Un escenari complex per una revolució
La Ucraïna d’entre 1917 i 1921 fou un territori on la conflictivitat bèl·lica, política i social en va esdevenir la norma. S’ha de tenir en compte que el país, després del Tractat de Brest-Litovsk entre el nou govern bolxevic i les Potències Centrals (Alemanya i l’Imperi Austro-hongarès), va passar a ser una zona d’ocupació austro-alemanya. Posteriorment, seria escenari de la Guerra Civil Russa entre l’Exèrcit Roig i l’Exèrcit Blanc (soldats voluntaris que tenien l’objectiu de restaurar la monarquia tsarista). I en aquest període diverses forces nacionalistes ucraïneses, com les de Simon Petliura, també van arribar a organitzar moviments armats amb l’objectiu de fer efectives les seves reivindicacions d’autodeterminació restaurant la Rada (òrgan governamental ucraïnès).
El territori ucraïnès, doncs, no va viure aïllat a la realitat que va suposar l’enderrocament del tsarisme. Després de la caiguda del tsar Nicolau II, es van començar a desenvolupar pràctiques d’expropiació i ocupació lliure de terres des d’una part de la població rural. Davant aquest escenari i la repressió conseqüent, en adonar-se que era el govern socialdemòcrata d’Aleksandr Kérenski el que enviava tropes per reprimir-los, gran part d’aquests camperols van decidir donar suport al bolxevisme. D’aquesta manera, des del febrer de 1917, el bolxevisme va començar a guanyar suport entre la classe treballadora d’Ucraïna, la qual assimilava la consigna “tot el poder pels soviets”.
Tot i això, a Ucraïna acabaria gestant-se un procés revolucionari alternatiu, d’un caràcter espontani, que mantindria una certa consistència entre 1918 i 1921. Una insurrecció que viuria en un context de guerra civil gairebé des dels seus inicis fins als últims moments, i precisament fou aquest element el que la va condicionar, tant en la forma com en les relacions que va establir amb els diversos actors polítics que tenien un impacte al territori. Avui en dia es coneix com la Makhnovshina (a partir de la figura de Nestor Makhno, principal instigador) i s’ha identificat amb una revolució de caràcter llibertari. Un moviment que va establir aliances amb el Partit Comunista Rus (Bolxevic), des de dos punts de partida antagònics per principis polítics i pràctics, els quals van viure diverses ruptures motivades, sobretot, pel conflicte al voltant del control territorial i l’autonomia del moviment makhnovista.
La Revolució Makhnovista
En diverses etapes del procés revolucionari, condicionat pels esdeveniments bèl·lics del territori com s’ha comentat anteriorment, es van posar en pràctica polítiques de transformació social a una part del territori ucraïnès comprès al voltant de la província d’Ekaterinoslav i Guliaipolé (ciutat originària de Nestor Makhno i epicentre del moviment). L’organització social del treball es basava en comunes lliures no estatals on es va implantar la jornada laboral de 8 hores i s’hi va aprovar el dret a organització dels treballadors i el dret a vaga. Darrere d’aquest procés transformador hi havia la idea d’una organització social basada en la lliure agrupació de treballadors que garantís el repartiment i el treball de la terra. Tot i el caràcter plenament rural de la revolució makhnovista, es van desenvolupar polítiques que van transgredir a altres camps com l’educació, en aquest àmbit, per exemple, es va instaurar un model educatiu basat en els principis pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia.
El principal òrgan de coordinació política i social del territori revolucionari eren els soviets de camperols i treballadors vinculats a les comunes lliures. Aquests soviets es desmarcaven del centralisme pertinent al territori sota control bolxevic, i així ho manifestaven explícitament en la seva terminologia, propaganda i documentació oficial. A més, es van dur a terme fins a quatre “Congressos Regionals de Pagesos, Obrers i Guerrillers”, que pretenien ser un punt de trobada, discussió i acció en resposta a les problemàtiques sorgides als soviets locals. Malgrat que aquests foren els únics òrgans d’acció política, el moviment va tenir certa vinculació amb la Confederació d’Organitzacions Anarquistes Nabat, fundada la tardor de 1918. En un principi el moviment makhnovista no s’identificava ideològicament amb l’anarquisme, sinó que responia a les reivindicacions espontànies dels soviets de camperols i treballadors, tanmateix, per proximitat ideològica es va acabar assimilant com un procés revolucionari llibertari.
