Anem a pams. Abans d’endinsar-nos en aquest passat recent –que ens sembla a tots tan llunyà-, cal deixar palesa quina és la relació entre l’extracció del carbó que encara avui abunda al subsòl català, i la deslocalització industrial viscuda a l’Estat espanyol durant els anys 80 i 90 del segle passat. Evidentment, no volem caure en el reduccionisme que seria considerar la mineria –i més concretament la duta a terme a la comarca del Berguedà- el sector més important de l’economia catalana, però certament podem afirmar que fou un dels més productius durant el segle XIX i ben entrat el XX. Per aquesta raó, hem considerat convenient, no sols refrescar la memòria d’un passat industrial a casa nostra, sinó també prendre la mineria com un exemple per abocar una mica de llum sobre unes polítiques que –per bé o per mal- van posar punt i final a una societat profundament industrial, dotada d’unes formes de vida i de desenvolupament humà adaptades a aquesta forma de vida. Tal vegada sigui aquesta la raó que fa difícil d’entendre la mentalitat d’aquells que la van viure. Sense més preàmbuls, començarem la història pel principi. Descobriment dels primers jaciments: Durant el segle XVIII, l’ús del carbó mineral fou incentivat des de la corona, concretament per l’administració de Jovellanos, coneixedora de la immensa riquesa del subsòl ibèric en aquest element. Això no obstant, el desconeixement de jaciments i la inexistència d’activitats econòmiques on el carbó pogués ésser d’utilitat –o almenys de més utilitat que la fusta- en limitava l’ús a les fargues o al domèstic i, per tant, resultava impensable invertir recursos en la seva difícil extracció. Fou Josep Comes, membre de la Reial Acadèmia de Ciències Naturals de Barcelona, qui l’any 1786, redacta la “Memoria sobre el carbón de piedra para persuadir y facilitar su uso en Cataluña” amb la qual no només posaria al descobert prop d’una trentena d’indrets en els quals s’havia declarat l’existència d’importants jaciments de carbó, sinó que exposaria la raó principal per invertir en l’explotació.
Comes recorre a l’exemple anglès, on la sobreexplotació forestal havia encarit de forma abrupta el preu de la fusta, i havia malmès dràsticament tots els sectors econòmics que precisaven d’aquest material. Així, l’ús del carbó com a combustible alternatiu evitaria a Catalunya –com ho havia fet a Anglaterra- una eventual crisi, que, per posar un exemple, hauria pogut desbaratar l’històric comerç marítim català en acabar-se les reserves de fusta per construir vaixells. La lectura que en féu Comes, ens pot semblar –com a mínim- una dramatització fora de lloc, però si tenim en compte que ens estem referint als anys de la Primera Revolució Industrial, en els quals el consum de combustibles s’havia disparat a països com Anglaterra o França, podem veure que les paraules de Comes no anaven tan desencaminades. De fet, segons Noguera i Canals, fou la necessitat de la indústria siderúrgica la que necessitant un combustible altament calorífic inicià l’ús del carbó a Catalunya, concretament a Ripoll, referent europea en la confecció d’armes i claus.
Com dèiem més amunt, aquestes línies que dediquem a la memòria d’un temps de producció minera orbitaran en torn a les mines del Berguedà i, per tant, cal que ens referim expressament a la troballa d’aquest mineral en terres berguedanes. Casualment (o no), fou un empresari de Ripoll, Josep Solanell de Foix, juntament amb el comerciant berguedà Josep Farguell i Canadell, qui realitzà la primera instància oficial demanant permís al govern central l’any 1780 per iniciar l’explotació dels jaciments de carbó, així com la instal·lació de fargues en les immediacions de les mines, per tal de donar ràpida sortida al carbó que s’anés extraient. La troballa es féu a les rodalies de l’església de Sant Climent de Foix, a l’actual terme municipal de Guardiola del Berguedà. Sembla ser que l’ambició de Solanell i Farguell engrescà molts altres empresaris metal·lúrgics de les rodalies, ja que en la mateixa instància a la que ens hem referit es fa esment a la voluntat de molts empresaris del ferro d’adoptar aquest nou combustible. No obstant, en les línies d’aquesta instància es menciona que els carbons trobats tenen un alt contingut de sofre, el qual, en ser cremat, resulta altament nociu pel medi. A aquestes alçades, pot semblar insignificant, però caldrà que recordem, més endavant, aquesta característica del carbó berguedà.
L’últim que coneixem d’aquesta etapa correspon a l’any 1784, quan els senyors Solanell i Farguell, havent descartat l’ús del carbó per a les fargues, s’inclinaren per a la producció de vidre. Sabem també que, després de moltes prospeccions, el lloc determinat per a iniciar l’extracció de carbó fou prop del municipi de Cercs. No obstant això, l’adveniment de la Guerra del Francès, molt sonada en un territori de frontera com és el Berguedà, estroncà qualsevol possibilitat d’iniciar l’explotació. De fet, no tenim més noticies en aquest sentit fins el 1851. Primeres explotacions de carbó durant la industrialització catalana Abans d’entrar en aquest nou període de mitjan segle XIX en què tindrien lloc les primeres explotacions mineres a la comarca del Berguedà, cal que passem plana. Caldrà que oblidem la majoria de dades que hem exposat entorn a l’existència d’aquest valuosíssim mineral en sòl català. Només així, ens situarem de forma exacta a la nova situació que deixaren les grans convulsions de les constants guerres entre Espanya i França que finalitzen el 1814 i que modificaren notablement el ritme normal de l’economia del nord de Catalunya. Tant és així, que fins i tot les fonts oficials de finals del segle XIX, consideraven erròniament que el primer descobridor d’abundants fonts d’aquest mineral fou el militar Mariano Socías de Fangar, qui certament fou l’impulsor de les primeres mines en ser explotades al nord de Catalunya, però com sabem, no li corresponia el títol de descobridor. He demanat fa un instant que esborrem de les nostres ments tot allò relatat en el primer apartat, en part a causa que l’escenari econòmic havia canviat immensament respecte al qual plantejàvem.
