← Desmitificant els gladiadors (I)
→ Desmitificant els gladiadors (III). Aspectes socials i culturals
Com era un dia d’espectacle a l’antiga Roma? Per què centenars de milers de persones es reunien puntuals a l’amfiteatre i passaven el dia sencer contemplant la mort i que es queixava o, fins i tot, es revoltava quan considerava que no hi havia prous munera? Quins eren els elements més atractius d’aquest esport? Veurem com es desenvolupava un dia normal a l’arena i com era realment l’esport que va fascinar durant segles al món europeu. Quan l’emperador August va arribar al poder, va fer unes reformes sobre els espectacles de gladiadors i va establir un calendari fix sobre els dies que hi havia per llei espectacles de gladiadors públics a totes les grans ciutats de l’Imperi. A part d’aquests dies s’organitzaven altres espectacles per iniciativa privada per a satisfer el desig de la gent, i a canvi, l’organitzador, l’editor, es guanyava el favor del públic i els vots dels ciutadans que hi participaven. En la reforma augusta s’establia l’ordre i les característiques principals que havia de tenir un munus legitimum i ordenava que s’organitzés en tres parts: La venatio (la cacera d’animals): Es celebrava a trenc d’alba emulant les caceres reals. Quan sortia el sol es feia sonar des de l’amfiteatre un corn de caça que indicava el tret de sortida per a l’espectacle i començava la cacera. Es deixaven anar per torns diversos animals propis de la zona (ocells, llebres, senglars i cérvols) i uns homes vestits de caçadors sortien a l’arena a caçar-los. Poc a poc l’espectacle es va anant refinant i fent més espectacular, i es van deixar anar animals més exòtics com elefants, rinoceronts, peons reials o tigres i lleons. També es va adaptar l’arena per recrear boscos i selves per donar una major sensació de realisme a l’ambient, i finalment es va deixar que els animals s’enfrontessin entre sí com moltes vegades ha recreat l’imaginari popular modern. Alguns dels combats entre animals preferits pel públic eren el lleó contra el tigre, l’elefant contra l’ós i el rinoceront contra el toro. En general aquestes feres eren criades i entrenades per domadors especialistes per a poder donar un espectacle més atractiu; doncs sovint els animals tenien por de sortir a l’arena per culpa dels crits del públic i intentaven tornar compungits a les gàbies. Cal remarcar que des de ben aviat van aparèixer dones caçadores a aquests espectacles i gaudien de molt bona consideració, tot i que la caça en un principi era una activitat reservada als homes. El fet que aquesta part de l’espectacle fos tant atractiva era per dos motius: el primer perquè el poble no podia sortir de caça, sobretot en entorns completament urbans com era el cas de Roma, i tenien l’oportunitat de veure’n en directe de manera molt més descansada, i en segon lloc perquè la carn dels animals morts es repartia entre els assistents del públic i permetia al poble ras aconseguir carn, cosa que no es menjava cada dia. A més era carn de bons animals, no pas d’animals de granja, que era la que normalment tenia accés la plebs (la dieta de la plebs es basava sobretot en verdures i cereals). Un cop acabada la venatio el propi poble podia saltar de les grades a l’arena i endur-se la carn que pogués carregar, cosa que el poble agraïa molt i feia que veiés l’organitzador de l’espectacle com un pare generós que cuidava de la seva família (els assistents). Aquesta part del munus legitimum acabava més o menys al migdia, però els assistents no abandonaven el seu lloc (per por que els hi prenguessin, ells llocs s’agafaven segons els que arribés primer) i es quedaven asseguts al coixí que es duien de casa i menjaven el refrigeri que portaven amb ells, esperant que comencés la segona part de l’espectacle. Ludi merdiani (jocs del migdia): Tot i que rebien el nom de “jocs” en realitat eren execucions públiques. Originalment era un moment en què es feien concerts de música i espectacles de malabaristes i altres activitats circenses, però aviat l’estat va aprofitar aquesta franja abans del plat fort del dia per realitzar el seu deure punitiu. A més, així s’assegurava de donar exemple i advertir a la població del càstig que es rebia en cas de d’infringir la llei. Aquesta part és la que ha arribat més als nostres dia a través de l’imaginari i dels mitjans de comunicació i oci com les pel·lícules. Els càstigs que es duien a terme aquí es dividien en dos: damnatus ad gladium i damnatus ad bestiam. Els damnatus ad gladium (condemnats a l’espasa) eren aquells condemnats a mort que havien de lluitar a mort a l’arena. Se’ls equipava amb una espasa (gladium) i un parrac (subligaculum) i es feia lluitar els condemnats. Sovint eren combats individuals i el guanyador s’enfrontava al condemnat següent fins que tots morien, però a vegades se’ls feia combatre tots a la vegada cosa que donava més espectacle, perquè formaven grups abans de girar-se els uns contra els altres. Tot i això el vencedor no sortia lliure, si no que era mort per soldats, doncs la sentència era clara i el condemnat havia de morir sobre l’arena. Els damnati ad bestiam era un