Indirect rule i la regionalització de Nigèria: el domini britànic
El nord de Nigèria va ser un dels primers escenaris on els britànics van posar en marxa la seva política de l’indirect rule (govern indirecte). A la regió varen trobar diversos estats de confessió musulmana, ben jerarquitzats i organitzats, el més important dels quals era el Califat de Sokoto. Varen decidir utilitzar les autoritats locals i tradicionals preexistents per governar el territori a través d’elles, convertint-les en el darrer esglaó de l’administració colonial britànica. Es veia al nord com el model de “civilització” a estendre a la resta de la colònia. Però al sud de Nigèria l’escenari sociocultural i polític era molt diferent. A l’oest la majoria de grups parlaven llengües yoruba i compartien un mateix mite fundacional a través del llegendari Oduduwa. Existien diversos regnes que a finals del segle XIX, coincidint amb la conquesta colonial, varen començar la seva decadència i es varen disgregar, originant nous estats i aliances. A l’est, en canvi, on la majoria igbo estava acompanyada de minories com el ijaw, els efik, els annag o els kalabari, les societats eren descentralitzades, és a dir, funcionaven amb sistemes polítics i religiosos tradicionals on no existien autoritats centralitzadores de nivell estatal. Tot i les diferències, els britànics exportaren el sistema a les regions del sud.
Dins de la colònia, els britànics varen diferenciar tres regions: nord, oest i est. Cadascuna tenia un element cultural o ètnic predominant: al nord, dominaven els hausa-fulani; a l’oest, els yoruba; a l’est, els igbo. Aquest esquema ètnic, no obstant, no fa justícia a la immensa diversitat cultural nigeriana. A totes les regions hi havien minories, i dins dels grups majoritaris, existien divisions internes. Més enllà de les diferències en quant a l’organització sociopolítica i religiosa, altres factors van agreujar les disparitats entre les regions. Un dels factors més diferencials va ser la disparitat en l’expansió de l’educació occidental. Mentre al sud aquesta va arribar a través de les missions cristianes, al nord això no es va produir amb la mateixa intensitat. L’any 1912, el nord només comptava amb 34 escoles primàries, per 150 al sud (i 10 secundàries). A l’educació superior el decalatge continuava: l’any 1950, els graduats i professionals amb estudis universitaris del sud eren centenars, mentre al nord només hi havia un únic graduat. Al sud, l’activitat política es va desenvolupar des dels anys 1920. Al nord, la primera associació política no va aparèixer fins els anys 1940. Aquesta diferència es traslladà també a la premsa. Mentre a Lagos ja hi havia un diari en 1890, el primer en aparèixer al nord va ser al 1935, quan al sud ja comptava amb 16 diaris diferents. En 1950, hi havia 35 diaris al sud i només 5 al nord.
Als anys 1950, per tant, el panorama era el següent: la regió del nord, més poblada però amb un sistema educatiu més feble, governada per tradicionalistes, membres d’una elit musulmana; l’oest, gràcies al cacau, era la regió més rica, i allà es trobava Lagos, la capital federal; l’est, que tenia la població millor educada, molts dels quals exercien les seves professions a Lagos i a ciutats del nord.
Els britànics van accelerar l’adopció d’una constitució federal l’any 1954 per acomodar unes regions que eren percebudes amb graus de desenvolupament diferents. En aquesta nova federació, els del nord tenien avantatges polítics significatius. La visió del futur del britànics amb la divisió regional era una federació nigeriana que presidís tres governs regionals amb poder legislatiu. Com apuntà Frederick Cooper, aquesta estructura tenia l’efecte pervers d’estimular la lluita pel poder electoral dins de cada regió, i desprès la competició entre les regions pel poder al nivell federal. Les regions varen guanyar control de la seva burocràcia i, així, dels recursos de patronatge. De fet, cada regió comptava amb un partit majoritari de base ètnica: Nigerian People’s Congress (NPC) al nord, National Council of Nigeria and the Cameroons (NCNC) a l’est i l’Action Group (AG) a l’oest. Cadascun d’ells utilitzava el govern per proveir servis i patronatge al seu terreny. El NCNC era el partit amb un enfocament més nacional (perquè molts habitants de l’est vivien escampats a altres regions) i el NPC el més conservador, pel domini d’una jerarquia tradicionalista. Durant el període de preparació per la independència, les rivalitats regionals es varen accentuar.
