Dones, rols de gènere i modernitat després de la Primera Guerra Mundial
Les noves dones ocupen l’espai públic
El 1922 el novel·lista i dramaturg francès Victor Margueritte va publicar La garçonne, una novel·la on es dibuixa una dona masculina, no només en actitud, sinó també físicament, la qual vol ser independent econòmicament, porta la llibertat sexual a l’extrem i és representada simbòlicament per un element que es tornaria icònic, el cabell curt. Aquesta publicació va aixecar molta polseguera perquè col·locà el tema d’aquest nou model de dona rebel en boca de moltes i molts. La majoria la consideraven amoral, ja que acariciava els límits de la perversió i s’allunyava massa del prototip de dona cuidadora.
Paral·lelament, les anomenades flappers, en els contextos nord-americà i britànic, eren tema de conversa recurrent no només entre la gent a peu de carrer o bar, sinó també a la premsa, en poemes, el cinema, obres de ficció i, fins i tot, cançons. Eren un model molt semblant a la garçonne de Margueritte, però menys masculines, també marcades per un nou estil, ja que abandonaren les cotilles per adoptar vestits llisos a l’alçada dels genolls, sens dubte una indumentària molt més pràctica, i portaven el cabell curt sense cobrir. Segons la premsa i l’imaginari col·lectiu, les flappers tenien unes pautes de conducta molt marcades: freqüentaven els locals de moda i els encantava ballar jazz, opinar, flirtejar, beure, fumar, és a dir, desafiar l’autoritat masculina i la moralitat convencional. Entre els seus detractors, eren titllades de mandroses, poc responsables i, fins i tot, acusades de debilitar la causa feminista. L’aparició de les figures de la garçonne i la flapper s’emmarca en el context dels anys vint, en una Europa que està recuperant-se de la desfeta material i moral de la Primera Guerra Mundial. D’una banda, la guerra va suposar la conquesta de l’espai públic per part de moltes dones que, per primer cop, arribaven al mercat de treball perquè havien d’ocupar els llocs de feina que els homes havien abandonat per complir amb el servei al front. En aquest sentit, van dur a terme tasques que eren tradicionalment masculines, com les de conduir camions, muntar armes o manipular mercaderies perilloses, i fins i tot algunes se’n van anar a primera línia de front per realitzar tasques d’assistència als soldats. En relació a això, també les feines tradicionals femenines, com la d’infermera o de cuinera, van ser revaloritzades i visibilitzades, ja que era essencial que les dones participessin activament de la contesa.
No obstant això, i si bé sí que és cert que un nou model de dona associat a la modernitat va popularitzar-se, seria molt agosarat afirmar que la Gran Guerra va suposar un punt d’inflexió en la situació de les dones a Occident. No podem negar que la guerra segurament va accelerar algun procés que s’havia anat gestant durant els anys anteriors, com la concessió del sufragi femení. D’altra banda, la veritat és que, com a norma general, els governs dels diferents estats, els quals ja havien dotat amb una retòrica especial la participació de les dones a la guerra, lligada al paper de mare que cuida de la societat, van intentar frenar el perill que suposava el desafiament dels rols de gènere i l’ocupació excessiva de les dones de l’espai públic.
El deure de les dones
Durant la guerra va exaltar-se el treball femení remunerat perquè estava al servei a la pàtria. Fins i tot moltes feministes, com la sufragista britànica Emmeline Pankhurst, van deixar les seves reivindicacions a banda perquè van veure necessari posar tots els esforços en guanyar la guerra. De fet, si abans de l’esclat del conflicte podríem afirmar que existia el feminisme com a fenomen de caràcter internacional amb el dret a vot com a reivindicació en comú, quan s’inicia la guerra aquests vincles es trencaran a favor de la defensa de la nació. Les paraules de Jane Misme, escriptora i feminista francesa, a La Française del 10 de novembre de 1914, defineixen molt bé aquest consigna: “Mentre duri la guerra, les dones de l’enemic també seran l’enemic”.
Tanmateix, el final del conflicte suposà, en paraules de Françoise Thébaud, una desmobilització femenina ràpida i brutal. Les dones que havien ocupat els llocs dels homes a les fàbriques foren expulsades no només perquè aquests darrers poguessin recuperar els llocs que els pertanyien, sinó també per la necessitat de deixar les coses com estaven abans de la guerra. Per tant, la reacció dels governs dels diferents països va anar encaminada a combatre el desafiament de la divisió sexual del treball i el reforçament de les identitats femenina i masculina dins i fora la llar respectivament.
En molts llocs es va fer èmfasi en la necessitat de repoblar el país després de les pèrdues humanes provocades per la guerra, apostant per polítiques pro-natalistes que exaltessin el paper de la mare i la imperant necessitat que les dones es dediquessin en cos i ànima a aquesta tasca. Les polítiques pro-familiars comptaren amb el suport de l’Església catòlica per posar-les a la pràctica i tingueren com a blanc principal el treball de les dones casades. La disminució de la població masculina i la baixa natalitat també implicaren la imposició de la puericultura i el control mèdic de la infància, circumstància que va reforçar la pressió de la dona per quedar-se a casa i tenir cura de les criatures.
