El llarg de l’època contemporània podem rastrejar diferents moments de tensions i confrontació entre els projectes d’autonomia defensats transversalment des de Catalunya i les autoritats de l’Estat. Això no vol dir que també no es registressin sacsejades revolucionàries en el si de la mateixa societat catalana, per la qual cosa la mateixa classe dirigent no dubtà en l’ús de la força de l’Estat envers les embastades revolucionàries. Segurament la síntesi de totes les contradiccions possibles les podem analitzar en els convulsos anys de la Guerra Civil i especialment al llarg del període 1937-1939, o sigui des del final dels Fets de Maig fins la ensulsiada de la República. L’impacte de les Jornades del maig de 1937 Les conseqüències dels Fets de maig repercutiren sensiblement en la vida política catalana i de l’Estat espanyol: el camí cap a l’autonomia plena del Principat patia un retrocés considerable i in crescendo, amb retallada de competències, mentre el govern de Largo Caballero queia a meitat de mes per deixar lloc a una nova coalició presidida pel doctor Negrin. Els agents polítics revolucionaris sortien mal parats: els anarquistes perdien no sols considerablement el seu poder, essent expulsats els quatre ministres del govern de l’Estat i els quatre consellers de la Generalitat, sinó que també coneixien una davallada progressiva en tots els àmbits políticosocials de la vida del Principat i també de l’Estat. Per altra banda, l’onada repressiva que colpí el POUM va representar la desaparició d’aquesta formació marxista dissident i inaugurà la nova hegemonia dels comunistes filosoviètics del PSUC i del PCE en les dinàmiques catalanes i espanyoles. Els esdeveniments ocorreguts en aquests dies de maig havien donat peu a allò que la historiografia normalment ha equiparat a una petita “guerra civil” dins la més gran tragèdia de la “Guerra Civil”. Aquests fets havien ofert una oportunitat històrica al govern de la República de recuperar el poder de l’ordre públic i imposar aquelles polítiques centralistes a les quals el Principat s’havia sostret amb l’Estatut d’autonomia de 1932, primer, i amb la nova conjuntura bèl·lica, després. La Generalitat de Catalunya, per això, coneixia una agressió plena a llurs prerrogatives tant que veié disminuir el seu pes específic començant per l’ordre públic i la defensa.
A la tarda del mateix dia 5 de maig, amb els combats als carrers i totes les barricades disseminades per la capital catalana, arribava la notícia que el Govern de la República, des de València, rellevava la Generalitat en la seva funció de garantir l’ordre públic i que aquest passava directament al delegat d’Estat el tinent coronel Alberto Arredondo. Juntament amb això, el dia següent arribava un altre imperatiu que suprimia el departament de defensa de la Generalitat i concentrava tots els poders militars en les mans del general Pozas que assumia així el control de la Quarta Divisió Militar. Aquests esdeveniments acabaven amb uns drets, com el control de l’ordre públic i de la defensa, que havien estat atorgats al Principat per l’Estatut d’Autonomia de 1932 (el primer), i per la conjuntura oberta de l’aixecament dels militars rebels del juliol de 1936 (la segona). Si les competències militars assolides per la Generalitat eren una evident extralimitació respecte a les pròpies atribucions estatutàries, la pèrdua de control de l’ordre públic constituïa una vexació eloqüent dels poders establerts per l’Estatut, tot i que el Govern de l’Estat disposava de l’article 9 d’aquell per donar cobertura legal a les seves accions. Si el dia 11 de maig, el Govern central havia anomenat els seus representants en l’Ordre Públic, dos dies després el ministre de Governació, Àngel Galarza, feia públic dos decrets que pretenien representar un punt i a part respecte a tot el passat recent. Com subratllava Manuel Creus, en el seu llibre El separatisme català durant la guerra civil, aquestes resolucions no eren sols una consagració del poder de l’Estat en vers d’una altra concepció de la societat, sinó que indicava també que els aventurismes s’havien acabat, tant si responien a unes exigències revolucionàries com a uns plantejaments federalistes o cantonalistes. En uns pocs dies, l’Estat central havia pretès recobrar tota la seva autoritat que els cinc anys de règim republicà li havien minvat i poder tornar a exercitar les seves polítiques jacobines i centralistes. En aquest sentit, és rellevant recordar com ja, a dos quarts de dotze de la nit del mateix dia 7 de maig de 1937, Radio Barcelona havia difós una nota en català i castellà per la qual s’ordenava a les patrulles de control de posar-se al servei del Govern central, una petició que era recolzada per les mateixes organitzacions sindicals. El mes següent, el dia 6 de juny, eren dissoltes i assimilades per les Forces d’Ordre Públic. Com anotava Carlos Rojas, a La Guerra en Cataluña, la