Félix Uriburu al president Yrigoyen, el primer que va ser triat democràticament amb l’aprovació, l’any 1912, de la llei Saenz Peña, que establia el vot secret i obligatori per als ciutadans argentins barons. Aquest cop va ser la primera vegada en la qual l’exèrcit participà directament en la vida política del país.
El govern d’Uriburu va estar conformat per una elit conservadora amb un gran poder econòmic, i amb la idea d’impulsar un projecte de país corporatiu; és a dir, un estat fort que amb el suport dels sindicats, desenvolupés un model de cooperació entre les diferents forces de la societat. Aquest model també va ser recolzat per l’Església catòlica, que si bé havia perdut en les dècades anteriors part del seu pes en la societat argentina pel model liberal dut a terme, donant-li un paper secundari a aquesta, s’estava reconstruint amb el projecte “Ideologia de la Nova Cristiandat”, buscant alguna manera de tornar a repercutir en la societat.
L’any 1931, Uriburu és enderrocat i es forma el govern del general Just, guanyant les eleccions d’aquest mateix any. Però no obstant això, el clima repressiu, la corrupció política i els freqüents escàndols econòmics havien desgastat la credibilitat dels governs sorgits a partir del cop del 30.
Davant aquesta situació de crispació social, l’any 1943 es va produir un nou cop d’estat per part dels militars, doncs van creure que era necessari per solucionar tots els problemes que estava vivint la societat argentina. Aquest govern militar va tenir com a objectiu sobretot a posar fi a la corrupció política que com hem nomenat abans havien sofert aquests governs, i al seu torn, aconseguir la unificació d’una població atribuint-li més drets i a posar fi al seu descontentament amb aquesta última dècada.
Aquest govern militar tenia una orientació nacionalista i autoritària. Si bé durant aquest govern es van promoure iniciatives, com la creació del Banc de Crèdit Industrial o la intervenció de la corporació de transports, també dugué a terme una gran persecució contra els comunistes i, en general, contra qualsevol àmbit de l’esquerra, va dissoldre els partits polítics i també es va perseguir als estudiants liberals. En aquest govern militar es trobava Juan Domingo Perón, guanyant cada vegada més protagonisme. Perón s’havia estrenat l’any 43 amb la seva designació en el departament de treball, i també al ministeri de guerra. Amb aquests dos càrrecs, es podria dir que Perón ja començava la seva carrera política. També es va començar a veure que en molt temps no tornarien a haver-hi unes eleccions democràtiques.
Perón, des de que formà part del govern, va promoure mesures que afavorissin els sectors obrers, guanyant-se el seu favor. Cal comprendre que els tres eixos del peronisme van ser: la justícia social, el control de la classe obrera i una despolitització de les organitzacions sindicals; posteriorment, als anys 70 s’hi afegiria un quart: el moviment de les joventuts. Aquestes mesures que estava promovent Perón no agradaren als empresaris, sobretot a Spruce Braden, que havia estat nomenat com a nou ambaixador dels Estats Units. A Washington, Braden, que podia arribar a tenir acalorades discussions en les seves reunions amb Perón, caracteritzava sovint a Perón com a un nazifeixista i afirmava que era un seriós perill per als Estats Units.
L’any 1945, es va produir una gran manifestació per part de l’oposició. Això, sumat a un cop palatí militar, va obligar al president Farrell a destituir a Perón i el seu empresonament. No obstant això, a causa del gran suport obrer que havia aconseguit, va haver-hi una altra manifestació en la qual es demanava el seu alliberament. Perón fou alliberat per les pressions. L’any 1946 va obtenir el 52,4% dels vots en les eleccions presidencials, i es va convertir en el nou president d’Argentina el 4 de juny. El govern de Perón, que tindria dos mandats fins a l’any 1955, iniciaria la “revolució llibertadora”, liderada per un grup de militars encapçalat pel general Eduardo Lonardi, i posteriorment pel tinent general Pedro Eugenio Aramburu.
En aquests deu anys, Perón va aconseguir implantar allò que posteriorment es coneixeria com a ‘peronisme’. Basà la seva gestió política, sobretot fins a l’any 1955, a promoure els drets socials. D’aquí el fet que el peronisme també sigui nomenat ‘justicialisme’, a causa de la promoció dels drets socials que va dur a terme, sobretot per a la classe treballadora; tot això unit, a més, a un enfortiment del sindicalisme. Perón també es va centrar en la industrialització del país, molt endarrerida a causa de la predominança de la indústria primària a Argentina i nacionalitzà alguns sectors industrials clau del país. Al seu torn, va fomentar l’educació pública i gratuïta.
