El passat mes de març, Zoo va irrompre de nou en l’escena musical nacional amb el seu últim disc Llepolies, en un moment en el qual el sector es troba extremadament colpejat per la crisis sanitària actual. Els valencians, però, confessen haver tingut molta més sort que altres companys de professió, ja que la pandèmia els va enganxar en un moment de retirada temporal per a produir el seu nou disc, repensant-se i (re) ideant el rumb i el sentit del seu grup.
Cal recordar que Zoo, com molts altres grups, es troben en la paradoxa de fer crítica sociopolítica dins la indústria de l’entreteniment, un factor que queda reflectit en els seus discursos. En aquesta línia, el cantant del grup Panxo, afirma que han volgut ser més suggerents i menys contundents en les seves lletres. Unes lletres que mantenen una estreta connexió amb el discurs visual dels seus videoclips, a la vegada que hi persisteix en ells certa estètica i iconografia ja característiques en la faceta audiovisual del grup, que serveix per complementar tant la crítica com la reivindicació.
Barrocs i “renaixements”
Està clar que Zoo té certa inclinació cap a l’estètica representativa de l’edat moderna en els seus videoclips. Tant en els del nou àlbum, Llepolies, i Avant, com en d’altres de més antics com Omertà, o El cap per avall, hi trobem diversos motius que es repeteixen; en la disposició, el color, la llum i els objectes quasi fetitxes que apareixen en tots ells. La tendència moderna de la vanguardia de reinterpretar estils passats com a influència per a crear-ne de nous, xoca en la nostra època (post) postmoderna en convertir-se en una rereguarda que els imita de forma directa.
En els quatre videoclips esmentats, hi predomina una aura obscura i enigmàtica. L’ambientació dramàtica que es crea conjuga perfectament amb la pretensió d’exposar la cruesa del missatge que es vol donar. Aquesta ambientació es veu acompanyada pels vestuaris que porten tant els personatges com els cantants (de vegades complint ambdós rols), quasi sempre vestits de negre o amb tons foscos.
Els símils barroquistes es consoliden amb els contrastos creats per la introducció de la llum ―generalment per entrades de llum sutils però intenses, o bé pel mitjà del foc, en espelmes o en objectes cremant―, creant una atmosfera típicament caravaggiesca. A més d’això, cal esmentar l’enfocament i els plans que es fan sobre els objectes, donant un preciosisme també característic del barroc.
La disposició escènica però, és més pròpia del renaixement o de l’art flamenc d’època moderna. Un dels casos més evidents sorgeix a Llepolies, on els actors se situen en una taula, a mode de la reconeguda iconografia de L’últim sopar. Igualment, la resta de videoclips construeixen escenes sota l’obsessió per l’enquadrament simètric, típic de els corrents artístics recentment esmentades. Un cas paradigmàtic es mostra en Avant, on l’espai de les primeres escenes manté grans similituds amb obres com el Retrat del matrimoni Arnolfini (1436) del flamenc Jan van Eyck. El pastitx postmodern s’evidencia en la mescla de la disposició de l’espai, juntament amb les escenes que recorden al costumisme temàtic barroc. Costumisme, que també es plasma en elements de l’època moderna com els bodegons. Apareixen tant en Llepolies com en Avant, però de forma més evident en Omertà, fruites, copes, plats i flors que es barregen amb objectes més contemporanis com ampolles de d’alcohol i puros.
Apropiacions iconogràfiques; (re)significats
Existeix en la música contemporània ―sobretot en la urbana― una tendència en l’ús de la iconografia religiosa. Molts artistes com Bad Gyal, Good Jan, Rels B o la Zowi han exercit aquesta apropiació dels elements iconogràfics del cristianisme, tals com creus o imatges de sants i de la verge Maria. En aquests casos, es resinifiquen les virtuts i valors com la paciència o el sacrifici, portant-los a la seva pròpia experiència personal i desvinculant-los del sentit representatiu original.
Però el cas d’actuació de Zoo és diferent. Si bé és cert que en els seus vídeos també apareixen de manera reiterada espais religiosos, creus, quadres amb imatges de sants o fins i tot, com veiem a Llepolies, monges i sacerdots, no és per a apropiar-se del seu significat. La seva intencionalitat a l’hora d’utilitzar aquests elements és indubtablement el de la crítica a aquests; un ús totalment cínic que ataca a través de la ironia i la burla. L’ús de les creus cremades del “cementiri botànic” de Sant Salvador de Guardiola que apareixen a Omertà són resignificades en contra de la religió catòlica, d’igual forma que a El cap per avall presenciem com fan una meta-inversió d’un quadre, capgirant-lo de manera que adquireix la concepció atea o satànica de la creu invertida. A Avant, també podem observar una representació semblant en el passamuntanyes que porta un dels personatges, on identifiquem una creu invertida que, a més, està superposada amb el símbol del dòlar ($), per a profunditzar la crítica a l’església i la seva relació, la influència i protecció mútua amb els poders político-econòmics.