revolució començada pels llibertaris el juliol del 36 quan s’havien apoderat amb el Parc d’Artilleria de Sant Andreu podia donar-se conclosa. Efectivament, aquell dia 7 de maig la situació començava a normalitzar-se: l’acció dels ministres anarquistes (vinguts el dia 4 des de València) i la dels dirigents de la CRT de Catalunya havia contribuït de manera significativa en aquest sentit. Per altra banda, l’arribada a la capital catalana el dia 6 d’uns cinc mil Guàrdies d’Assalt, armats fins a les dents i transportats en vuitanta autocars i dues companyies motoritzades, havia contribuït a la pacificació, però no volia dir que fossin necessàries per tranquil·litzar els ànims del moment de que ja havien cessat els combats. La seva presència podia recordar la imatge d’una ocupació militar de Catalunya, tot i que la població civil –segons Carlos Roja- no semblava descontenta de l’aixopluc ofert per aquelles forces de policia vingudes per garantir la pau. De fet, les Guàrdies d’Assalt havien de representar el millor fre per a que no es repetís un mot acèfal com el que acabava de consumar-se. Per això aquelles tenien ordre de posar fi a les patrulles de control i de requisar totes les armes presents a la reraguarda.
Amb el nou context obert després d’aquests dies, la desaparició dels incontrolats fou quasi total i també de moltes de les violències que havien caracteritzat la vida pública del País a l’endemà del dinou de juliol de 1936. L’acció de les Guàrdies d’Assalt fou recolzada –tal i com explica Albert Balcells a Justícia i presons, després de maig de 1937, a Catalunya- per la tempestiva acció legislativa del Govern de la República i de la Generalitat. El primer feia caducar tots els permisos de portar armes i obligava a que fossin renovats, mesura que havia de servir per recollir tot tipus d’arma de foc (12 de maig), mentre la segona prenia la decisió de dissoldre les patrulles de control (decret publicat pel DOGC el 5 de juny). Aquestes mesures es traduïren a la pràctica amb dificultat i foren l’origen de xocs violents amb morts, entre guàrdies i patrullers. Entre juny i desembre de 1937 la policia trobava més de cinquanta dipòsits i carregaments d’armes i municions, recuperant també joies, diners, objectes d’art, etc., fruit dels escorcolls i-o robatoris d’algunes patrulles. Per una banda es difonia una certa imatge d’eficàcia en l’acció de les forces de l’ordre i de la justícia que, en els mesos següents a les jornades de maig, no sols havia començat a investigar els presumptes responsables d’aquelles sinó que estengué la seva acció a la recerca dels cementiris clandestins i als autors d’aquests assassinats arbitraris. Per l’altra, l’honorabilitat i efectivitat de l’aparell repressiu de l’Estat en el respecte dels drets individuals quedava anul·lada per la reproducció de crims polítics injustificats i per la consegüent autonomia de la policia estatal, dòcil als dictats del PCE i dels agents soviètics. El mateix SIM esdevingué aviat una policia incontrolable que practicà assassinats de presos a Barcelona i convertí els judicis dels tribunals especials contra delictes d’alta traïció en condemnes totalment arbitràries. La manca de garanties per als acusats mostrava clarament la fi de la independència judicial. Començava un nou tipus de temor envers la justícia de l’Estat i els seus executors. El mateix Maurici Serrahima, un dels històrics fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya i que havia estat detingut pel SIM, recordava a les seves memòries com s’havia passat de la “por” als incontrolats al temor per la nova repressió que duia a cap l’Estat espanyol, cada cop més militaritzat i més expeditiu en els procediments per aconseguir els resultats prefixats. Davant d’una CNT amb un potencial humà massa poderós, la nova situació post maig es cobrava com a primera víctima política tota l’estructura del POUM i els seus militants. La literatura sobre aquests esdeveniments ha estat molt abundant, començant pel citat i ultraconegut llibre d’Orwell, i ha deixat ben clar com tota la inculpació dels Fets de Maig fos adjudicada als marxistes dissidents de Moscou, essent la CNT un enemic massa fort per poder-lo eliminar. Tant el PCE com el PSUC defensaren amb una veu sola la necessitat d’il·legalitzar al POUM, d’ara endavant demonitzat com a partit trotskista. El dia 11 de maig i en el cine Capítol de València, el secretari general del PCE, José Díaz, acusava els trotskistes d’haver inspirat “el putsch criminal de Catalunya”, mentre, sempre el mateix dia, l’agent de la Internacional Comunista a Espanya, Stepan Minev (conegut com a Stepanov), redactava un informe als seus superiors soviètics on criticava l’actuació del govern de Largo Caballero, considerava els poumistes com a responsables de l’ocorregut i avaluava positivament l’actitud del PSUC, reconeguda com a ortodoxa filial catalana del comunisme oficial.