Cap a la independència: el joc de trons nigerià
La implantació del sistema federal va provocar el que l’historiador nigerià Eghosa E. Osaghae va anomenar “regionalisme”. Aquest concepte fa referència a un sistema en el qual el govern de la regió fa que els bens públics siguin exclusius dels ciutadans originaris de la regió, discriminant i excloent així a la resta. Cada regió tenia el seu propi govern, els seus serveis públics, justícia i fins i tot poders sobre el comerç. Cada regió, per tant, buscava protegir els seus interessos.
Com apuntà Cooper, en lloc de permetre una amplia varietat de grups d’interès que reclamessin l’estat nigerià, el sistema federal va concentrar el poder en les tres regions, cadascuna governada per un únic partit “ètnic” amb el mitjans pressupostaris per solidificar el seu electorat regional. El centre seguia sent important perquè, en una economia dependent de les exportacions de matèria prima i la importació de bens manufacturats, els ports, els impostos de duana, i el transport -totes elles jurisdiccions federals- eren lucratives.
Els anys 1954-1959 foren els de preparació per la independència. En 1958, el principi de paritat entre nord i sud (que donava un 50% dels escons al nord i un 50% al sud, al House of Representatives) va donar pas a un principi basat en la població que va donar al nord un 52% dels escons, ja que era la regió més poblada Aquesta es la principal base de la por que suscitava el domini del nord, un tema clau durant la primera dècada d’independència.
Al 1959 es varen convocar eleccions al nivell de la federació per encarar el procés de independència, uns comicis que decidirien quins partits anaven a controlar el govern federal. El NPC va aprofitar la seva avantatge d’escons: 321 en total, 174 pel nord, 73 per l’est, 62 per l’oest i 2 per la capital federal, Lagos. L’estratègia dels altres dos partits va ser buscar aliats entre l’oposició del nord. Va donar resultat: el NPC no va aconseguir la majoria necessària per formar govern tot sol, era necessària una coalició. Aquesta va agrupar el NPC amb el NCNC: des del nord es veia al AG com més radical i anti-nord. Nnamdi Azikiwe, del NCNC, va ser nomenat governador general del país, mentre que Tafawa Balewa, del NPC, va ser anomenat primer ministre Alguns membres de l’est van guanyar accés al servei públic, a l’exèrcit, a ministeris i ambaixades. Tot i així, les rivalitats continuaven a l’ordre del dia, cosa que dibuixava un panorama complicat: els aliats a nivell federal s’oposaven a nivell regional. El NCNC no només continuava aliat a partits d’oposició del nord, sinó que exercia d’oposició al parlament, especialment des del 1963, quan l’AG va caure en desgràcia amb l’empresonament dels seus líders. La independència va arribar l’1 d’octubre de 1960. No obstant, Nigèria continuava essent part de la corona britànica i, de fet, el cap d’estat tenia el títol de governador general, i no de president. La república va trigar tres anys en arribar: l’1 d’octubre de 1963, quan l’estatus de domini de la corona va arribar a la seva fi.
La Primera República (1963-1966) i els ecos de la colonització
El marc polític nigerià va ser definit per la constitució de independència de 1960 i després per la republicana de 1963. En primer lloc, Nigèria esdevenia una federació de tres grans regions autònomes, cadascuna de les quals tenia la seva pròpia constitució, servei públic, judicial i marketing boards, al costat dels de la federació. Les regions, per tant, eren l’escenari principal de la política. Per això, Ahmadu Bello, líder principal del NPC, va restar al nord com líder regional, mentre que Tafawa Balewa, el seu segon, ocupava el càrrec de primer ministre de la federació. Tot i així, l’estat federal tenia una avantatge: la secció 70 de la constitució de 1963 permetia al govern federal declarar l’estat d’emergència a tota la federació o en qualsevol de les seves parts. Tenia, a més, control sobre la policia i les forces armades, i determinava les relacions fiscals i els programes econòmics. Això va canviar el principal escenari polític, que es va desplaçar de les regions al centre. En segon lloc, el país operaria amb el sistema parlamentari Westminster: el poder executiu derivava de la majoria legislativa (el NPC i NCNC al centre), amb un lideratge dual: un cap del govern titular (governador general i després president) i un primer ministre que era el cap del govern efectiu (a les regions també hi havia president i Premier). També hi havia un partit d’oposició designat oficialment: l’AG.