L’any 1966, les forces armades van realitzar un nou cop d’estat, amb una clara idea d’extirpar el peronisme de tota la societat argentina. Aquest cop d’estat vingué després del fracàs del projecte de Frondizi, qui va obtenir una victòria en les eleccions de l’any 1958, basat a promoure un desenvolupisme no tan impulsat per l’Estat, sinó d’acord ambl capital privat. La nova Argentina que buscaven els militars o arribava, i destituïren a Frondizi l’any 1962, amb la creença que si substituïen la política per una administració dura, aconseguirien estabilitzar el país i impedir qualsevol amenaça de revolució, molt candent en aquesta època per l’exemple cubà, i el temor a un complot internacional marxista per promoure-la a Argentina.
No obstant això, en els anys 1969 i 1970, es van produir una sèrie de rebel·lions que van sacsejar el règim d’Ongania, en aquell moment president del govern. Davant aquest augment de violència, els militars no veien una altra solució que permetre una tornada de Perón, i per tant, deixar que tornés a governar l’Argentina.
El setembre de l’any 1973 Perón va ser nomenat president, amb un percentatge de vots del 61,85%, i sent la seva dona Eva Perón la número dos. No obstant això, Perón tampoc podia fer front a la convulsa situació d’Argentina: s’havien accentuat els conflictes socials i polítics, marcats per la violència, com demostraren els esdeveniments d’Ezeia l’any 1973, amb tretze morts i centenars de ferits a causa de l’arribada Perón a l’aeroport internacional que produí un enfrontament entre els peronistes revolucionaris i els peronistes d’àmbit més conservador. Perón, que era l’última esperança per a tornar a controlar els conflictes que s’estaven produint, també fracassà. La seva mort l’any 1974 no va significar la fi del peronisme, que es trobava tant a l’oposició com al govern.
L’any 1976 es va tornar a produir un cop d’estat, ja que els militars (que estaven sent el focus de les guerrilles, peronistes o no) opinaven que després del fracàs democràtic que s’havia produït amb l’últim govern de Perón, l’única solució era la sistematització del terror, un terrorisme estatal. La violència havia de permetre aniquilar les guerrilles i l’eliminació de l’Argentina peronista.
Aquesta dictadura, formada per una junta militar de les forces armades, va ser la dictadura més sagnant de les viscudes a Argentina, amb una constància violació dels drets humans, la desaparició de milers de persones per pertànyer a les guerrilles o estar relacionat amb elles.
La dictadura va finalitzar l’any 1983, a causa de la forta pressió internacional davant la constant violació dels drets humans, la derrota de la guerra de les Malvines (1982) davant del Regne Unit, i la forta mobilització social de la població argentina davant les injustícies que s’estava produint, provocant que el directori militar convoqués eleccions per a aquell any. La victòria va ser per a Raúl Alfonsín, líder de la Unió Cívica Radical, convertint-se en el primer president d’ençà de l’última dictadura a Argentina.
Implantació del model Neoliberal a l’Argentina i continuació en el 2015
Va ser durant la dictadura de l’any 1976, on s’implantà un model neoliberal que Macri, des de l’any 2015, ha aprofundit. La dictadura reorganitzà el model econòmic del país, donant pas al fet que les finances tinguessin el pes principal de l’economia. Va fer retrocedir la intervenció de l’Estat en el comerç i promulgà l’alliberament de les importacions, una nova llei d’inversions estrangeres (donant igualtat tant al capital estranger com al nacional), i es prohibia a l’estat que pogués orientar aquestes inversions per al seu interès. La indústria, promoguda pel peronisme i motor principal de l’economia, va donar pas a les fiances com a eix essencial econòmic.
Aquestes mesures són les que en l’actualitat està promovent i aprofundint el govern de Macri. Es tracta d’una continuació del model neoliberal, reiniciat pel partit Propuesta Republicana (PRO), com la fi del cep canviari, la retallada en la despesa pública, privatitzacions, obertura comercial (i una conseqüent major inversió de capital estranger), racionalitat energètica a partir de l’any 2017, la pujada de les taxes de l’interès del Banc Central (passant del 28% al 38%)… no són més que la continuació d’un model neoliberal iniciat, com hem anomenat anteriorment, amb la dictadura del 76, i que amb la tornada de la democràcia es va seguir. Va ser detingut en part pel kirchnerisme, però amb la victòria de Macri s’hi ha tornat. Aquestes mesures no estan donant una solució a Argentina, sinó que està accentuant encara més la crisi social en què viu el país.