El sistema de comunes lliures, amb els seus soviets associats, va arribar a mantenir un control efectiu del territori i va esdevenir una forma d’organització sòlida en diversos períodes del procés revolucionari. El moment que va viure una cristal·lització més completa de la Makhnovshina va tenir lloc entre el setembre de 1919 fins a la primavera de 1920, un període en el qual el plantejament makhnovista havia assolit no tan sols una presència sòlida al territori i una logística competent sinó un ampli suport popular a la zona d’actuació.
L’Exèrcit Negre i la defensa de la revolució
Les primeres accions armades de caràcter insurreccional van tenir lloc a partir de l’entrada de les tropes austro-alemanyes el febrer de 1918 després de la signa del Tractat de Brest-Litovsk, el qual cedia part del territori d’Ucraïna a les Potències Centrals. L’ocupació d’aquests territoris per part d’austríacs i alemanys va comportar la dissolució dels comitès locals de treballadors que s’havien començat a gestar. Això no obstant, es va fer una crida a la lluita contra l’ocupació i es produïren, així, les primeres accions encarades a alliberar companys presos, evitar les requises de gra i intentar aconseguir armes i alliberar poblacions que estaven sota control austro-alemany. La conflictivitat s’accentuà a partir de l’abril de 1918 a causa de la falta de coordinació entre la recentment restaurada Rada Central Ucraïnesa i les Potències Centrals. Aquestes nomenen a un governant propi, Pavlo Skoropadski, sota el títol de Hetman d’Ucraïna (en referència a un títol militar del segle XVIII).
Com a resposta a aquesta ocupació, a l’estiu de 1918 s’arriba a una coordinació d’operacions militars a partir dels grups de partisans (terminologia que s’adjudicava el mateix moviment) que, creixent en nombre, van arribar a configurar l’Exèrcit Insurreccional Makhnovista (conegut com l’Exèrcit Negre). Les seves tècniques consistien en una sèrie d’atacs aparentment inconnexos contra els destacaments austríacs que tenien com a punt fort l’extraordinària mobilitat d’un cos de cavalleria i la tendència a buscar l’emboscada. Els guerrillers es mobilitzaven i desmobilitzaven ràpidament (amagant les armes i retornant al treball agrícola) dificultant el seu seguiment per part dels enemics. Va ser en aquest període en el qual es va començar a fer evident el lideratge de Makhno.
L’armistici del front occidental va provocar la caiguda del hetmanat de Skoropadski el desembre de 1918, induint a una intervenció per part de l’Exèrcit Roig que assegurés el control bolxevic del territori ucraïnès per tal de fer front a les forces del nacionalista ucraïnès Simon Petliura, el qual accediria a la presidència de la Rada amb poders de caràcter dictatorial. En aquest moment, però, va ser quan al territori ucraïnès es va materialitzar amb força el conflicte amb l’Exèrcit Blanc, comandat per Antón Denikin, que s’havia mobilitzat als territoris del Don (a l’est de la frontera ucraïnesa) format per antics militars tsaristes i regiments de cosacs.
La necessitat de fer front a la temptativa contrarevolucionària de l’Exèrcit Blanc va generar els primers contactes reals entre el PCR(b) i la Makhnovshina, unes aproximacions que van generar la primera aliança al gener de 1919.
