La figura de la Deessa Mare ha estat sempre símbol de vida, esguard i protecció de la naturalesa fèrtil. La base de moltes civilitzacions ha estat fundada en una o diverses figures ginecocèntriques a partir de les quals s’organitzà l’imaginari cultural de les comunitats. Pensem en les paganes Kore, Afrodita i Kali, cadascuna d’elles pertanyents a un dels tres estadis que componien el món: la verge, no casta en el sentit heterosexual, sinó lliure en si mateixa; la mare de la Terra (la dona fèrtil) i, per últim, la sàvia, poderosa i inspiradora, deessa de la mort i del renaixement.
L’absència del culte a les divinitats femenines, com a originàries del món, és la nostra herència d’un matricidi simbòlic. A mesura que l’home s’imposava com a patriarca en la dimensió humana, subordinava també la feminitat en l’imaginari religiós. L’ordre simbòlic de la mare, en el qual la deessa és, en cos i paraula, origen de la vida, estava essent cancel·lat per l’ordre del pare, un ordre que, sens dubte, necessitava fornir-se de referents masculins. Aquest fou un pas que calà en les tradicions i en el culte religiós i que tingué la seva traducció en el monoteisme del Déu Pare. A un ordre de naixement i de matriu femenina el substituirà un ordre masculí de càstig, guerra i mort. Tanmateix, sabem que durant l’Edat Medieval el principi femení de la divinitat seguí viu en l’espiritualitat i en el saber de moltes dones i de qui les rodejava.
El segle XII fou un període especialment transformador per a l’espiritualitat cristiana d’Occident. Si bé la Verge Maria ja era venerada per l’Església, aquest fou el moment del ressorgiment del culte marià i de la recuperació de la figura de la Verge Maria com a mare del creador. Augmentà exponencialment la presència de la maternitat en la imatgeria i en els textos religiosos, a la vegada que es popularitzà el culte a moltes altres santes. La historiadora Caroline Walker Bynum ha denominat aquest fenomen com la «feminització del llenguatge religiós», un fet que podem considerar com un preludi d’allò que arribaria un segle més tard.
El desenvolupament del culte marià no suposà essencialment un canvi en la situació de les dones. L’Església romana es negava a crear nous convents femenins, oferint a les dones l’única opció d’ingressar en monestirs regits per regles masculines. Això no obstant, aquesta feminització del llenguatge religiós tingué la seva repercussió, un segle després, amb l’eclosió a les ciutats d’uns models religiosos lliures protagonitzats per dones. És el que s’ha anomenat la feminització de la vida religiosa.
El segle XIII és el brillant segle de l’espiritualitat i la mística femenina. La Reforma de l’Església confluí amb una activa participació dels laics i laiques a la vida religiosa i amb la recerca d’unes pràctiques devocionals encarnades en la humanitat de Crist i els ideals penitencials. En aquest context, neixen els ordes mendicants, franciscans i dominics, especialment aquests últims sorgits com a rèplica ortodoxa de les “heretgies”, sobretot del catarisme.
La recerca espiritual d’aquests nous temps concorre a les ciutats amb unes pràctiques devocionals centrades en l’acció i en la contemplació, seguint els ideals apostòlics de la imitatio christi, basats en la pobresa i en una vida errant, en imitació de la vida de Jesucrist. Proliferà aleshores el conegut moviment penitencial, iniciat amb el Papa Innocenci III i el IV Concili de Laterà (1215), en el qual es prohibí la creació de nous ordes religiosos i s’oferiren als laics, tant homes com dones, noves formes de participació religiosa in domibus propriis, és a dir, a la pròpia llar. L’Orde de la Penitència i els ordes tercers mendicants, pensats per a homes i per a dones laics, mantingueren un especial lligam amb el moviment de les beguines.
