Mig any abans de l’esclat de la revolució, el març de 1918, l’Imperi Alemany (II Reich) semblava que ho tingués tot a favor per a guanyar una guerra que ja feia gairebé quatre anys que durava. Tenia, per primera vegada des de 1914, superioritat numèrica al front occidental, a la tardor de 1917 havia obtingut una sonada victòria juntament amb el seu aliat austrohongarès: la batalla de Caporetto, que li permeté avançar més de 80 quilòmetres i capturar 294.000 soldats de l’exèrcit italià (gairebé el 15% dels seus efectius); a més, havia aconseguit firmar (o millor dit, imposar) una pau draconiana amb el nou govern bolxevic sorgit de la Revolució d’Octubre (1917) el març de 1918.
Alliberat de la pressió que significava haver acabat amb el Front Oriental (Ostfront), i d’assegurar-se uns enormes guanys territorials amb el tractat de Brest-Litovsk, el govern alemany va ser capaç de traslladar més recursos i homes al front occidental, on la guerra s’havia quedat estancada en sagnants combats des del setembre de 1914, amb el fracàs de la primera batalla del Marne. Des de l’1 de novembre de 1917, fins al 21 de març de 1918 (inici de l’ofensiva Michael), l’Oberste Heerresleistung (OHL), l’Alt Comandament Alemany, va traslladar 38 divisions del Front Oriental a l’Occidental i altres forces que tenien a la península Itàlica. Segons l’historiador David Stevenson, unes hores abans de l’inici de la gran última ofensiva alemanya, l’exèrcit teutó disposava de 136.618 oficials, 3.438.288 homes i 710.827 cavalls. Enfront de les 178 divisions desplegades pels Aliats, Alemanya en posava 191. A partir del 21 de març i fins a juliol, l’exèrcit alemany va llançar cinc grans atacs que posaren els Aliats contra les cordes. París estava a prop, però llavors, Alemanya va perdre la guerra.
Una nació exhausta
Alemanya era, des de la seva unificació el 1871, el principal país industrialitzat d’Europa. A partir de l’agost de 1914, va bolcar totes les seves energies, recursos i capacitats en la guerra que començava. Tan bon punt s’inicià el conflicte, la població en massa sortí als carrers a acomiadar els seus soldats, creient, com deia la propaganda del govern, que després d’una guerra ràpida tornarien a casa abans del Nadal.
Les proclames a favor de la “defensa” de la pàtria en perill, d’un país assetjat per unes forces bàrbares (destacant l’espantall de la invasió russa) i envejoses del progrés alemany, no van poder impedir el deteriorament de la moral de la població civil a mesura que la guerra s’allargava. Tampoc no van impedir la baixada de productivitat de la indústria alemanya, la inflació galopant, un deute públic creixent i insostenible, el racionament dels aliments, les desenes de milers de morts al camp de batalla, etc.
Certament, el II Reich afrontava problemes similars als altres contendents de la guerra, però amb dos afegitons que agreujaven la seva situació: el bloqueig marítim britànic (que impedia l’arribada de queviures i matèries primeres per a la indústria) i l’esforç extra que li suposava la debilitat econòmica i militar dels seus principals aliats (l’Imperi Austrohongarès i l’Otomà).
El govern alemany, convertit en la pràctica en una dictadura militar de l’OHL, va anar veient com la seva situació anava decaient. El gener de 1918, malgrat haver fet desaparèixer el front oriental, Àustria-Hongria no tenia forces per a ajudar al seu aliat i es veuria obligat a fer d’espectador passiu fins al final de la guerra mentre col·lapsava la seva capacitat industrial i les nacions que la conformaven es començaven a revoltar; l’Imperi Otomà anava pel mateix camí.
Si la situació dels seus aliats era crítica, la seva no era pas molt millor. Entre gener i febrer de 1918, 500.000 treballadors feren vaga i es van manifestar pels carrers de Berlín, demanant el final de la guerra i una pau sense annexions ni pèrdues territorials, la democratització de la llei electoral prussiana i la fi dels poders especials que tenia l’exèrcit. La resposta del govern va ser igual d’enèrgica: va dissoldre els mítings, va detenir-ne els caps visibles, posà les fàbriques sota control militar i procedí al reclutament forçós de 50.000 vaguistes.