A la vegada, es va utilitzar l’estratègia basada en realçar el treball domèstic de les dones, accentuant la importància d’una dona ben preparada i instruïda en les tasques de la llar per tirar endavant la família i l’economia domèstica. A Alemanya, per exemple, s’estimulava aquesta formació a partir de l’organització d’un concurs de mestresses de casa; i a França, durant els anys vint es recompensava les bones mares amb una festa dedicada a elles. Amb tot, cada cop es va fer més difícil que les dones poguessin optar a una feina fora de casa, ja que la seva principal ocupació era tenir cura de la seva descendència perquè deixar-la en mans de persones desconegudes era considerat una negligència. La dona tenia la funció social essencial d’assegurar l’equilibri de les famílies, base per aconseguir la prosperitat de la nació.
De la teoria a la pràctica
Tot i que la retòrica oficial familiarista encoratjava les dones a servir de mares i esposes i la majoria van haver d’abandonar les feines que havien dut a terme durant la guerra, perquè les van fer fora o simplement perquè aquestes feines van desaparèixer, això no vol dir que no participessin del mercat de treball remunerat. A França i a Alemanya les dones suposaven entre el 30 i 40% de la població activa, a Gran Bretanya una mica menys del 30%, mentre que a Espanya el percentatge era força menor, un 12% del total als anys vint.
Les dones van ocupar feines a diferents sectors, començant per la indústria tèxtil, passant per la mecànica, la química i l’alimentària. Es veuran beneficiades del desenvolupament de la maquinària, ja que algunes tasques a les fàbriques deixarien de requerir la força física. Alhora, la seva presència va fer-se notable al sector terciari, dins d’àmbits com el comerç o els correus. Les dones van ocupar espais anteriorment molt masculinitzats com les oficines, convertint-se en secretàries, fet que va comportar la feminització d’aquesta professió, igual que la feina de dependenta, d’assistenta social o d’infermera. A França les dones també incrementaren la seva presència al camp, a les explotacions ramaderes i agrícoles.
Moltes foren les dones joves que s’inclinaren per la recerca d’una feina per les possibilitats que aquesta oferia: un espai de sociabilitat i un sou que, tot i que en la majoria de casos precari, els permetia gaudir d’una certa autonomia econòmica. No obstant això, no totes les treballadores eren dones solteres, ja que a França, per exemple, el 1920 la meitat de les treballadores eren dones casades que continuaven treballant fora de casa a causa de la necessitat de complementar els baixos salaris dels marits; en canvi, la xifra de dones casades dins de la població activa a Gran Bretanya era tan sols d’un 15%. Com és d’esperar, les condicions d’aquestes dones treballadores dins del mercat de treball remunerat no es podien comparar amb la dels seus companys homes. De fet, la seva incorporació al món laboral naixia d’una lògica de gestió del personal que va aprofitar-se de les dones per cobrir certs espais i tasques, sempre en pitjors condicions laborals, amb salaris més baixos i a la part de sota de la piràmide de la jerarquia dins de la fàbrica o l’oficina, sense aspiracions a poder aconseguir cap mena de promoció.
Dones i ciutadania
En la majoria de països europeus, així com Canadà i EEUU, els drets polítics de les dones es convertiren en una qüestió important després de la guerra. Alguns països van finalment legalitzar el vot femení, després d’anys de lluites per part dels moviments de dones sufragistes, però la concessió no va ser conseqüència directa de la guerra ni del paper de les dones en ella, sinó que va dependre totalment del context polític de cada país. A Gran Bretanya el sufragi femení es va legalitzar el 1918 però no en les mateixes condicions que els homes, ja que només les dones a partir de trenta anys podien votar. A Alemanya fou també a finals del 1918 que es va aprovar el sufragi universal, però segurament com a mesura per pal·liar l’agitació social que inundava el país.
Alguns dels països que nasqueren de la descomposició de l’imperi dels Habsburg i de la reestructuració de Rússia després de la revolució d’octubre, com els Països Bàltics o Txecoslovàquia, també instauraren el sufragi femení fins i tot abans del final del conflicte, igual que ho faria la Rússia soviètica, de manera que reconegueren el paper de les dones en els processos de construcció nacional. A Espanya no seria fins a la Segona República, concretament el 1933, que les dones podrien votar, no sense un acalorat debat dins les Corts republicanes sobre la conveniència d’aquest fet. Les dones franceses haurien d’esperar encara més, fins al 1944, perquè aquest dret se’ls fos atorgat. Així mateix, els governs van ocupar-se bé de mantenir les dones allunyades del poder polític en els cossos legislatius.
Vides quotidianes
Una de les característiques més conegudes d’aquest període històric és l’ocupació dels espais d’oci per part de certes dones i un canvi en els costums i la manera de relacionar-se entre els sexes. Podríem dir que aquest espai, l’oci, fou un dels elements on més es va deixar veure l’arribada de la modernitat, però no totes les dones hi accediren, ja que la majoria d’aquestes dones modernes formaven part de les classes mitjanes i altes. Tanmateix, la modernitat va traduir-se en altres realitats que canviaren les vides de les dones i les seves maneres de relacionar-se i ocupar els espais, i és en “la cultura d’allò quotidià”, com apunten Ana Aguado i María Dolores Ramos (2007), on millor podem entendre i visualitzar aquests canvis.