No està de més recordar, tal i com ens explica Josep Puigsech en el seu llibre sobre les relacions entre la formació socialcomunista i el Komintern durant la Guerra Civil, que el PSUC demanà formalment la il·legalització del POUM des del Comitè de Radi de Martorell, el dia 21 de maig: dos dies després era el mateix Partit qui demanava al delegat d’Ordre Públic la dissolució i empresonament dels dirigents marxistes dissidents. El 28 de maig era prohibit el diari La Batalla i s’inicià el procés de destrucció del POUM. Segons Puigsech no hi hauria implicacions directes o indirectes del PSUC en el posterior assassinat d’Andreu Nin, mentre considera que el partit dels marxistes dissidents pagà la factura d’haver-se aïllat tant dins Catalunya com a nivell internacional. Aquest partit esdevingué, doncs, la víctima propiciatòria dels seus enemics viscerals. La fi de les hostilitats als carrers barcelonins i als dels altres centres catalans determinava la formació d’un nou Consell de la Generalitat que el president Companys donava a conèixer a finals de juny i en què CNT, PSUC i ERC tenien la mateixa representació. Juntament amb aquestes formacions hi havia un representant d’Unió de Pagesos i compareixia també la moderada Acció Catalana Republicana, amb una conselleria sense cartera que requeia en el prestigiós historiador i arqueòleg Pere Bosch Gimpera, republicà moderat i rector de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les protestes dels anarquistes en veure reduïda la seva presència (passaven de quatre a tres consellers) i sobretot llur rebuig cap a la presència del moderat Bosch Gimpera que inclinava l’equilibri de poders cap als nacionalistes, portaren al president de la Generalitat a excloure els àcrates del nou govern català. La CNT ja no tenia la força per imposar les seves condicions com havia fet fins als Fets de Maig i desaparegueren tots els caps visibles de l’anarcosindicalisme del govern del Principat per no tornar-hi mai més. La repartició de les conselleries esdevenia aleshores patrimoni dels membres d’ERC i del PSUC, amb la presència d’un representant de la Unió de Rabassaires i de l’ACR. El nou Consell era presidit per Companys i comptava amb la col·laboració dels seus correligionaris Carles Pi i Sunyer (Cultura), Josep Tarradellas (Finances), i Antoni Maria Sbert (Governació i Assistència Social) mentre els comunistes comptaven amb el seu secretari Joan Comorera (Economia), Rafael Vidiella (Treball i Obres Públiques) i Miquel Serra i Pàmies (Proveïments). Finalment, hi havia també el rabassaire Josep Calvet (Agricultura) i Bosch Gimpera (Justícia). Les tensions entre Estat i Generalitat Els esdeveniments bèl·lics feien impossible que la vida política pogués continuar amb regularitat i per això no sorprèn gaire que el Parlament de Catalunya es pogués reunir únicament algunes vegades. En aquest marc, no podien donar-se eleccions, ni municipals i tampoc per al Parlament, raó per la qual, durant la sessió de l’agost de 1937, el president Companys obtingué de la Cambra catalana la facultat de posposar qualsevol tipus d’eleccions a després de la guerra. Els elements de crispació entre el Govern de la República i la Generalitat foren nombrosos i es pot dir que havien començat abans dels Fets de Maig quan esclatà l’obscur «afer Revertés» en què es veié embolicat el president del Parlament del Principat Joan Casanova. Aquest destacat dirigent d’ERC havia abandonat Catalunya, al novembre de 1936. Des del PSUC i la CNT s’aixecaren veus que denunciaven que hi havia un intent, per part d’alguns membres del nacionalisme català, de detenir els més destacats membres de la FAI i cessar en el càrrec al President Companys que n’era el principal