La presència femenina en aquests nous corrents espirituals i formes de vida religiosa no fou tan sols un fet quantitatiu, és a dir, un augment de les dones que dedicaren la seva vida a Déu. Fou, sobretot, un fenomen polític que donà lloc a noves pràctiques relacionals entre dones i entre homes i dones, ja que transformà les mediacions espirituals i polítiques entre ambdós sexes.
Aquesta feminització de la vida religiosa tingué la seva matriu en la recerca de noves formes religioses seculars i rebé suport, inicialment, de l’Orde del Cister i dels franciscans. Aquestes dones, conegudes genèricament com a mulieres religiosae, foren devotes, beates, beguines i rescluses; dones que es mogueren pel seu desig de dur una vida dedicada a Déu, sense que la seva relació amb la divinitat fos mediada per altri.
La dicotomia evangèlica de la Marta, la dona dedicada al proïsme, a la cura dels desvalguts, pobres i malalts respecte a Maria, la cristiana contemplativa i submisa, es difumina i es perd en el model de vida de les beguines i les mulieres sanctae. Un cop més els patrons femenins elaborats pel poder masculí i pensats per a les dones quedaren relegats per l’exercici de la llibertat femenina.
llibre Revelations of Divine Love. Font: Wikipedia
A la recerca d’una lliure unió amb Déu, el Déu Amor substituirà el Déu escolàstic i extern de la mística especulativa (especulativa perquè especula sobre Déu sense viure l’experiència divina). En aquesta tradició amorosa (que recull l’amor cortès del segle passat) hi trobem també la visió de “Jesús com a mare”. Catalina de Siena (1347-1380), mística, escriptora i predicadora, associà el Crist crucificat amb la mare que alleta el seu fill. Dos segles més tard, Maria de la Visitació (segle XVI), monja de Portugal, recollirà també la mateixa tradició. Juliana de Norwich (1342-1416), emmurada, mística i teòloga, plasmarà en les seves Revelacions de l’amor a Déu aquesta visió de Déu com a mare, elaborant així una genealogia femenina que restitueix a la deessa mare un lloc prominent, no tan sols en l’espiritualitat, sinó també en les relacions entre homes i dones representades en l’imaginari religiós. Matilde de Magdeburg (1207-1282), beguina, mística i escriptora, evoca en un dels seus escrits la maternitat de la Verge Maria, el seu cos matern i espiritual, ja que «veritablement, vaig veure molt sovint els teus pits tan plens que d’un pit fluïren set raigs contra el meu cos i la meva ànima».
Tornem ara a la figura de la Verge Maria per entendre com aquesta figura es transforma. Les divinitats neixen i es modelen, creixen paral·lelament a l’imaginari cultural i polític de les comunitats que les veneren. Així doncs, seria estúpid pensar en una única Maria, fixa i permanent en el temps. La figura de la Verge ha estat remodelada per exegetes, teòlegs i dones, moltes dones que la prengueren com a referent femení de la divinitat. De fet, sabem que l’Església es veié pressionada a distingir i a honrar la figura de Maria a causa de la seva popularitat (i no pas per una pròpia voluntat teològica i política). Fou així com se li atorgà la categoria de “Mare de Déu” en el Concili celebrat a Efes l’any 431.
És llavors durant el segle V quan, segons una de les biògrafes i estudioses de Maria, Hilda Graef, la Mare de Déu agafa el relleu d’una de les deesses mare. El culte a Theothokos (del grec Θεός Theós, ‘Déu’ i τόκος tokos, ‘part, infantament’) ocupà el lloc del culte a la pagana Artemisa, antiga fundadora de la ciutat d’Efes i de qui Maria prengué el simbolisme planetari: la lluna, les estrelles i l’aigua. Una combinació d’elements que esguarda l’origen i la cura de la vida i que roman sota la protecció de la Dona-Deessa.