La Guerra Civil Russa i les relacions amb el bolxevisme
En un principi, l’acord entre makhnovistes i bolxevics consistia en una aliança purament militar orientada a la derrota de l’Exèrcit Blanc. Les concessions que el PCR(b) va fer als makhnovistes van ser el manteniment de l’ordre intern de l’Exèrcit Negre, la subordinació a l’Exèrcit Roig tan sols en aspectes militars, la prohibició de ser allunyats del front ucraïnès contra Denikin, la necessitat de rebre armament i munició de l’Exèrcit Roig i, finalment, restar sota el nom d’Exèrcit Insurreccional Makhnovista i conservar les banderes negres com emblema. Per la seva part, la Makhnovshina va acceptar rebre comissaris polítics als regiments. Tot i el previ acord, aquests comissaris van ser rebuts amb hostilitat no només per part dels milicians makhnovistes, sinó per una part de la població local que assimilava la Makhnovshina com un projecte local que respondria a les reivindicacions del món rural ucraïnès.
En el que sobre el paper era una simple aliança militar, els bolxevics hi van veure una implícita una subordinació política. Aquest element va esdevenir una tònica constant que va produir el conflicte en les relacions que van tenir lloc entre 1919 i 1921. Ambdós moviments creien en una superioritat pròpia del seu plantejament ideològic, però per qüestions logístiques i de força, el bolxevisme pretenia assimilar la Makhnovshina mentre que els makhnovistes pretenien assegurar una autonomia per desenvolupar el procés revolucionari.
Cal tenir en compte que s’havia produït una trobada, el juny de 1918, entre Vladimir Ilitx “Lenin” i Nestor Makhno, en la qual ja havien sortit a la llum les discrepàncies ideològiques d’ambdós moviments. Makhno havia intentat posar de manifest la rellevància, la capacitat organitzativa i l’impacte de la Makhnovshina, tanmateix, Lenin afirmava que els anarquistes no eren capaços d’organitzar un moviment, a la vegada que acusava a la població rural ucraïnesa d’estar infectada per l’anarquisme i titllava el moviment de bandolerisme.
Tot i els èxits militars en les campanyes d’hivern i primavera de 1919 per part de l’aliança entre l’Exèrcit Roig i l’Exèrcit Negre, la relació entre ambdós bàndols va començar a truncar-se. El delegat bolxevic Pabel Dybenko va prohibir la celebració del Tercer Congrés Makhnovista que havia de tenir lloc el 10 d’abril, qualificant-lo de contrarevolucionari, i va dissoldre també l’Estat Major revolucionari makhnovista. Finalment, el Tercer Congrés es va celebrar el dia acordat, sense el vistiplau de les autoritats bolxevics i a partir d’aquell moment la premsa soviètica va abandonar els elogis cap als aliats makhnovistes i va iniciar una campanya de desprestigi acusant el moviment de contrarevolucionari. Tot i aquest incident, l’aliança es va mantenir fins al juny. Entre l’abril i el juny, Lev Trotski havia publicat diversos articles que feien una crida a la “radical i despietada liquidació del moviment partisà” i culpava als makhnovistes del revés que havien sofert al front del Donbass.
La ruptura definitiva es va produir el 15 de juny quan es va convocar el Quart Congrés Makhnovista convidant als soldats de base de l’Exèrcit Roig a enviar els seus propis representants. En aquest moment també es van capturar i executar dos agents de la Cheka que tenien l’objectiu d’assassinar a Makhno. A partir d’aquest moment seria l’Exèrcit Roig i el PCR(b) qui ordenarien la dissolució de les comunes lliures i la supressió dels òrgans organitzatius makhnovistes.
La complexitat i les necessitats de la trajectòria de la Guerra Civil van evitar que es perdés el contacte completament entre ambdós moviments. Després d’un període de distanciament i accions no coordinades entre l’Exèrcit Roig i l’Exèrcit Negre, es va produir una segona aliança. Aquesta va tenir lloc motivada pel fet que Makhno hauria emboscat i eliminat les tropes de Nikifor Grigoriev, un general de l’Exèrcit Roig que s’havia amotinat. D’aquesta manera, els partisans ucraïnesos es guanyaven, novament, el favor dels dirigents bolxevics. Aquesta fràgil aliança va viure el període en què la Makhnovshina va aconseguir una major presència sobre el territori ucraïnès arribant a generar un sentiment anti-bolxevic entre la població local. Aquest element va propiciar la segona ruptura, causada per l’ordre del PCR(b) de desplaçar l’Exèrcit Negre del front ucraïnès al front polonès. Aquesta directriu tenia una clara intencionalitat de reduir l’impacte de la Makhnovshina sobre el territori en el qual tenia un control cada vegada més efectiu i un suport popular en augment.