Amb tot això, és paradòxal el fet que molts d’aquests i d’altres elements representatius de la religió catòlica són apropiacions de paganismes que la mateixa, ha anat fent al llarg dels seus segles d’història. En són exemples les inicials I.N.R.I en la creu de Crist, reinterpretades a favor del catolicisme; o també la indumentària dels papes i sacerdots o, en general, gran part de la litúrgia religiosa. Tots aquests elements romano-llatins han estat fagocitats per la religió, fins i tot la mateixallengua i el seu ús en les cerimònies oficials.
Discursos (narratius) visuals
S’ha comentat al principi, que les lletres dels valencians mantenen una forta relació amb el discurs visual dels seus videoclips. I és que, la pretensió de fer unes lletres més suggerents que directes, es veu compensada per la contundència narrativa de les escenes que succeeixen en la part visual. La càrrega crítica i explícita en les imatges que conjuga perfectament amb el discurs proposat en els versos de les cançons.
Llepolies és, literalment i com ells mateixos canten, una ”apologia de la carn”. És un cant contra el tabú, la repressió sexual, i la censura religiosa envers la sexualitat i mostra explícita dels cossos. Els personatges religiosos són ridiculitzats (en contra dels seus principis) mostrant-los fent balls d’un caràcter sensual que els allibera de la seva frustració inherent. La relació d’aquests fets, amb la lletra, comença en el mateix títol de la cançó ―i del disc.
Una llepolia es un dolç, molt dolç i molt bo que agrada molt, sobretot als infants (podem percebre, potser, una indirecta). La vinculació iconogràfica directa sóon les pomes que es mostren constantment al llarg del videoclip. Aquestes, s’associen amb el Pecat original, quan Eva i Adam, persuadits per la serp (el dimoni) roben la fruita prohibida (una poma) i són expulsats del paradís.
En la lletra, es refereixen irònicament a l’esdeveniment: “Eva i Adam i l’edèn sencer. Confabula amb la serp, sinuosament, per recórrer els camins inescrutables del plaer” i “el trident del dimoni m’acaricia i la llepolia em clava les dents. Mala alegria la llepolia, de l’arbre de la fruita prohibida”. A més, incorporen en aquest joc un altre gir, mostrant un líquid que cau sobre la poma, d’un to que recorda a la sang, amb tota la simbologia que això comporta. La realitat, però és que el líquid resulta ser caramel, fent referència de nou al concepte de la llepolia, tot cantant: “A les artèries se m’enganxa, una fina pasta de taronja i de caramel”. La resta de la lletra (juntament amb el vídeo) parla per si sola, però és necessari, per rematar la idea, exposar els últims versos: “Bon appétit mes camarades, apologia del pecat, el cos és sagrat: fregueu-vos, toqueu-vos, llepeu-vos, ameu-vos”
En referència amb això, és oportú mencionar que durant l’època medieval, quan el poder i la repressió de la religió catòlica eren més forts que mai, certes dones místiques tenien una curiositat quasi obsessiva per la carn. Concretament, es fixaven en la representació de la ferida de crist, i a partir d’aquesta, elaboraven imatges similars de certa connotació sexual en alguns manuscrits. Aquests però, van esser censurats i cremats, igual que elles, durant la caça de bruixes dels segles XV, XVI i XVII.
Les “bruixes” són citades en diverses cançons de Zoo, resignificant-les com a dones empoderades i alliberades de les estructures de repressió social actuals. És aquest el cas d’Avant, on el vídeo ens presenta una família que compleix tots els estereotips d’una família regida pels estàndards més rancis de la societat heteropatriarcal, amb dones que queden relegades al servei dels cuidats i homes dominants i violents. Una violència, que de nou, compensa la lletra suggeridora apareixent d’una manera explícita i contundent, i que es presenta necessària en els temps que corren. La lletra expressa aquests fets amb versos com “i ara respirar, és una quimera” mentre mostren a la noia fent un crit de ràbia al cel. Al final però, deixen un missatge de resistència i esperança, remarcant la crítica a tots els factors aquí exposats: “Però estaran, les nostres sempre estaran // fent burla i fent sacrilegi, per sempre bruixa i heretge, sempre a la contra i avant!”
.jpg){kind=link}