A inicis del segle IX de l’era cristiana esclatà a Còrdova una revolta contra el seu emir, Al Hakam I. Els fets no es van donar en un lloc qualsevol, sinó a la ciutat més important d’Al Andalus i de la Península Ibèrica en general. L’any 813 (o 817 depenent del cronista que relata els fets) part dels cordovesos intentaren derrocar l’emir, sense èxit, el fracàs de la revolta aniria més enllà de les fronteres andalusines, fins a l’altre extrem del Mediterrani, a l’illa de Creta.
Segons recullen alguns cronistes musulmans Al Hakam no es podia considerar un líder exemplar, Alí Ibn Al Athir descriuria a l’emir com una persona més donada al joc, a la caça i al beure que a les tasques de govern i, de fet, el mateix cronista, considera que durant els dies previs a la revolta un dels crits habituals que es dirigien a Al Hakam era el de “borratxo, vine a resar!”. Altres cronistes més propers a Al Hakam no esmentarien cap mala conducta del monarca, però tots coincideixen en que el rebuig de la població vers aquest va ser creixent fins que va esclatar en violència.
Dies abans de la revolta l’emir concentrà les seves tropes a la ciutat, conscient de l’amenaça imminent d’aldarulls, en paral·lel als ravals de la ciutat s’organitzava la revolta que esclataria després que Al Hakam executés a 10 suposats exaltats. L’enfrontament estava servit i durant els primers moments els cordovesos alçats van dominar la situació, malgrat això les forces de l’emir van acabar decantant la balança, Ibn Hayyan – un cronista proper als omeies – considera que va ser el propi Al Hakam qui va liderar les tropes i va esclafar la revolta gràcies al seu coratge. Altre cop trobem contradiccions en les cròniques però queda clar que l’emir va aconseguir mantenir-se en el poder i, en conseqüència, dictar la repressió dels que s’havien oposat a ell, és en aquest punt on els fets ens porten més enllà d’Al Andalus.
Després d’executar els agents més destacats de la revolta Al Hakam va donar tres dies als supervivents per abandonar la ciutat, sota l’amenaça de crucificar totes les persones que no marxessin. Passat el termini, i mentre es donava un èxode important de població, l’emir cremà el raval de Secunda, d’on havia sorgit la revolta, per acabar definitivament amb el problema. La història, però, no acabà aquí, perquè els cordovesos que fugiren de la ciutat arribaren molt lluny.
Parts dels exiliats es refugiaren en altres punts de la Península, però molts d’ells, prop d’uns 15.000, creuaren el Mediterrani i s’establirien en un primer moment a Egipte, d’on acabarien sent expulsats pel problema que suposava un grup tant gran de gent –arribaren a conquerir Alexandria!– per a l’estabilitat política i social d’un regne. D’Egipte marxaren a Creta, un territori teòricament controlat per l’Imperi Romà d’Orient però que no podia ser defensat per Constantinoble l’any 827 quan s’hi assentarien els exiliats cordovesos.
Durant més de cent anys els cordovesos i els seus descendents viurien a Creta, on es dedicarien a l’agricultura, la ramaderia i, també, a la pirateria, arribant a ser un problema d’ordre important dins el Mediterrani Oriental. El que havia sigut una revolta relativament petita contra un emir andalusí acaba sent un problema per diversos regnes mediterranis que poc tenien a veure amb la conducta d’un emir – suposadament – donat a la beguda.