Malgrat que la repressió va deixar tocat el moviment obrer fins al maig-juny, va establir un precedent: va ser en aquestes jornades reivindicatives quan es crearen per primera vegada consells de fàbrica, que reapareixerien el novembre de 1918, integrats pels vaguistes que articularen propostes concretes, sobretot relacionades amb la millora de les relacions laborals i per un salari més just.
Davant d’aquesta situació d’inquietud social, i aprofitant també un moment de desconcert en el bàndol aliat, Paul von Hindenburg (1847-1934) i Erich Ludendorff (1865-1937), els dos màxims artífexs de l’estratègia militar alemanya, decidiren posar tota la carn a la graella i llançar noves ofensives per a poder guanyar la guerra. Malgrat els èxits inicials, els reforços nord americans foren clau per aturar l’embranzida teutona, i quan els Aliats iniciaren la contraofensiva, Alemanya ja no tenia forces per a defensar-se.
El regal enverinat dels militars alemanys
Que l’exèrcit alemany, la quintaessencia del militarisme teutó, estava a punt de col·lapsar era un fet reconegut pels alts comandants alemanys. Després del fracàs de l’última ofensiva, els aliats contraatacaren, obligant els alemanys a retirar-se darrere de la fortificada “Línia Hindenburg”, al nord de França.
Per a Sebastian Haffner, el 29 de setembre de 1918 és una de les dates més importants i menys conegudes de la història alemanya. Va ser el dia en què Ludendorff, conscient de la imminent derrota de l’exèrcit (dos dies abans, els aliats havien aconseguit travessar la línia Hindeburg) va decidir “planificar la derrota”. Malgrat que constitucionalment no tenia cap paper rellevant (era el cap adjunt de l’Estat major general), era, juntament amb Hindenburg, l’home més poderós d’Alemanya. Més que el Kàiser, els veritables governants durant aquells quatre anys de guerra foren aquests dos militars. Amb la convicció que la guerra ja no podia guanyar-se, Ludendorff es donà pressa per a salvar l’exèrcit de la desfeta. Però per a fer això calia quelcom imprescindible: un armistici amb els Aliats, acompanyat d’una proposta de pau. Quin polític alemany, però, estava disposat a fer-ho? (Més tenint en compte que quatre anys de propaganda governamental havien convençut a la població alemanya que gràcies als seus esforços, l’exèrcit alemany en sortiria victoriós).
Conxorxat amb alts funcionaris de la maquinària burocràtica alemanya, Ludendorff convencé al Kàiser de democratitzar el país i acceptar un armistici. La primera condició no responia a un genuí interès del militar per a dotar a Alemanya d’un autèntic parlamentarisme, sinó que eren senyals dirigides als Estats Units (EUA), els quals s’havien marcat la democratització del Reich com a un objectiu polític i podien ser més benèvols amb ells durant les futures negociacions de pau. Així doncs, el 3 d’octubre, el kàiser Guillem II nomenà cap de govern al príncep Max von Baden, un aristòcrata d’idees liberals i de temperament més aviat submís. Von Baden formà un govern amb tots aquells partits que des de 1917 estaven intentant cercar la signatura d’un tractat de pau. Per primera vegada en la història del país, hi eren presents també els socialdemòcrates, que portaven essent el partit majoritari al parlament des de feia més de vint anys però que estaven sistemàticament vetats pel poder.
Mentrestant, Àustria i l’Imperi turc estaven començant a col·lapsar i els Aliats avançaven cada cop més endins dels seus territoris. Mentrestant, les tropes alemanyes del front occidental anaven perdent terreny, si bé no tingué lloc el temut col·lapse que Ludendorff havia previst.