valedor. Aquests passos semblaven suggerir que hi hauria un possible acord internacional per enderrocar el govern de la Generalitat amb el suposat ajut del feixisme italià. Això hauria facilitat les condicions per arribar a una pau separada amb la creació d’una hipotètica República catalana que s’hauria beneficiat de la neutralitat diplomàtica de França i Gran Bretanya. Si a hores d’ara, encara queda tot confós i poc clar, ja que es barrejaven elements dignes d’una novel·la negra, tal i com ha explicat Eduard Puigventós a Complot contra Companys, el que queda cert és que el cap de Seguretat i Serveis de la Generalitat, el republicà Andreu Revertés (i que prestà el seu nom a tot l’“afer”) va desaparèixer violentament, ja al final de 1936. Sembla que Revertés era favorable a les negociacions de Casanova, però quan aquestes començaren a filtrar-se, no pogué salvar-se: fou assassinat en una cuneta entre Manresa i Calaf, al novembre del primer any de guerra. D’altra banda, el mateix secretari general d’Estat Català, Joan Torres Picart, fugí a l’exili poc temps després, deixant la direcció del partit a Joan Cornudella que, per les seves qualitats de bon periodista i per les seves amistats amb destacats militants cenetistes, aconseguí la supervivència de l’organització independentista en un moment en què les patrulles àcrates tenien el poder a les seves mans. Aquesta història portà cua quan Joan Casanova retornà a Catalunya, a finals de maig de 1937: fou denunciat pels comunistes catalans (agost de 1937). La rèplica de les acusacions no determinà que Casanova dimitís. Un any després (1938), el doctor Negrín, primer ministre de la República, reutilitzà aquests esdeveniments per reafirmar la poca lleialtat dels catalans a la República. En aquest marc d’enfrontament, el President Companys intentà diverses vegades que el Govern de l’Estat espanyol tornés les competències estatutàries al Principat, des del juliol de 1937, però en va. Les afirmacions de fidelitat a la República eren menyspreades pel govern de Juan Negrín que considerava paper mullat l’autonomia catalana i que s’estimava més poder controlar no sols l’ordre públic sinó també els espectacles, el règim d’associacions, premsa i reunions. Aquestes competències eren per Companys objecte de l’article 5è de l’Estatut i no tenien perquè ésser controlades pel Govern central; de totes maneres, fins i tot els consellers enviats a València hagueren d’esperar dies per poder entrevistar-se amb Negrín. L’actitud antiautonòmica d’aquest com la de Manuel Azaña, president de la República i present a Barcelona durant les jornades de maig, han deixat constància en les memòries de Carles Pi i Sunyer que afirmava com era “un fet innegable que el Govern de la República seguia una deliberada i persistent política de centralització progressiva, amb el retorn del vell anticatalanisme”. Cal remarcar, tal i com ha explicat Joan Villarroya, que en aquest període la Generalitat desenvolupà una acció importantíssima en organitzar l’acollida de milers de refugiats que escapaven de les zones que anaven ocupant els exèrcits franquistes: a la darreria de 1938 hi havia a Catalunya més de vuit-centes mil persones d’Extremadura, Andalusia, Madrid, Astúries, Aragó, País Basc, etc. A més, el govern català hagué de contribuir a intentar defensar la població civil dels bombardeigs construint refugis col·lectius de ferro i formigó. Finalment, hem de tenir en compte que la Generalitat intentà impulsar una mediació internacional per aconseguir un armistici, o fins i tot, hi hagueren casos que plantejaren una possible independència de Catalunya, i sobre els quals s’ha especulat i escrit moltíssim, tal i com ha estudiat Arnau González Vilalta.
