El 10 de març del 1914, Mary Richardson va entrar a la National Gallery de Londres per mutilar el quadre de La Venus del Mirall (1647) de Diego Velázquez. Però, per què ho va fer? Va escollir aquesta obra a l’atzar? Què hi ha al darrere d’aquest acte?
Doncs hem d’emmarcar aquest succés dins el moviment sufragista britànic sent, probablement, el més mediàtic de tot Europa. Una de les seves fundadores i líders principals va ser Emmerline Pankhurst – activista política feminista –, que duia l’organització Women’s Social and Political Union (WSPU). El seu lema era «Deixa de parlar i actua». I així ho va fer la militant Mary Richardson. Ella era una sufragista canadenca integrant del moviment sufragista britànic, empresonada en diverses ocasions per haver organitzat vagues de fam i actes de protesta, va ser de les més entregades a la causa feminista de l’època i fidel devota de les idees d’Emmerline Pankhurst.
Però tornem a la qüestió de la Venus. Quin és el motiu que va dur a Mary Richardson a cometre aquest acte en contra d’una obra d’art? Doncs l’empresonament de la seva líder. L’activista va entrar a la National Gallery de Londres el dia 10 de març del 1914 decidida a mutilar una de les obres més famoses de la història de la pintura després de que Emmerline Pankhurst fos empresonada. Hi va anar un dimecres, ja que l’entrada era gratuïta i podia camuflar-se entre tanta gent. A l’hora del migdia, va apropar-se a la pintura i va trencar el vidre protector amb una petita destral. Acte seguit, va ganivetejar el llenç a la zona de l’esquena de la figura fins a set vegades. Segons ella: «He intentado destrozar la pintura de la mujer más bella del pasado mitológico como protesta contra los actos de gobierno que están destrozando a la persona más bella de la historia moderna, Mrs Pankhurst […].» «La justicia puede ser un elemento que posea tanta belleza como el color o la línea en el lienzo. Mrs Pankhurst tan sólo busca justicia para las mujeres y está siendo lentamente asesinada por unos políticos iscariotes.» L’acte iconoclasta de Mary va ser molt mal vist per la societat del moment. Es parlava de l’atac a la Venus com si fos una dona de carn i ossos, com si d’una víctima es tractés. L’activista va acabar sent condemnada a sis mesos de presó – el màxim permès per actes vandàlics com aquest – i els museus van romandre tancats durant uns dies. Finalment però, la pintura va ser restaurada i, a dia d’avui, segueix penjada a les parets de la National Gallery de Londres.
Així i tot, cal esmentar que ella va aconseguir el que volia: ofendre i enfadar a la societat del moment. Mary era una gran amant de l’art, coneixedora de la pintura de Velázquez. Era conscient del valor d’aquesta pintura, per això la va atacar. En paraules seves: «¿Que ustedes vulneran la justicia, la belleza de las ideas? Yo haré lo propio con la representación terrestre de la hermosura.» Al principi ningú pensava que la seva agressió havia tingut a veure amb la nuesa de la Venus, sinó simplement una qüestió de bellesa. Però més tard, l’any 1952, ella mateixa va declarar que no li agradava com els homes la miraven. Segurament, sense voler-ho, s’estava queixant de la mirada de l’espectador home i la cosificació de la dona dins el món de l’art.
#/media/File:Richardson-Venus.jpg){kind=link}