La rivalitat i desconfiança entre el NPC i el NCNC va degenerar en una lluita pel poder entre el President Azikiwe i el Primer Ministre Tafawa Balewa sobre qui podia exercir veritablement el poder executiu, incloent-hi el control de les forces armades. Tothom volia controlar el centre. Com altres estats, Nigèria era el que Cooper va anomenar estat guardià (gatekeeper), un tipus d’estat que sobreviu pel control de la porta d’entrada i sortida dels recursos econòmics estatals. Al nord temien que els de l’est s’imposessin, i al sud temien que el domini del nord fos incontestable. Tot i així, les aliances van ballar d’un lloc cap a un altre.
Vídeo sobre el pares fundadors de Nigèria
L’any 1963, amb l’empenta del nord, es va crear una altre regió al sud, la Mid-West, que aviat va passar a l’esfera d’influència del NCNC. Aquest moviment va completar l’afebliment de l’AG, que començà amb divisions internes que culminaren en la temptativa de treure al Premier de la regió, Akintola, al que els sectors més radicals del partit veien com a un moderat que volia aliar-se amb el NPC per fer front comú contra el NCNC. El govern federal va aprofitar-ho per declarar l’estat d’emergència a la regió, que va derivar en la suspensió de l’AG com partit del govern.. Molts líders del AG varen ser empresonats amb acusacions de malversació i d’abús de poder. Després de sis mesos de govern interí, Akintola va ser reinstal·lat com Premier, sota la bandera d’un nou partit: United Peoples’ Party (UPP), que més tard, amb el suport del NPC, en el que suposava una aliança contra el NCNC, es va convertir en elNigerian National Democratic Party (NNDP). Així van arribar les eleccions de 1964, que van provocar una altra crisis: la crisis del cens. El NCNC creia que si es canviava la balança de població en favor del sud llavors la base de la dominació del nord finalitzaria. Es va fer un cens al 1962 on es van inflar de forma fraudulenta les xifres, originant una gran controvèrsia. El NCNC va rebutjar els resultats del cens i es va fer un de nou al 1963 que diferia poc del de 1962. El NCNC va tornar a oposar-se als resultats i va intentar anul·lar-lo, però els hi va mancar el suport de les altres regions.
A les eleccions, es varen formar dues aliances: d’una banda, el Nigerian National Alliance (NNA), que unia al NPC, el NNDP d’Akintola, i altres partits clients. De l’altra, l’Unite Progressive Grand Alliance (UPGA) format pel NCNC, l’AG, i aliats del nord que havien reunit forces al Northern Progressive Front. Els primers parlaven d’unitat nacional a través de la representació de tots els grups ètnics a un govern federal. Els segons, prometien reestructurar la federació i crear noves regions reflectint el propòsit comú dels seus membres de minvar l’hegemonia hausa-fulani del nord.
Però el UPGA va decidir boicotejar les eleccions, un boicot que només va ser efectiu a l’est: el NPC va perdre només cinc escons dels 174 assignats pel nord. Amb clara majoria, Balewa va demanar al President Azikiwe que el tornés a anomenar Primer Ministre. Azikiwe, lleial al NCNC/UPGA, va rebutjar, provocant un impasse constitucional. La lluita entre els dos, que incloïa el control per les forces armades, va fer que l’exèrcit s’adonés del rol polític que podia jugar al país. L’impasse polític va acabar amb una treva: el pacte Zik-Balewa: Azikiwe acceptà invitar a Balewa a formar govern però aquest devia incloure representants de totes dues aliances, a través d’unes noves eleccions a l’est després de les quals membres del NCNC serien introduïts al govern (arran d’aquestes eleccions el gabinet federal va arribar a un nombre de ministres sense precedents: 80). També es varen programar eleccions a l’assemblea regional de l’oest. Així, les eleccions van augmentar la frustració del NCNC i l’AG per no haver desbancat al NPC.