L’inici de la revolució alemanya
A finals d’octubre, era un secret mal guardat que el govern alemany estava negociant un armistici. També ho era que els Aliats demanaven unes condicions molt dures als alemanys per a començar a parlar d’una treva i de la pau. Era l’avantsala del Diktat de Versalles de 1919.
A més, el president nordamericà Wilson exigia l’abdicació del Kàiser. Davant la imminència de la derrota militar, i abans que aquesta es consumés, fins i tot els més fervents partidaris de la monarquia dels Hohenzollern defensaren la renúnica al tron de Guillem II per a poder mantenir les estructures bàsiques de l’estat, incloent-hi la corona.
Durant el confós mes d’octubre, mentre la monarquia començava a batallar per la seva pròpia existència, s’estava gestant un clima d’agitació a l’interior del país. La paraula “revolució” va començar a popularitzar-se i era una creença generalitzada el fet que estava a punt d’ocórrer. Amb prou feines un any després del triomf bolxevic a Rússia el 1917, eren molts (els partidaris i els detractors) els que veien com a possible que Alemanya iniciés també el seu cicle revolucionari que la portaria al socialisme.
L’espurna que inicià la revolució tingué lloc a la base naval de Kiel, el 4 de novembre de 1918, mentre el nou govern de concentració negociava l’armistici. Davant de les exigències inassolibles dels aliats, una part de l’oficialitat de la marina decidí treure la flota de guerra (la qual, més enllà d’alguna batalla puntual, havia tingut una participació gairebé nul·la durant el conflicte i havia estat quasi inactiva entre 1914 i 1918). El moviment no tenia cap mena de sentit, més enllà de l’autocomplaença patriota dels alts càrrecs militars: encara que la marina alemanya hagués sigut capaç d’obligar als britànics a enfrontar-se amb ells a una batalla naval definitiva (i guanyar-la) i haguessin trencat el bloqueig marítim, encara s’haurien d’haver enfrontat a la marina nordamericana… a més, després de quatre anys de conflicte, si alguna cosa havia quedat clara, era que la guerra es decidia en les batalles terrestres.
Però cap d’aquests motius semblava convèncer als oficials de la marina, els quals afirmaven que s’havia d’estar disposat a morir per la pàtria. Però després de quatre anys d’una guerra devastadora, de gana i en un cos caracteritzat per la seva extrema disciplina, els mariners de les tripulacions que estaven a la base naval de Kiel es revoltaren, i entre el 3 i el 4 de novembre s’amotinaren i ocuparen la ciutat. La revolució alemanya havia començat i s’anà escampant per tot el país.
La revolució dels consells obrers i els socialdemòcrates
Els mariners i soldats havien pres el control de la ciutat de Kiel, però no sabien què fer amb aquest nou poder. La improvisació assembleària va ser la protagonista d’aquells dies. Ben aviat, s’organitzaren en consells de soldats, model que copiaren en altres parts del país. Les similituds amb el procés revolucionari rus (que començà la seva revolució a partir dels soviets) semblaven evidents i alguns van començar a espantar-se. Davant els fets que estaven ocorrent, el govern hi envià, entre altres, al socialdemòcrata Gustav Noske (1868-1948). La reacció dels mariners al rebre’l és simptomàtica del tarannà d’aquella revolució. Noske va ser aclamat pels mariners i va ser nomenat pels mariners com a “governador” de la ciutat, és a dir, que l’aixecament no es va dur a terme contra el govern, sinó a favor del govern i contra els elements reaccionaris que pretenien destruir el nou règim democràtic. Unes setmanes després, Noske seria un dels principals artífexs que va ofegar amb sang la revolució que aquells mariners havien començat.
Els paral·lelismes amb la revolució russa no anaren més enllà de la seva articulació en assemblees populars, on es prenien les decisions de manera assembleària i horitzontal. Però mentre que a Rússia els soviets es radicalitzaren a mesura que l’estat feia fallida i el govern de Kerenski incomplia sistemàticament les seves promeses i acabaren abocant per la revolució socialista, a Alemanya no hi hagué temps per a això: l’estat estava tocat, però no enfonsat, la Primera Guerra Mundial es percebia com a liquidada i els consells de treballadors i soldats decidiren donar suport a les propostes democràtiques que semblaven emanar del nou govern.
