La presència de brigadistes internacionals a la Guerra Civil Espanyola és coneguda per la majoria de la gent. Noms com el del cèlebre escriptor britànic George Orwell, el canceller de la República Federal Alemanya Willy Brandt, o el primer ministre de l’Albània comunista Enver Hoxha ressonen sovint en llibres, documentals i publicacions. Tot i això, sovint coincideixen en el fet de que siguin eminentment personatges europeus. Tant la historiografia com la ficció han contribuït a formar la imatge del brigadista proper, de països com França, la Gran Bretanya o la Unió Soviètica.
Si bé és cert que la majoria d’aquests lluitadors contra el feixisme provenien de la vella Europa, això no hauria de invisibilitzar la presència de milicians provinents d’altres racons del món. Africans, asiàtics i americans van participar també a la Guerra Civil i van sofrir les seves conseqüències. En aquest sentit, el projecte SIDBRINT, de la Universitat de Barcelona, ens permet il·luminar un buit històric i recuperar episodis vitals de persones que, sovint, van deixar la vida en terres catalanes o espanyoles alçats contra el bàndol franquista.
En el projecte, pensat com a base de dades, trobem brigadistes d’arreu del món, històries realment interessants que no han de caure en l’oblit. Una d’aquestes la protagonitza un brasiler anomenat Delcy Silveira. Nascut a Porto Alegre el 6 de novembre de 1913, s’allistà als 20 anys a una escola militar del seu país per a formar-se com a aviador. La dècada dels 30 fou especialment convulsa al Brasil; els moviments socials lligats a ideologies obreristes tenien un pes específic en la lluita contra el govern de Getúlio Vargas, dominador de la política brasilera fins als anys 50.
Seria a l’escola militar quan Silveira entraria en contacte amb l’ideari comunista. En les seves pròpies paraules, afirmà que hi havia “un ambiente intolerable para los soldados que acababan servicio en la Escuela Militar”, i que no veia “una salida para la situación de mi país”. Veia la ideologia marxista, doncs, com una via de superació de la difícil conjuntura política i econòmica que vivia el Brasil, i per això, el 1934, s’afiliaria al il·legalitzat Partit Comunista. Aviat es convertiria en el dirigent del sector militar comunista a Porto Alegre, participant en vagues, organització i agitació social.
La seva acció política el va dur a ser detingut en dues ocasions, acabant per ser expulsat de l’exèrcit i contínuament perseguit. Per a evitar una possible execució, va fugir, el 1937, a l’Uruguai primer i a l’Argentina després. Des d’allà seguiria participant en activitats subversives, tornant a ser detingut en vàries ocasions per agitador i per haver escrit articles de marcat caràcter revolucionari.
Finalment, anà cap a Espanya. Com ell mateix especifica en l’informe que es conserva a l’arxiu soviètic de les Brigades Internacionals (anomenat RGASPI), els seus motius eren “luchar contra el fascismo y capacitarme política y militarmente para poner esta capacitación al servicio de mi Partido en el Brasil”. Així, la seva ideologia i la necessitat d’aprendre sobre la revolució a Espanya per a aplicar-la al seu país el van decidir a prendre un vapor des de Buenos Aires, arribant a la Península el 22 d’abril de 1938.
Un cop immers en la guerra, s’uní a la Brigada Internacional Garibaldi, on hi havia gran part dels seus compatriotes, i que havia vist comandaments tals com el General Lukács, escriptor hongarès de fama mundial, o Luigi Longo, president del Partit Comunista italià i opositor a Mussolini. Silveira arribà a tinent de infanteria, i participà activament a la Batalla de l’Ebre, on seria ferit. Des d’allà seria traslladat a Besalú i a Ripoll, i mentre es recuperava es decretà la sortida de tots els Brigadistes Internacionals del territori espanyol.
Es coneixen poques dades de la seva vida posterior. Se sap, però, que va marxar per la frontera francesa, i va estar internat al camp de Gurs. Sent un gran fangar replet d’exiliats i ex-combatents, va haver de passar per les penúries pròpies de l’internament en un recinte sense serveis sanitaris i amb menjar escàs, dormint en sacs de palla i barracons que no protegien del fred. Si en sortí viu o si arribà a tornar al Brasil, es desconeix.
La breu biografia d’aquest personatge, doncs, ens permet visualitzar una història poc tractada, com és la dels brigadistes que ajudaren la causa antifeixista provinents de llocs tan llunyans com Amèrica.