A la Itàlia del segle XIII la filòsofa Luisa Muraro descobrí l’heretgia femenina dels “guigliemites” milanesos, personalitzada en la seva fundadora Blazena Vilemina, més coneguda com a Guiglielma, del qual pren nom el moviment. Els guigliemistes foren seguidors de la fundació femenina d’una nova Redempció. En un intent de trencar amb el passat, no tenien com a referència els ideals evangèlics i creien que la renovació de la societat cristiana havia de partir de les dones; una renovació que inicià Guiglielma convertint-se en mare i en mestra espiritual. Un segle després apareix a la mateixa ciutat el culte a una divinitat femenina, la Madonna d’Orient o la Domina Ludi. Sibila Zanni i Pierina Bugatis són els testimonis de dues dones adoradores de la Senyora del Joc, una deïtat femenina, sàvia i receptora de secrets, coneixedora dels misteris de les herbes.
Anys abans, concretament el dia 1 de juny de 1310, Marguerite Porete (1250c.-1310) fou cremada a la foguera acusada d’heretge. Aquesta beguina havia escrit l’Espill de les Ànimes Simples, un tractat de teologia traduït a diverses llengües i que va fer la volta a Europa. La beguina d’Hainaut mostra el reflex de la veritat espiritual exposada al mirall. En el seu text protagonitzat per la Dama Amor, l’Ànima és lliure en la seva fusió amorosa amb Déu: «Aquesta filla de Sió no desitja misses, ni sermons, ni dejunis, ni oracions… Aquesta ànima no té pensament, ni paraula, ni obra, fora de l’ús de la gràcia de la divina Trinitat». Marguerite Porete és només l’exemple de moltes dones que visqueren i promulgaren una vida religiosa sense intermediaris, essent elles mateixes les mediadores de la seva relació amb la divinitat.
La Verge Maria apareixerà en totes elles com a referent femení i com a portadora de l’amor de la mare, amor originari que dona lloc a la llengua materna. No és casualitat, doncs, que la mística femenina del segle XIII es caracteritzi per l’ús original de la llengua materna, en un període en el qual el llatí era la llengua oficial per parlar de Déu.
Aquesta recerca del simbòlic femení continua i es reformula amb la Querella de les Dones i l’aportació literària d’altres escriptores, fins a arribar a l’Època Moderna. Maria serà reina de la Ciutat de les Dames de Christine de Pisan (1364-1430) i Isabel de Villena (1430-1490) la farà Doctora de l’Església en la seva Vita Christi. Personatge d’una gran saviesa, en la famosa obra d’Isabel Maria es reconcilia amb Eva, trencant-se així la dicotomia patriarcal de la dona pietosa versus la dona pecadora i dibuixant un nou model femení basat en l’afecte i en el reconeixement entre dones.
Sens dubte, les dones trobaren en Maria un referent del simbòlic lliure femení i li retornaren l’autoritat que l’ordre del pare havia cancel·lat. Amb l’autoritat restituïda a Maria, aquestes dones ressituen la potència creadora de la maternitat en el primer plànol del culte diví, fent-lo cos i paraula, ja que anomenen la seva experiència en llengua materna.
Teresa d’Àvila (1515-1582) demanà a la Verge Maria que ocupés el lloc de la seva difunta mare. La Mare de Déu apareixerà en les seves visions «vestida de blanco con grandísimo esplandor, no que dislumbra sino suave” i exercí amb ella el mestratge de les monges de la seva comunitat, les quals reconegueren també en Teresa una mare espiritual.
Veiem com la Verge Maria encarna la díada mare-filla i restableix una relació amorosa i de reconeixement entre ambdues figures, separades per la voluntat i el poder del pare. Valentina Pinelo, monja agustina i escriptora del segle XVII, escrigué la història d’Anna, la mare de Maria, a partir de textos clàssics i les Sagrades Escriptures. Aquesta és una de les poques obres escrites per dones que relaten la vida de la mare de Maria i que ressalten el seu paper en la vida de Crist. El seu Libro de alabanzas y excelencias de la Gloriosa Santa Ana (1601) és la història de la mare de la mare, i és també el testimoni d’una de tantes dones que restituïren a la divinitat l’ordre simbòlic de la mare.
