Imatge de portada: captura de pantalla on apareix Geralt de Rivia entre dues peçes de roba. Font: captura de pantalla de The Witcher 3: Wild Hunt.
The Witcher 3: Wild Hunt és un dels pocs videojocs de fantasia històrica on és reconeixible la influència del passat real en les decisions artístiques respecte al disseny de personatge. El títol és la tercera entrega de la sèrie de videojocs de la companyia polonesa CD Projekt Red, basada en l’obra literària d’Andrzej Sapkowski, que segueix al caçador de monstres Geralt de Rivia, també protagonista dels videojocs. Els predecessors de la tercera entrega també tenen un caràcter propi que els fa destacar estèticament, amb inspiracions tardomedievals i renaixentistes i un component local eslau, però el gir cap a l’estètica més realista de The Witcher 3 és el que fa brillar el disseny d’indumentària d’aquest joc en particular. El que el fa ressaltar per sobre d’altres títols en el mateix gènere és la “lògica del vestir”, com m’agradaria anomenar a un conjunt de trets que aporten coherència i veracitat a la roba dels personatges, com ara la presència de capes d’indumentària que es poden percebre separadament, tancaments i subjeccions ben pensats, patronatges entenedors, i comprensió del funcionament de les peces històriques. Tots aquests elements fan que el vestuari funcioni com un sistema real, desperten curiositat en el videojugador i, en última instància, poden transmetre un coneixement limitat sobre la indumentària històrica, que pot ampliar-se amb una recerca senzilla.
El disseny de personatge als videojocs engloba tant la creació de la fisonomia dels personatges presents com el seu vestuari: es conceben ambdós, per tant, com un tot. Cal tenir en compte aquest fet, i no s’ha de considerar de la mateixa manera que el disseny de vestuari en una producció per televisió o cinema. Els artistes no estan restringits per la realitat de l’elaboració de les peces, i tampoc tenen per què tenir coneixements de costura, ni del funcionament del vestuari a través del temps en el cas d’ambientacions amb inspiracions històriques. Això fa caure sovint en dissenys poc realistes, i en els videojocs de fantasia històrica, fa que la balança s’inclini decididament cap al primer terme. Per posar un exemple més que conegut (del que valdria la pena un article dedicat), The Elder Scrolls V: Skyrim (2011) té una inspiració clara en els vikings, però s’adverteix que, en la indumentària, s’ha manllevat l’aspecte general de les peces i no la seva construcció o combinació. És difícil entendre com s’haguessin treballat els materials i com les peces se subjectarien al cos i entre elles.
A The Witcher 3: Wild Hunt la indumentària té un pes enorme en la construcció del món que se’ns presenta, molt més enllà de les necessitats bàsiques de donar vida als personatges. La immensa varietat i combinacions del vestuari dels habitants que poblen els ficticis regnes del Nord de The Witcher 3 és part intrínseca de l’ambientació d’una manera quasi insòlita. Els personatges principals destaquen pels seus dissenys únics, però són part d’un món on la indumentària és igualment diversa i acolorida. Són precisament aquests personatges de fons, els figurants sovint anònims que donen vida a la ciutat de Novigrad i els pobles arrasats de Velen, els que mostren un vestuari més interessant. Una part de la indumentària disponible pel protagonista, en general armadures, pateix de la dolença que sol afectar el disseny de vestuari als videojocs de fantasia històrica, i és que el focus se centra a maximitzar l’atractiu per l’audiència. Passa el mateix amb altres personatges rellevants: la filla adoptiva del protagonista, Cirilla, i coprotagonista en moments de la campanya principal, porta un cosset de cuir sorgit de la fantasia moderna. No cal dir que en el disseny de personatge en el món dels videojocs hi ha la idea subjacent de crear quelcom que agradi en els termes més generals possibles a l’objectiu demogràfic plantejat.
Les armadures, tot i que requeririen una atenció a banda més enllà de ser considerades “indumentària”, segueixen una lògica similar a la del vestuari, amb peces separades que es lliguen a gipons encoixinats i entre si. Proliferen els tancaments amb corretges de cuir i sivelles i els rivets sobre cuir, ambdós molt característics de les armadures de The Witcher, i dels quals podem trobar la inspiració històrica més propera a la brigandine o corazzina del segle XV. Sobta positivament l’atenció posada al vestuari sota les armadures, que sovint es deixa de banda. El gipó encoixinat (també dit gambeson) és la veritable estrella de la roba de combat a The Witcher 3, com podríem dir que li pertoca, ja que té la important tasca d’esmorteir els cops i el frec de l’armadura, i també distribuir-ne el pes. A banda, és una capa protectora per si mateix: moltes combinacions presents al joc el presenten com a peça única de protecció lleugera.
L’anacronisme present a la indumentària sembla conscient, nascut del coneixement de les fonts: les combinacions inusuals de peces separades en el temps responen a una coherència estètica interna. El vestuari del videojoc abasta uns tres-cents anys, si s’analitzen elements dispars. Una cotardia botonada del segle XIV, llarga fins als genolls, es presenta amb les mànigues bufades a la part superior típiques del segle XV, i conviu en l’ambientació amb colls de puntes a l’agulla i gorgeres emmidonades del segle XVI. Altres elements certament van ser tan imperibles a la història per poder ser combinats amb peces molt distanciades en el temps: el barret d’estil chaperon, en origen una caputxa enrotllada sobre el cap, sembla tan popular als regnes del Nord com ho va ser a la vida real, en un espai de temps sorprenentment ampli, des del segle XIII fins al XVI.