Les eleccions a l’oest varen ser manipulades per tothom. Tan el NNDP com l’AG varen reclamar la victòria i varen intentar nomenar el seu líder com Premier. La victòria oficial del NNDP va ser contestada de forma violenta pels votants de l’AG. Balewa, aquest cop, pel seu suport a Akintola, no va declarar l’estat d’emergència. Però en aquest clima de violència i agitació, varen arribar els militars.
L’inici del període militar
El 15 de gener de 1966, un cop d’estat va acabar amb el govern de Balewa, que va ser assassinat. El cop va sumir al país en una crisis profunda. El General Johnson Ironsi va agafar les regnes. Al seu discurs inaugural, el 16 de gener, va al·ludir al traspàs de poder “voluntari” (el que quedava de govern federal li va encarregar) i a la naturalesa temporal del seu govern. El cop d’estat formà part del que la historiografia ha definit com populisme militar: una elit militar que veu un govern de politics electes com egoista, corrupte i incompetent, i anuncia la seva determinació per restaurar la competència i la regularitat. Al nord, no obstant, no es va veure així. Ironsi no era percebut com un reformador nacional, sinó com un igbo que aspirava al poder. La interpretació ètnica va ser reforçada per diversos factors, com el patró d’assassinats de líders polítics i oficials militars: durant el cop només una de les víctimes entre els oficials militars era de l’est i cap líder polític igbo va morir, per contra, els Premier del nord i l’oest varen ser assassinats. El nord va perdre els seus dos polítics més poderosos: el Premier Sir Ahmadu Bello, i el primer ministre federal Tafawa Balewa, a més dels seus líders oficials militars. També la BBC va oferir una cobertura del cop a través de la interpretació ètnica. Més tard, les accions del regim d’Ironsi semblaven confirmar les sospites de que els igbo de l’est volien dominar el país. Entre els “errors” d’Ironsi destaquen la promoció d’oficials igbo al rang de coronel (dels 21 que va promoure, 18 ho eren), i col·locar a oficials igbos en càrrecs de comandament estratègics. Es va rodejar de burocràcia i intel·lectuals igbo. I va abrogar el sistema federal nigerià amb el decret número 34 del 24 maig de 1966: el país deixava de ser una federació i, des d’aleshores, les regions s’anomenarien “grups de províncies”.
Notícia de la BBC, on apareix el discurs inaugural d’Ironsi
En la reestructuració administrativa posterior, els serveis públics regionals foren abolits, instaurant un únic servei públic per tot el país. L’objectiu del decret 34 era eliminar el federalisme, i produir una cohesió en l’estructura del govern necessària per acomplir i mantenir l’objectiu primordial del govern nacional militar: la unitat nacional. Va provocar protestes al nord, on van haver disturbis durant mesos, incloent massacres d’igbos i la destrucció de les seves propietats.
Durant una conferencia a Ibadan, un grup de soldats del nord van segrestar i assassinar a Ironsi. Dels deu oficials la mort dels quals va ser anunciada, només un no era igbo. El pla original del colpistes buscava la venjança i després la secessió del nord, però el British High Commissioner, Francis Cumming Bruce, així com l’ambaixador dels Estats Units, Elbert Matthews, va convenç-se’ls d’abandonar el pla. Durant tres dies crítics, 29-31 de juliol, el país no tenia cap d’estat, fins que el Coronel Yakubu Gowon va assumir el control l’1 d’agost. Al seu discurs de presa de poder, Gowon va suspendre el decret unitari d’Ironsi.
Després del cop d’estat, els pogroms contra els igbos a les ciutats del nord, amb la connivència de les elits locals, van matar i fer fugir a desenes de milers d’igbo. Segons Osaghae, entre maig i setembre de 1966, entre 80.000 i 100.000 easteners foren assassinats i diversos milers ferits en diferents parts del nord. El governador militar de l’est, el Coronel Odumegwu Ojukwu, rebutjà l’accés al poder de Gowon, al·legant que no sabia el que havia ocorregut amb Ironsi (el seu assassinat es va anunciar oficialment el 14 de gener de 1967). A final del mes, Ojukwu va declarar que la seguretat dels de l’est no podia ser garantida fora de la regió, i va demanar que tornessin a casa. També va exigir als estrangers que abandonessin la regió. Això, juntament amb assassinats de gent del nord a diverses ciutats com Port Harcourt o Enugu, va provocar un èxode sense precedents. Els sentiments nacionalistes van créixer entre les elits igbo. Al mes de mars 1967, Ojukwu va anunciar que a partir de l’1 d’abril, tots els departaments estatals a la regió passarien sota control del govern regional, i tots els impostos i taxes, així com ingressos, es quedarien a l’est. El govern federal va declarar aquestes accions com il·legals i inconstitucionals i després va suspendre les operacions portuàries a la regió, els serveis postals i tots els vols de Nigeria Airways, a més d’imposar sancions econòmiques.