Ja hem vist que la tecnologia va modificar el mercat de treball, però també va començar a facilitar les tasques de la llar, gràcies a la introducció de l’aigua calenta, l’electricitat i els electrodomèstics, encara que aquests no eren assequibles per totes les butxaques. Aquesta revolució domèstica no va suposar que les dones es deslliuressin de certes càrregues, sinó que ara en podien fer més en menys temps. La ràdio va generalitzar-se i va fer-se molt popular entre les dones; a més, mentre l’escoltaven podien continuar complint amb les feines de casa, fet pel qual aquest aparell tampoc suposà un desafiament a la divisió sexual del treball.
Que les dones treballessin fora de casa també va permetre que es visibilitzessin més. Els nous estils de vestir i de pentinats es varen difondre acompanyats de les noves idees sobre la independència i l’alliberament sexual de la dona, una dona que sortia de nit i tenia actituds fins al moment només masculines. Arran de la Gran Guerra, ciutats com Madrid i Barcelona es convertiren en centres d’especulació, però a la vegada d’oci nocturn, on les dones prendran un protagonisme especial, a mesura que nous estils de música i la passió per sortir a ballar s’encomanava a totes les classes socials. Alhora, moltes dones van iniciar-se en l’esport.
Les imatges de la nova dona ocupaven les portades de revistes, servien de reclam publicitari i també eren presents al cinema. Les idees de llibertat sobre les quals s’erigí el nou ideal femení es popularitzaren de la mà d’un nou patró de consum de masses, destinat sobretot a un públic femení. La publicitat va aconseguir construir i transmetre efectivament un nou model de dona, moderna i urbana, encara mestressa de casa, però amb total control de la seva vida, lliure de consumir el que volgués: la dona nord-americana moderna. Articulat a partir de l’absorció dels missatges del feminisme de caire liberal, fou un model que va exportar-se i va penetrar, a través de la publicitat i el cinema, en les societats europees del moment.
Pel que fa a les relacions personals, van estendre’s noves idees sobre la maternitat i les relacions de parella. L’alliberament sexual es va convertir en un tema polèmic, ja que en posar-se sobre la taula es desafiava inevitablement la concepció tradicional del matrimoni. En relació a això, va aparèixer el concepte de maternitat conscient, lligada a la proliferació de l’ús dels mètodes anticonceptius. Noves idees sobre les relacions entre els sexes s’obriren pas quan es va començar a parlar de conceptes com la companyonia, l’afecte i l’amor-amistat que idealment haurien de regir els lligams sexoafectius.
I el(s) feminisme(s), què?
La vida de les dones abans i després de la Primera Guerra Mundial no fou la mateixa, ja que el conflicte armat no només va transformar les fronteres i va deixar grans pèrdues al seu pas, sinó que també va penetrar més profundament, incidint més enllà dels límits de la vida privada. No obstant això, els canvis, perceptibles, tingueren un abast limitat, ja que en cap cas arribaren a desafiar directament els pilars del sistema patriarcal.
Així mateix, la Gran Guerra va suposar un daltabaix dins del feminisme. D’una banda, suposà una ruptura del feminisme internacional a causa de les divisions entre les dones que donaven suport a la guerra i les pacifistes. En segon lloc, durant el conflicte van aconseguir moltes de les reivindicacions per què tants anys havien lluitat, com el dret al treball fora de casa o la presència en l’espai públic, però realment no van desafiar els rols de gènere, ja que el seu paper era assistencial i extraordinari. Amb la consecució del sufragi femení, a més de l’accés de les dones a l’educació superior, moltes van veure realitzada la seva lluita i deixaren la militància, ja que el moviment sufragista va perdre la seva raó de ser. Moltes d’elles acabarien recolzant els tories o els liberals a Gran Bretanya. A França, la revolució russa havia despertat il·lusions en relació a l’emancipació femenina o la lluita de la classe treballadora que aviat s’apaivagaren, encara que algunes continuarien lluitant pel dret a vot o la igualtat salarial.
Les feministes foren vistes cada cop amb més recel per ser considerades radicals i culpades d’interferir en la recuperació de la nació o de destruir la família. Foren testimonis de com l’obtenció del vot no va comportar una més elevada influència en les decisions polítiques, com elles esperaven, ja que idees com la domesticitat i la maternitat continuaven centrals en les polítiques de reconstrucció nacional. Els ideals liberals havien triomfat. Després d’això, algunes feministes continuaren la seva lluita dins la lògica de la complementarietat dels sexes i la maternitat social, mentre que d’altres, una generació més jove, centraren les seves forces en la consecució d’una igualtat real que resultés en sobirania i ciutadania completes per a les dones. No obstant això, el cert és que el(s) feminisme(s) com a moviment(s) quedarien en pausa fins anys després del final de la Segona Guerra Mundial.