La tònica general de l’Estat envers el Principat era prou clara i també totes les posteriors negociacions de la Generalitat amb el Govern de l’Estat fracassaren. Els greuges que sofria Catalunya oferien una llista molt llarga, entre els principals cal esmentar: la insolvència de l’Estat en pagar les seves deutes amb el Principat, la imposició d’una censura de fer o la cessació de tots els antics càrrecs de la Conselleria de Defensa i de l’Ordre Públic en general i un llarg etcètera. Com ha recordat Josep Maria Solé i Sabaté, en el volum sobre la guerra civil de la Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, malgrat que el territori de la República s’estigués reduint progressivament, en lloc de deixar més espai de maniobra a Catalunya, passava exactament el contrari. Aquesta situació no va fer més que empitjorar quan la capital de la República es traslladà a Barcelona, al final d’octubre de 1937. Aleshores l’autoritat de les institucions catalanes va passar directament a l’oblit davant els agents del Govern central que operaven sense tenir en compte la legalitat dels organismes representatius locals. En aquest sentit, les reunions del Parlament català esdevenien rutinàries. Entre les últimes assemblees destacà, sens dubte, la que oferí la presidència del Parlament a Josep Irla, qui fou recolzat pels vicepresidents Antoni Rovira i Virgili i Manel Serra i Moret, tots elegits en la sessió de l’1 d’octubre de 1938. La possessió d’aquest càrrec determinà que Josep Irla esdevingués, en el exili, nou President de la Generalitat després de l’assassinat de Companys a l’octubre de 1940. De totes maneres, les últimes sessions de la Generalitat quedaren totalment paralitzades per la greu crisi política que es va obrir a l’agost de 1938 quan Juan Negrín substituí la representació catalana en el Govern de la República, col·locant-hi un membre del PSUC Josep Moix en lloc del republicà Jaume Aiguader que havia dimitit per discrepar amb el Primer Ministre (amb ell també renuncià al seu càrrec el basc Manuel de Irujo). La dimissió es devia a l’aprovació del decret de confiscació i militarització de la indústria de guerra i de militarització dels tribunals especials per a delictes polítics i d’alta traïció. El primer fou votat per tots els altres ministres mentre el segon comptà també amb el rebuig dels exponents dels altres partits republicans espanyols. Finalment, no prosperà perquè Manuel Azaña, president de la República, es negà a signar-lo per anticonstitucional. El fet que Moix esdevingués Ministre tingué una immediata repercussió en la fràgil coalició ERC – PSUC que presidia la Generalitat; Companys acusà el secretari dels comunistes catalans, Joan Comorera, de pràctica deslleial i hom engegà d’aquesta manera una sèrie d’acusacions, recriminacions i discrepàncies entre els dos principals partits catalans que va continuar a l’exili. L’ensulsiada final era però a les portes, en el desgavell de la derrota militar que s’unia a la política: els últims actes del Govern català es traduïren en intentar ajudar a sortir a tots els consellers, diputats, alts càrrecs polítics i personalitats culturals del País. Després de la batalla de l’Ebre, Catalunya es trobà amb un exèrcit reduït i esgotat, amb armament insuficient i sense poder comptar amb els batallons republicans que, per la marxa de la guerra, eren inactius en altres indrets de l’Estat. El polític republicà Carles Pi i Sunyer escrigué que “a l’hora suprema, Catalunya ni pot tenir el consol que la defensin tots els seus fills. Més de 60.000 catalans romanen inactius als altres fronts peninsulars. L’intent reeixit de traslladar uns milers de soldats de Llevant en plena retirada, mostra que era possible portar a Catalunya, abans de l’ofensiva, un contingent de tropes no fatigades, que haurien permès el joc de reserves estratègiques i haurien canviat probablement el curs i el resultat de la batalla. […] Una batalla general potser encara hauria pogut salvar la República. Per a defensar-la Catalunya complí el seu deure a l’Ebre. Però, després, i davant de tot l’Exèrcit enemic, es trobà sola”. Aquestes paraules de Pi i Sunyer, potser excessivament dures, s’han d’emmarcar en l’ensulsiada general i podem dir que són emblemàtiques perquè ens deixen clar quin fou el sentiment d’un ampli sector dels polítics i de la mateixa societat catalana davant la marxa de la guerra. Les relacions Generalitat amb l’Estat havien quedat profundament tocades i les divisions continuarien en l’exili.