Tot això no s’entén sense assenyalar una qüestió primordial en l’esclat del conflicte: el descobriment de petroli a l’est. En paraules de Cooper, el petroli pot convertir a un estat guardià en una caricatura de sí mateix. Al contrari que l’agricultura, que requereix grans números de persones en la producció i comercialització de les exportacions, el petroli requereix poca mà d’obra, i molta d’ella procedent de l’estranger. També implica relacions entre les poques firmes globals capaces d’extreure’l i els governants estatals que recullen les rentes. La federació era qui controlaria els ingressos del petroli. Això, a l’est, no ho podien permetre. Així, el cop, en el context dels pogroms i les tensions pels ingressos del petroli, va ser percebut com un moviment anti-igbo: l’autonomia de l’est semblava la única manera de mantenir les mans sobre l’aixeta.
El 27 de maig de 1967, l’assemblea regional consultiva de l’est va manar a Ojukwu declarar un estat independent anomenat República de Biafra. Gowon, a través de la televisió, el mateix dia, anuncià l’estat d’emergència a tota la federació i creà 12 nous estats (tres a l’est per dividir la regió i afeblir el recolzament a la secessió) que varen reemplaçar les regions, i tornà a imposar sancions econòmiques contra l’est. Va concloure la transmissió assegurant que el govern federal estava preparat per lluitar per mantenir una sola Nigèria: «fight to keep Nigeria one».
Tres dies desprès, Ojukwu també es va servir de la televisió per proclamar la república de Biafra. El govern federal ho va assenyalar com una rebel·lió i va prometre que l’aixafaria. La lluita entre forces de Biafra i les federals començà el 6 de juliol de 1967, donant inici a una guerra de 30 mesos.
L’esclat de la guerra de Biafra
La guerra civil nigeriana va ser el primer conflicte africà mediatitzat. Les imatges de nens famèlics van donar la volta al món. Organitzacions com Metges Sense Fronteres enfonsen les seves arrels en aquest conflicte. L’humanitarisme occidental neix a Biafra. Es va crear la imatge d’Àfrica com una terra de nens famèlics víctimes de guerres que semblaven producte de la irracionalitat tribal. El fet de que el bloqueig nigerià, recolzat per Gran Bretanya, fos el causant de la fam a la regió, no s’evocava tant com les imatges cruentes. De fet, l’aspecte econòmic del conflicte va quedar relegat a les notícies quan era, en realitat, el principal motor de la guerra: els britànics recolzaven al govern federal per protegir els seus interessos neocolonials, mentre que països com França o Espanya es varen col·locar del bàndol biafreny per veure si se’n podien aprofitar.
Breu documental sobre l’origen de Metges Sense Fronteres i la seva relació amb Biafra
Biafra va ser l’horrible culminació del sistema colonial britànic i del tipus de descolonització que es va promoure. Nigèria comptava amb una estructura administrativa de disseny britànic que convertí les divisions socio-religioses en una polarització política fatal, que va esclatar definitivament pel descobriment de petroli: una benedicció que va esdevenir maledicció. S’estimen uns tres milions de morts i més de dos milions de refugiats que van escapar al Camerun.
La guerra la va guanyar la federació, que va castigar a la regió de l’est: de 1970 a 1985, cap ibgo va tenir un rang de general o equivalent en els serveis militars, ni tampoc en càrrecs estratègics de la federació. La dècada dels 60 va ser només el primer esglaó de la inestabilitat nigeriana. Un esglaó que enfonsa les seves arrels al període colonial.