Contra tot pronòstic es produiria una darrera aliança el setembre de 1920 al voltant de la campanya de Crimea per acabar amb l’últim reducte de l’Exèrcit Blanc liderat per Piotr Wrangel. Per part dels bolxevics, aquesta garantiria que els comandaments de l’Exèrcit Negre quedessin intactes i va permetre la llibertat de premsa al Territori Lliure d’Ucraïna (com s’havia anomenat la zona sota control de la Makhnovshina), així com la participació del moviment a les eleccions del desembre del Congrés Ucraïnès dels Soviets. Tot i això, la retirada de Wrangel de Crimea assegurava la derrota de l’Exèrcit Blanc, i fou en aquest moment en què l’Exèrcit Roig va poder prescindir de la cavalleria makhnovista i va negar les concessions pactades a la darrera aliança. Finalment, el 25 de novembre els dirigents de l’Exèrcit Negre que es trobaven sobre el territori de Crimea van ser capturats per l’Exèrcit Roig i executats immediatament. Makhno va aconseguir escapar i emprendre el camí de l’exili, que l’acabaria duent a París. Trotski va ordenar simultàniament un atac sobre els quarters generals de la Makhnovshina a Guliaipolé i una intervenció de la Cheka amb l’objectiu de detenir els membres de la Confederació Nabat.
Dissolució i exili
Arribats a aquest punt es feia efectiu allò que semblava inevitable. La Makhnovshina havia quedat eliminada i els pocs partisans que encara eren fidels al moviment s’havien disgregat en petits grups fugitius. A partir d’aquest moment la dinàmica va ser de persecució constant per part de l’Exèrcit Roig i d’una hostilitat irrevocable. Els grups fugitius, rebels a la imposició del règim bolxevic, no es podien considerar un moviment organitzat i la superioritat numèrica de l’Exèrcit Roig va propiciar la destrucció del moviment. Malgrat això, Lenin va reconèixer tenir greus problemes per pacificar el territori ucraïnès i establir-hi un control polític sòlid.
Tot i pensar que des dels punts de partida distants en què s’havien produït les aliances era impossible una entesa, cal tenir en compte el context bèl·lic constant sota el qual van tenir lloc els contactes i les aliances. El makhnovisme havia mantingut l’esperança d’una eventual entesa que dotés al Territori Lliure d’Ucraïna de certa autonomia per desenvolupar el seu moviment de forma paral·lela a la Revolució Bolxevic. Malgrat això, la perspectiva dels dirigents bolxevics estava condicionada per la determinació a una absorció de la Makhnovshina o, en el cas que aquesta no fos possible, dictar la seva eliminació. Es pot considerar que durant la Guerra Civil Russa no es va produir un enfrontament determinant entre ambdós moviments a causa per les necessitats bèl·liques i la problemàtica que podia suposar per part de l’Exèrcit Roig enfrontar-se a una altra facció en un escenari prou convuls. Els plantejaments de persecució d’anarquistes al territori rus poden fer pensar que la voluntat d’entesa i cooperació entre el bolxevisme i la Makhnovshina no entraven dins els plans d’acció política del PCR(b). Per part seva, la Makhnovshina no pretenia ser sinó una alternativa coetània a la Revolució Bolxevic, un projecte revolucionari propi que gaudís d’una autonomia d’acció política i social.
Per saber-ne més:
VADILLO MUÑOZ, Julián. Por el pan, la tierra y la libertad. El anarquismo en la Revolución Rusa. Guadalajara: Volapük, 2017.
DARCH, Colin. Nestor Makhno and Rural Anarchism in Ukraine, 1917-1921. Londres: Pluto Press, 2020.
SKIRDA, Alexander. Nestor Makhno. Anarchy’s Cossack. Edimburg: AK Press, 2004.
AVRICH, Paul. Los anarquistas rusos. Madrid: Alianza, 1974.