El vestuari és proper i llunyà alhora, amb un element de verisme proporcionat per la còpia minuciosa d’algunes peces històriques recreades amb exactitud, que permeten establir connexions directes amb fonts artístiques. És fàcil fullejar el Trachtenbuch de Matthäus Schwartz (un “diari” personal d’indumentària, 1520-1560) o el Hofkleiderbuch (un repositori de lliurees i escuts d’armes, 1508-1551), dos llibres d’il·lustracions de vestuari del Renaixement germànic, i veure-hi peces soltes que es poden trobar al videojoc: grans barrets amb talls i plomes, ratlles gruixudes de colors, quadres blancs i negres. Un dels models de mànigues presents al vestuari dels personatges femenins, amb seccions bufades i talls, remet directament de nou al mateix àmbit, amb ecos de les pintures de Lucas Cranach el Vell. No és casualitat que algunes de les pintures que es poden trobar als interiors de The Witcher 3 siguin còpies del pintor.
L’extravagància i la proliferació de talls específics a certes peces de vestuari són l’eco distant de la multitud de gravats que representen lansquenets del segle XVI, mercenaris centreeuropeus coneguts per la seva vistosa forma de vestir. La combinació de gorgeres blanques i indumentària negra que caracteritza el vestuari de l’Imperi de Nilfgaard es pot relacionar directament amb el sobri armari espanyol i holandès del segle XVI.
La indumentària acolorida de l’ambientació, amb una gamma que tendeix als colors primaris, descarta decididament l’estètica fosca que s’associa popularment amb les ambientacions que tendeixen a la fantasia medieval. Encara parlem d’un món de “baixa fantasia”, on creacions d’arrel mitològica es representen d’una manera més crua, sense absoluts morals ni perfecció sobrenatural, on el patiment de la població o la tensió entre potències polítiques són trames més rellevants, interessants i commovedores que la història èpica d’un protagonista heroic. L’encert del disseny a The Witcher 3 és que el món continuï sent metafòricament fosc tot i l’estètica acolorida. Els colors, com a la realitat històrica, designen l’estatus econòmic de les persones que els porten, tot i que amb molta més flexibilitat. Els tints al món de The Witcher procedeixen d’elements que no tenen per què ser els mateixos que a la vida real, de manera que no hem de pensar en el porpra, per exemple, com un color exclusiu que denoti riquesa. El que sí que es pot percebre, però, és que els personatges més benestants vesteixen en general colors més vistosos. A l’expansió de contingut descarregable Blood and Wine, els habitants del ric ducat de Toussaint tenen armaris plens de colors encara més saturats, que els fan destacar fins i tot per sobre de la noblesa del Nord.
La proliferació de textures i l’atenció al detall enriqueixen el vestuari. Els elements mòbils de la indumentària, com ara mànigues desmuntables o armadura lleugera, estan lligats a altres peces, o corretges i cinturons. És fàcil entendre com cada personatge s’hauria vestit i les diferents peces que comprenen el seu vestuari, encara que l’efecte final sigui complex. S’utilitza extensivament, de manera visible, la llaçada amb cordills, molt habitual en la vestimenta tant medieval com renaixentista pel seu caràcter pràctic. Els materials dels quals estan realitzades les peces són fàcilment distingibles: des de la llana raspallada al cuir, passant per rics brocats de seda o lli gruixut. En moltes peces s’aprecien puntades relativament grans i visibles, com pertocaria en una ambientació on obligatòriament es cus a mà. En alguns casos, les peces tenen elements recosits o apedaçats, que enriqueixen la percepció de la indumentària com a roba i no com a disfressa (en el sentit de disseny immaculat sorgit de la ploma de l’artista). Remeten també al valor del vestit en un món on aquest és necessàriament escàs: com en el cas de la indumentària real prèviament a la Segona Revolució Industrial, cada persona podria permetre’s un vestuari limitat, pel preu dels materials i les hores de treball invertides en cada peça. Els brodats decoren la roba de molts personatges, més senzills en el cas d’aquells de les classes mitjanes, amb inspiracions eslaves en alguns casos, i extremadament rics en els personatges nobles, sempre amb una disposició realista.
La versemblança de la indumentària del joc prové de les siluetes escollides i la minuciosa atenció a la lògica del vestir. S’ha utilitzat la indumentària per donar un caràcter molt específic a l’estètica de l’ambientació, fins al punt que l’estil de les peces és reconeixible independentment, fora del joc. Alhora, alguns elements per separat són identificables en fonts artístiques històriques. L’equilibri en la indumentària que requereix una ambientació de fantasia històrica s’ha assolit adequadament a The Witcher 3: Wild Hunt, donant peu a la imaginació sense ser històricament correcte, però alhora sent plausible per l’ambientació.