Més enllà d’alguns llocs puntuals, com a Munic (on s’arribà a proclamar una república de consells), la revolució no disposà d’uns objectius clars ni estigué coordinada territorialment. Embolcallada d’una retòrica revolucionària radical i socialista, el moviment serví per a remarcar la naturalesa antimilitarista del moviment i el suport de la població a la democratització del país.
Mentrestant, a la capital, els fets s’acceleraven. La situació era inaguantable i Guillem II va escoltar atònit com el canceller enunciava pels mitjans que el Kàiser (és a dir, ell mateix) havia abdicat. Era el 9 de novembre de 1918. Era el final del II Reich, i es féu per tal d’evitar que la revolució s’enfortís i es radicalitzés: el Kàiser era vist com el màxim garant del militarisme i del vell ordre alemany; sense ell, la revolució seria més fàcil de controlar. Però per a acabar-la de domesticar, faltava un actor clau: la socialdemocràcia alemanya.
No poden entendre’s els moviments polítics entre bambolines d’aquells dies sense tenir en compte la importància creixent dels dirigents polítics del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD, en alemany), especialment del seu líder, Friedrich Ebert (1871-1925).
Ebert simbolitza com ningú altre el viratge que inicià la socialdemocràcia alemanya cap a finals de segle XIX, amb les tesis revisionistes d’Eduard Bernstein (1850-1932) i altres. Des d’aquell període, que coincideix amb l’apogeu electoral de l’SPD a Alemanya, figures destacades del partit havien defensat una revisió completa dels plantejaments marxistes ortodoxos, assegurant que una crisi total del capitalisme era cada vegada menys viable gràcies als nous mecanismes desenvolupats pel capitalisme que asseguraven la seva estabilitat. Davant aquesta situació, el socialisme, defensaven, no arribaria a partir d’una revolució general, sinó a partir de reformes socials continuades i de la presència parlamentària del partit que, gradualment, portarien el socialisme.
Aquesta renúncia als postulats clàssics del marxisme va ser resposta per persones del mateix SPD, com ara Rosa Luxemburg (1871-1919), que asseguraven que part d’aquesta deriva era deguda als desigs de certs sectors del partit per a incorporar la petita burgesia alemanya i negaven la degeneració del capitalisme en la seva versió imperialista. Per consegüent, l’SPD va anar acomodant-se a unes dinàmiques parlamentàries que gradualment anaren llimant-li els desigs revolucionaris i convertint-lo en un ‘partit del règim’. Quan el 4 d’agost de 1914, l’SPD (amb excepcions de renom, com Karl Liebknecht), juntament amb la resta de partits, aprovaren els pressupostos de guerra alemanys, no demostrà únicament que ja no tenia cap intenció d’aprofitar la guerra per a iniciar la revolució, sinó que la Internacional socialista i les seves directives de convocar una vaga mundial, si s’iniciava un conflicte bèl·lic, havien quedat en paper mullat.
Els socialdemòcrates esdevenien peces clau per a domesticar la revolució que s’havia iniciat el novembre de 1918. Ebert esdevingué l’home clau: fou l’arquitecte de l’abdicació del Kàiser i qui assegurà als vells elements de l’administració i de l’exèrcit alemany els seus privilegis i el seu paper en el nou règim que arribava. Ara bé, demanà l’acceptació d’unes noves normes de funcionament: la democratització del país i una nova constitució. Aquests moviments són els que asseguraren un traspàs més o menys ordenat de poders i que en menys de vint-i-quatre hores Ebert rebés la cancelleria, es proclamés la república alemanya (dues vegades) i l’exèrcit no es llancés al carrer. En un únic dia, l’edifici imperial alemany havia caigut, després de 47 anys d’existència. Començava la república.