Com l’hàbil lector ja ha intuït, aquest gran canvi es deu a l’entrada de la industrialització a Catalunya, i, per tant, a l’aparició de desenes de fàbriques de distinta índole al llarg del territori. No és d’estranyar, doncs, que si en un lapse curt de temps l’economia ha experimentat un canvi revolucionari, també hagin canviat les necessitats d’aquesta. Amb l’entrada de la màquina de vapor dedicada a proporcionar energia cinètica a les màquines –sobretot telers quan parlem de Catalunya- la set de combustibles fòssils anà en augment i el volum d’importacions de carbó del país veí (Anglaterra) començaven a assolir volums molt considerables. Fou en aquest context quan l’any 1857 l’esmentat Mariano Socías de Fangar féu una crida a l’explotació del carbó nacional a través d’un comunicat ferventment patriòtic en el qual recalcava la necessitat de defensar l’honor nacional, que es veia tacat en comprar un producte estranger que es podia trobar dins les fronteres del país.
Fetes aquestes declaracions, ràpidament despertà la curiositat de diversos capitals industrials que, com expressa Noguera i Canals “es miraven el Berguedà amb uns ulls semblants a aquells amb què els anglesos devien mirar-se la vall del Nil, o els francesos les tribus del Senegal.” Corre-cuita s’elaboraren estudis de la capacitat calorífica del carbó, es calcularen els temps de distribució del carbó des de bocamina als llocs de distribució i consum, s’estimaren els costos i els possibles beneficis, mentre es reclamava la participació de l’Estat en la construcció d’infraestructures per facilitar l’explotació industrial i es presentava la primera companyia que invertiria capitals en l’explotació de les mines, encapçalada pel mateix Socías. Càlculs profundament errats per altra banda, entre altres motius, perquè el Tinent General Socías no contemplà la dificultat de fer arribar a un entorn feréstec com el de l’Alt Berguedà les vies del ferrocarril i sense aquest, la distribució del carbó esdevenia inviable per a la comercialització.
Durant els següents anys s’anaren constituint societats com la «Central Berguedana» el 1859 o «La Perla Berguedana» el 1860, que explotaren els terrenys contigus al municipi de Fígols. El canvi realment important, però, el protagonitzà la fundació de la companyia «La Carbonera Española», en la qual s’encabirien la gran majoria de concessions mineres que ja operaven a la comarca i en la qual invertirien industrials de la mida de Manuel Girona i Agrafel i Ferran Prat i de Parella propietaris de nombroses industries. En suma, la companyia es composava de 12.000 accions, de les quals eren propietaris personatges de les més altes esferes de la burgesia catalana. Insistim en aquest fet perquè ens sembla que evidencia com res més ho pot fer (ja que no existeix cap constància del volum de treballadors actius), que l’explotació del carbó mineral era ja un dels punts neuràlgics de l’economia. Malgrat la magnitud capital que havia pres la industria del carbó al Berguedà, arrosseguem a l’esquena una pedra, un gran entrebanc que feia que tot el potencial econòmic, sumat a la riquesa del subsòl equivalgués a un resultat amb tendència al fracàs. És la inexistència, que ja hem esmentat, d’una xarxa de vies que mantingués interconnectats els punts d’extracció amb els consumidors. El primer projecte que assolí l’èxit –és a dir inversions- fou presentat per Gràcia Marià Puig i Valls el juliol de 1879 i fou sufragada per una junta d’industrials dels que convé destacar Rosal i Pons Enrich pocs dies després que l’Estat donés llum verda a l’inici de les obres del ferrocarril.
La junta d’industrials esmentada passaria a anomenar-se a partir d’aquell moment Ferrocarril Manresa-Guardiola, que en vistes de l’eufòria econòmica que produiria la connexió del principal centre extractor de carbó amb la resta de la xarxa territorial, l’any 1882 absorbí «La Carbonera Española», i passà a anomenar-se «Ferrocarril y mines de Berga» amb un capital nominal de 25 milions de pessetes. La contractació d’una segona empresa perquè realitzés les difícils obres de confecció ferroviària i les disputes internes en la junta en precipitaren la bancarrota durant el mateix any de la seva constitució; això no obstant, l’aprofitament del “sucós plat” que era la indústria del carbó apropà ràpidament a una nova junta d’industrials bascos, anomenada D.G.E. de Olano, presidida per Jose Enrique de Olano y Loyzaga, companyia que aconseguiria enllestir l’entramat del ferrocarril i iniciar l’auge de l’explotació minera mitjançant grans innovacions tecnològiques, la construcció de colònies mineres al voltant dels principals punts d’explotació i inicià la creació d’instal·lacions industrials a l’entorn de les mines per tal d’extreure rendiments del carbó de forma directa. No obstant Olano forma part d’un nou període econòmic que tractarem més endavant. A mode de cloenda, ens podríem permetre la llibertat –més pròpia de la sàtira que de l’estudi històric- de dir que l’aprofitament dels recursos carbonífers del subsòl català, s’assolí, com tot en aquest país, tard, malament i amb immenses traves polítiques. No obstant, amb l’arribada del ferrocarril i l’entrada en joc d’un nou grup d’inversors, el futur es presumia esplendorós i com veurem en la propera entrega, aquest model d’indústria seguiria enriquint Catalunya fins a mitjans del segle XX i no desapareixeria fins al tancament de l’última mina l’any 2007.