càstig reservat als que havien comès crims greus contra l’estat i havien de morir devorats per les feres. Aquest càstig té origen en les civilitzacions més antigues com la cartaginesa, on els condemnats a mort eren trepitjats per elefants fins la mort. Als reus se’ls donava unes poques armes i el mateix parrac que la resta de condemnats i s’havien d’intentar defensar d’aquestes, i per donar més espectacle, rebien una curta instrucció de com caçar bèsties i defensar-se d’elles. Si aconseguien vèncer (cosa molt poc freqüent) eren executats per soldats de l’exèrcit. Hi havia una variant més cruel però, reservada als pitjors criminals i que rebia el nom de noxis. Aquests no rebien armes i se’ls portava despullats a l’arena i amb les mans lligades a l’esquena per evitar que es poguessin defensar, cosa que feia que només poguessin córrer fins que els fallessin les forces i acabar devorats. En aquesta modalitat d’execució és on ha deixat més empremta l’imaginari popular i l’església, doncs es diu que els primers cristians eren perseguits i molts van ser condemnats a morir devorats sense poder-se defensar, però les fons contemporànies als fets (tants cristianes com paganes) només afirmen que passés en un sol cas que va ser el dels cristians acusats de provocar l’incendi de Roma durant el regnat de Neró. Munus: L’espectacle final i el més esperat començava per la tarda, després de dinar, doncs a Roma tothom deixava de treballar a la que començava a declinar el sol (entre tres i quatre de la tarda). En aquest moment tothom acudia a l’amfiteatre per veure el seu esport preferit: els combats de gladiadors. Començava amb un seguici per tota la ciutat amb els gladiadors encapçalats per l’editor (organitzador dels jocs) envoltat pels fans, músics, publicitat i saltimbanquis que animaven a la població a anar a veure l’espectacle. Un cop a l’arena, sovint començava amb una gregatim, una modalitat en què es recreaven batalles de l’antiguitat i consistien en dos grups grans (entre 30 i 300 gladiadors) enfrontats entre ells. Aquí es feien exhibicions d’estratègia i combats grupal fins que l’editor donava la victòria a un dels dos grups i hi participaven soldats d’infanteria, arquers o fustigadors i cavalleria. El problema és que en aquesta modalitat morien molts gladiadors, i per tant sempre hi participaven els pitjors gladiadors i els més novells, doncs cada gladiador mort volia dir pagar una clàusula de mort al lanista (entrenador de gladiadors) i els més bons eren molt cars. Es podia arribar al cas de trobar-se un cost massa alt fins i tot per la butxaca de l’emperador. A vegades, per donar encara més espectacularitat a aquesta modalitat es feien batalles navals, inundant tota l’arena i portant vaixells de guerra. Les naumàquies o naumachiae, recreaven una batalla nàutica que posava a prova els enginyers romans que un cop més van demostrar la seva habilitat, doncs les fonts ens diuen que entre la naumachiae i els espectacles anteriors i posteriors no passaven gaires minuts (cosa que vol dir inundar, buidar i assecar l’arena). En aquesta categoria sabem que es destinaven grans quantitats de diners i recursos; en el cas de l’emperador Titus, quan va inaugurar el Colosseu de Roma l’any 80 d.C., va oferir un concurs de natació sincronitzada (la primera aparició de la que tenim constància d’aquest esport) i just després una recreació de la batalla de Salamina on van participar quasi 15.000 persones entre tripulants i combatents. L’espectacle final i el més esperat era el combat individual de gladiadors, la monomachia. Era el moment on lluitaven els gladiadors més bons i aclamats, a més la distribució dels combats estava més ben planificada i els combats eren més igualats, fent les apostes una tasca difícil per a predir el guanyador, i n’augmentava l’emoció de l’espectacle. Les parelles de gladiadors que s’enfrontaven seguien dos criteris: a) s’havien d’enfrontar un del grup scuttarii (pesats) contra un del grup parmularii (lleugers). B) el nivell d’habilitat havia de ser igual per els dos enfrontats, tenint un número de combats i experiència similar si no idèntic, (els combats desiguals no només no tenien cap atractiu per el públic si no que a més eren una ofensa cap a gladiador més hàbil i probablement es negaria a combatre sota aquestes condicions). En paraules de Sèneca: “…el gladiador considera indigne ser emparellat amb un inferior, doncs que no hi ha glòria en vèncer qui no ofereix cap perill”. Un cop anunciats els emparellaments (que de fet ja eren públics dies abans) es feia la prolusio, un escalfament amb tots els gladiadors a l’arena on combatien amb armes sense tall, i així el públic podia contemplar un petit tast del que es veuria a continuació. Aquesta manera de lluitar amb armes no mortals agradava molts als gladiadors i alguns entesos del públic doncs els permetia fer més acrobàcies i tècniques més arriscades i difícils sense patir que suposés la mort. Un cop acabat l’escalfament començaven els combats reals. Un cop es donava inici als combats, la parella de gladiadors sortia per la Porta Triumphalis (la vida) o per una de les portes ocultes