El moviment de consells obrers i de soldats havia estat canalitzat per un home, Ebert, que havia perdut els seus dos fills a la guerra, per a qui Alemanya no havia estat la responsable de l’inici del conflicte i que odiava la revolució “com el pecat”. El socialdemòcrata sabia que no podia apaivagar-la sense firmar un armistici urgentment amb les potències aliades, motiu pel qual es veié obligat a firmar-ne un, malgrat els mals presagis que enunciava de cara a la firma d’una pau definitiva. Si hi havia quelcom que feia més por a l’SPD no era una derrota militar exterior, sinó una revolució social interior. L’ombra russa era allargada i es projectava a l’Europa de l’Est, com demostrarien totes les revolucions i aixecaments immediatament posteriors a la guerra.
Els socialdemòcrates havien abraçat la revolució en públic, però la detestaven en privat. Únicament ells podien salvar el vell règim (portaven sent una part essencial del sistema des de l’inici de la guerra), al mateix temps que en proclamaven un de nou. Amb el control de l’exèrcit i de l’aparell estatal, Ebert ja podia procedir a restablir l’ordre. El seu discurs del 10 de desembre a les tropes que tornaven del front ens dóna una idea sobre la concepció que tenia sobre la guerra; i el to que emprà demostra que volia tenir l’exèrcit de la seva part:
“Compatriotes, benvinguts a la República d’Alemanya, benvinguts a la pàtria (…) Us rebem amb entusiasme (…) L’enemic no ha pogut amb vosaltres. Únicament després de constatar l’abassegadora superioritat en efectius i armament de l’adversari, renunciarem a seguir combatent (…) Heu impedit que els enemics envaïssin la nostra pàtria. Heu salvat les vostres esposes, els vostres fills, els vostres pares, de morir assassinats, del fragor d’una guerra. Heu contingut la devastació i la destrucció (…) Per això, de tot cor, accepteu el nostre profund agraïment.”
Els elements més revolucionaris i contestataris amb el nou govern, agrupats al voltant de personalitats del Partit Socialdemòcrata Alemany Independent (USPD, escissió de l’SPD) i la Lliga Espartaquista (reconvertida en el Partit Comunista Alemany -KPD- l’1 de gener de 1919) iniciaren una sèrie d’enfrontaments armats pels carrers de les principals ciutats del país durant l’hivern de 1918-1919. Sense una estratègia coordinada, el nou govern alemany els anà fent caure un a un.
Noske, qui uns mesos abans havia anat a visitar els mariners de Kiel i a dir-los que el govern estava amb ells, fou el màxim responsable de la repressió, especialment brutal contra la Lliga Espartaquista/ KPD, molts membres dels quals eren antics companys seus de partit. “Algú haurà de ser el gos sanguinari” sentencià resignadament Noske. Els dos casos més paradigmàtics van ser Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht (fill d’un dels fundadors de l’SPD), els quals varen ser torturats i assassinats (i llançats al riu des d’un pont de Berlin) pels Freikorps, una milícia ultradretana que comptava amb el vistiplau i els ulls grossos del govern i de l’exèrcit i que tindria un paper destacat en la vida política del país durant la dècada de 1920.
Irònicament, la revolució alemanya moria a mans de l’SPD, el gran partit socialdemòcrata europeu, el referent de la II Internacional, aquell que justificava la seva existència per la revolució socialista. D’aquella traïció en naixeria la República de Weimar (1919-33), la qual no comptaria mai amb el suport de les elits polítiques, econòmiques i militars del vell règim. Precisament, els mateixos sectors socials que havien pactat amb els socialdemòcrates la vinguda del nou sistema, però que no podien tolerar les mínimes concessions democràtiques, salarials, socials i un cert relaxament dels costums que la República oferia i també simbolitzava. Únicament s’havien vist forçats a acceptar-ho davant la possibilitat d’una subversió social. Eliminat aquest perill gràcies a l’SPD, però, ja no tenien cap incentiu per a comprometre’s amb la jova democràcia alemanya, la qual viuria fins al 1933, quan un tal Adolf Hitler va guanyar les eleccions.