sota l’arena. Llavors apareixien els tres àrbitres (un suma rudiis o àrbitre principal i dos seconda rudiis o àrbitres auxiliars) Aquests s’asseguraven que tot estigués en ordre, tots el presents saludaven a l’editor que donava l’ordre d’iniciar el combat. Aquest durava uns 15 minuts aproximadament i es buscava incapacitar el rival per obligar-lo a rendir-se a la vegada que un mateix aguantava tot el dolor i cansament possible en una mostra de valor, habilitat i resistència (les qualitats imprescindibles d’un gladiador). L’àrbitre vigilava de prop el combat i separava o aturava el combat quan ho creia adient o donava instruccions als àrbitres auxiliars perquè atiessin els gladiadors amb vares de ferro roent si no estaven actuant de manera digne. Mentrestant, una banda de músics amb trompes i tambors acompanyaven el combat tocant més suau en els primers moments i augmentant el ritme i la tensió a mesura que el combat arribava al desenllaç final. El públic també acompanyava cantant cançons o cridant coses com “verbera! (golpeja)” o “occide! (mata)”. El combat es solia desenvolupar de la següent manera: primer els contrincants es vigilaven i avaluaven el seu rival i llavors llançaven alguna finta o maniobra de distracció per veure com reaccionaven. Aleshores es tornava un intercanvi de cops on el gladiador scutarii (pesat) intentava portar el combat al més cos a cos possible aprofitant que anava més ben preparat i era més gran i fort, mentre que el parmularii (lleuger), aprofitava la seva mobilitat i agilitat per sortir del camp de visió del contrincant (que degut a l’enorme casc que portava veia ben poca cosa i es cansava més ràpid) per atacar-lo per els costats i fer que es cansés. Com més temps passés més probabilitats hi havia que el gladiador més gran es cansés més i no pogués seguir el ritme del combat, donant avantatge al lleuger, però si el gran aconseguia arribar bé al lleuger en els primers instants s’imposava gràcies a la seva superioritat armamentística, doncs els parmularii duien força menys armadura i peces protectores. Un cop el combat arribava al final hi havia tres possibilitats: guanyar, perdre o haver mort abans que es dictaminés el final del combat. El guanyador posava el peu sobre l’escut o les armes del vençut i alçava el puny en senyal de victòria, i el perdedor s’agenollava davant l’editor i demanava la missio (indult). Aquest decidia el desenllaç segons la voluntat del públic i matar aquest gladiador en qüestió no era massa car (Juli Cèsar sempre concedia l’indult a quasi tots els gladiadors per estalviar-se la pagar la clàusula de mort perquè tenia molts deutes) , si el perdedor mostrava coratge davant la mort i havia lluitat bé tenia molts números de sobreviure i aleshores els dos gladiadors sortien per la Porta Triumphalis. Més endavant es va convertir en costum deixar el veredicte en mans del gladiador vencedor, però en contra del que es podia pensar això no va disminuir la mortalitat entre els gladiadors. Sinó oferia el coll perquè el vencedor el degollés. Si el gladiador resultava mort dos operaris disfressats dels déus Mercuri i Dis Pater (una divinitat d’origen etrusc) sortien per la Porta Libitinensis (la mort, el camí a l’inframon) i es dirigien al cadàver mentre feien un número còmic que el públic adorava fins a punt que grans autoritats religioses com Tertulià, pare de l’Església de Cartago que odiava els jocs de gladiadors, admet riure moltíssim amb l’actuació d’aquests simpàtics personatges. Un cop arribaven al cadàver s’asseguraven que fos mort i se l’emportaven. Aquests combats es repetien fins la posta de sol, on es donava per finalitzat el munus, però encara quedava una última cosa. Per tradició els espectacles de gladiadors s’acompanyaven d’un banquet públic per a tots els assistents on, depenent de la generositat de l’organitzador, podien gaudir de luxes o com a mínim d’un sumptuós sopar a càrrec de l’editor. Estava convidat tothom que hagués assistit, tant homes com dones, cosa que el feia molt popular. Com més magnífics havien sigut els jocs oferts més possibilitats hi havia que el banquet s’acompanyés de plaers extres com dones, música, balls i altres entreteniments, a més de ser més luxós els menjars oferts. Aquesta última part del munus era molt important per assegurar-se la fidelitat total del públic i el seu vot, cosa que feia que compartissin taula tant emperador, senadors, plebs i fins i tot gladiadors (que formaven part dels infames, la classe social més baixa de Roma a part dels esclaus) però sempre amb certes restriccions. En algunes ocasions aquestes festes derivaven en vertaderes festes decadents i algun cas extrem en un capgirament de l’ordre social que va portar a grans baralles campals, assassinats i violacions de dames aristocràtiques, matrones, filles i alguna verge vestal causant un gran crisi social a Roma, però això va passar aïlladament en època de l’emperador Cal·lígula, i segons determinades fonts es va fer per instigació seva. En l’última entrega d’aquests articles explicarem per què eren tant importants els gladiadors a Roma i quin paper jugaven políticament i socialment.